Avui XAREL-10 fa divuit anys!!
Actualment, l’article 211-4 del Codi Civil de Catalunya i l’article 12 de la Constitució espanyola estableixen al nostre país la majoria d’edat a 18 anys, però això no ha estat sempre així. Al llarg dels anys, aquest concepte ha evolucionat segons el context social, jurídic i polític de cada període històric.
Època preromana: En molts pobles preromans, l’accés a la condició adulta es vinculava principalment al desenvolupament físic i social i, en determinats casos, a l’aptitud per a l’activitat militar, especialment a la capacitat d’empunyar armes.
Dret romà: La pubertat, que tradicionalment s’establia als 14 anys per als nois i als 12 per a les noies, determinava l’accés a una major capacitat d’obrar. Tanmateix, els menors de 25 anys gaudien d’una protecció especial, establerta a partir de la Lex Laetoria de circumscriptione adolescentium (segle II aC). Posteriorment, en època imperial, es va introduir la venia aetatis, que permetia avançar l’accés a una capacitat d’obrar més plena als 20 anys per als homes i als 18 per a les dones, en determinades circumstàncies.
Dret visigòtic: Inicialment, la tradició germànica vinculava la pubertat a l’accés a la condició adulta. Progressivament, amb la influència del Dret romà, els diferents codis legislatius van anar establint diversos llindars d’edat en funció de cada acte jurídic. A Catalunya, durant aquesta època s’aplicà principalment el dret recollit al Liber Iudiciorum, que, en determinats contextos, establia la plena capacitat en complir els 20 anys.
Edat mitjana (segles V a XV): Durant l’edat mitjana, els criteris sobre la capacitat jurídica variaven segons el territori. En els primers segles d’aquest període, als comtats catalans es va mantenir la vigència de l'antic codi visigòtic, però progressivament es van recuperar els criteris del Dret romà. Amb la consolidació del Dret comú a Europa, es va reforçar la referència dels 25 anys per assolir la plena capacitat d’obrar. No obstant això, textos com els Usatges de Barcelona o les Costums locals regulaven supòsits de tutela, emancipació i habilitació d’edat que permetien als joves actuar de forma autònoma en l'àmbit mercantil o familiar força abans d'aquell llindar.
Edat moderna (segles XVI a XVIII): Durant aquest període es van mantenir els 25 anys com a edat de referència per a la plena capacitat d’obrar a Catalunya. Amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta de 1716, dictats per Felip V, es van abolir les institucions polítiques i legislatives pròpies, però es va mantenir en bona part el dret civil català tradicional. Tanmateix, Catalunya va perdre la capacitat legislativa pròpia per modificar-lo i actualitzar-lo.
Segle XIX i primer terç del s. XX: Durant el segle XIX es produeix, a gran part d’Europa, el procés de codificació jurídica. A Espanya es proposaren diversos projectes que apostaven per diferents edats: 20 anys (1851), 21 anys (1882), fins que, finalment, el Codi civil de 1889 va fixar la majoria d’edat en 23 anys, mentre a gran part de l’entorn europeu predominaven els 21 anys. A Catalunya es mantenien els 25 anys en l’àmbit del dret civil propi, que no es podia actualitzar per manca d'un òrgan legislatiu autònom.
Segona República i Guerra Civil (1931 – 1939): L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932) i posteriorment de l’Estatut de Règim Interior (1933) van permetre recuperar la capacitat legislativa pròpia. En el tema que ens ocupa, l’any 1934 es promulgà la Llei de majoria i habilitació d’edat, que l’establia a 21 anys (i a 18 anys en cas de matrimoni). Posteriorment, en el context de la Guerra Civil, la Generalitat esdevingué pionera a Europa en rebaixar de manera general la majoria d’edat legal a 18 anys, mitjançant un Decret del 13 de novembre de 1936, que també preveia l’habilitació d’edat a partir dels 16 anys.
Dictadura franquista (1939 – 1975): Amb la victòria franquista l'any 1939, tota la legislació republicana catalana fou abolida i es va restablir la situació jurídica anterior a la República: els 25 anys de majoria d’edat establerts pel dret civil català, mentre que en el dret civil comú espanyol es mantenien els 23 anys. No va ser fins a la Llei de 13 de desembre de 1943 que es va unificar la majoria d’edat civil en 21 anys per a tot Espanya, edat que es mantindria fins al 1978. Cal assenyalar que durant el franquisme, les dones van patir una situació de subordinació legal que, a la pràctica, les assimilava als menors d’edat limitant la seva capacitat d’actuar jurídicament. Una dona no podia abandonar la llar familiar sense permís patern abans dels 25 anys si no era per matrimoni o per entrar en un convent. I un cop casada, quedava sotmesa a la potestat del marit, sense el permís del qual no podia obrir un compte bancari, signar un contracte de treball, obtenir el passaport per a viatjar fora del país, vendre o comprar propietats immobiliàries, etc. Algunes d’aquestes discriminacions per raó de gènere es van anar suprimint o modificant durant els anys seixanta i setanta, especialment amb les reformes de 1972 i 1975, tot i que altres limitacions van perdurar fins a la transició democràtica.
Transició i Democràcia (1975 – actualitat): Després de la mort del dictador Francisco Franco (que mitjançant la llei 62/1969, de 22 de juliol ja havia designat successor al "príncipe Don Juan Carlos de Borbón y Borbón, quien, tras haber recibido la adecuada formación para su alta misión y formar parte de los tres Ejércitos, ha dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino") es va iniciar la reforma de diverses lleis. Entre elles hi havia l'avantprojecte de la «Ley de sucesión en la Corona» que volia fixar la majoria d'edat del rei (només la del rei) en divuit anys, perquè "hom considera que les característiques excepcionals de l'educació de les persones destinades a succeir ofereixen una raonable seguretat de la plenitud del judici en aconseguir aquesta edat" (Diari AVUI – 04/05/1976, pàg. 13). Finalment, però, es mantingué a 21 anys.
L’any 1977, s’inicià una campanya per part de la Coordinadora de Forces Polítiques i Juvenils de Catalunya, la qual va publicar un manifest demanant la majoria d'edat a divuit anys i, junt amb la Taula d’Entitats i Moviments Juvenils, van constituir la «Comissió 18 Anys». Aquesta comissió fou l’encarregada d’organitzar diversos actes (recollida de signatures, mítings, manifestacions...) per demanar el pronunciament del govern sobre la qüestió de la majoria d'edat i que aquesta fos rebaixada de 21 a 18 anys per permetre participar els joves en les eleccions i referèndums previstos amb l’arribada de la democràcia.
Aquesta campanya catalana va contribuir al debat sobre la majoria d’edat a tot l’estat espanyol en el context de la Transició i aconseguí l’adhesió de la pràctica totalitat dels partits polítics. Finalment, en el ple del Congrés de Diputats del dia 06/07/1978 es va aprovar (per 309 vots a favor i una abstenció) l'esmena que inclouria la majoria d’edat a 18 anys en l'article 12 de la futura Constitució espanyola. Tanmateix, abans de l'entrada en vigor del nou text constitucional ja fou promulgat el Reial decret llei 33/1978, de 16 de novembre, que reduïa la majoria d'edat de 21 a 18 anys per a tots els efectes legals.
Aquest canvi legislatiu fou d’aplicació immediata a Catalunya, i posteriorment la majoria d’edat als 18 anys quedà també recollida expressament en l’article 211-4 del Llibre segon del Codi civil de Catalunya, aprovat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, i en vigor des de l’1 de gener de 2011.
Època preromana: En molts pobles preromans, l’accés a la condició adulta es vinculava principalment al desenvolupament físic i social i, en determinats casos, a l’aptitud per a l’activitat militar, especialment a la capacitat d’empunyar armes.
Dret romà: La pubertat, que tradicionalment s’establia als 14 anys per als nois i als 12 per a les noies, determinava l’accés a una major capacitat d’obrar. Tanmateix, els menors de 25 anys gaudien d’una protecció especial, establerta a partir de la Lex Laetoria de circumscriptione adolescentium (segle II aC). Posteriorment, en època imperial, es va introduir la venia aetatis, que permetia avançar l’accés a una capacitat d’obrar més plena als 20 anys per als homes i als 18 per a les dones, en determinades circumstàncies.
Dret visigòtic: Inicialment, la tradició germànica vinculava la pubertat a l’accés a la condició adulta. Progressivament, amb la influència del Dret romà, els diferents codis legislatius van anar establint diversos llindars d’edat en funció de cada acte jurídic. A Catalunya, durant aquesta època s’aplicà principalment el dret recollit al Liber Iudiciorum, que, en determinats contextos, establia la plena capacitat en complir els 20 anys.
Edat mitjana (segles V a XV): Durant l’edat mitjana, els criteris sobre la capacitat jurídica variaven segons el territori. En els primers segles d’aquest període, als comtats catalans es va mantenir la vigència de l'antic codi visigòtic, però progressivament es van recuperar els criteris del Dret romà. Amb la consolidació del Dret comú a Europa, es va reforçar la referència dels 25 anys per assolir la plena capacitat d’obrar. No obstant això, textos com els Usatges de Barcelona o les Costums locals regulaven supòsits de tutela, emancipació i habilitació d’edat que permetien als joves actuar de forma autònoma en l'àmbit mercantil o familiar força abans d'aquell llindar.
Edat moderna (segles XVI a XVIII): Durant aquest període es van mantenir els 25 anys com a edat de referència per a la plena capacitat d’obrar a Catalunya. Amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta de 1716, dictats per Felip V, es van abolir les institucions polítiques i legislatives pròpies, però es va mantenir en bona part el dret civil català tradicional. Tanmateix, Catalunya va perdre la capacitat legislativa pròpia per modificar-lo i actualitzar-lo.
Segle XIX i primer terç del s. XX: Durant el segle XIX es produeix, a gran part d’Europa, el procés de codificació jurídica. A Espanya es proposaren diversos projectes que apostaven per diferents edats: 20 anys (1851), 21 anys (1882), fins que, finalment, el Codi civil de 1889 va fixar la majoria d’edat en 23 anys, mentre a gran part de l’entorn europeu predominaven els 21 anys. A Catalunya es mantenien els 25 anys en l’àmbit del dret civil propi, que no es podia actualitzar per manca d'un òrgan legislatiu autònom.
Segona República i Guerra Civil (1931 – 1939): L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932) i posteriorment de l’Estatut de Règim Interior (1933) van permetre recuperar la capacitat legislativa pròpia. En el tema que ens ocupa, l’any 1934 es promulgà la Llei de majoria i habilitació d’edat, que l’establia a 21 anys (i a 18 anys en cas de matrimoni). Posteriorment, en el context de la Guerra Civil, la Generalitat esdevingué pionera a Europa en rebaixar de manera general la majoria d’edat legal a 18 anys, mitjançant un Decret del 13 de novembre de 1936, que també preveia l’habilitació d’edat a partir dels 16 anys.
Dictadura franquista (1939 – 1975): Amb la victòria franquista l'any 1939, tota la legislació republicana catalana fou abolida i es va restablir la situació jurídica anterior a la República: els 25 anys de majoria d’edat establerts pel dret civil català, mentre que en el dret civil comú espanyol es mantenien els 23 anys. No va ser fins a la Llei de 13 de desembre de 1943 que es va unificar la majoria d’edat civil en 21 anys per a tot Espanya, edat que es mantindria fins al 1978. Cal assenyalar que durant el franquisme, les dones van patir una situació de subordinació legal que, a la pràctica, les assimilava als menors d’edat limitant la seva capacitat d’actuar jurídicament. Una dona no podia abandonar la llar familiar sense permís patern abans dels 25 anys si no era per matrimoni o per entrar en un convent. I un cop casada, quedava sotmesa a la potestat del marit, sense el permís del qual no podia obrir un compte bancari, signar un contracte de treball, obtenir el passaport per a viatjar fora del país, vendre o comprar propietats immobiliàries, etc. Algunes d’aquestes discriminacions per raó de gènere es van anar suprimint o modificant durant els anys seixanta i setanta, especialment amb les reformes de 1972 i 1975, tot i que altres limitacions van perdurar fins a la transició democràtica.
Transició i Democràcia (1975 – actualitat): Després de la mort del dictador Francisco Franco (que mitjançant la llei 62/1969, de 22 de juliol ja havia designat successor al "príncipe Don Juan Carlos de Borbón y Borbón, quien, tras haber recibido la adecuada formación para su alta misión y formar parte de los tres Ejércitos, ha dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino") es va iniciar la reforma de diverses lleis. Entre elles hi havia l'avantprojecte de la «Ley de sucesión en la Corona» que volia fixar la majoria d'edat del rei (només la del rei) en divuit anys, perquè "hom considera que les característiques excepcionals de l'educació de les persones destinades a succeir ofereixen una raonable seguretat de la plenitud del judici en aconseguir aquesta edat" (Diari AVUI – 04/05/1976, pàg. 13). Finalment, però, es mantingué a 21 anys.
L’any 1977, s’inicià una campanya per part de la Coordinadora de Forces Polítiques i Juvenils de Catalunya, la qual va publicar un manifest demanant la majoria d'edat a divuit anys i, junt amb la Taula d’Entitats i Moviments Juvenils, van constituir la «Comissió 18 Anys». Aquesta comissió fou l’encarregada d’organitzar diversos actes (recollida de signatures, mítings, manifestacions...) per demanar el pronunciament del govern sobre la qüestió de la majoria d'edat i que aquesta fos rebaixada de 21 a 18 anys per permetre participar els joves en les eleccions i referèndums previstos amb l’arribada de la democràcia.
Aquesta campanya catalana va contribuir al debat sobre la majoria d’edat a tot l’estat espanyol en el context de la Transició i aconseguí l’adhesió de la pràctica totalitat dels partits polítics. Finalment, en el ple del Congrés de Diputats del dia 06/07/1978 es va aprovar (per 309 vots a favor i una abstenció) l'esmena que inclouria la majoria d’edat a 18 anys en l'article 12 de la futura Constitució espanyola. Tanmateix, abans de l'entrada en vigor del nou text constitucional ja fou promulgat el Reial decret llei 33/1978, de 16 de novembre, que reduïa la majoria d'edat de 21 a 18 anys per a tots els efectes legals.
Aquest canvi legislatiu fou d’aplicació immediata a Catalunya, i posteriorment la majoria d’edat als 18 anys quedà també recollida expressament en l’article 211-4 del Llibre segon del Codi civil de Catalunya, aprovat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, i en vigor des de l’1 de gener de 2011.
Fer els divuit anys és, doncs, una fita en la vida de qualsevol persona i potser encara ho és més en el cas d'un blog. Jo estic molt satisfet d'haver-hi arribat amb el XAREL-10 i trobo que cal celebrar-ho. Primer que res, agraint-vos la vostra presència als que encara continueu passant per aquí:
MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!
i també proposant-vos un nou Enigma Especial d'Aniversari. Aquí el teniu:
EL REGAL DE LA CARLA
La Carla està a punt de fer els 18 anys i l’Abel i en Benet volen regalar-li alguna cosa que li agradi. Com que hi ha confiança, prefereixen anar sobre segur i li pregunten directament a ella quin regal li faria més gràcia:
— Escolta Carla —li diuen—, saps què t’agradaria que et regaléssim pel teu aniversari?
— I tant que ho sé. Resulta que a la vila de la Moda de l’Illa de l’Escaquer han obert una nova botiga de roba i complements i segur que hi tenen un munt de peces que em farien goig. Però, com que conec el vostre pressupost, em conformaré amb un sol producte. De fet, em fa falta una samarreta groga...
— D’acord, gràcies!!
— No, espereu —continua la Carla—, que encara no he acabat. Us deia que necessito una samarreta groga o una motxilla vermella o uns texans negres o unes esportives blaves o un barret vermell o una jaqueta blava o unes esportives grogues o uns texans vermells o una samarreta negra o una motxilla groga. A veure si ho endevineu!
— No suporto aquesta classe de gent que fa un enigma de qualsevol cosa —remuga en Benet—. No seria més fàcil que responguessis a la pregunta i prou? Com vols que endevinem un regal concret entre deu possibilitats si no ens dones cap pista?
La noia somriu i assenteix lleugerament amb el cap per acceptar que en Benet té raó. Seguidament, s’acosta al noi i xiuxiuejant-li a l’orella li diu l’objecte (però no el color) que vol pel seu aniversari. L’Abel, és clar, no serà menys i a ell li revela, també sense que el seu company se n’assabenti, de quin color és (però no quin és) el producte que desitja.
L’Abel, com que li agraden més aquests jocs que a en Benet, de seguida afirma amb una riallada:
— No sé quin regal vols, però el que sí que sé és que en Benet no el sap.
En Benet, mig ofès, respon:
— No corris tant, espavilat. D’acord que primer no sabia el regal exacte, però ara sí que el sé.
L’Abel canvia immediatament d’opinió:
— Doncs així també el sé jo!
I vosaltres, sabeu quin regal (objecte i color) és el que vol Carla?
La Carla està a punt de fer els 18 anys i l’Abel i en Benet volen regalar-li alguna cosa que li agradi. Com que hi ha confiança, prefereixen anar sobre segur i li pregunten directament a ella quin regal li faria més gràcia:
— Escolta Carla —li diuen—, saps què t’agradaria que et regaléssim pel teu aniversari?
— I tant que ho sé. Resulta que a la vila de la Moda de l’Illa de l’Escaquer han obert una nova botiga de roba i complements i segur que hi tenen un munt de peces que em farien goig. Però, com que conec el vostre pressupost, em conformaré amb un sol producte. De fet, em fa falta una samarreta groga...
— D’acord, gràcies!!
— No, espereu —continua la Carla—, que encara no he acabat. Us deia que necessito una samarreta groga o una motxilla vermella o uns texans negres o unes esportives blaves o un barret vermell o una jaqueta blava o unes esportives grogues o uns texans vermells o una samarreta negra o una motxilla groga. A veure si ho endevineu!
— No suporto aquesta classe de gent que fa un enigma de qualsevol cosa —remuga en Benet—. No seria més fàcil que responguessis a la pregunta i prou? Com vols que endevinem un regal concret entre deu possibilitats si no ens dones cap pista?
La noia somriu i assenteix lleugerament amb el cap per acceptar que en Benet té raó. Seguidament, s’acosta al noi i xiuxiuejant-li a l’orella li diu l’objecte (però no el color) que vol pel seu aniversari. L’Abel, és clar, no serà menys i a ell li revela, també sense que el seu company se n’assabenti, de quin color és (però no quin és) el producte que desitja.
L’Abel, com que li agraden més aquests jocs que a en Benet, de seguida afirma amb una riallada:
— No sé quin regal vols, però el que sí que sé és que en Benet no el sap.
En Benet, mig ofès, respon:
— No corris tant, espavilat. D’acord que primer no sabia el regal exacte, però ara sí que el sé.
L’Abel canvia immediatament d’opinió:
— Doncs així també el sé jo!
I vosaltres, sabeu quin regal (objecte i color) és el que vol Carla?
