Relats Conjunts (maig - 2013)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la litografia "Relativitat" (Maurits Cornelis Escher - 1953).

UNIVERS PARAL·LEL

El meu nom és Esther Mauri i Cornet, em vaig doctorar en física quàntica avançada per la UNC (Universitat Nacional de Catalunya) i vaig fer un màster en Teoria de Cordes i Multidimensió a la Universitat de Sevilla. Si vaig triar aquesta prestigiosa universitat de la República Andalusa va ser només perquè tinc família a la zona, tothom sap que hauria pogut triar qualsevol altra universitat de la Unió d'Estats Ibèrics. Les repúbliques d'aquesta zona d'Europa sempre han destacat pel suport que ofereixen a l'educació i a la investigació, i això les ha convertit en la primera potència europea i el motor econòmic de tot el continent.

Una vegada acabats els estudis, vaig tornar a Catalunya per treballar en l'especialitat de multidimensió i universos paral·lels. Fins ara coneixíem i podíem mesurar les dotze dimensions de la matèria i s'havia provat matemàticament l'existència d'infinits mons paral·lels al nostre. El problema és que aquesta demostració matemàtica es basava en hipòtesis no comprovables empíricament perquè no teníem les eines que ens permetessin interaccionar alhora amb totes les dimensions. Però això ja no és així, amb l'equip que dirigeixo hem pogut determinar amb exactitud el lloc extradimensional on alguns d'aquests universos paral·lels es “toquen” (permeteu-me l'expressió encara que no és gaire científica) amb el nostre i, gràcies a que també hem inventat les escales dodecadimensionals, hem estat capaços de construir un mòdul interdimensional que els comunica entre ells. Quan una persona entra en aquest mòdul, passar a un altre univers li és tan fàcil com anar d'una habitació a una altra dins de casa seva.

I ho sé, perquè ho vaig provar jo mateixa. El 3 de març de 1953 vaig convertir-me en la primera persona que va poder canviar d'univers i que va fer-ho.

El canvi va ser colpidor. Com havíem suposat vaig aparèixer a l'altre univers també al març de 1953. Sabia que no havia fet un viatge en el temps, però m'ho va semblar. Aquest univers està un segle per darrere del nostre. La física quàntica és a les beceroles i no passa d'un petit grapat de teories indemostrables, la teoria de Cordes no ha estat ni formulada, els mons paral·lels i la multidimensió només són coneguts a les novel·les de ciència ficció, els científics treballen exclusivament amb 4 (QUATRE!!!) dimensions de la matèria...

I això fa que no pugui tornar a casa. En aquest univers no és possible fabricar una escala dodecadimensional i no ho serà en els pròxims 100 anys. Estic completament perduda. Per sort els meus coneixements em permetran entrar a treballar en alguna universitat des d'on intentaré fer avançar aquesta gent en el meu camp tot el que em permetin els precaris mitjans que tenen. Però no ho podré fer a Catalunya. A l'any 1953 d'aquesta realitat, el meu país és només una regió sotmesa a una cosa anomenada Estado Español, un ens centralista i burocràtic que coarta les llibertats i no permet que s'avanci en la ciència perquè, com qualsevol govern dictatorial, té por de que el coneixement i l'educació faci créixer els pobles i, en conseqüència, redueixi el poder dels governants. Aniré al nord d'Europa on, almenys, els països són democràtics i per pagar-me el viatge vendré els plànols del mòdul interdimensional. S'hi veuen clarament les portes als diferents mons paral·lels que coexisteixen en diversos angles del pla extradimensional i que queden units entre si gràcies a les escales de dotze dimensions que permeten anar de l'un a l'altre sense problemes. Però això no m'amoïna perquè ningú ho entendrà, segur que tothom ho veurà com un quadre estrambòtic que juga amb les poques lleis de la física que coneixen. Signaré la litografia amb un nom estranger i d'home que això, en aquest Estado Español, es veu que dóna més prestigi i així em donaran més diners. Adaptaré el meu nom a l'holandès per exemple, signaré com Escher Maurits Cornelis i aniré a vendre el suposat quadre.

Abans però, hi amagaré al darrere aquesta carta i si en el futur algú la descobreix, espero que sigui quan el dictador hagi mort i hagi arribat la democràcia. Si això ha passat, no dubto que Catalunya ja serà un estat independent perquè sinó voldria dir que aquest univers està molt més endarrerit del que em penso. De totes maneres, si m'equivoco en això espero que almenys la ciència hagi avançat prou per permetre-us entendre aquests plànols i poder fabricar el mòdul interdimensional. Si en sou capaços, tingueu en compte que a l'univers d'on vinc s'hi accedeix per aquella porta que es veu mig oberta, just davant de l'home que baixa l'escala portant una safata amb beguda a la mà.