GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dissabte, 25 de maig del 2013

Relats Conjunts (maig - 2013)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la litografia "Relativitat" (Maurits Cornelis Escher - 1953).



UNIVERS PARAL·LEL

El meu nom és Esther Mauri i Cornet, em vaig doctorar en física quàntica avançada per la UNC (Universitat Nacional de Catalunya) i vaig fer un màster en Teoria de Cordes i Multidimensió a la Universitat de Sevilla. Si vaig triar aquesta prestigiosa universitat de la República Andalusa va ser només perquè tinc família a la zona, tothom sap que hauria pogut triar qualsevol altra universitat de la Unió d'Estats Ibèrics. Les repúbliques d'aquesta zona d'Europa sempre han destacat pel suport que ofereixen a l'educació i a la investigació, i això les ha convertit en la primera potència europea i el motor econòmic de tot el continent.

Una vegada acabats els estudis, vaig tornar a Catalunya per treballar en l'especialitat de multidimensió i universos paral·lels. Fins ara coneixíem i podíem mesurar les dotze dimensions de la matèria i s'havia provat matemàticament l'existència d'infinits mons paral·lels al nostre. El problema és que aquesta demostració matemàtica es basava en hipòtesis no comprovables empíricament perquè no teníem les eines que ens permetessin interaccionar alhora amb totes les dimensions. Però això ja no és així, amb l'equip que dirigeixo hem pogut determinar amb exactitud el lloc extradimensional on alguns d'aquests universos paral·lels es “toquen” (permeteu-me l'expressió encara que no és gaire científica) amb el nostre i, gràcies a que també hem inventat les escales dodecadimensionals, hem estat capaços de construir un mòdul interdimensional que els comunica entre ells. Quan una persona entra en aquest mòdul, passar a un altre univers li és tan fàcil com anar d'una habitació a una altra dins de casa seva.

I ho sé, perquè ho vaig provar jo mateixa. El 3 de març de 1953 vaig convertir-me en la primera persona que va poder canviar d'univers i que va fer-ho.

El canvi va ser colpidor. Com havíem suposat vaig aparèixer a l'altre univers també al març de 1953. Sabia que no havia fet un viatge en el temps, però m'ho va semblar. Aquest univers està un segle per darrere del nostre. La física quàntica és a les beceroles i no passa d'un petit grapat de teories indemostrables, la teoria de Cordes no ha estat ni formulada, els mons paral·lels i la multidimensió només són coneguts a les novel·les de ciència ficció, els científics treballen exclusivament amb 4 (QUATRE!!!) dimensions de la matèria...

I això fa que no pugui tornar a casa. En aquest univers no és possible fabricar una escala dodecadimensional i no ho serà en els pròxims 100 anys. Estic completament perduda. Per sort els meus coneixements em permetran entrar a treballar en alguna universitat des d'on intentaré fer avançar aquesta gent en el meu camp tot el que em permetin els precaris mitjans que tenen. Però no ho podré fer a Catalunya. A l'any 1953 d'aquesta realitat, el meu país és només una regió sotmesa a una cosa anomenada Estado Español, un ens centralista i burocràtic que coarta les llibertats i no permet que s'avanci en la ciència perquè, com qualsevol govern dictatorial, té por de que el coneixement i l'educació faci créixer els pobles i, en conseqüència, redueixi el poder dels governants. Aniré al nord d'Europa on, almenys, els països són democràtics i per pagar-me el viatge vendré els plànols del mòdul interdimensional. S'hi veuen clarament les portes als diferents mons paral·lels que coexisteixen en diversos angles del pla extradimensional i que queden units entre si gràcies a les escales de dotze dimensions que permeten anar de l'un a l'altre sense problemes. Però això no m'amoïna perquè ningú ho entendrà, segur que tothom ho veurà com un quadre estrambòtic que juga amb les poques lleis de la física que coneixen. Signaré la litografia amb un nom estranger i d'home que això, en aquest Estado Español, es veu que dóna més prestigi i així em donaran més diners. Adaptaré el meu nom a l'holandès per exemple, signaré com Escher Maurits Cornelis i aniré a vendre el suposat quadre.

Abans però, hi amagaré al darrere aquesta carta i si en el futur algú la descobreix, espero que sigui quan el dictador hagi mort i hagi arribat la democràcia. Si això ha passat, no dubto que Catalunya ja serà un estat independent perquè sinó voldria dir que aquest univers està molt més endarrerit del que em penso. De totes maneres, si m'equivoco en això espero que almenys la ciència hagi avançat prou per permetre-us entendre aquests plànols i poder fabricar el mòdul interdimensional. Si en sou capaços, tingueu en compte que a l'univers d'on vinc s'hi accedeix per aquella porta que es veu mig oberta, just davant de l'home que baixa l'escala portant una safata amb beguda a la mà.



16 comentaris:

Sergi ha dit...

Un univers completament paral·lel que siguem un estat independent i que el sud d'Europa sigui el motor del continent, posant l'accent a la investigació... només per això el relat ja es mereix un 10 en ficció. Però realment és un bon escrit, molt imaginatiu i perfectament escrit, et felicito de veritat, cada vegada millor! El millor són les idees que tens, però a més les executes a la perfecció!

Assumpta ha dit...

Brillant!! Magnífic!! Genial!! :-)))))

Matrícula d'Honor!!!

M'ha agradat moltíssim!... A veure què passarà amb l'Esther... Bé, segur, segur que troba feina, però no al aquesta "cosa anomenada Estado español", haurà d'anar al nord d'Europa, amb això ja té raó... però...

Ai, MAC... m'encantaria saber com acaba!! ;-))

No sé si recordaràs que una vegada vaig explicar que havia començat una petita novel·la de ciència ficció en una llibreta de tapes grogues que havia perdut quan ja tenia bastant avançada... Doncs bé, a la meva obra passava quelcom semblant... no era un univers paral·lel sinó una porta en el temps i la protagonista (també una noia) anava al passat.

El meu era molt més rudimentari, el teu és brillant, amb un vocabulari fantàstic que te'l creus totalment (ja ja pensava que això de la Teoria de les Cordes era cert!! hahaha mare meva!!)

Si vols, un dia t'explico com solucionava jo la tornada de la noia (que ja tenia al cap, però mai vaig arribar a escriure) i tu en fas una obra mestra!! :-DD

El que més gràcia m'ha fet és que jo el que vaig escriure ho vaig fer fa uns 30 anys i ho situava en el futur (un futur més o menys que seria el món actual) i parlava dels Estats Units d'Europa, d'una moneda única i d'una Catalunya Independent dins aquests EUE... quan la prota viatjava al passat, ho situava més o menys a finals dels 60...


XEXU.- Ja has vist, el relat tocava avui i no la setmana passada hehehe

MAC.- Recordes quan deies que no et veies capaç d'escriure relats? ;-))))))

Consol ha dit...

Excel·lent, admirable, ja no tan sols ens queda la independència o l'exili, sinó que tenim aquesta porta que es veu mig oberta i ens pot portar a un futur millor.

McAbeu ha dit...

XEXU: El que aquí és ficció segur que és realitat en un univers paral·lel o altre. És el que tenen els universos paral·lels. ;-D
Moltes gràcies, me n'alegro que t'hagi agradat el relat.

ASSUMPTA: Ara que ho dius si que recordo que n'havies parlat d'aquesta novel·la de ciència ficció però, malgrat les coincidències, t'asseguro que la teva llibreta de tapes grogues no la vaig trobar jo. ;-DD
I també recordo que al principi no ho veia clar això de posar-me a escriure relats al blog. Com veus, ara ja m'he deixat anar. :-))
No et puc dir com acaba perquè no hi he pensat, el relat no anava més enllà. Però ara que ho dius, segurament va poder anar al nord d'Europa i va poder entrar a treballar a alguna universitat, allí va anar deixant caure les idees que van permetre formular anys després la "Teoria de Cordes" (que no m'he inventat jo, sinó que existeix de veritat). El que sembla clar és que no va poder tornar mai al seu univers, així que si el teu final la pot ajudar a fer-ho no dubtis en dir-ho. :-))
I moltes gràcies també!!

CONSOL: Moltes gràcies. De totes maneres, espero que no ens calgui canviar d'univers per arribar a un futur millor. ;-)

Elfreelang ha dit...

Bravo! genial ! excel·lent unió de realitat i ficció!com diu l'Assumpta jo també et dono matricula d'honor!

José María Souza Costa ha dit...

Invitación - E
Soy brasileño.
Pasei acá leendo , y visitando su blog.
También tengo un, sólo que mucho más simple.
Estoy invitando a visitarme, y si es posible seguir juntos por ellos y con ellos. Siempre me gustó escribir, exponer y compartir mis ideas con las personas, independientemente de su clase Social, Creed Religiosa, Orientación Sexual, o la Etnicidad.
A mí, lo que es nuestro interés el intercambio de ideas, y, pensamientos.
Estoy ahí en mi Simpleton espacio, esperando.
Y yo ya estoy siguiendo tu blog.
Fortaleza, la Paz, Amistad y felicidad
para ti, un abrazo desde Brasil.
www.josemariacosta.com

Garbí24 ha dit...

amb la intel.ligència que té podria haver inventat una màquina per canviar el estado espanyol....i de passada ara seriem bn lliures...
Molt bon relat

McAbeu ha dit...

ELFREELANG: Doncs moltes gràcies! :-))

JOSÉ MARIA: Você é muito gentil. Um abraço da Catalunha

JOAN: Doncs no hauria estat gens malament. Gràcies!

Lluna ha dit...

Ostres Mc, per sé que les endevinalles són curtetes i que no escrius gaire normalment quan cal enrollar-se ho fas prou bé! ;P
M'ha agradat molt la història i com es desenvolupa, la llàstima és no tenir móns paral·lels on poder-se escapar.

Bon cap de setmana Mc!!

Rafel ha dit...

A veure, crec que m'he perdut, fins i tot arriben comentaristes de Brasil a aquest edifici. L'únic que entès bé és que l'Estat Espanyol no era al 1953 un lloc precisament amable.

McAbeu ha dit...

LLUNA: És diferent, els enigmes i les endevinalles les escriu el LLIBRE que és tot un exemple de laconisme (entre d'altres coses) i en canvi jo en els relats em deixo anar força més. De totes maneres et dono la raó, també penso que de vegades m'enrotllo massa. ;-DDD
Gràcies, em fa content que t'hagi agradat el relat. :-)

RAFEL: Parlant de món paral·lels, això de perdre's no és tan estrany encara que em sembla que el visitant brasiler no ha vingut pel relat (ni per res concret del blog, em temo).
En quant a l'amabilitat o no dels períodes històrics és una cosa molt subjectiva que depèn de cadascú. I tens raó, la nostra protagonista no definiria la dictadura franquista com un "lloc amable".

sa lluna ha dit...

Felicitats Mac!! jo ja em veia a l'altre costat, no precisament al que, gairebé, seguim ara.

Aferradetes!

montse ha dit...

Aquest còctel de realitat i ficció és molt llaminer.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: No sé perquè però jo també sóc de l'opinió que a l'univers d'on ve la nostra protagonista s'hi està millor que no en aquest on ens ha tocat viure. :-))
Gràcies!!

MONTSE: Gràcies també!!

Anònim ha dit...

Excel·lent relat. Estic content de saber que n'hi ha que viuen vertaderament els nostres anhels. Se'n sap alguna cosa de com s'articula Mallorca en aquesta Unió d'Estats Ibèrics?
Gràcies.

McAbeu ha dit...

TOTVEDUDOL: Gràcies, m'alegro que t'agradi el relat.
Pel que fa a la teva pregunta, dir-te que la nostra protagonista no va deixar res dit en aquest sentit. Jo m'inclino a creure que en un univers tan utòpic com aquest del que prové, l'articulació de Mallorca dins de la UEI és la que més satisfà als mallorquins. ;-)

Publica un comentari a l'entrada