Un MONOSÍL·LAB és, com el seu nom indica, un mot d’una sola síl·laba.
Tot i que les llengües romàniques tendeixen generalment a tenir menys monosíl·labs que altres famílies lingüístiques com la germànica, el català destaca dins d’aquest grup per l’abundància relativa de mots monosil·làbics.
Aquesta particularitat s’explica principalment per l’evolució fonètica de la llengua durant el pas del llatí al català. En aquest procés, moltes vocals finals àtones llatines es van perdre (especialment les diferents de -a, que es va conservar amb més freqüència), fet que va afavorir l’escurçament de moltes paraules. Això no només va originar molts mots d’una sola síl·laba en el nostre idioma, sinó que també va provocar que una gran part d’aquests mots monosil·làbics acabessin en consonant.
A tall orientatiu, la Viquipèdia recull una Llista de monosíl·labs en català que inclou prop de 1200 paraules.
Tot i que les llengües romàniques tendeixen generalment a tenir menys monosíl·labs que altres famílies lingüístiques com la germànica, el català destaca dins d’aquest grup per l’abundància relativa de mots monosil·làbics.
Aquesta particularitat s’explica principalment per l’evolució fonètica de la llengua durant el pas del llatí al català. En aquest procés, moltes vocals finals àtones llatines es van perdre (especialment les diferents de -a, que es va conservar amb més freqüència), fet que va afavorir l’escurçament de moltes paraules. Això no només va originar molts mots d’una sola síl·laba en el nostre idioma, sinó que també va provocar que una gran part d’aquests mots monosil·làbics acabessin en consonant.
A tall orientatiu, la Viquipèdia recull una Llista de monosíl·labs en català que inclou prop de 1200 paraules.
[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]
Aquesta abundància de monosíl·labs ha fet que, històricament, s’hagi titllat el català de llengua massa sòbria o eixuta, en comparació d'altres que presenten més "volada melòdica". Segons explica Màrius Serra a la seva obra VERBÀLIA (Empúries – 2025), el desig de combatre aquest prejudici fou precisament el que originà en la literatura catalana el recurs de les COMPOSICIONS MONOSIL·LÀBIQUES. Aquest artifici lingüístic es va consolidar al segle XVII «per demostrar que el retret de llengua curta que els castellanistes dirigien al català era, en realitat, un avantatge». Diversos autors catalans i valencians de l’època es dedicaren a escriure poemes o composicions en prosa fets exclusivament amb mots d'una sola síl·laba per reivindicar la ductilitat i la riquesa del català enfront de l'espanyol.
Amb tot, si hem d’esmentar el poema monosil·làbic més emblemàtic de la nostra literatura, hem d’anar fins al segle XX. L’any 1968, dins el seu poemari CIRCUMSTÀNCIES (Ed. Proa), Joan Oliver [Pere Quart] publicà la cèlebre «Tirallonga dels monosíl·labs». L'autor encapçalà la peça amb una frase que remetia directament a aquell tòpic de "llengua seca" dirigit repetidament al català: «Una llengua avara —doncs rica— em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d’austeritat».
Amb tot, si hem d’esmentar el poema monosil·làbic més emblemàtic de la nostra literatura, hem d’anar fins al segle XX. L’any 1968, dins el seu poemari CIRCUMSTÀNCIES (Ed. Proa), Joan Oliver [Pere Quart] publicà la cèlebre «Tirallonga dels monosíl·labs». L'autor encapçalà la peça amb una frase que remetia directament a aquell tòpic de "llengua seca" dirigit repetidament al català: «Una llengua avara —doncs rica— em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d’austeritat».
Més recentment, al seu llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana – 2010), Joan-Lluís Lluís també inclou una de les 123 variacions d'un mateix relat escrita amb mots d’una sola síl·laba.
MONOSÍL·LAB: Un cop al mes vull llet amb suc bru al cor de l’urbs. Faig cap lla, mes no puc car ve un crit (ix prop del cau dels pals amb tel per dir no al moll). Un ser molt bell –du pèl llarg i fosc, un pic d’or al nas…– té un bram: «Ca…!», i no sé què més. Amb un ast a la mà em fot un cop al pap, i soc mort.
Dos jorns més tard, nat de nou, sec en un llit de la Creu amb roig a dins. Prop meu, un brau cap, caut, diu, ple de zel: «Eix ser té l’ull viu, quan fa mal?».
Dos jorns més tard, nat de nou, sec en un llit de la Creu amb roig a dins. Prop meu, un brau cap, caut, diu, ple de zel: «Eix ser té l’ull viu, quan fa mal?».
Però no només a la literatura trobem mostres de com és de rica la nostra llengua gràcies, també, a un suposat "excés" de monosíl·labs. En l’àmbit de la cultura popular, aquestes paraules curtes però molt expressives han facilitat la creació de diversos embarbussaments catalans completament monosil·làbics que són una gran eina per posar a prova la nostra dicció i pronúncia. Us en deixo un parell d’exemples:
Com ja hem comentat al principi, el català presenta una relativa abundància de monosíl·labs en comparació a altres llengües romàniques i això fa que el nostre idioma es pugui equiparar en aquest aspecte amb altres llengües que són d’origen diferent, però igualment partidàries d’una certa "economia lingüística". En anglès, per exemple, destaca una coneguda citació de Winston Churchill que defensa l’austeritat en el discurs evitant l’ús de paraules massa llargues: «Short words are best, and old words when short are the best of all» que, mantenint els monosíl·labs, es podria traduir com «Els mots curts són bons, i els mots vells i curts són els més bons de tots».
Defensant aquesta idea, i reivindicant la simplicitat i l’eficàcia expressiva dels mots breus, la revista The Economist publicà, l’octubre de 2004, un article encapçalat amb aquesta frase de Churchill. Aquell text ha esdevingut un exercici estilístic clàssic que es fa servir d’exemple de com es pot escriure amb gran precisió i elegància utilitzant gairebé exclusivament mots monosíl·labs.
- Si qui deu deu, diu que deu deu, diu el que deu i deu el que diu.
- Quan dic dic, no dic dic, que dic dec; si dic dec i dic dic, dic que no és pas dic el que dic, sinó dec, com ho dic.
Com ja hem comentat al principi, el català presenta una relativa abundància de monosíl·labs en comparació a altres llengües romàniques i això fa que el nostre idioma es pugui equiparar en aquest aspecte amb altres llengües que són d’origen diferent, però igualment partidàries d’una certa "economia lingüística". En anglès, per exemple, destaca una coneguda citació de Winston Churchill que defensa l’austeritat en el discurs evitant l’ús de paraules massa llargues: «Short words are best, and old words when short are the best of all» que, mantenint els monosíl·labs, es podria traduir com «Els mots curts són bons, i els mots vells i curts són els més bons de tots».
Defensant aquesta idea, i reivindicant la simplicitat i l’eficàcia expressiva dels mots breus, la revista The Economist publicà, l’octubre de 2004, un article encapçalat amb aquesta frase de Churchill. Aquell text ha esdevingut un exercici estilístic clàssic que es fa servir d’exemple de com es pot escriure amb gran precisió i elegància utilitzant gairebé exclusivament mots monosíl·labs.
Per acabar la feina fent més feina, he volgut provar d’escriure jo mateix una composició monosil·làbica. Inspirant-me també en la citació de Churchill i amb la restricció d’utilitzar només monosíl·labs, m’ha sortit el següent sonet que espero que us agradi.
POC ÉS MOLT
Si és breu, és bo; si és curt, és molt més clar.
Hi ha mots dits d'un cop on cap tot un món:
El sol de foc i el camp més verd hi són,
el mar tot blau i el cel més net i rar.
Si amb un so curt n'hi ha prou, no en cal cap més,
un mot molt breu pot dir tot el que vols.
Ho reps com l'or, com un bes molt més dolç,
si sents prop teu el que et fa molt el pes.
Tot et va bé si saps on és la sort,
tot ho veus clar si saps on és la llum,
tot és molt bo si t’ho prens com un joc.
De res tens por si saps que ve la mort
i res no se'n va tal com se'n va el fum.
Quan no surt del cor, el molt és ben poc.
Si és breu, és bo; si és curt, és molt més clar.
Hi ha mots dits d'un cop on cap tot un món:
El sol de foc i el camp més verd hi són,
el mar tot blau i el cel més net i rar.
Si amb un so curt n'hi ha prou, no en cal cap més,
un mot molt breu pot dir tot el que vols.
Ho reps com l'or, com un bes molt més dolç,
si sents prop teu el que et fa molt el pes.
Tot et va bé si saps on és la sort,
tot ho veus clar si saps on és la llum,
tot és molt bo si t’ho prens com un joc.
De res tens por si saps que ve la mort
i res no se'n va tal com se'n va el fum.
Quan no surt del cor, el molt és ben poc.
 |  |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada