Els misteris d'en Mac – Cas 021

021 - EL CAS DEL VIATGE A FRANÇA

Ja us he parlat alguna altra vegada del meu cosí Avel·lí. Potser el podríem definir com un mentider compulsiu, però val més dir que és un bon jan amb molta imaginació. Sigui com sigui, els parents sabem que tot el que diu s’ha de posar en quarantena i, tenint això ben clar, ens agrada escoltar les seves aventures.

- Aquest gener, -va començar a explicar en una de les nostres sobretaules familiars-, vaig voler fer una excursió amb el cotxe nou i vaig anar uns dies a França.
El primer dia vaig visitar Perpinyà, a la Catalunya del Nord, des d’allí vaig continuar cap al poble de Puègverd, amb un interessant castell càtar, i vaig acabar ruta a Limós per fer-hi nit. Abans d’anar a dormir, però, vaig poder gaudir una estona de l’espectacle del seu famós carnaval i sopar un fricassé de porc amb guarnició de fesols tous, el plat típic d’aquella ciutat.
El segon dia, vaig desviar-me primer cap al sud per visitar Rènnas del Castèl (sense oblidar fer-me una foto amb el dimoni que tenen a l’església) i Coisan (on hi ha un altre castell i on vaig cercar, sense èxit, una ‘boulangerie’ oberta per comprar uns croissants per esmorzar. Llàstima, m’hauria agradat tastar un croissant de Coisan) i després ja vaig dirigir-me cap a Carcassona on vaig dinar després de la visita obligada a la seva ciutat fortificada que és patrimoni mundial de la humanitat. A la tarda, vaig marxar cap a Tolosa per buscar-hi allotjament. Per cert, que aquí me’n va passar una de grossa. Resulta que un cop instal·lat, vaig sortir a fer un tomb per la ciutat i em vaig oblidar el mòbil a l’hotel. Just aquell vespre havia de fer una trucada a casa i se’m va acudir demanar a un ‘indígena’ amb qui la feia petar en un bar que em deixés el seu mòbil. Quina cara va posar! Va treure l’excusa que, per motius d’higiene, no deixava mai el mòbil a ningú, però jo li vaig dir que allò no era cap problema. A mi no em calia tocar el seu mòbil, podia marcar el número ell mateix. A contracor, va accedir-hi. Va treure’s el mòbil de la butxaca, va desbloquejar-lo i jo li vaig anar dictant les xifres d’una en una, vocalitzant amb el meu ‘perfecte’ francès. Quan les va haver marcat totes nou, va prémer la tecla de trucada i, amb el mans lliures activat, jo ja vaig poder parlar. No era res urgent, però m’havia picat amb allò de la higiene i vaig insistir com si fos cosa de vida o mort. Va ser divertit veure-li la cara de contrarietat tota l’estona. Cal dir que la telefonada a Catalunya no va durar gairebé gens i això el va calmar. A més, també vaig convidar-lo a un parell de cerveses i d’aquesta manera la vetllada va continuar sense cap problema. Així que quan vaig tirar cap a l’hotel, tots dos estàvem ben contents i el francès fins i tot em va voler fer un petó per acomiadar-se. Es veu que ja no pensava en la higiene, a aquella hora. Ha ha ha.
El tercer dia vaig despertar-me tard (per raons òbvies) i vaig dedicar la jornada a visitar la ‘Cité de l'espace’, un parc temàtic dedicat a l'astronomia i a l'astronàutica situat a Tolosa de Llenguadoc. Em va agradar molt entrar al mòdul de l’estació espacial MIR que hi exposen i resulta que allí vaig conèixer una noia nascuda al mateix poble que la primera astronauta francesa que havia estat dins la MIR a l’espai durant 16 dies, realment el món és un mocador. Tinc una altra anècdota per explicar de l’hora de dinar, per beure vaig demanar una llimonada (‘une limonade, s'il vous plaît’ vaig dir-li clarament al cambrer), però em van servir una gasosa. Aquests francesos no t’entenen ni que els parlis en francès! En fi, no vaig voler fer-ne cap drama i ho vaig deixar passar. Just després de dinar, altra vegada al cotxe i cap a Andorra falta gent.
El quart i últim dia, doncs, el vaig passar al país dels Pirineus. Amb una bona estona en remull a Caldea, el dinar a una típica borda i les obligades compres a última hora vaig posar el punt final a un viatge memorable. Què us ha semblat?

- A mi m’ha semblat -vaig contestar-li- que potser sí que va ser un viatge memorable, però algun detall no l’has recordat massa bé. Vaja, que hi ha alguna cosa que no em quadra...

I vosaltres, heu trobat alguna incongruència al relat del meu cosí Avel·lí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

POEMES MÚLTIPLES

Els POEMES MÚLTIPLES són els que es formen a còpia d’anar unint versos intercanviables entre si i que, en conseqüència, permeten la creació de nombroses variacions del mateix poema. Comparteixen amb els CENTONS el procediment d’elaboració basat en la combinació de textos preexistents, però també hi presenten algunes diferències. Així, mentre que en els centons es fan servir generalment fragments literaris d'autors aliens triats expressament segons el resultat que busquem, en el cas dels poemes múltiples els textos utilitzats acostumen a ser propis i hi predomina molt més l'aspecte de la combinació aleatòria.

Un exemple molt conegut és el llibre de poesia combinatòria CENT MILLE MILLIARDS DE POÈMES (Raymond Queneau – 1961). Aquesta obra només té 10 pàgines que contenen un sonet cadascuna, però estan tallades en 14 tires horitzontals (una per cada vers del sonet) que es poden girar individualment i, per tant, combinar-se amb tota la resta. Això permet un total de 10¹⁴ combinacions, és a dir 100.000.000.000.000 poemes diferents. Si volguéssim llegir aquests cent bilions de poemes, el mateix autor va calcular que: «Comptant 45 segons per llegir un sonet i 15 segons per a canviar les tires durant 8 hores al dia, 200 dies a l'any, tindríem més d'un milió de segles de lectura, i si llegim tot el dia, els 365 dies de l'any, trigaríem 190.258.751 anys (sense tenir en compte els anys de traspàs i altres detalls)».

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens descriu un altre exemple de POEMA MÚLTIPLE en català:

... el 23 de gener del 2000. L’artista Josep Mercadé Rimbau va inaugurar a Vespella de Gaià, al Tarragonès, una escultura en homenatge a Ramon Llull anomenada "Art de trobar veritat".
En l’acte Mercadé va donar a conèixer el que ell anomena "La inesgotable màquina de versos". Es tracta de dos grups de sis i quatre cercles concèntrics dividits cadascun en 6 sectors a la manera de les figures lul·lianes. Però les de Mercadé estan pensades per a fabricar poemes.
El grup de sis cercles conté els mots que formaran els versos senars i el de quatre els que constituiran els parells, de manera que l’artefacte permet fabricar un quadrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs rimats a partir de la combinació de sintagmes breus, sovint mots solts.
Mercadé encapçala les instruccions d’ús amb unes consideracions delicioses: «Imagina que l’amor de la teva vida no et fa cas i que decideixes adreçar-li tants poemes d’amor com siguin necessaris per a conquerir-lo. Si no vols copiar de l’infinit arsenal que et proporcionarien tots els poetes, d’Ausiàs Marc a Salvat-Papasseit, aquesta màquina et soluciona el problema. Aquests dos cercles et produiran, si vols, una munió inexhaurible de poemes amorosos diferents».
Una variant funcional de l’invent permet prescindir de la complexitat dels cercles concèntrics i substituir-los per daus, tot adjudicant un sintagma a cada número de l’u al sis. En tal cas cal tirar el dau sis vegades per escriure (o transcriure) els versos senars i quatre pels parells. Aquests són els mots que cal combinar:

VERSOS SENARS	A	B	C	D	E	F
1	Porta	de	llum,	escampa	ma	tendresa
2	Casa	de	pau,	dibuixa	ma	nuesa
3	Vèrtex	de	gel,	replega	ma	riquesa
4	Pedra	sens	déu,	carrega	ta	saviesa
5	Flama	sens	foc,	arrela	ta	dolcesa
6	Ona	sens	llamps,	arranja	ta	promesa

VERSOS PARELLS	A	B	C	D
1	en el	cimal	de gestos	immortals.
2	dins del	brogit	de besos	triomfals.
3	per tot	tresor	de càntics	infernals.
4	sota el	dolor	de danses	tardorals.
5	sobre el	batec	de ritmes	eternals.
6	cap al	bressol	de ròssecs	terrenals.

Amb l’aparició de la informàtica es va fer molt més fàcil la possibilitat de combinar una gran quantitat de textos diferents d’una manera molt més ràpida i, amb aquest objecte, podem trobar diverses eines que fan aquesta ‘feina’ per nosaltres oferint-nos el resultat final només clicant un botó. Un exemple primerenc en català seria un programa d’ordinador anomenat «InFoixMàtic», creat l’any 1993 per Joan-Anton Cárdenas i Víctor Sunyol, que generava sonets, amb la rima que havia triat l'usuari, a partir dels 980 versos que integren els 70 sonets del poemari SOL, I DE DOL de J.V. Foix.
D’aquest programa concret no n’he trobat cap versió en línia, però si que hi ha altres exemples similars que tenim a l’abast d’un simple clic de ratolí. N’he recollit una petita mostra que podeu provar clicant sobre cadascun dels noms:

[100 BILIONS DE POEMES]: Versió en català del llibre CENT MILLE MILLIARDS DE POÈMES. Ester Xargay i Carles Hac Mor s’encarregaren dels versos i Eugenio Tisselli en fou el programador. (També podem trobar-lo arxivat a Wayback Machine)

[CENT MILLE MILLIARDS DE POÈMES]: Versió interactiva del llibre de Raymond Queneau en la seva versió original francesa i amb traducció a l’anglès.

[SHAKESPEARE’S SONNET GENERATOR]: Com el seu nom indica, aquesta web genera cada vegada un sonet ‘nou’ de William Shakespeare d’entre els 61.036.015.625 possibles que es poden confegir barrejant només 70 línies (catorze jocs de cinc versos rimats) originals de l’autor anglès.

En el món de la música també s’ha ‘jugat’ a crear noves composicions amb el mètode de barrejar aleatòriament parts d’obres prèvies. Al segle XVIII van ser força populars els «Musikalisches Würfelspiel» (en alemany: "joc de daus musicals"), un sistema que utilitzava una tirada de daus per a generar música aleatòriament. Es partia d’una composició amb una estructura molt esquemàtica i harmònica (majoritàriament valsos, poloneses o minuets) i a aquesta peça se li afegien diverses variacions. Era l’atzar dels daus qui decidia quina d’aquestes variants es tocava en cada ocasió i així la peça final que acabava sonant era ‘nova’ cada vegada.
Un exemple molt més modern i que, per tant, aprofita la tecnologia actual és l’app «N» que el cantant Jorge Drexler va publicar l’any 2012. Aquesta aplicació mòbil incloïa tres projectes diferents (n1, n2 i n3) que partien cadascun d’ells d’una cançó de l’autor uruguaià i que permetien interactuar a l’usuari combinant-ne les estrofes o les tornades (entre altres canvis possibles) fins a crear una nova cançó diferent. A continuació us deixo un vídeo explicatiu d’un dels projectes:

Deixant definitivament enrere el concepte de POEMES MÚLTIPLES, però sense abandonar la creació literària ‘aleatòria’, em referiré a diversos exemples de la utilització de la combinatòria per escriure literatura en prosa.
Un de ben conegut és el llibre RAYUELA (Julio Cortázar – 1963) que, a banda de la lectura tradicional lineal, també permet llegir cada capítol seguint l’ordre del dibuix de la xarranca (la «rayuela» del títol) o mitjançant un recorregut lliure triat pel lector.
De manera similar, els llibres juvenils de la col·lecció TRIA LA TEVA AVENTURA, de gran èxit als anys 80 i 90 del segle passat, permetien al jove lector assumir el paper del protagonista i anar modificant la història en funció de quina pàgina s’escollia, al final de cada capítol, per a continuar la lectura.
I, per acabar amb un últim exemple de caire totalment diferent, també cal citar els textos que es basen en la figura retòrica anomenada SÍNQUISI que busca provocar un major o menor grau de confusió sintàctica alterant l’ordre lògic dels elements d’un enunciat. En Raymond Queneau dedica a aquest recurs literari un dels seus EXERCICIS D’ESTIL que us copio a continuació traduït per Annie Bats i Ramon Lladó:

SÍNQUISIS: Ridícul noi, que vaig trobar-me un dia en un autobús de la línia S atapeït per tracció potser coll allargat, al barret el cordó, vaig fixar-me en un. Arrogant i llagrimós en un to, que té al seu costat, contra aquest senyor, protesta. Car diu que l’empeny vegada cada que gent baixa. Lliure s’asseu i es precipita cap a un seient, dit això. Rome (Cour de) el trobo més tard dues hores a l’abric un botó d’afegir-se un amic li aconsella.

---

GLOSSARI:

• Poemes Múltiples

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Jocs de sobretaula - 016

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Test d'intel·ligència - 012 [M04]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Relats Conjunts (març - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El joc de pòquer [Poker Game]» (Cassius Marcellus Coolidge - 1894).

CAL LLEGIR MÉS

Ja fa un parell de mesos que, cada dimecres al vespre, un grup de quatre gossos entren al bar, s’asseuen a la taula del racó, demanen una botella de whisky, una altra de sifó i força gel per preparar-se uns highballs, encenen uns cigars i comencen a jugar al pòquer.

El primer dia, la seva presència va causar estupor entre la resta de parroquians i l’amo del bar, fins i tot, va provar de fer-los fora apel·lant a la prohibició d’entrada d’animals als establiments públics, però només els va caldre grunyir ensenyant una mica les dents perquè els deixessin quedar. El propietari va preferir no prendre mal i ara està ben satisfet d’haver actuat així perquè ha corregut la veu i cada dimecres el seu local s’omple de clients que volen presenciar personalment aquest insòlit fet que ningú es pot explicar. Tota la concurrència, cada cop més abundant, no para de preguntar-se qui o què són aquests gossos que actuen d’aquesta manera tan estranya.

Els quatre gossos, per la seva banda, semblen aliens a tota aquesta expectació que es crea al seu voltant i aparentment només els interessa la seva partida de cartes. Però això només és en aparença perquè, de fet, són ben conscients de tot l’interès que desperten i els agrada promoure’l. No només no fan res per a satisfer la curiositat de la gent que els rodeja, sinó que encara la incrementen quan, amb aire distret, dos d’ells es posen a parlar fent-se bromes com aquesta:

- No has portat el teu humà, avui?
- És clar que no. No saps que als bars no deixen entrar animals de companyia?
- És cert, quina mania tenen els governants de prohibir-ho tot. Què serà el següent, que no ens hi deixin fumar tampoc?

Just després de pronunciar aquests mots (per cert, en un català prou correcte), els gossos riuen mentre deixen anar, satisfets, el fum dels seus havans. I ho fan sense tenir cap dubte que han tornat a impressionar tota aquella colla de badocs que no poden explicar-se ni qui són, ni què són ni d’on venen. Això és el que els fa gaudir més!

Avui, però, alguna cosa ha canviat. Els gossos han notat que un dels clients del bar no els hi fa gens de cas i això no els agrada. Com pot ser que aquell home no estigui amb la boca oberta per la sorpresa com tota la resta? S’estan posant nerviosos i aquest vespre la partida no avança de cap manera. Fins i tot han provat d’explicar algun altre acudit, però res sembla impressionar a aquell personatge. El problema és que per culpa seva ara ells estan deixant de ser el focus d’atenció i tota la gent es fixa únicament en aquell home que no dona gens d’importància a un fet que tothom considera importantíssim. Això no es pot permetre i, per primera vegada, els gossos es veuen obligats a interpel·lar directament un humà:

- Què li passa, mestre? - li diuen-. No li sembla estranya la nostra presència? No es pregunta qui som o d’on venim?

- No m’ho pregunto, perquè la resposta és evident. Només cal veure com actueu i sentir com parleu per reconèixer que sou una prosopopeia o personificació, és a dir una figura retòrica que consisteix en l’atribució de qualitats humanes als animals. Si amb això no n'hi hagués prou, també està clar que se us pot considerar una metàfora o, si voleu, una al·legoria. Sigui com sigui, no passeu de ser un mer recurs literari i només cal haver llegit algun llibre per saber que com vosaltres n’hi ha una bona colla. No sou, ni de bon tros, tan especials com us penseu...

Els misteris d'en Mac – Cas 020

020 - EL CAS DE LA VELLETA CINÈFILA

Acabava de tancar el despatx i sortia de l’edifici pensant que em faria avui per sopar quan un home que semblava força atabalat m’interpel·là:

- Quina casualitat, trobar-te. Acabo de parlar amb la tieta i em sembla que ha passat una desgràcia. Voldries acompanyar-me a comprovar-ho, si us plau?

El coneixia. Era el nebot de la senyora Caterina, una velleta encantadora que vivia sola al quart segona amb qui havia fet amistat perquè compartíem l’afició pels clàssics del cinema i sovint m’havia deixat alguns dels DVD de la seva gran col·lecció. En un cas així, el sopar podia esperar i, per tant, vaig girar cua accedint a la petició del seu nebot. Mentre pujàvem amb l’ascensor, m’acabà d’explicar què estava passant:

- Com saps, la tieta viu sola i jo telefono cada vespre per preguntar com li ha anat la jornada i comprovar que tot rutlli. Avui ho he fet com cada dia i m’ha contestat que es trobava bé, que ja havia sopat i que abans d’anar al llit s’havia posat una pel·lícula «de les que m’agraden», havia dit. Com que la conec, vaig témer que n’hagués escollit una de por i li vaig recordar que el metge l’havia avisat sobre el seu cor delicat i els ensurts. «Què sabrà el metge?», va afegir, «Avui tinc ganes d’un bon Hitchcock i estic veient ‘Psicosi’». Vaig voler recriminar-li la seva inconsciència, però no vaig tenir temps. El següent que vaig sentir va ser un «Ai!» de la tieta i el cop del telèfon caient a terra mentre, de fons, sonava la terrorífica música dels violins grinyolant de l’escena de la dutxa. Estic segur que ha sofert un atac de cor, i per això he vingut corrents. Ha estat una sort haver-te trobat, tant de bo hi arribem a temps...

Però no hi vam arribar. Vaig seguir-lo quan va obrir la porta de casa de la senyora Caterina i, des del mateix rebedor, va cridar a la seva tieta. El silenci que vam rebre com a resposta ja no augurava res de bo i vam endinsar-nos al pis, que a aquella hora ja estava completament fosc, amb l’ai al cor. Quan vam arribar a la sala i vam encendre-hi el llum, vam trobar-nos amb el fatal desenllaç. La senyora Caterina jeia, sense sentits, sobre el sofà de davant el televisor. Vaig afanyar-me a comprovar-li el pols, però era evident que ja no respirava. A la cara, molt pàl·lida, mostrava un rictus de dolor i tenia el braç dret sobre el pit sense que s’apreciés cap ferida i això semblava refermar la hipòtesi de l’infart. Per altra banda, vaig trobar el seu telèfon per terra ben a prop del cos i quan vaig engegar el televisor per comprovar el DVD que s’hi estava reproduint, aquest era el de la pel·lícula ‘Psicosi’ de Hitchcock tal com tocava.

L’home, desfet i sense esma de res, em va deixar que anés comprovant l’exactitud de tot el que m’havia dit a l’ascensor i després em va demanar que fos jo qui m’encarregués d’avisar l’ambulància i la policia. Ho vaig fer és clar, però quan van arribar la meva explicació dels fets va ser un pèl diferent de com s’esperava el nebot. Alguna cosa no em quadrava en el seu relat...

I vosaltres, trobeu alguna cosa fora de lloc en aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

CENTONS

Un CENTÓ és una obra literària en vers o en prosa composta totalment o parcialment per fragments d’altres obres alienes que, en conjunt, agafen un nou significat.

Etimològicament, aquesta denominació prové del terme grec ‘κεντονιον’ que va passar al llatí com a ‘cento’ i que designava una capa apedaçada amb diverses teles una sobre l’altra que els soldats romans utilitzaven per a protegir-se dels cops dels seus enemics. Fou per analogia, doncs, que aquest terme va passar a indicar aquests poemes fets a base de ‘pedaços’ unint parts diverses d’altres obres. Pel mateix motiu, en anglès també reben el nom de «Patchwork Poetry».

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens diu que:

«...Els centons són un plagi legal en el qual l'autor del trencaclosques cita la font de procedència de cada hemistiqui que empra. La gràcia d'un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor centonista...»

[Imatge creada per Bing]

Aquests ‘trencaclosques literaris’ van tenir força difusió a les darreries de la Grècia clàssica i a finals de l'Imperi Romà, quan s’elaboraven seguint les regles establertes pel poeta llatí Ausoni (310 – 395) que va escriure el llibre ‘Cento Nuptialis’ amb una selecció de versos de Virgili, autor al qual es recorria sovint per a aquesta classe de composicions. A l'Edat Mitjana, molts erudits els tenien com a ocupació favorita i un exemple seria un monjo de l'abadia de Tegernsee a Baviera (Alemanya) anomenat Metelo que al segle XII va compondre un centó d'himnes pietosos i espirituals prenent com a base als poetes clàssics Horaci i Virgili.

En un altre ordre de coses, també es consideren CENTONS els "Refranys Barrejats" o "Refranys Apedaçats". Aquest és un joc lingüístic que segons sembla ja es practicava a la cort de la reina Germana de Foix (1488 – 1536) i que consisteix a mesclar dues parèmies diferents per crear-ne una de nova. Un exemple serien les parelles: «Qui de jove no treballa, perd les amistats» i «Qui diu les veritats, de vell dorm a la palla».

I, amb el pas del temps, també s’han inclòs dins d’aquest terme altres obres, sobretot musicals, que s’elaboren unint parts de temes preexistents. És allò que en anglès en diuen ‘medley’ i en català coneixem per ‘popurri’. N’hi ha moltíssims exemples, a continuació us en deixo un que, justament amb el títol POTPOURRIS, va publicar LA TRINCA en el seu àlbum recopilatori «7 Anys i 1 Dia» (1977) i que uneix diverses cançons populars catalanes en una de sola.

Vull acabar el post amb tres exemples de CENTONS pròpiament dits. Aquesta vegada, però, no els he anat a buscar enlloc perquè són obra meva i ja han sortit publicats en aquest blog com a participació en algun d’aquells Jocs Literaris Catosfèrics que tant abundaven fa uns anys en aquest món bloguer.

El primer és un sonet fet a base de versos trets de catorze poemes escrits per poetes catalans d’entre els segles XIV al XX: [1] ESCOLIUM (Joan Maragall), [2] CALA GENTIL (Miquel Costa i Llobera), [3] EL CAPTIU (Bartomeu Rosselló Porcel), [4] LA COMPLANTA D’EN GUILLEM (Manuel Milà i Fontanals), [5] VACANCES PAGADES (Pere Quart), [6] POEMA INACABAT (Gabriel Ferrater), [7] EL CEMENTIRI DELS MARINERS (Josep M. de Sagarra), [8] ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE (Salvador Espriu), [9] NABÍ (Josep Carner), [10] SOVINT SOSPIR, DONA... (Jordi de Sant Jordi), [11] ANY MIL (Àngel Guimerà), [12] COL·LOQUI (Joan Alcover), [13] CANT D’AMOR (Jacint Verdaguer) i [14] VELES E VENTS... (Ausiàs March).

La poesia tot just ha començat:
Oh!, de mos càntics inefable niu.
Canto l'absència de la llibertat,
la vostra flor més bella no la teniu.

La terra que va ser la nostra herència,
t'he confessat que em convencia.
I sempre un clima d'indiferència
mentre jo, ben lluny, em riuria.

La gran ciutat que talla i ascla i serra,
que així forçat m'has de vós allunyar.
Jeia la pols en los trofeus de guerra.

De part de Déu: - Minyó, te'n vols anar?...
Com cantaria els núvols de la terra
faent camins dubtosos per la mar?

El següent és un altre sonet, cada vers del qual és una frase (o part d’una frase) extreta de les contraportades dels següents 14 llibres de narrativa: [1] EL COMPLOT DELS ANELLS (Assumpció Maresma), [2] EL MAL FRANCÈS (Lluís Maria Todó), [3] 556, BRIGADA MIXTA (Avel·lí Artís-Gener), [4] MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN (Manuel de Pedrolo), [5] EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA (Jesús M. Tibau), [6] L'HISTORIADOR (Elizabeth Kostova), [7] MOSSEGAR-SE LA CUA (Manuel de Pedrolo), [8] EL PERFUM (Patrick Süskind), [9] SE SABRÀ TOT (Xavier Bosch), [10] LA VIDA I LA MORT D'EN JORDI FRAGINALS (Josep Pous i Pagès), [11] EL LLIBRE DE LES MOSQUES (Emili Teixidor), [12] UN DIABLE AL PARADÍS (Henry Miller), [13] ELOGI DE LA FORMIGA (Joaquim Carbó) i [14] ELS ÀNGELS QUÀNTICS (Lluís Racionero i Grau).

Una història d'amor passional
li va provocar temors i il·lusions.
Plena de càrrega testimonial,
fins i tot serioses discussions.

La realitat i aquesta indecisió,
transcurs d'esdeveniments posteriors,
reclamava una investigació:
Un descens als abismes més torbadors.

La veritat sembla emmanillada
lluita per escapar al destí imposat,
cada cop més involucrada

la veritable personalitat.
Una imaginació desbordada
potser és massa responsabilitat.

I l’últim és en prosa. Un text que podria ser la ressenya de contraportada d’una hipotètica novel·la perquè és una recopilació de frases tretes de les ressenyes de contraportada de 9 novel·les reals guanyadores del premi Sant Jordi: LA SALVATGE (Isabel-Clara Simó), L'OMBRA DE L'ATZAVARA (Pere Calders), EL TEMPS DE LES CIRERES (Montserrat Roig), LA TERANYINA (Jaume Cabré), EL SOL DE LA TARDA (Robert Saladrigas), EVANGELI GRIS (Vicenç Villatoro), AL MEU CAP UNA LLOSA (Olga Xirinacs), ELS COLORS DE L'AIGUA (Isidre Grau) i L'ENQUESTA DEL CANAL 4 (Avel·lí Artís-Gener).

Un sexagenari ric i divorciat amb un profund coneixement de la psicologia humana, en el marc de la Barcelona dels anys setanta i per tal de conquerir el poder, redescobreix la fúria de l'amor en el moment que la seva vida s'endinsa en el descens del sol de la tarda.
La seva vida errant a la recerca d'una mica de pau, al límit entre la realitat i la fabulació, dóna vida als grans arquetips de l'imaginari col·lectiu en que es reconeix, des del punt de vista periodístic, una vasta indagació esmaltada d'episodis adjacents i anecdòtics

---

GLOSSARI:

• Centons

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 011 [L04]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna , Sa lluna i Galionar"

Relats Conjunts (febrer - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Madonna del Magníficat [detall]" (Sandro Botticelli - 1481).

L’ESCOLA DEL FUTUR?

Vinga, nois i noies, apagueu els mòbils que hem de començar la classe d’història a través de l’art. Sense remugar, si us plau. Ja esteu totis? Perfecte, gràcies.

Avui estudiarem un altre detall del quadre al que estem dedicant tot el trimestre en aquesta assignatura i parlarem d’aquest fragment de la pintura que ja esteu veient a la pissarra. No us atabaleu si us sembla massa carregat, en aquest cas no tindrem en compte les diverses mans i braços que hi apareixen (que ja hauríeu de conèixer perquè corresponen als personatges del quadre i d’ells ja n’hem anat parlant en les classes anteriors) sinó que ens centrarem només en els dos objectes que s’hi veuen, és a dir la ploma i el llibre.

Aquests estris actualment ja obsolets, ens recorden dues activitats humanes que també han quedat en desús com són l’escriptura i la lectura. Perquè ho entengueu, l’escriptura vindria a ser el precursor de teclejar text damunt la pantalla del mòbil i la lectura seria com llegir aquest text, però més llarg i durant més temps. Amb això vull dir que abans la gent era capaç de llegir llibres que tenien centenars de pàgines escrites sense cap il·lustració o sense cap altre contingut audiovisual afegit i no ho feien per obligació sinó que, en alguns casos, ho gaudien i tot. Encara que us sembli estrany, anys enrere la lectura no era considerada un càstig com ara i la gent llegia llibres per entretenir-se i passar una bona estona. No cal que poseu aquesta cara de sorpresa, us asseguro que no estic exagerant gens.

Bé, en podríem parlar més a bastament, però ja han passat els cinc minuts i la classe s’ha d’acabar. Ara podeu tornar a engegar els mòbils i jugar-hi durant mitja hora, després farem cinc minuts de matemàtiques. No protesteu que tampoc n’hi ha per a tant, com sabeu en aquest curs ja toca que us impartim un mínim de contingut docent i que anem deixant enrere els jocs amb gomets de colors. S’ha de notar una mica que ja heu fet els setze anys, no trobeu?

Els misteris d'en Mac – Cas 019

019 - EL CAS DEL PIANISTA ASSASSINAT

M’havien contractat per fer de guardaespatlles d’un famós pianista que havia rebut diverses amenaces de mort. Vaig acceptar la feina perquè anava curt d’ingressos i tinc la mania de menjar cada dia, però us he de confessar que aquest és un tipus d’encàrrec que no m’acaba de fer el pes. Primer perquè no m’ha agradat mai fer de gos guardià de ningú, però sobretot perquè la majoria de les vegades aquestes amenaces no passen de ser bravates d’algun guillat i, encara que soni malament, m’hi avorreixo com una ostra quan no hi ha una mica d’acció a la feina.

Aquesta vegada, però, no vaig tenir temps d’avorrir-me perquè d’acció n’hi va haver ben aviat. El segon dia, mentre jo feia la meva ronda habitual (més per esbargir-me que per una altra cosa) per l’exterior de la mansió del pianista, algú havia entrat a l’estudi on el meu client practicava el concert núm. 1 per a piano de Sergei Prokofiev i l’havia matat. El vaig trobar tombat sobre el piano, assegut encara a la seva banqueta i amb el cap, esberlat per un fort cop, damunt les tecles. Semblava clar que l’assassí s’hi havia acostat sense ser sentit aprofitant la música de Prokofiev, més exactament i tal com marcava la partitura, durant el vigorós tema inicial fortissimo del primer moviment: «Allegro brioso» i també sense ser vist aprofitant que el mestre seia d’esquena a la porta, per colpejar-lo al cap amb un objecte contundent. Aquest objecte, un bust de marbre de Ludwig van Beethoven, era a terra, al costat mateix del cos. Es tractava, sense comptar el cadàver, de l’única cosa fora de lloc. La resta de la cambra no presentava cap senyal de l’atac i tot continuava tan perfectament ordenat com sempre.

La meva obligació era avisar la policia i així ho vaig fer, però també havia d’intentar no quedar com un complet inepte i, en conseqüència, mentre no arribava l’autoritat competent vaig dedicar-me a investigar el cas. Per començar cal dir que malgrat no agafar-me les rondes amb gaire entusiasme, això no vol dir que les fes negligentment i podia assegurar que a la finca no hi havia entrat ningú de fora. Per tant, el culpable havia de ser un dels habitants, a més del mort i de jo mateix, que hi havia aquell dia a la mansió. N’eren tres: l’assistent del mestre, el jardiner i el cuiner. Els vaig interrogar, però tots semblaven tenir coartada. L’assistent va estar preparant la roba que el pianista havia de portar al concert i, com feia sempre, va estar atent a les últimes notes de la peça que s’estava assajant per començar a omplir la banyera perquè el mestre ho trobés tot a punt quan pugés a la cambra. Vaig confirmar que aquesta era la seva ocupació habitual abans d’un concert, com era el cas, i vaig comprovar que de veritat l’havia feta perquè la banyera encara era plena d’aigua tal com m’havia dit. El jardiner em va explicar que s’havia dedicat a segar la gespa i, com que sabia que el mestre estaria assajant, va anar a fer-ho a l’altre extrem de la finca. Des d’allí el mestre no el sentia, però ell tampoc va poder escoltar res com vaig poder comprovar jo mateix quan vaig anar a corroborar-ho i vaig veure que, efectivament, una part no gaire gran d’aquella zona havia estat segada recentment. En el mateix cas es trobava el cuiner que, segons deia, havia passat l’estona de l’assaig endreçant el rebost del soterrani sense assabentar-se de res. Vaig constatar també que el rebost estava com una patena, però no em va semblar gaire diferent de com l’havia vist el dia anterior. Així i tot, coneixent la meticulositat del xef no em va estranyar que passés més estona de la suposadament necessària per deixar els pots de conserva ordenats al seu gust.

Cap d’ells semblava mentir, però segur que un d’ells ho feia... i em sembla que jo ja sabia qui era.

I vosaltres, heu descobert al presumpte assassí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "