ENCADENATS

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra defineix els ENCADENATS de la manera següent:

Hi ha molts jocs de paraules basats en l’encadenament d’elements, però tots tenen en comú que la part final d’un mot o frase es repeteix a la següent, com per exemple a la sèrie «casa-sacrifici-cirera-rave-vexa-xaman-manca-casa...». La majoria dels encadenats són orals i de caire competitiu, però també hi ha variants infantils (com els mots emmirallats que cal repetir molt de pressa perquè canviïn de sentit: «pesca pesca pescapes... capes») o artístiques (com alguns jocs aleatoris dels surrealistes). La variant més formalitzada són els ‘lucchetti’ [cadenats] de l’enigmística italiana. Un ‘lucchetto’ és una variant de la xarada basat en dos mots encadenats per un grup de lletres que, en desaparèixer, fan que emergeixi un tercer mot. Per exemple, si als mots «penquin-quines» els manllevem les lletres redundants (quin) emergeixen unes «penes». La presentació pot ser de caire enigmístic: «¿Com ho tindrà qui mati un tigre?» (qui maTI un Tigre ho tindrà «magre»). Els encadenats més populars són els onomàstics. Un sobtat ‘morphing’ lingüístic entre el mític capità Horace Nelson i el líder sud-africà Nelson Mandela fa néixer un hipotètic Horace Mandela. Els logologistes nord-americans l’anomenen ‘padlock’ [cadenat].

Tots hem jugat alguna vegada a les PARAULES ENCADENADES, un passatemps lingüístic molt popular amb regles ben senzilles que, bàsicament, consisteix a connectar mots mitjançant l'última síl·laba o lletra de la paraula anterior. Es pot jugar informalment entre amics o en forma de competicions, i admet perfectament l’aplicació de diverses variacions en les normes, com ara limitar els mots a un tema específic per augmentar-ne el nivell de dificultat.
A més de ser divertit i entretingut, aquest joc també ofereix significatius beneficis cognitius. No només millora el desenvolupament lingüístic, el vocabulari i les habilitats de comunicació, sinó que també estimula la ment i fomenta la creativitat. Requereix pensament ràpid, imaginació en la resolució de problemes i l’ús del pensament lateral per encarar satisfactòriament el repte de buscar connexions entre paraules d’una manera innovadora per a intentar fer-les d'allò més inesperades pel contrincant. En resum, el joc de les paraules encadenades és una forma divertida i educativa de passar el temps que ens ajuda a mantenir la ment àgil i activa.

No seria difícil buscar, o directament crear, diverses llistes de paraules encadenades per fer-les servir d’exemple, però n’he triat una de molt especial. L’any 1998 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, una obra de Jaume Galceran que es titulava, justament, PARAULES ENCADENADES on l’autor barceloní imaginava un context molt diferent del lúdic habitual per a aquest passatemps: un psicòpata assassí té segrestada una dona i li proposa a la seva víctima aquest ‘joc’ que, evidentment, no serà gens divertit en el seu cas. A YOUTUBE hi ha disponible la representació completa que en van fer els Amics del Teatre de Ripollet, però a continuació us en transcric només un fragment que ens serveix com un exemple literari perfecte d’una partida de Paraules Encadenades (tot i que aquesta en particular no la voldríem jugar cap de nosaltres). És una mica llarg, però crec que val la pena:

[...]
EL PSICÒPATA: Saps jugar a encadenar paraules?
LA INFERMERA (que suplica): Sisplau.
EL PSICÒPATA: Es molt fàcil. Jo dic una paraula i tu n’has de dir una altra que comenci per l’última síl·laba de la meva. I així tota l’estona fins que algú falli. No s’hi val repetir.
LA INFERMERA: Escolta...
EL PSICÒPATA: Va. Es un exercici molt bo, perquè a més de demostrar la competència lingüística fa que apareguin relacions subconscients de paraules molt reveladores. T’ho demanaré ben demanat. (Com si fos un nen petit.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?
(LA INFERMERA, que no sap què fer ni què dir, se’l mira.)
EL PSICÒPATA: Una altra vegada. Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?... Ningú? No hi ha ningú que vulgui jugar amb mi a les paraules encadenades?
LA INFERMERA (amb un fil de veu): No puc...
EL PSICÒPATA: Què vol dir que no pots? Jo crec que sí. Estic convençut que sí. (L’agafa pels cabells.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?
LA INFERMERA (que li fa mal, accepta): Jo.
EL PSICÒPATA: Quin poc entusiasme.
(EL PSICÒPATA la deixa anar, agafa una cadira i s’asseu davant per davant de LA INFERMERA.)
EL PSICÒPATA (amb solemnitat): Començo.
(EL PSICÒPATA la mira en silenci. Se li escapa el riure.)
EL PSICÒPATA: Temps! (Rient.) La primera paraula era «començo», burra.
(EL PSICÒPATA li dóna un calbot al cap. És un cop fort.)
LA INFERMERA (amb ulls i veu de pànic, mig plorant, crida a mitja veu): Socors! Socors!
(EL PSICÒPATA se la mira, impassible. Somriu.)
EL PSICÒPATA: «Començo» va amb ce trencada. Si jo dic «començo» tu no pots dir «socors», perquè comença per essa. Concentra’t. Tornem-ho a provar... Un moment Ens hi jugarem alguna cosa per fer-ho més emocionant. Què t’hi vols jugar? Ja ho tinc: si em guanyes podràs marxar. Anar-te’n. Què et sembla? Bé, no? Si perds et buidaré un ull... És molt fàcil, fiques una cullereta pel costat, pitges endins i fas palanca, (Fent el gest.) Flop! No pateixis, no et moriràs per això. T’aturaré l’hemorràgia. A dins tinc una farmaciola molt completa. Va. A partir d’ara ja val. (EL PSICÒPATA es posa darrere d’ella.) Guerra.
LA INFERMERA (acollonida): Ramon.
EL PSICÒPATA: Moneda.
LA INFERMERA (suplicant): Sisplau...
EL PSICÒPATA (li posa el dit a l’ull, amenaçadorament): Flop! Flop! Flop!
LA INFERMERA: Molt bé. Molt bé. Jugaré. Què has dit?
EL PSICÒPATA: Moneda.
LA INFERMERA: Moneda... Doncs, da... rrera.
EL PSICÒPATA: Ràpid.
LA INFERMERA: Pi... dolaire.
EL PSICÒPATA: Sí, senyor. Aquesta era molt difícil. Pidolaire... Retorn.
LA INFERMERA: Tornar.
EL PSICÒPATA: Retorn... tomar. Ho veus? Tot va lligant. Tornar... Narcotràfic.
LA INFERMERA: Ficar.
EL PSICÒPATA: Es poden ficar moltes coses. Ficar... carta a la bústia. Carta.
LA INFERMERA: Tarat.
EL PSICÒPATA: Ja comencem amb les paraules gruixudes. Molt bé. Tarat... Rata.
LA INFERMERA: Targeta.
EL PSICÒPATA: Talent.
LA INFERMERA: Lentitud.
EL PSICÒPATA: Ràpidament a lentitud responc amb «tudó».
LA INFERMERA: Tudó?
EL PSICÒPATA: És un ocell. Et toca.
LA INFERMERA: Tudó... Dona.
EL PSICÒPATA: Nadal.
LA INFERMERA: Daltonisme.
EL PSICÒPATA: Meta.
LA INFERMERA: Taca.
EL PSICÒPATA: Caire.
LA INFERMERA: Record.
EL PSICÒPATA: Conservo un record... cordial.
LA INFERMERA: Diàlisi.
EL PSICÒPATA (satisfet): Diàlisi. Una paraula d’infermera. Em sap molt de greu comunicar-te que, malgrat ser una excel·lent jugadora, has errat. Error gramatical. Cor-di-al. Di-al. En català la «i» i la «a» no fan diftong. Havies de començar per «al» i no per «dial». Però això tu ja ho saps. Què t’ha passat? T’has posat nerviosa? T’havies de concentrar. Gairebé tothom s’equivoca en aquestes, però tu... Bé. He guanyat. Vaig a buscar una cullereta.
[...]

Per acabar el post sense tant de mal rotllo, us deixo alguns passatemps que m’he empescat a partir del concepte dels ENCADENATS. Podeu jugar-hi, si us ve de gust, amb la seguretat que, en cas de no encertar-los, no patireu cap conseqüència física greu (almenys per part meva, del LLIBRE no me’n faig responsable :-D)

---

GLOSSARI:

• Encadenats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Carme Rosanas "