035 - EL CAS DELS SOSPITOSOS GENS SOSPITOSOS
Passaven pocs minuts de dos quarts d’una quan el director de l’arxiu històric de la ciutat ha entrat al meu despatx. L’home semblava amoïnat i, efectivament, ho estava com ell mateix m’ha confirmat només començar a parlar:
- Estic molt amoïnat, ens acaben de robar un dels nostres incunables més valuosos i el lladre només ha pogut ser un dels dos nous treballadors que hem incorporat recentment. Per força, ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer. M’ha d’ajudar a solucionar-ho avui mateix, si hi involucrem la policia es muntarà un escàndol i m’hi jugo la feina!
Sé per experiència que un testimoni nerviós acostuma a ser poc fiable i això de «ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer» era una bona mostra que el pobre home no estava tan centrat com caldria. El millor en aquests casos és agafar-s’ho amb calma i anar per parts:
- Tranquil·litzis -li vaig dir-, necessito que m’ho expliqui tot ben a poc a poc. Comenci per això de les dues noves incorporacions laborals.
- A l'última reunió, vaig convèncer la junta d’incorporar un parell d’ajudants nous i vam decidir buscar els aspirants dins els col·lectius de la nostra societat que més difícil ho tenen a l’hora d’accedir al món laboral. Després d’entrevistar diversos candidats, vam acabar contractant en Jimmy, un exconvicte i el senyor Santi, paraplègic amb cadira de rodes. No fa ni deu dies que treballen amb nosaltres.
- I per què diu que són els principals sospitosos?
- Perquè el robatori ha succeït aquest matí en el moment que tots els altres treballadors de l’arxiu estàvem reunits al meu despatx. Només ells dos no hi eren.
- D’acord. Aleshores parli’m d’ells. Comenci per en Jimmy...
- En Jimmy té 21 anys. Fa poc que acaba de sortir de la presó, hi ha passat alguns mesos acusat d’atracament, de conducció perillosa sense carnet i de possessió d’estupefaents, però sembla un bon xicot i diu que vol reinserir-se a la societat. Els tatuatges i el seu aspecte de pinxo de barri no li ho posen fàcil, però jo crec que ho pot aconseguir tan bon punt aprengui a ser responsable i procuri no contestar sempre «Tranqui, bro; no m’estressis, tio» cada cop que li manen alguna feina. No li negaré que els primers dies no les vam tenir totes amb ell, però he de reconèixer que el noi s’hi esforça i vull creure que vam fer bé de donar-li aquesta oportunitat. De totes maneres, i tal com ja li he dit, ell no ho va poder fer perquè no en va tenir l’ocasió. Tot just vam tancar-nos al despatx per començar la reunió, ell va aprofitar per escaquejar-se i tota aquella estona se la va passar fumant al carrer. Ja li he comentat que, si no li estàs molt al damunt, encara li costa assumir responsabilitats.
- Bé, doncs això només ens deixa el senyor Santi...
- Té 52 anys i quan encara era un adolescent va sofrir un accident que el va deixar sense poder caminar gens. Ell i Jimmy són la cara i la creu, completament oposats en tots els aspectes. Al Sr. Santi no cal demanar-li dues vegades una feina, només insinuant-li què cal fer s’hi posa de seguida amb una gran eficiència. I, pel que fa a l’aparença, sempre ve a treballar tan impecable com si acabés de sortir del sastre. Diries que algú que vesteix així no li hauria d’interessar una feina temporal com la que nosaltres oferim, però si et fixes en detalls com els colzes descolorits de l’americana o les soles desgastades de les sabates, descobreixes que les aparences enganyen i que el seu vestit no és nou de trinca sinó que ja fa força anys que el reaprofita. És evident que necessita el sou i l’oportunitat de treballar que li hem donat. I encara amb més raó si tenim en compte que tampoc pot ser el lladre. Tot i que ell sí que es va quedar a la sala de l’arxiu mentre nosaltres estàvem reunits, és impossible que s’emportés l’incunable perquè el teníem guardat al prestatge superior de la llibreria i és totalment inviable que algú en cadira de rodes hi arribés per agafar-lo.
- Realment és un bon misteri aquest cas -vaig intervenir jo-. El que podia agafar el llibre, no hi era i el que hi era, no el podia agafar...
- A vostè també li sembla impossible, oi? Doncs res, si un professional de la seva vàlua tampoc se’n surt, ja veig que estic ben perdut. Avisaré la policia i presentaré la meva dimissió abans que em facin fora de la feina...
- No es precipiti, home. Li he dit que era un bon misteri, però això no implica que jo no el pugui solucionar. De fet, tinc una pista que em pot portar a descobrir el lladre de l’incunable. Si em deixa interrogar als dos sospitosos, crec que de seguida en podrem treure l’entrellat. Som-hi?
I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que ha de permetre resoldre el cas al nostre detectiu?
- Estic molt amoïnat, ens acaben de robar un dels nostres incunables més valuosos i el lladre només ha pogut ser un dels dos nous treballadors que hem incorporat recentment. Per força, ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer. M’ha d’ajudar a solucionar-ho avui mateix, si hi involucrem la policia es muntarà un escàndol i m’hi jugo la feina!
Sé per experiència que un testimoni nerviós acostuma a ser poc fiable i això de «ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer» era una bona mostra que el pobre home no estava tan centrat com caldria. El millor en aquests casos és agafar-s’ho amb calma i anar per parts:
- Tranquil·litzis -li vaig dir-, necessito que m’ho expliqui tot ben a poc a poc. Comenci per això de les dues noves incorporacions laborals.
- A l'última reunió, vaig convèncer la junta d’incorporar un parell d’ajudants nous i vam decidir buscar els aspirants dins els col·lectius de la nostra societat que més difícil ho tenen a l’hora d’accedir al món laboral. Després d’entrevistar diversos candidats, vam acabar contractant en Jimmy, un exconvicte i el senyor Santi, paraplègic amb cadira de rodes. No fa ni deu dies que treballen amb nosaltres.
- I per què diu que són els principals sospitosos?
- Perquè el robatori ha succeït aquest matí en el moment que tots els altres treballadors de l’arxiu estàvem reunits al meu despatx. Només ells dos no hi eren.
- D’acord. Aleshores parli’m d’ells. Comenci per en Jimmy...
- En Jimmy té 21 anys. Fa poc que acaba de sortir de la presó, hi ha passat alguns mesos acusat d’atracament, de conducció perillosa sense carnet i de possessió d’estupefaents, però sembla un bon xicot i diu que vol reinserir-se a la societat. Els tatuatges i el seu aspecte de pinxo de barri no li ho posen fàcil, però jo crec que ho pot aconseguir tan bon punt aprengui a ser responsable i procuri no contestar sempre «Tranqui, bro; no m’estressis, tio» cada cop que li manen alguna feina. No li negaré que els primers dies no les vam tenir totes amb ell, però he de reconèixer que el noi s’hi esforça i vull creure que vam fer bé de donar-li aquesta oportunitat. De totes maneres, i tal com ja li he dit, ell no ho va poder fer perquè no en va tenir l’ocasió. Tot just vam tancar-nos al despatx per començar la reunió, ell va aprofitar per escaquejar-se i tota aquella estona se la va passar fumant al carrer. Ja li he comentat que, si no li estàs molt al damunt, encara li costa assumir responsabilitats.
- Bé, doncs això només ens deixa el senyor Santi...
- Té 52 anys i quan encara era un adolescent va sofrir un accident que el va deixar sense poder caminar gens. Ell i Jimmy són la cara i la creu, completament oposats en tots els aspectes. Al Sr. Santi no cal demanar-li dues vegades una feina, només insinuant-li què cal fer s’hi posa de seguida amb una gran eficiència. I, pel que fa a l’aparença, sempre ve a treballar tan impecable com si acabés de sortir del sastre. Diries que algú que vesteix així no li hauria d’interessar una feina temporal com la que nosaltres oferim, però si et fixes en detalls com els colzes descolorits de l’americana o les soles desgastades de les sabates, descobreixes que les aparences enganyen i que el seu vestit no és nou de trinca sinó que ja fa força anys que el reaprofita. És evident que necessita el sou i l’oportunitat de treballar que li hem donat. I encara amb més raó si tenim en compte que tampoc pot ser el lladre. Tot i que ell sí que es va quedar a la sala de l’arxiu mentre nosaltres estàvem reunits, és impossible que s’emportés l’incunable perquè el teníem guardat al prestatge superior de la llibreria i és totalment inviable que algú en cadira de rodes hi arribés per agafar-lo.
- Realment és un bon misteri aquest cas -vaig intervenir jo-. El que podia agafar el llibre, no hi era i el que hi era, no el podia agafar...
- A vostè també li sembla impossible, oi? Doncs res, si un professional de la seva vàlua tampoc se’n surt, ja veig que estic ben perdut. Avisaré la policia i presentaré la meva dimissió abans que em facin fora de la feina...
- No es precipiti, home. Li he dit que era un bon misteri, però això no implica que jo no el pugui solucionar. De fet, tinc una pista que em pot portar a descobrir el lladre de l’incunable. Si em deixa interrogar als dos sospitosos, crec que de seguida en podrem treure l’entrellat. Som-hi?
I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que ha de permetre resoldre el cas al nostre detectiu?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada