Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dia d'estiu» (Berthe Morisot – 1879).
DIA D’ESTIU, DIA D'HIVERN
— Però si és estiu, per què van tan tapades?
Des que ens van pintar, i aviat farà un segle i mig d’això, aquesta és la pregunta que més vegades s’ha repetit davant el quadre. És comprensible. L’escena representa un passeig en barca pel parisenc Bois de Boulogne a l’estiu, però les models anem vestides com si haguéssim de fer la travessa de l’estret de Bering en ple hivern: guants, barrets, vestits de màniga llarga...
La resposta «oficial» és sempre la mateixa:
— És a causa de la moda i els rígids costums d’aquella època.
No és una mentida, però no és el que va passar. La veritable raó fou que la Nicole i jo ens vam plantar. Mai ens havíem negat a fer la nostra feina i tampoc ens hi vam negar aleshores, però ja n’hi havia prou d’haver de patir mentre la fèiem. Els treballadors també tenim els nostres drets i cal exigir-los quan convé. Ens vam afartar d’aguantar sense dir res.
Des de sempre, les models ens havíem de vestir segons el que exigia l'obra. Tenia tota la lògica que si el quadre representava un paisatge nevat no hi sortíssim en banyador, per exemple. El problema, però, són els terminis asfixiants que imposa la indústria artística. Un quadre no es pot fer d’avui per a demà. Les exposicions tenen un calendari fixat amb molta antelació. Els galeristes volen novetats cada temporada. Els clients demanen quadres estiuencs a l'estiu i hivernals a l’hivern, i els han de trobar fets...
Ho entenem. Si això obligava a pintar «Dia d’estiu» a finals de novembre, doncs perfecte. Que ho facin quan vulguin... però que no ens obliguin a congelar-nos mentre posem. Així que quan la pintora ens va convocar davant el llac per a una sessió de feina a l'aire lliure en aquell gèlid matí i ens va demanar que ens traguéssim la roba més gruixuda abans de seure a la barca, ens hi vam negar en rodó.
Aquella rotunda negativa va ser l’inici d’un estira-i-arronsa que ha passat als annals de les negociacions sindicals com una fita històrica en els drets laborals de les models:
— Com que no? És un quadre d’estiu.
— Ho sabem, però fa un fred que pela.
— L’art exigeix sacrificis.
— La nostra salut és més important.
— Els crítics se’n riuran quan vegin la pintura.
— Tant se val. Com va dir el poeta: «Anant jo calent, que rigui la gent».
— Però si ja he posat els ànecs dins el llac...
La Nicole i jo ens vam mirar durant uns segons aquells tres tristos ànecs de fusta que suraven damunt l’aigua gelada i que, al quadre, substituirien els reals que ja havien marxat buscant regions més càlides, i ens vam refermar encara més en la nostra decisió.
— Hem dit que no i és que no. Si vols fer el quadre, ja saps el que hi ha.
La pintora va esbufegar, va posar els ulls en blanc mentre remugava un «on anirem a parar» i va acabar cedint. Finalment, nosaltres vam seure a la barca amb tota la roba posada. I ella va pintar el quadre tal com el coneixeu.
Sempre ens ha quedat el dubte, però, de si va cedir convençuda pels nostres arguments o perquè també s’estava quedant gelada. Encara avui ens preguntem si aquestes pinzellades tan lliures i vibrants que fan del quadre una gran obra d’art impressionista són el resultat d’una revolucionària recerca pictòrica sobre la llum i el color o, simplement, el testimoni d’una artista que tremolava tant que no encertava el llenç amb prou precisió. Sigui com sigui, esperem que ningú ens negui el mèrit que ens correspon i se’ns reconegui que vam formar part del naixement de dos grans assoliments de la humanitat: L’impressionisme i la prevenció de riscos laborals.
Des que ens van pintar, i aviat farà un segle i mig d’això, aquesta és la pregunta que més vegades s’ha repetit davant el quadre. És comprensible. L’escena representa un passeig en barca pel parisenc Bois de Boulogne a l’estiu, però les models anem vestides com si haguéssim de fer la travessa de l’estret de Bering en ple hivern: guants, barrets, vestits de màniga llarga...
La resposta «oficial» és sempre la mateixa:
— És a causa de la moda i els rígids costums d’aquella època.
No és una mentida, però no és el que va passar. La veritable raó fou que la Nicole i jo ens vam plantar. Mai ens havíem negat a fer la nostra feina i tampoc ens hi vam negar aleshores, però ja n’hi havia prou d’haver de patir mentre la fèiem. Els treballadors també tenim els nostres drets i cal exigir-los quan convé. Ens vam afartar d’aguantar sense dir res.
Des de sempre, les models ens havíem de vestir segons el que exigia l'obra. Tenia tota la lògica que si el quadre representava un paisatge nevat no hi sortíssim en banyador, per exemple. El problema, però, són els terminis asfixiants que imposa la indústria artística. Un quadre no es pot fer d’avui per a demà. Les exposicions tenen un calendari fixat amb molta antelació. Els galeristes volen novetats cada temporada. Els clients demanen quadres estiuencs a l'estiu i hivernals a l’hivern, i els han de trobar fets...
Ho entenem. Si això obligava a pintar «Dia d’estiu» a finals de novembre, doncs perfecte. Que ho facin quan vulguin... però que no ens obliguin a congelar-nos mentre posem. Així que quan la pintora ens va convocar davant el llac per a una sessió de feina a l'aire lliure en aquell gèlid matí i ens va demanar que ens traguéssim la roba més gruixuda abans de seure a la barca, ens hi vam negar en rodó.
Aquella rotunda negativa va ser l’inici d’un estira-i-arronsa que ha passat als annals de les negociacions sindicals com una fita històrica en els drets laborals de les models:
— Com que no? És un quadre d’estiu.
— Ho sabem, però fa un fred que pela.
— L’art exigeix sacrificis.
— La nostra salut és més important.
— Els crítics se’n riuran quan vegin la pintura.
— Tant se val. Com va dir el poeta: «Anant jo calent, que rigui la gent».
— Però si ja he posat els ànecs dins el llac...
La Nicole i jo ens vam mirar durant uns segons aquells tres tristos ànecs de fusta que suraven damunt l’aigua gelada i que, al quadre, substituirien els reals que ja havien marxat buscant regions més càlides, i ens vam refermar encara més en la nostra decisió.
— Hem dit que no i és que no. Si vols fer el quadre, ja saps el que hi ha.
La pintora va esbufegar, va posar els ulls en blanc mentre remugava un «on anirem a parar» i va acabar cedint. Finalment, nosaltres vam seure a la barca amb tota la roba posada. I ella va pintar el quadre tal com el coneixeu.
Sempre ens ha quedat el dubte, però, de si va cedir convençuda pels nostres arguments o perquè també s’estava quedant gelada. Encara avui ens preguntem si aquestes pinzellades tan lliures i vibrants que fan del quadre una gran obra d’art impressionista són el resultat d’una revolucionària recerca pictòrica sobre la llum i el color o, simplement, el testimoni d’una artista que tremolava tant que no encertava el llenç amb prou precisió. Sigui com sigui, esperem que ningú ens negui el mèrit que ens correspon i se’ns reconegui que vam formar part del naixement de dos grans assoliments de la humanitat: L’impressionisme i la prevenció de riscos laborals.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada