Aquest 2025, les ressenyes del XAREL-10 s’avancen a l’època estiuenca habitual perquè us vull parlar de la novetat literària d’un amic bloguer. No és el seu primer llibre, però ja havien passat molts anys des d’aquella primera novel·la i em va semblar una boníssima notícia quan vaig saber que tornava a publicar. Per tant, no me’l podia deixar perdre i vaig decidir que el seu seria un dels meus llibres d’aquest Sant Jordi tant sí com no. I gairebé va ser que no perquè malgrat tractar-se d’un autor mediàtic (és broma, Sergi) i haver publicat amb una editorial reconeguda (això sí que és ben cert), el seu recull de contes no hi era a cap de les parades de les llibreries de Vila-seca. Hi ha moltes novetats per Sant Jordi i suposo que la distribució arriba fins on pot arribar. L’hauria pogut encomanar, és clar, però com que a la tarda havia d’anar a Tarragona, vaig aprofitar per comprar-lo a una de les llibreries de la capital i aquí teniu el que m’ha semblat...
 |
|
|
 |
 |
TAN LLUNY DE CASA
(Sergi Purcet – 2025)
(Sergi Purcet – 2025)
Aquest llibre és un recull de nou relats independents entre si, però que comparteixen el fet de mostrar-nos com pot ser de complicada la vida i com qualsevol situació quotidiana més o menys anodina pot amagar alguna sorpresa que faci que deixi de ser-ho, d’anodina no de quotidiana. Els protagonistes dels relats són «gent normal» i allò que els passa també és ben normal, però Sergi Purcet sap donar una volta de rosca més a aquesta normalitat introduint en cada cas, algun nou detall que el lector no s’espera i que li fa canviar el punt de vista d’allò que està llegint. No es tracta de girs de guió espectaculars, ni tampoc de buscar uns finals abracadabrants per deixar espaterrat al lector, però sí que trobem sempre algun element que ens sorprèn (en major o menor grau) i que, en el meu cas almenys, han fet que n’hagi gaudit molt la lectura. L’he gaudit i també m’ha atrapat des del primer moment. L’estil d’en Sergi és ben directe i va de cara a barraca per a explicar-nos allò que ens vol explicar sense floritures innecessàries, es nota que els textos estan molt ben treballats. Això fa que passin molt bé i que quan acabes un relat tinguis ganes de començar-ne el següent per veure per on et sortirà l’autor aquesta vegada.
He de dir que a mi m’agraden els llibres de relats (ja sé que entre alguns «lectors de pro» sembla que queda bé menystenir aquest gènere literari, però jo no n’hi he estat mai d’acord amb això) i, per tant, sé que no és estrany que dins d’un mateix recull no tots t’agradin igual. Això també m’ha passat aquest cop i, des d’un punt de vista estrictament personal, vull explicar-vos quins tres relats faria pujar al podi dels millors i quin (això ja és menys habitual en les ressenyes) ha quedat l’últim. Aquest és, doncs, el meu rànquing:
En primera posició posaria «CONDICIONALS», la història d’una víctima d’un accident de trànsit que, des del llit de l’hospital, va tirant enrere en el temps recordant els fets que, un darrere l’altre, l’han portat a aquella situació que s’hauria pogut estalviar només que un d’ells hagués estat diferent. M’ha semblat un text molt ben lligat que acaba gairebé on ha començat tancant el cercle d’una manera que considero molt ben trobada. M'ha divertit i l’he gaudit molt.
El segon seria «LA VETLLA», el relat que encapçala el recull i que ens mostra que és ben cert allò que les aparences enganyen. En un tanatori, la viuda afligida rep el condol per la mort del seu marit tal com toca, però aviat veiem que ni totes les condolences són completament sinceres ni la viuda està tan afligida com ens pensem. M’ha agradat com el text sap deixar palès que, darrere la hipocresia social que acostuma a imperar en aquestes situacions, sempre hi ha una realitat que desconeixem o que volem fer veure que desconeixem. Molt bo, també.
El tercer lloc del pòdium se l’emporta «SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS», un matrimoni celebra el trentè aniversari de noces repetint el viatge que van fer a París quan es van casar i, com que la memòria a la seva edat ja no és el que era, quan rememoren aquell primer viatge i el comparen amb les visites que estan fent ara, els records se’ls hi acaben barrejant... amb altres visites. No sé si era la intenció de l’autor donar-li un punt d’humor, però a mi és un relat que m’ha fet somriure i m’ho he passat força bé llegint-lo.
I, com qui promet s’obliga, acabo amb el que m’ha agradat menys que ha estat «SWEET DREAMS» que parla de com la gelosia pot carregar-se una relació de parella. No és un mal relat, com cap dels del llibre, però hi ha hagut dos detalls que no m’han acabat de fer el pes quan l’he llegit. Un és que per il·lustrar els silencis dels protagonistes en els trajectes en cotxe, l’autor fa una llista de les cançons que van sonant mentre ells no es parlen. Potser algú altre ho considerarà un bon recurs, però per a mi (segurament per la meva minsa cultura musical) aquest reguitzell de títols no aporta res a la lectura, ben al contrari. Potser amb això sol no n’hauria tingut prou per «condemnar-lo» perquè la història és prou potent, però és que tampoc m’ha agradat gens el final que he trobat massa tòpic i, per tant, de menys nivell que els altres. Soc conscient que pot haver-hi lectors que no estiguin gens d’acord amb aquesta apreciació (per alguna cosa deu ser que s’hagi escollit just aquest relat per fer la il·lustració de la coberta del llibre), però no a tots ens ha d’agradar el mateix i m’ha semblat que a en Sergi li sabria greu que no deixés constància tant del bo com del dolent.
I més en aquest cas que el dolent és, simplement, menys bo perquè aquesta petita decepció de l’últim relat del llibre no m’ha fet canviar la valoració del conjunt que m’ha agradat prou per considerar-lo una bona lectura que ha valgut molt la pena llegir. Enhorabona, Sergi!
He de dir que a mi m’agraden els llibres de relats (ja sé que entre alguns «lectors de pro» sembla que queda bé menystenir aquest gènere literari, però jo no n’hi he estat mai d’acord amb això) i, per tant, sé que no és estrany que dins d’un mateix recull no tots t’agradin igual. Això també m’ha passat aquest cop i, des d’un punt de vista estrictament personal, vull explicar-vos quins tres relats faria pujar al podi dels millors i quin (això ja és menys habitual en les ressenyes) ha quedat l’últim. Aquest és, doncs, el meu rànquing:
En primera posició posaria «CONDICIONALS», la història d’una víctima d’un accident de trànsit que, des del llit de l’hospital, va tirant enrere en el temps recordant els fets que, un darrere l’altre, l’han portat a aquella situació que s’hauria pogut estalviar només que un d’ells hagués estat diferent. M’ha semblat un text molt ben lligat que acaba gairebé on ha començat tancant el cercle d’una manera que considero molt ben trobada. M'ha divertit i l’he gaudit molt.
El segon seria «LA VETLLA», el relat que encapçala el recull i que ens mostra que és ben cert allò que les aparences enganyen. En un tanatori, la viuda afligida rep el condol per la mort del seu marit tal com toca, però aviat veiem que ni totes les condolences són completament sinceres ni la viuda està tan afligida com ens pensem. M’ha agradat com el text sap deixar palès que, darrere la hipocresia social que acostuma a imperar en aquestes situacions, sempre hi ha una realitat que desconeixem o que volem fer veure que desconeixem. Molt bo, també.
El tercer lloc del pòdium se l’emporta «SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS», un matrimoni celebra el trentè aniversari de noces repetint el viatge que van fer a París quan es van casar i, com que la memòria a la seva edat ja no és el que era, quan rememoren aquell primer viatge i el comparen amb les visites que estan fent ara, els records se’ls hi acaben barrejant... amb altres visites. No sé si era la intenció de l’autor donar-li un punt d’humor, però a mi és un relat que m’ha fet somriure i m’ho he passat força bé llegint-lo.
I, com qui promet s’obliga, acabo amb el que m’ha agradat menys que ha estat «SWEET DREAMS» que parla de com la gelosia pot carregar-se una relació de parella. No és un mal relat, com cap dels del llibre, però hi ha hagut dos detalls que no m’han acabat de fer el pes quan l’he llegit. Un és que per il·lustrar els silencis dels protagonistes en els trajectes en cotxe, l’autor fa una llista de les cançons que van sonant mentre ells no es parlen. Potser algú altre ho considerarà un bon recurs, però per a mi (segurament per la meva minsa cultura musical) aquest reguitzell de títols no aporta res a la lectura, ben al contrari. Potser amb això sol no n’hauria tingut prou per «condemnar-lo» perquè la història és prou potent, però és que tampoc m’ha agradat gens el final que he trobat massa tòpic i, per tant, de menys nivell que els altres. Soc conscient que pot haver-hi lectors que no estiguin gens d’acord amb aquesta apreciació (per alguna cosa deu ser que s’hagi escollit just aquest relat per fer la il·lustració de la coberta del llibre), però no a tots ens ha d’agradar el mateix i m’ha semblat que a en Sergi li sabria greu que no deixés constància tant del bo com del dolent.
I més en aquest cas que el dolent és, simplement, menys bo perquè aquesta petita decepció de l’últim relat del llibre no m’ha fet canviar la valoració del conjunt que m’ha agradat prou per considerar-lo una bona lectura que ha valgut molt la pena llegir. Enhorabona, Sergi!
