023 - EL CAS DE L’«ACCIDENT» AL COMPLEX HOTELER
A mitjans d’agost de l’any passat, una investigació em va portar a Salou, una de les poblacions turístiques més conegudes del nostre país. Com podeu suposar, en plena temporada alta l’intent per part meva de trobar-hi allotjament sense haver reservat abans va resultar gairebé una missió impossible fins que, després d’haver-ho provat en multitud d’hotels sense cap èxit, vaig recordar que un antic company de professió treballa actualment en aquell poble fent de cap de seguretat en un gran complex hoteler. Li vaig trucar i va ser gràcies a ell que vaig aconseguir una de les habitacions que, malgrat que no ho expliquin, aquests establiments mantenen buides per a fer front a possibles emergències. Potser el meu cas no era ben bé una emergència, però no puc negar que la seva ajuda em va anar molt bé i li vaig agrair com cal. «Me’n deus una!», em va contestar.
L’habitació no era de les millors de l’hotel, però ja feia el fet. Situada al tercer pis de l’ala antiga de l’edifici, es notava que havia estat reformada no feia massa i em garantia una estada en perfectes condicions gràcies a un gran llit que semblava força còmode, un bany prou complet i un minibar ben assortit. L’únic ‘inconvenient’ era que no tenia balcó sinó només una gran finestra que donava, això sí, directament a la piscina principal de l’establiment, el rovell de l’ou. Vaig instal·lar-m’hi, doncs, i vaig dedicar el primer dia a gaudir del ‘tot inclòs’ com si fos un més entre aquella multitud d’estrangers vermells com gambes, joves que dormen de dia i viuen de nit i nens que, aviats pels seus pares, xisclen a tota hora sense importar que sigui de nit o de dia. Ja veieu que això del turisme de masses no em va massa, però quan estàs estirat en una gandula amb un mojito a la mà t’adaptes a tot. I tampoc us penseu que vaig ‘gaudir-ne’ excessivament de tot allò. Com he dit només va ser el primer dia, l’endemà tocava treballar i, per això, vaig retirar-me d’hora perdent-me el, sens dubte magnífic, entreteniment nocturn que l’equip d’animació de l’hotel tenia preparat.
Clar que, de fet, també en vaig tenir d’entreteniment nocturn perquè, ja de matinada, em van despertar uns sorolls a fora de l’habitació. Vaig reconèixer-hi la veu del meu amic, el cap de seguretat, i vaig treure el cap al passadís. Quan em va veure, m'interpel·là:
- M’alegro que hagis sortit. Dubtava si despertar-te perquè tampoc hi pots fer res, però és el primer cop que em trobo amb un cas així i em vindrà bé poder comentar-ho amb tu.
- Què ha passat? -vaig preguntar jo-
- Un accident. Els jardiners han trobat el cos d’un dels estadants al parterre que rodeja la piscina. Sembla que ha caigut des de l’habitació o potser s’hi ha llençat, no ho sé. Estava en una cambra individual igual que la teva en aquest mateix pis, però formava part d’un grup de joves anglesos que van arribar fa uns dies. Em temo que pugui ser un cas de ‘balconing’, aquesta moda estúpida de saltar a la piscina des del balcó (o la finestra, en aquest cas) de l’habitació per part de nois borratxos que la majoria de les vegades no encerten el seu objectiu i acaben esclafats contra el terra. Fins ara, no ens havia passat mai en aquest hotel. Ja no ho podrem dir.
- I què hi fas aquí dalt?
- Mentre esperem la policia se m’ha acudit fer una ullada a la seva habitació. Sense tocar res, és clar, però potser ens ajudarà a confirmar què ha passat. M’hi vols acompanyar?
Vaig accedir-hi i vam entrar a l’habitació del jove mort. Mentre ell hi feia una ullada general, jo vaig obrir la finestra per comprovar si era factible el salt a la piscina i, efectivament, des d’allí dalt semblava molt fàcil arribar-hi. Però el cos del noi que ara descansava tapat amb una manta sobre la zona enjardinada que rodejava l’aigua, era la prova que potser no ho era tant, de fàcil. L’interior de l’habitació, idèntica a la meva, no mostrava res fora de lloc. El llit estava desfet com si s’hi haguessin estirat a sobre, el bany amb un parell de tovalloles humides per terra mostrava senyals d’haver estat utilitzat i al minibar faltava una de les petites ampolles de whisky que vam trobar, buida, a la paperera de l’habitació. Tampoc vam saber veure res d’estrany entre les pertinences del noi: la seva cartera era sobre la tauleta de nit, la maleta dins l’armari i la seva roba no semblava estar massa rebregada o, almenys, massa més rebregada del que era d’esperar en aquests casos.
- Aquí no hi ha res d’irregular -va dir el meu amic-. O ha caigut o s’ha llençat i, tant en un cas com en l’altre, ho hem de considerar un accident per imprudència. Una llàstima, fet i fet. No sé què tenen al cap aquest jovent d’ara.
- Doncs jo no ho tinc tan clar que hagi estat un accident -vaig replicar-. Juraria que la víctima no era sola en aquesta habitació quan ha caigut... o quan l’han ‘ajudat’ a caure.
I vosaltres, sabeu quin detall em va fer dubtar de la hipòtesi de l’accident?
L’habitació no era de les millors de l’hotel, però ja feia el fet. Situada al tercer pis de l’ala antiga de l’edifici, es notava que havia estat reformada no feia massa i em garantia una estada en perfectes condicions gràcies a un gran llit que semblava força còmode, un bany prou complet i un minibar ben assortit. L’únic ‘inconvenient’ era que no tenia balcó sinó només una gran finestra que donava, això sí, directament a la piscina principal de l’establiment, el rovell de l’ou. Vaig instal·lar-m’hi, doncs, i vaig dedicar el primer dia a gaudir del ‘tot inclòs’ com si fos un més entre aquella multitud d’estrangers vermells com gambes, joves que dormen de dia i viuen de nit i nens que, aviats pels seus pares, xisclen a tota hora sense importar que sigui de nit o de dia. Ja veieu que això del turisme de masses no em va massa, però quan estàs estirat en una gandula amb un mojito a la mà t’adaptes a tot. I tampoc us penseu que vaig ‘gaudir-ne’ excessivament de tot allò. Com he dit només va ser el primer dia, l’endemà tocava treballar i, per això, vaig retirar-me d’hora perdent-me el, sens dubte magnífic, entreteniment nocturn que l’equip d’animació de l’hotel tenia preparat.
Clar que, de fet, també en vaig tenir d’entreteniment nocturn perquè, ja de matinada, em van despertar uns sorolls a fora de l’habitació. Vaig reconèixer-hi la veu del meu amic, el cap de seguretat, i vaig treure el cap al passadís. Quan em va veure, m'interpel·là:
- M’alegro que hagis sortit. Dubtava si despertar-te perquè tampoc hi pots fer res, però és el primer cop que em trobo amb un cas així i em vindrà bé poder comentar-ho amb tu.
- Què ha passat? -vaig preguntar jo-
- Un accident. Els jardiners han trobat el cos d’un dels estadants al parterre que rodeja la piscina. Sembla que ha caigut des de l’habitació o potser s’hi ha llençat, no ho sé. Estava en una cambra individual igual que la teva en aquest mateix pis, però formava part d’un grup de joves anglesos que van arribar fa uns dies. Em temo que pugui ser un cas de ‘balconing’, aquesta moda estúpida de saltar a la piscina des del balcó (o la finestra, en aquest cas) de l’habitació per part de nois borratxos que la majoria de les vegades no encerten el seu objectiu i acaben esclafats contra el terra. Fins ara, no ens havia passat mai en aquest hotel. Ja no ho podrem dir.
- I què hi fas aquí dalt?
- Mentre esperem la policia se m’ha acudit fer una ullada a la seva habitació. Sense tocar res, és clar, però potser ens ajudarà a confirmar què ha passat. M’hi vols acompanyar?
Vaig accedir-hi i vam entrar a l’habitació del jove mort. Mentre ell hi feia una ullada general, jo vaig obrir la finestra per comprovar si era factible el salt a la piscina i, efectivament, des d’allí dalt semblava molt fàcil arribar-hi. Però el cos del noi que ara descansava tapat amb una manta sobre la zona enjardinada que rodejava l’aigua, era la prova que potser no ho era tant, de fàcil. L’interior de l’habitació, idèntica a la meva, no mostrava res fora de lloc. El llit estava desfet com si s’hi haguessin estirat a sobre, el bany amb un parell de tovalloles humides per terra mostrava senyals d’haver estat utilitzat i al minibar faltava una de les petites ampolles de whisky que vam trobar, buida, a la paperera de l’habitació. Tampoc vam saber veure res d’estrany entre les pertinences del noi: la seva cartera era sobre la tauleta de nit, la maleta dins l’armari i la seva roba no semblava estar massa rebregada o, almenys, massa més rebregada del que era d’esperar en aquests casos.
- Aquí no hi ha res d’irregular -va dir el meu amic-. O ha caigut o s’ha llençat i, tant en un cas com en l’altre, ho hem de considerar un accident per imprudència. Una llàstima, fet i fet. No sé què tenen al cap aquest jovent d’ara.
- Doncs jo no ho tinc tan clar que hagi estat un accident -vaig replicar-. Juraria que la víctima no era sola en aquesta habitació quan ha caigut... o quan l’han ‘ajudat’ a caure.
I vosaltres, sabeu quin detall em va fer dubtar de la hipòtesi de l’accident?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
8 comentaris:
Si van haver d'obrir la finestra és que estava tancada.
Ningú pot tancar la finestra després d'haver-se llençat fent balconing.
Aquest assassí, o era molt ruc o tenia algun Toc, sobre el tema finestres.
Soc la Carme.
Penso com la Carme, si l'investigador va obrir la finestra per veure com podia caure, es que que estava tancada i això, només ho podia haver fet una altra persona.
Salut !
He, he, he, cas resolt!
Ara podràs treballar un poc més a gust, això si no hi ha més "incidents" en aquest hotel, que ja se sap... tot comença pel primer!
M'ha agradat molt com has enfilat aquesta història. ;-)
Aferradetes, Mac.
Reconec que se m'havia passat per alt el tema de la finestra que apunta la Carme.
Quan li facin l'autòpsia al malaurat que jau al parterre, que comprovin si a l'estómac o a la sang, hi ha restes de wisky.
Per si l'assassí a sobre de tirar-l daltabaix és un gorron.
CARME: Ni més ni menys, molt bé. Efectivament, el fet d'haver trobat la finestra tancada és el detall que indica que la víctima no estava sola a l'habitació i, per tant, que desbarata la hipòtesi de l'accident o el suïcidi. T'emportes el rètol vermell, felicitats!! :-)
ARTUR: Exacte, és així mateix. Salut!
SA LLUNA: L'encertes per partida doble. És ben cert que aquest cas ja l'hem resolt i també tens raó quan sospites que aquest complex hoteler tornarà a sortir en algun altre cas. Però això serà d'aquí a un temps, no toca avançar esdeveniments. ;-)
Gràcies. Quan escric els enunciats d'aquests "Misteris d'en Mac" intento empescar-me una història que dissimuli les pistes que porten a la solució. No me'n surto massa perquè sou molt bons en això de resoldre enigmes, però ho intento. :-DD
Abraçades!!
XAVIER: Només faltaria això, que a més de matar-lo vulgui fer-li pagar el beure. :-DD
Un jove anglès en una cambra individual? És estrany, quan vas de vacances i en grup redueixes costs compartint habitació, la primera pista és que ningú volia estar amb ell a l'habitació, d'aquí ja podem començar a sospitar d'un possible mòbil, amb això no vull justificar que estigui bé llançar a la gent per la finestra.
També t'has de llençar malament per caure d'un tercer i morir, vull dir que si et llences de cap és normal morir, però si et llances de peus, el normal és sobreviure, segurament amb diverses extremitats trencades, però vius.
I com ja han dit, el tema de la finestra tancada complica les coses si no volem involucrar una segona persona. Ei, que també podria haver vingut un cop de vent i tancar la finestra girant el pom i tot, un cop de vent molt especial.
PONS: La capacitat d'una habitació d'hotel es pot ampliar amb algun llit supletori (un 'plegatín' de tota la vida), però no és infinita. Potser, en aquest cas, un cop fetes totes les ampliacions possibles continuava 'sobrant' un dels hostes i, per força, el van haver de posar en una cambra individual. O potser tens raó i els altres simplement no el volien dormint amb ells per alguna raó que ara no vindria al cas, però que podria ser suficient per llençar algú per la finestra en cas que s'hagués compartit habitació. Clar que, fet i fet i per tal com va acabar tot, s'ho podrien haver estalviat.
No sabem si va tenir l'opció de triar entre llençar-se de peus o de cap. Però tot apunta que no, que no va poder escollir-ho... per desgràcia seva.
Sí, està clar que el tema de la finestra tancada és el que complica les coses pel possible assassí i, alhora, les aclareix força pel que fa a l'investigador si aquest pot descartar els cops de vent massa 'especials', és clar. ;-)
Publica un comentari a l'entrada