Els misteris d'en Mac – Cas 032

032 - EL CAS DE LA DESAPARICIÓ DEL PRODUCTOR AUDIOVISUAL

Una de les més grans plataformes audiovisuals del moment, que no puc anomenar per qüestions de confidencialitat, té la intenció de rodar alguns capítols de la nova temporada de la seva sèrie més coneguda a les muntanyes de Prades i hi han enviat un grup de treball compost pel director dels episodis, el cap de filmació i el productor audiovisual que, amb diversos ajudants, s’han d’encarregar de trobar les localitzacions precises on gravar les diferents escenes.

Si sé tot això, és perquè han contractat els meus serveis d’investigador privat per mirar de resoldre una desaparició. Fa un parell de dies que al productor no se’l troba per enlloc i ningú sap que se n’ha fet. M’he presentat, doncs, al «lloc dels fets» per mirar de treure’n l’entrellat parlant-ne amb els protagonistes, demanant-los que em posessin en antecedents i em detallessin els seus moviments.

M’han explicat que tots plegats havien arribat a la zona a començaments de setmana. El primer dia, no van treballar perquè van dedicar-lo a instal·lar-se a l’hotel. L’endemà, tota la colla van anar a la vila vermella de Prades on mentre els equips tècnics visitaven i fotografiaven a bastament la plaça Major amb la seva coneguda font renaixentista i l’església parroquial de santa Maria, el productor tenia una cita amb els responsables de l’ajuntament per parlar de les condicions econòmiques del rodatge. Sembla, però, que aquesta reunió no va anar massa bé i el productor en va sortir força amoïnat, es veu que les pretensions del consistori superaven el pressupost que tenia assignat. L'endemà, just el dia de la desaparició, tocava fer el mateix al poble de Vilaplana, però en aquest cas l’equip es va separar perquè les localitzacions que els interessaven eren a les muntanyes del terme i no al mateix nucli municipal. De totes maneres, per si de cas i aprofitant que ja hi eren, primer van prendre algunes imatges del poble i dels seus edificis més remarcables i després sí que el productor va quedar-se a parlar amb l’alcalde mentre els altres marxaven a fotografiar els magnífics paratges naturals de la zona. Havien quedat que es retrobarien a la plaça de la Vila abans de tornar a l’hotel, però quan van arribar-hi el productor no hi era i ja no l’han tornat a veure.

Quedava clar que la meva feina d’investigació havia de començar a Vilaplana. El meu primer objectiu havia de ser parlar amb l’alcalde per confirmar la seva trobada amb el productor i demanar-li que m’expliqués com havia anat la reunió perquè si havia resultat un fracàs, com la del dia anterior a Prades, potser això explicaria la desaparició sobtada. A continuació, tocava resseguir els passos del desaparegut per intentar descobrir cap on havia anat després, i per això necessitaria una fotografia prou recent del productor. En aquest punt val a dir que vaig tenir sort perquè un dels fotògrafs de l’equip va recordar que, repassant les fotografies del mateix dia de la desaparició, n’hi havia una on se'l veia de trascantó. Me la va passar al mòbil i, efectivament, en una de les imatges que van prendre de l'església de Sant Salvador a Vilaplana s’hi havia colat el productor, però se’l reconeixia perfectament i, en conseqüència, la fotografia em faria un bon servei per poder preguntar als possibles testimonis si l’havien vist o no, acotant així els seus moviments d’aquell dia.

Tocava, doncs, agafar el cotxe i començar la feina de camp... però no ho vaig fer. Alguna cosa em deia que calia insistir més en l’interrogatori a l’equip perquè les seves explicacions no acabaven de quadrar del tot.

I vosaltres, sabeu que és el que falla en aquesta història?

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [IV]

Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí la teniu...

SENYOR DE LES MOSQUES
[Lord of the Flies]
(William Golding – 1954)

A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.

Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.

Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 027 [M09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per dues fotografies de les pintures rupestres de la Roca dels Moros [el Cogul - les Garrigues]: les originals (gairebé esborrades) i la reproducció que es mostra al Centre d'Interpretació del jaciment.

FENT HISTÒRIA, FENT REELS

Els youtubers responsables del videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis» s'han proposat produir un vídeo espectacular per rescabalar-se del fracàs de la seva última emissió en directe. Per raons que ara no venen al cas, no van poder emetre el vídeo que tenien previst des del refugi de muntanya del Gorg d’en Banyeta perquè, tan bon punt van encendre els focus per il·luminar el set de rodatge, uns "amables" excursionistes —un tal Xavi i els seus amics— els van fer fora a empentes del refugi en plena tempesta, acusant-los de fantasmes. Sembla increïble, oi? Doncs és ben cert, hi ha gent de tota mena en aquest món.

Per culpa d’aquells energúmens, van perdre un munt de ‘likes’ i un grapat de seguidors, i això no es pot permetre. Així que han decidit fer una emissió especial entrant d’estranquis a les coves de l’Alta Foixarda per gravar-hi el seu famós jaciment prehistòric. Aquest jaciment conté unes valuoses pintures rupestres que fa anys que ningú pot veure en directe, perquè, a causa del seu mal estat de conservació, no s’hi permeten les visites. La gent s’ha de conformar amb les reproduccions del centre d’interpretació. Però ells no són "gent". Ells són youtubers famosos, i per tant no els toca complir les mateixes regles que a la resta de mortals.

No podem explicar aquí com han aconseguit entrar a la cova prohibida (rebentant el cadenat com uns okupes qualssevol), però el fet és que ja són dins. Patint perquè no aparegui algun guarda que els enxampi in fraganti, preparen tot el material necessari per a la gravació amb l'ai al cor. Aquesta vegada no poden emetre en directe perquè allà dins no hi ha cobertura. Així que la prudència els obliga a ser discrets i treballen quasi a les fosques, amb prou feines veuen res. Un cop enllestits els preparatius, ja encendran els potents leds que els permetran gravar aquella obra d’art paleolítica. Però, quan ho fan... continuen sense veure res. Les pintures estan tan malmeses que gairebé no es distingeixen. És inútil gravar cap vídeo, els seus seguidors no els donaran cap m’agrada per veure una paret de roca que sembla ben buida.

Desolats, però decidits, descarten immediatament la idea de repassar les pintures per fer-les més visibles (per desgràcia no porten cap retolador a sobre, i un mamut fet a bolígraf no colaria gaire). Passaran al pla B: demà al matí aniran al centre d’interpretació com fa tothom, pagaran l’entrada com fa tothom i gravaran les reproduccions com fa tothom. Ara bé, no emetran un simple vídeo com faria tothom. No. Ells seran més originals: editaran el vídeo amb IA per aconseguir que els animals i els caçadors prehistòrics es moguin. Primer volien reproduir en 3D una cacera prehistòrica de manera fidel, però finalment, pensant en els seus seguidors, han decidit que serà millor que els protagonistes de les pintures es posin a ballar amb una musiqueta divertida de fons. Segur que ho petaran!!

Test d'intel·ligència - 026 [L09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [III]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un altre clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

És aquest...

TARZAN DE LES MONES
[Tarzan of the Apes]
(Edgar Rice Burroughs – 1914)

L’any 1888, un jove lord anglès i la seva esposa embarassada viatgen cap a la costa occidental d’Àfrica amb destí a una colònia britànica on no arribaran mai, perquè els mariners del vaixell s’amotinen i els abandonen prop d’una selva habitada únicament per animals salvatges. Allí, la parella construeix una cabana per protegir-se, amb el seu fill que neix pocs mesos després, dels atacs de les feres mentre esperen un rescat cada cop més improbable. Per desgràcia, un any després del naixement del nadó, la mare mor, i poc després el pare, que ha abaixat la guàrdia aclaparat pel tràgic esdeveniment, és assassinat pel líder d’un grup de grans simis salvatges. El nen no correrà la mateixa sort, ja que és adoptat per una de les mones que acaba de perdre el seu fill i serà criat com un simi més. L’anomenaran Tarzan ("Pell blanca", en el llenguatge dels simis), i a mesura que es fa gran no només creixerà en força física i agilitat (imprescindibles a la selva), sinó que també ho farà en intel·ligència (sent capaç d’aprendre a llegir i escriure gràcies als llibres de beceroles que descobreix en aquella cabana, que ell ignora que fou la dels seus pares). Quan arriba a l’edat adulta, les seves extraordinàries habilitats desperten la gelosia del líder dels simis, que finalment s’hi enfronta en combat... i perd. Tarzan de les mones es converteix així en el rei de la selva.

Tenim entre mans un gran llibre d’aventures amb tots els ingredients necessaris que fan que la seva lectura ens atrapi des de les primeres pàgines: drama, lluites ferotges, incidents selvàtics, una tribu de caníbals, un tresor enterrat i, fins i tot, l’amor en una relació que acabarà deixant-nos un regust agredolç. Com que és una novel·la escrita fa més de cent anys, no és estrany trobar-hi certs aspectes que ens grinyolen una mica (o força) vistos des de la nostra perspectiva actual, com el racisme (els negres no queden massa ben parats) o el classisme (Tarzan és tan «perfecte» no per ser blanc, sinó perquè és un aristòcrata, i aquesta noblesa familiar no es perd ni que t’hagi criat una mona al mig de la selva). Tanmateix, el llibre també ens ofereix una crítica al colonialisme europeu que feia estralls a l’Àfrica i una reflexió, a estones força divertida, sobre la nostra «civilització», contraposant-la a la senzillesa de la vida natural.

Jo m’ho he passat molt bé llegint aquest clàssic de la literatura d’aventures, amb un protagonista que, d’alguna manera, s’anticipa al concepte actual d’un superheroi. Tarzan, com he apuntat abans, és l’home perfecte: fort, intel·ligent, bell, alt, valent, generós, honorable... capaç de proeses fantàstiques (en el sentit d’excepcionals, però també de fantasioses en alguns casos) i amb un codi moral impecable en cada circumstància, tant quan ha de matar un lleó al mig de la selva armat només amb un ganivet com quan viatja als Estats Units darrere la seva enamorada i s’ha d’adaptar a la civilització. Situat sempre en mig d’aquests dos mons tan diferents, el nostre protagonista no acaba de trobar el seu lloc i se’ns presenta com un personatge força solitari, desarrelat i, en certa manera, alienat de la societat humana: característiques que també trobem en molts superherois moderns. No és gens estrany que s’hagi convertit en tot un referent literari i cultural.

Test d'intel·ligència - 025 [E09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Jocs de sobretaula - 020

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur i Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Xavier Pujol que mostra l'interior del refugi de muntanya de l'Illa (Estany de l'Illa - Principat d'Andorra).

TRAGÈDIA AL REFUGI

El cel ja estava força ennuvolat quan l’Enric, la Jana i en Xavi van arribar al nou refugi del Gorg d’en Banyeta. Havia estat una jornada dura trescant per la muntanya, però l’esforç havia valgut la pena i havien aconseguit arribar a destí abans que el mal temps no els fes la guitza. El refugi, modern i acollidor, s’alçava com una benedicció entre la boira que començava a baixar i seria el lloc ideal on passar la nit a sopluig de la tempesta que aquells núvols anunciaven.

El guarda els va rebre amb un somriure amable. En aquella època de l’any no hi havia gaire moviment a la muntanya i podrien gaudir, quasi en exclusiva, de les comoditats d’aquell refugi nou de trinca. L’edifici havia estat construït recentment al mateix lloc on abans hi havia l’anterior refugi que un devastador incendi havia destruït força anys enrere i substituïa, per fi, aquell barracó provisional que havien instal·lat uns metres més avall després de la tragèdia. “Sí que fou una tragèdia —els va dir el guarda—. Una parella d’excursionistes van voler fer-se el sopar amb un fogonet de gas que va resultar defectuós i va esclatar. En un instant, una gran bola de foc ho va cremar tot i el refugi va quedar convertit en cendra. Aquells dos dissortats van morir entremig de les flames sense que ningú pogués fer res per salvar-los”.

Malgrat que tot això havia passat quan ells encara eren uns nens i que ja havien sentit la mateixa història més d’una vegada, els nostres amics no van poder evitar el calfred que els provocà saber que passarien la nit al lloc exacte on havia succeït tot. Del calfred van passar al sobresalt quan el cel s’enfosquí ràpidament per donar pas a la tempesta anunciada. Un primer llamp els enlluernà i de seguida quedaren eixordats pel fort tro que esclatà a continuació, mentre l’intens vendaval feia espetegar sobre les finestres la pluja que queia furiosa. I darrere del sobresalt arribà l’ensurt quan, uns segons després, s’obrí la porta de sobte i dues figures mullades i enfangades van entrar, tremolant. Portaven roba passada de moda: pantalons de llana, botes de cuir desgastades i pesades motxilles que semblaven tretes d’un museu. Un d’ells desplegà un mapa de paper xop sobre la taula.

—L’última tecnologia en GPS, no? —va dir l’Enric, burleta. La Jana esclafí una rialla nerviosa.

Els nouvinguts no en feren cas. De fet, es comportaven com si estiguessin sols. Sense obrir boca i com si coneguessin de sobres el lloc, van dirigir-se directament a una taula en concret i començaren a dipositar-hi a sobre alguns estris de cuina que treien de les seves velles motxilles. Tot aquell parament tenia aspecte d’antic, d’una altra època. L’Enric, la Jana i en Xavi es miraven aquell desplegament amb una mitja rialla que se’ls hi glaçà en sec quan veieren que també hi deixaven una mena de vell fogonet de gas i es disposaven a encendre’l.

De sobte, ho entengueren tot. La història es repetia. Tenien davant seu els fantasmes dels excursionistes que van morir en l’incendi. El vell refugi havia quedat maleït i el nou no se’n deslliuraria de patir el mateix destí. La Jana feu un crit de terror i l’Enric mirà inútilment al seu voltant intentat trobar una inexistent sortida d’emergència. Només en Xavi va provar d’evitar el desastre:

—Eh! Atureu-vos! Això no es pot fer aquí! —va cridar, aixecant-se esperitat.

El seu advertiment, però, no va arribar a temps. El gran esclat de llum que sorgí d’aquell estri, els encegà i tot es tornà blanc en un instant.

...

—Què passa amb tants crits? —va dir un dels desconeguts—. Podríeu fer una mica menys de xivarri, si us plau. N’hi ha que estem treballant...

Quan els nostres protagonistes van recuperar completament la vista, tot el menjador del refugi estava il·luminat pels potents leds d’aquella llanterna amb forma de vell fogonet de gas i els nouvinguts, que ja havien acabat de preparar el "set de rodatge", es disposaven a començar a emetre el nou directe del seu videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis»

Test d'intel·ligència - 024 [M08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "