037 - EL CAS DEL MORT A LA MAR MORTA
Un investigador privat, per molt treballador autònom que sigui, també es mereix de tant en tant unes vacances i, aprofitant uns quants dies de festa, vam decidir visitar el Pròxim Orient. Aquesta regió situada en la intersecció entre l'oest d'Àsia i l'est d'Àfrica presenta, malgrat la seva proximitat amb Europa, un exotisme que el fa un destí molt atractiu i la seva història mil·lenària ofereix al visitant diverses meravelles arqueològiques d’una enorme rellevància, sent el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues, com la mesopotàmica i la persa. A més, és l'epicentre de tres de les principals religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l'islam. No es pot demanar gaire més d’un destí turístic, teníem tots els números per gaudir d’unes vacances perfectes.
I ho van ser... gairebé. A veure no dic que no ens ho passéssim bé durant el viatge ni que no ens encantessin totes les meravelles que vam veure, però vam tenir la mala sort de trobar-nos el típic viatger pesat i set-ciències que acostuma a aparèixer en totes les excursions. Ja el primer dia, quan ens va sentir parlar català, se’ns va presentar (ell era de Matadepera) i vam fer-nos «amics». Des d’aleshores, ell i la seva dona no ens van deixar de petja ni un moment i se’ns van enganxar com dues paparres. No voldria que us els imaginéssiu com persones desagradables que ens van amargar les vacances, ni de bon tros. Tots dos eren molt amables i està molt bé conèixer gent nova amb qui compartir les experiències lluny de casa. En aquest sentit, la dona era una bellíssima persona i ell també ho hauria estat si no fos per la seva mania de voler demostrar sempre que ho sabia tot i que dominava qualsevol tema millor que la resta de la humanitat. Suposo que tots sabeu de quina classe de persona us parlo, són aquella gent que quan el guia explica, per exemple, que la mar Morta és un llac salat situat en el punt terrestre més baix de la Terra i que la seva concentració de sal fa que l’aigua sigui més densa que l’habitual, no poden evitar afegir que es troba a més de 400 metres sota el nivell de la mar i que conté gairebé 9 vegades més sal que els oceans. Són feliços aportant dades i demostrant la seva sapiència, no hi poden fer més. El millor en aquests casos, ho sé per experiència, és seguir-los la veta i donar-los la raó de tant en tant. No cal escoltar-los, n’hi ha prou amb fer veure que ho fas perquè acostumen a tenir la metxa curta i si els portes la contrària sempre és pitjor. Aplicant aquesta recepta, vam aconseguir gaudir de les nostres vacances i, fins i tot, vam estar contents d’haver-los conegut perquè, en el fons, no eren pas mala gent. Per això ens va saber tan greu el desenllaç de tot plegat.
Fou, precisament, el dia que visitàvem la Mar Morta quan va ocórrer l’accident. Nosaltres vam acontentar-nos banyant-nos a la mateixa vora del llac i comprovant com, efectivament, hi pots surar amb moltíssima facilitat. Els nostres nous amics, en canvi, van llogar una de les barques que et permeten anar a capbussar-te a més profunditat i, tal com després ens va explicar entre plors la seva dona, quan ell s’hi va tirar de cap des de la part més alta de l’embarcació, es va desnucar pel xoc amb l’aigua de tan densa com era. El guia ens va confirmar que malgrat no ser un accident massa habitual, no era la primera vegada que passava i que per això es considerava molt perillós tirar-se de cap en aquell mar i estava totalment desaconsellat fer-ho. Tota una desgràcia...
Sí que va ser una desgràcia, però voleu dir que realment va ser un accident? Què en penseu vosaltres?
I ho van ser... gairebé. A veure no dic que no ens ho passéssim bé durant el viatge ni que no ens encantessin totes les meravelles que vam veure, però vam tenir la mala sort de trobar-nos el típic viatger pesat i set-ciències que acostuma a aparèixer en totes les excursions. Ja el primer dia, quan ens va sentir parlar català, se’ns va presentar (ell era de Matadepera) i vam fer-nos «amics». Des d’aleshores, ell i la seva dona no ens van deixar de petja ni un moment i se’ns van enganxar com dues paparres. No voldria que us els imaginéssiu com persones desagradables que ens van amargar les vacances, ni de bon tros. Tots dos eren molt amables i està molt bé conèixer gent nova amb qui compartir les experiències lluny de casa. En aquest sentit, la dona era una bellíssima persona i ell també ho hauria estat si no fos per la seva mania de voler demostrar sempre que ho sabia tot i que dominava qualsevol tema millor que la resta de la humanitat. Suposo que tots sabeu de quina classe de persona us parlo, són aquella gent que quan el guia explica, per exemple, que la mar Morta és un llac salat situat en el punt terrestre més baix de la Terra i que la seva concentració de sal fa que l’aigua sigui més densa que l’habitual, no poden evitar afegir que es troba a més de 400 metres sota el nivell de la mar i que conté gairebé 9 vegades més sal que els oceans. Són feliços aportant dades i demostrant la seva sapiència, no hi poden fer més. El millor en aquests casos, ho sé per experiència, és seguir-los la veta i donar-los la raó de tant en tant. No cal escoltar-los, n’hi ha prou amb fer veure que ho fas perquè acostumen a tenir la metxa curta i si els portes la contrària sempre és pitjor. Aplicant aquesta recepta, vam aconseguir gaudir de les nostres vacances i, fins i tot, vam estar contents d’haver-los conegut perquè, en el fons, no eren pas mala gent. Per això ens va saber tan greu el desenllaç de tot plegat.
Fou, precisament, el dia que visitàvem la Mar Morta quan va ocórrer l’accident. Nosaltres vam acontentar-nos banyant-nos a la mateixa vora del llac i comprovant com, efectivament, hi pots surar amb moltíssima facilitat. Els nostres nous amics, en canvi, van llogar una de les barques que et permeten anar a capbussar-te a més profunditat i, tal com després ens va explicar entre plors la seva dona, quan ell s’hi va tirar de cap des de la part més alta de l’embarcació, es va desnucar pel xoc amb l’aigua de tan densa com era. El guia ens va confirmar que malgrat no ser un accident massa habitual, no era la primera vegada que passava i que per això es considerava molt perillós tirar-se de cap en aquell mar i estava totalment desaconsellat fer-ho. Tota una desgràcia...
Sí que va ser una desgràcia, però voleu dir que realment va ser un accident? Què en penseu vosaltres?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada