Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la il·lustració de la portada de novembre de 1921 de la Revista "D'ací-d'allà" (Laura Albéniz - 1921).
AGENT 0014
No es perdin l’últim número de la revista «D’ací, D’allà». Aquesta publicació mensual, òrgan oficial conjunt de l’Agència Catalana d’Intel·ligència (ACI) i de l’Associació Local de Lògica Analítica (ALLA), ben coneguda pels seus cèlebres articles amb consells pràctics d’espionatge i pels ‘unboxings’ dels gadgets més sorprenents del gremi, ens ofereix aquest mes una entrevista en exclusiva amb una reconeguda espia internacional, de la qual els oferim ara un petit extracte:
— Gràcies per accedir a parlar amb nosaltres. No és habitual trobar aquesta disponibilitat entre els seus companys de professió.
— Bé, han d’entendre que la discreció és molt important en el nostre àmbit. Si jo m’hi he avingut és perquè, quan aquesta entrevista surti publicada, ja seré molt lluny de Catalunya. Així i tot, recordin preservar la meva identitat en tot moment. Per anomenar-me, utilitzin sempre el meu nom en clau: agent 0014. I no publiquin cap fotografia meva. Si han d’il·lustrar l’entrevista, facin fer un dibuix.
— Així ho farem, no pateixi. Parli’ns de la seva feina. Quin ha estat el cas més curiós que ens pot explicar, agent 0014?
— El cas del raïm, sens dubte. Un gran èxit, que va anar d’un pèl que no se n’anés claveguera avall.
— Sembla interessant. Què ens en pot dir?
— M’havien encomanat la vigilància d’una reunió en un restaurant. Era una feina senzilla: havia d’amagar un micròfon gravador entre les flors del centre de taula. És un mètode de solvència contrastada patentat pel prestigiós Centre d’Aprenentatge de Mètodes d’Accés, Reconeixement, Guaita i Anàlisi (CAMARGA) que ja s’ha fet servir amb èxit en moltes altres ocasions. Aquesta vegada, però, hi havia un petit inconvenient.
— Quin?
— En aquell restaurant, els centres de taula no eren de flors. Eren de fruites.
— I què va fer?
— Adaptar-me a les circumstàncies. Vaig amagar el micròfon dins d’un gra de raïm.
— I va funcionar?
— Perfectament... fins que va arribar l’hora de les postres.
— La humitat de la fruita va fer malbé l’aparell, potser?
— No. Un dels comensals se’l va menjar.
— No...
— Sí.
— Va agafar el gra de raïm i se’l va empassar?
— Exactament.
— Sense mastegar-lo?
— Sense mastegar-lo.
— Devia ser un moment de molta tensió.
— Certament. En aquell instant vaig creure que tot se n’anava en orris, que havia fracassat estrepitosament...
— Però abans ens ha dit que la missió havia estat un èxit.
— Sortosament, vaig poder recuperar el micròfon amb les gravacions.
— Ah! El va trobar?
— Sí. Després d’esperar un temps prudencial, és clar.
— Com s’ho va fer?
— Això és secret professional. Només els puc explicar que als espies d’elit se’ns escapen poques coses. Al final, tot acaba sortint...
Poden llegir l’entrevista completa al número de novembre de la revista «D’ací, D’allà», que trobaran, a partir de demà mateix, a tots els quioscos de Catalunya. I recordin que amb aquest número també podran emportar-se, per només cinc pessetes més, la segona entrega de la col·lecció «Munta la teva primera càmera fotogràfica en miniatura per fascicles». No se la perdin!
— Gràcies per accedir a parlar amb nosaltres. No és habitual trobar aquesta disponibilitat entre els seus companys de professió.
— Bé, han d’entendre que la discreció és molt important en el nostre àmbit. Si jo m’hi he avingut és perquè, quan aquesta entrevista surti publicada, ja seré molt lluny de Catalunya. Així i tot, recordin preservar la meva identitat en tot moment. Per anomenar-me, utilitzin sempre el meu nom en clau: agent 0014. I no publiquin cap fotografia meva. Si han d’il·lustrar l’entrevista, facin fer un dibuix.
— Així ho farem, no pateixi. Parli’ns de la seva feina. Quin ha estat el cas més curiós que ens pot explicar, agent 0014?
— El cas del raïm, sens dubte. Un gran èxit, que va anar d’un pèl que no se n’anés claveguera avall.
— Sembla interessant. Què ens en pot dir?
— M’havien encomanat la vigilància d’una reunió en un restaurant. Era una feina senzilla: havia d’amagar un micròfon gravador entre les flors del centre de taula. És un mètode de solvència contrastada patentat pel prestigiós Centre d’Aprenentatge de Mètodes d’Accés, Reconeixement, Guaita i Anàlisi (CAMARGA) que ja s’ha fet servir amb èxit en moltes altres ocasions. Aquesta vegada, però, hi havia un petit inconvenient.
— Quin?
— En aquell restaurant, els centres de taula no eren de flors. Eren de fruites.
— I què va fer?
— Adaptar-me a les circumstàncies. Vaig amagar el micròfon dins d’un gra de raïm.
— I va funcionar?
— Perfectament... fins que va arribar l’hora de les postres.
— La humitat de la fruita va fer malbé l’aparell, potser?
— No. Un dels comensals se’l va menjar.
— No...
— Sí.
— Va agafar el gra de raïm i se’l va empassar?
— Exactament.
— Sense mastegar-lo?
— Sense mastegar-lo.
— Devia ser un moment de molta tensió.
— Certament. En aquell instant vaig creure que tot se n’anava en orris, que havia fracassat estrepitosament...
— Però abans ens ha dit que la missió havia estat un èxit.
— Sortosament, vaig poder recuperar el micròfon amb les gravacions.
— Ah! El va trobar?
— Sí. Després d’esperar un temps prudencial, és clar.
— Com s’ho va fer?
— Això és secret professional. Només els puc explicar que als espies d’elit se’ns escapen poques coses. Al final, tot acaba sortint...
Poden llegir l’entrevista completa al número de novembre de la revista «D’ací, D’allà», que trobaran, a partir de demà mateix, a tots els quioscos de Catalunya. I recordin que amb aquest número també podran emportar-se, per només cinc pessetes més, la segona entrega de la col·lecció «Munta la teva primera càmera fotogràfica en miniatura per fascicles». No se la perdin!

0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada