036 - EL CAS DEL TE DE LES CINC
Estic investigant el cas del suïcidi d’un conegut empresari. És un cas estrany perquè ningú entén quin motiu podia tenir per llevar-se la vida. En el terreny personal, feia pocs mesos que s’havia casat amb una jove anglesa d’alta societat i, pel que m’ha explicat ella i pel que es veia a les revistes del cor, eren ben feliços. Pel que fa a la seva empresa, també sembla que rutllava prou bé. Tot i que recentment havia tingut un problema amb el seu assessor financer, es veu que l’havia pogut solucionar fàcilment contractant-ne un de nou més jove i més eficient. És a dir, en la seva vida tot eren flors i violes... o això ens pensàvem, perquè avui la viuda m’ha citat a casa seva perquè resulta que els comptables de l’empresa han descobert un possible desfalc que potser ens donarà finalment l’explicació del suïcidi del seu marit.
Així que he agafat el cotxe i m’he dirigit cap al xalet de la part alta on viu la meva clienta. Estava aparcant just davant la porta d’entrada quan, una mica més endavant, també s’ha aturat un altre automòbil. He reconegut de seguida el conductor perquè l’havia interrogat feia uns dies, era el nou assessor financer del difunt. Ell també m’ha vist i, pel posat que ha fet primer, em sembla que no li ha fet gaire gràcia trobar-me allí. Però potser només ha estat una impressió meva, perquè així que ha sortit del cotxe m’ha somrigut i ha vingut a saludar-me. Jo he aprofitat per a preguntar-li per aquesta coincidència:
- Bona tarda. Quina casualitat trobar-nos aquí, oi? També l’ha citat la viuda del seu cap?
- Hola, bona tarda -ha respost, donant-me la mà-. No, vinc per iniciativa pròpia. De fet, serà la primera vegada que vegi la senyora. Com que fa poc que treballo a l’empresa no hi hem coincidit mai i jo tampoc he vingut a aquesta casa abans. Tenia la intenció de presentar-me durant l’enterrament, però finalment no em va semblar bona idea i vaig decidir deixar passar uns dies abans de posar-me a la seva disposició. Per això he vingut avui. Però potser no seria el millor moment...
- Per mi, no cal que marxi. La viuda m’ha citat per parlar-me d’un problema a l’empresa que explicaria el suïcidi del seu marit i com que vostè és assessor financer encara em farà un favor si es queda. De totes maneres, qui ho ha de decidir és ella, és clar.
Vam dirigir-nos, doncs, cap a la porta del xalet i vaig trucar al timbre. Pocs segons després, ens va obrir la jove viuda i, per la cara de sorpresa que va posar, vaig tenir clar que no esperava veure’m acompanyat:
- Bona tarda, detectiu. Veig que no ve sol. El senyor és... el seu ajudant?
- No. Malgrat haver arribat plegats, no hem vingut junts. De fet, el senyor és un empleat seu. Ell mateix es pot presentar...
Els vaig observar mentre es donaven la mà i se saludaven. L’home va tornar a explicar el que ja m’havia dit a mi, mentre ella anava assentint amb interès i un somriure als llavis. Acabades les presentacions, la dona no va posar cap problema per la presència de l’assessor financer acceptant que ens podria ajudar a entendre el possible desfalc i ens va fer passar a la sala d’estar mentre ella anava a la cuina a buscar una safata amb la tetera, les tasses i les pastes. Eren gairebé les cinc i, com en qualsevol altra casa on visqui un anglès, era l’hora del te.
Vam seure en un còmode sofà de pell i la nostra amfitriona va començar a servir-nos aquell típic i tòpic berenar mentre ens explicava el que havien trobat els comptables:
- L'auditoria ha descobert que el mateix dia que va morir, el meu marit va treure una gran quantitat en efectiu dels fons de l’empresa. Llet o llimona, senyor detectiu?
- Un núvol de llet, si us plau -vaig contestar.
No us penseu que en prenc gaire de te, soc més de cafè jo. Però, no me’n vaig poder estar de dir això del «núvol de llet»... com si fos un personatge d'una novel·la de l’Agatha Christie. És tan britànic, això del te de les cinc. Però, en fi, no estàvem allí pel te, sinó per treure l’entrellat del cas. I fins i tot la viuda se’n devia adonar perquè, sense dir res més, va afanyar-se a abocar un raig de llet a la meva tassa i una rodanxa de llimona a les altres dues. Fou després de repartir-nos el te i deixar un plat amb galetes damunt la taula, que va continuar l’explicació del desfalc i com això semblava aclarir el motiu del suïcidi. Ella ho veia clar i l’assessor financer li donava la raó, però a mi se m’havia encès una llum vermella dins el cervell. Alguna cosa no quadrava allí...
I vosaltres, trobeu algun detall estrany en aquest relat?
Així que he agafat el cotxe i m’he dirigit cap al xalet de la part alta on viu la meva clienta. Estava aparcant just davant la porta d’entrada quan, una mica més endavant, també s’ha aturat un altre automòbil. He reconegut de seguida el conductor perquè l’havia interrogat feia uns dies, era el nou assessor financer del difunt. Ell també m’ha vist i, pel posat que ha fet primer, em sembla que no li ha fet gaire gràcia trobar-me allí. Però potser només ha estat una impressió meva, perquè així que ha sortit del cotxe m’ha somrigut i ha vingut a saludar-me. Jo he aprofitat per a preguntar-li per aquesta coincidència:
- Bona tarda. Quina casualitat trobar-nos aquí, oi? També l’ha citat la viuda del seu cap?
- Hola, bona tarda -ha respost, donant-me la mà-. No, vinc per iniciativa pròpia. De fet, serà la primera vegada que vegi la senyora. Com que fa poc que treballo a l’empresa no hi hem coincidit mai i jo tampoc he vingut a aquesta casa abans. Tenia la intenció de presentar-me durant l’enterrament, però finalment no em va semblar bona idea i vaig decidir deixar passar uns dies abans de posar-me a la seva disposició. Per això he vingut avui. Però potser no seria el millor moment...
- Per mi, no cal que marxi. La viuda m’ha citat per parlar-me d’un problema a l’empresa que explicaria el suïcidi del seu marit i com que vostè és assessor financer encara em farà un favor si es queda. De totes maneres, qui ho ha de decidir és ella, és clar.
Vam dirigir-nos, doncs, cap a la porta del xalet i vaig trucar al timbre. Pocs segons després, ens va obrir la jove viuda i, per la cara de sorpresa que va posar, vaig tenir clar que no esperava veure’m acompanyat:
- Bona tarda, detectiu. Veig que no ve sol. El senyor és... el seu ajudant?
- No. Malgrat haver arribat plegats, no hem vingut junts. De fet, el senyor és un empleat seu. Ell mateix es pot presentar...
Els vaig observar mentre es donaven la mà i se saludaven. L’home va tornar a explicar el que ja m’havia dit a mi, mentre ella anava assentint amb interès i un somriure als llavis. Acabades les presentacions, la dona no va posar cap problema per la presència de l’assessor financer acceptant que ens podria ajudar a entendre el possible desfalc i ens va fer passar a la sala d’estar mentre ella anava a la cuina a buscar una safata amb la tetera, les tasses i les pastes. Eren gairebé les cinc i, com en qualsevol altra casa on visqui un anglès, era l’hora del te.
Vam seure en un còmode sofà de pell i la nostra amfitriona va començar a servir-nos aquell típic i tòpic berenar mentre ens explicava el que havien trobat els comptables:
- L'auditoria ha descobert que el mateix dia que va morir, el meu marit va treure una gran quantitat en efectiu dels fons de l’empresa. Llet o llimona, senyor detectiu?
- Un núvol de llet, si us plau -vaig contestar.
No us penseu que en prenc gaire de te, soc més de cafè jo. Però, no me’n vaig poder estar de dir això del «núvol de llet»... com si fos un personatge d'una novel·la de l’Agatha Christie. És tan britànic, això del te de les cinc. Però, en fi, no estàvem allí pel te, sinó per treure l’entrellat del cas. I fins i tot la viuda se’n devia adonar perquè, sense dir res més, va afanyar-se a abocar un raig de llet a la meva tassa i una rodanxa de llimona a les altres dues. Fou després de repartir-nos el te i deixar un plat amb galetes damunt la taula, que va continuar l’explicació del desfalc i com això semblava aclarir el motiu del suïcidi. Ella ho veia clar i l’assessor financer li donava la raó, però a mi se m’havia encès una llum vermella dins el cervell. Alguna cosa no quadrava allí...
I vosaltres, trobeu algun detall estrany en aquest relat?
1 comentaris:
El mateix títol del relat ja et dona una pista de què no quadra en aquest relat. Ja passaré més tard a aclarir-ho si veig que la resta de comentaristes detectius no estan fins, però confio en ells.
Publica un comentari a l'entrada