Relats Conjunts (octubre - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Tornant de missa» (Lluïsa Vidal - 1909/18).

COM SEMPRE

Un cop acabada la cerimònia, les portes s’obriren de bat a bat amb el mateix grinyol metàl·lic de cada diumenge i la gent començà a sortir del temple en silenci. Primer els homes i darrere les dones, com sempre s’havia fet. Les mares portaven els nens agafats de la mà per impedir que es posessin a córrer per la plaça i tots plegats, com en una processó, caminaven amb el cap cot. Ningú recordava per quin motiu feien sempre el mateix recorregut. Primer passaven davant la font, després travessaven tota la plaça i, a continuació, giraven per aquell carrer tan estret...

La Marina se sabia el trajecte de memòria. Després vindria la casa amb la façana groga, el portal de pedra esquerdat i, més endavant, la cruïlla de la rotonda on, com cada diumenge, tothom giraria cap a la dreta.

— Marina —va dir la seva mare.

— Què?

— No et despistis.

La Marina va assentir mentre tots plegats arribaven a la cruïlla. Allí, un darrere l’altre, van anar passant en direcció al carrer de la dreta. Ella, però, es va quedar quieta. La seva mare va fer tres passes abans d’adonar-se que ja no la seguia.

— Marina?

La noia mirava el carrer de l’esquerra. No tenia res d’especial. Era un carrer com qualsevol altre.

— Què hi ha allà? —va preguntar.

La mare va seguir-li la mirada.

— Allà?

— Sí.

— No ho sé.

La resposta va sorprendre més la mare que no pas la Marina.

— Però... per què no ho saps?

La dona va mirar el grup, que s’esperava una mica més amunt, i després va tornar a mirar la seva filla.

— Perquè no hi hem anat mai.

Era la mateixa resposta de sempre. La Marina va notar una sensació estranya. Va alçar la vista cap al rellotge de la façana de l’ajuntament. Faltava un minut per a un quart d’una. La mateixa hora de sempre.

— Mama?

— Digues.

— Quin dia és avui?

La dona va arrufar el front.

— Diumenge.

— No. Quin diumenge?

La mare no va saber què respondre. Algú insistí des de la fila.

— Sempre girem per aquí.

Era la senyora Elvira. La Marina la va mirar. El mateix barret blanc. El mateix somriure. La mateixa arruga al costat dels llavis.

— Per què?

La senyora Elvira va trigar a contestar. Per un instant, semblà que ella també s’havia fet aquella pregunta alguna vegada i que intentava trobar una raó perduda feia generacions.

— Perquè sempre ho hem fet així —va repetir finalment, per afegir tot seguit—. Tot i que... jo fa temps que tinc ganes de provar el carrer del mig.

I aleshores va assenyalar un petit carreró que s’obria entre dues cases a l’altra banda de la rotonda i que passava pràcticament desapercebut. La Marina va clavar la mirada en aquell tercer carrer en el qual no s’havia fixat mai, després girà la vista cap al de la dreta i, finalment, tornà a centrar la seva atenció en el de l’esquerra.

Durant una estona molt llarga, ningú no va dir res. El rellotge continuava aturat a un minut del quart d’una. De sobte, la noia va fer un primer pas cap al carrer de l’esquerra. Un murmuri de sorpresa va recórrer la multitud. Algú va cridar. Ella no en feu cas i continuà caminant. Quan va arribar a la cantonada, es va girar i va mirar la seva mare que l’observava astorada.

— Anem? —li va dir.

La dona va dubtar durant uns segons. Després la va seguir amb un somriure als llavis. La senyora Elvira, que s’havia anat acostant, pas a pas, cap al carreró del mig, finalment hi va entrar. Al grup, primer un i després un altre, molts també van començar a moure’s pel seu compte. La ciutat sencera semblà despertar-se d’un son massa llarg. I, aleshores, va sonar una estrident campanada. Ja era un quart d’una.

======

L’endemà era dilluns. Com sempre, la Marina es va despertar a les set. Es va vestir, va esmorzar i va sortir de casa. En arribar a la cruïlla, es va aturar un moment. A l’esquerra hi havia el carrer que havia descobert el dia abans. Al mig, el carreró que la senyora Elvira havia volgut provar durant anys. A la dreta, el mateix carrer de sempre.

La Marina els va mirar un per un. Ara, finalment, podia escollir. Va somriure... i va agafar el de la dreta.

Els misteris d'en Mac – Cas 042

042 - EL CAS DE L’ASSALTANT MORT

L’inspector Roig, el meu amic investigador criminal dels Mossos, m’explicava (off the record, naturalment) els detalls del seu últim cas:

- Sembla un cas clar de violació de domicili amb resultat de mort, però aquí el mort ha estat l’assaltant i no l’habitant de la casa com sol passar. Els indicis apunten al fet que l’interfecte va entrar a l’habitatge, un xalet de la urbanització de la part alta, per una de les finestres del soterrani després de trencar-ne el vidre amb una palanca de ferro, una pota de cabra, que encara devia portar a la mà quan el van matar perquè la vam trobar al costat del cos. I és que resulta que va morir just sota aquella finestra d’un únic tret al cor disparat per la propietària de la casa que viu sola. Segons ens ha explicat ella mateixa, quan va sentir el soroll de vidres trencats va agafar la pistola (té el permís d’armes en regla, per si ho vols saber) i es va dirigir cap a la porta del soterrani des d’on, a contrallum, va veure l’individu amb aquella eina de ferro a la mà i, tement que l’atacaria, va disparar per defensar-se. Diu que no tenia intenció de matar-lo i que va apuntar a les cames, però no és gaire bona tiradora i, amb els nervis del moment, el tret va ser fatal.
I això no és tot, el més gros ve ara perquè després de disparar i encendre el llum va adonar-se que no es tractava d’un assaltant desconegut sinó que era el seu exmarit. Es veu que l'home creia que ella no seria a casa perquè li tocava gimnàs (no hi va anar perquè estava una mica empiocada) i ho va voler aprofitar per fer alguna malvestat a la casa, el divorci no va ser gens amistós pel que sembla.
Imagina’t el xoc per a la pobra dona, no només has disparat i mort a una persona sinó que aquesta resulta ser el teu ex. Per sort, va saber actuar com calia i ens va telefonar de seguida. Quan vam arribar, però, ja no s’hi podia fer res. Jo mateix vaig fer una primera inspecció ocular al cos i, malgrat l’escampadissa de vidres trencats que tenia pel damunt, vaig poder constatar sense cap dubte que la ferida era mortal de necessitat tal com després també va confirmar el forense. En fi, un trist accident que no hauria d’haver succeït. Evidentment, la dona haurà de passar per un judici, és preceptiu quan hi ha un cadàver, però crec que se’n sortirà amb un càrrec d’homicidi involuntari amb l’eximent de defensa pròpia, no trobes?

- Doncs no -vaig contestar jo-. A mi em sembla que aquest «accident» que dius tu, no va anar tal com explica la dona i que l’homicidi involuntari podria ser més aviat un assassinat...

I vosaltres, sabeu per què el detectiu opina d’aquesta manera?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

COMPOSICIONS MONOSIL·LÀBIQUES

Un MONOSÍL·LAB és, com el seu nom indica, un mot d’una sola síl·laba.

Tot i que les llengües romàniques tendeixen generalment a tenir menys monosíl·labs que altres famílies lingüístiques com la germànica, el català destaca dins d’aquest grup per l’abundància relativa de mots monosil·làbics.
Aquesta particularitat s’explica principalment per l’evolució fonètica de la llengua durant el pas del llatí al català. En aquest procés, moltes vocals finals àtones llatines es van perdre (especialment les diferents de -a, que es va conservar amb més freqüència), fet que va afavorir l’escurçament de moltes paraules. Això no només va originar molts mots d’una sola síl·laba en el nostre idioma, sinó que també va provocar que una gran part d’aquests mots monosil·làbics acabessin en consonant.
A tall orientatiu, la Viquipèdia recull una Llista de monosíl·labs en català que inclou prop de 1200 paraules.

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

Aquesta abundància de monosíl·labs ha fet que, històricament, s’hagi titllat el català de llengua massa sòbria o eixuta, en comparació d'altres que presenten més "volada melòdica". Segons explica Màrius Serra a la seva obra VERBÀLIA (Empúries – 2025), el desig de combatre aquest prejudici fou precisament el que originà en la literatura catalana el recurs de les COMPOSICIONS MONOSIL·LÀBIQUES. Aquest artifici lingüístic es va consolidar al segle XVII «per demostrar que el retret de llengua curta que els castellanistes dirigien al català era, en realitat, un avantatge». Diversos autors catalans i valencians de l’època es dedicaren a escriure poemes o composicions en prosa fets exclusivament amb mots d'una sola síl·laba per reivindicar la ductilitat i la riquesa del català enfront de l'espanyol.

Amb tot, si hem d’esmentar el poema monosil·làbic més emblemàtic de la nostra literatura, hem d’anar fins al segle XX. L’any 1968, dins el seu poemari CIRCUMSTÀNCIES (Ed. Proa), Joan Oliver [Pere Quart] publicà la cèlebre «Tirallonga dels monosíl·labs». L'autor encapçalà la peça amb una frase que remetia directament a aquell tòpic de "llengua seca" dirigit repetidament al català: «Una llengua avara —doncs rica— em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d’austeritat».

Més recentment, al seu llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana – 2010), Joan-Lluís Lluís també inclou una de les 123 variacions d'un mateix relat escrita amb mots d’una sola síl·laba.

MONOSÍL·LAB: Un cop al mes vull llet amb suc bru al cor de l’urbs. Faig cap lla, mes no puc car ve un crit (ix prop del cau dels pals amb tel per dir no al moll). Un ser molt bell –du pèl llarg i fosc, un pic d’or al nas…– té un bram: «Ca…!», i no sé què més. Amb un ast a la mà em fot un cop al pap, i soc mort.
Dos jorns més tard, nat de nou, sec en un llit de la Creu amb roig a dins. Prop meu, un brau cap, caut, diu, ple de zel: «Eix ser té l’ull viu, quan fa mal?».

Però no només a la literatura trobem mostres de com és de rica la nostra llengua gràcies, també, a un suposat "excés" de monosíl·labs. En l’àmbit de la cultura popular, aquestes paraules curtes però molt expressives han facilitat la creació de diversos embarbussaments catalans completament monosil·làbics que són una gran eina per posar a prova la nostra dicció i pronúncia. Us en deixo un parell d’exemples:

• Si qui deu deu, diu que deu deu, diu el que deu i deu el que diu.
• Quan dic dic, no dic dic, que dic dec; si dic dec i dic dic, dic que no és pas dic el que dic, sinó dec, com ho dic.

Com ja hem comentat al principi, el català presenta una relativa abundància de monosíl·labs en comparació a altres llengües romàniques i això fa que el nostre idioma es pugui equiparar en aquest aspecte amb altres llengües que són d’origen diferent, però igualment partidàries d’una certa "economia lingüística". En anglès, per exemple, destaca una coneguda citació de Winston Churchill que defensa l’austeritat en el discurs evitant l’ús de paraules massa llargues: «Short words are best, and old words when short are the best of all» que, mantenint els monosíl·labs, es podria traduir com «Els mots curts són bons, i els mots vells i curts són els més bons de tots».
Defensant aquesta idea, i reivindicant la simplicitat i l’eficàcia expressiva dels mots breus, la revista The Economist publicà, l’octubre de 2004, un article encapçalat amb aquesta frase de Churchill. Aquell text ha esdevingut un exercici estilístic clàssic que es fa servir d’exemple de com es pot escriure amb gran precisió i elegància utilitzant gairebé exclusivament mots monosíl·labs.

Per acabar la feina fent més feina, he volgut provar d’escriure jo mateix una composició monosil·làbica. Inspirant-me també en la citació de Churchill i amb la restricció d’utilitzar només monosíl·labs, m’ha sortit el següent sonet que espero que us agradi.

POC ÉS MOLT

Si és breu, és bo; si és curt, és molt més clar.
Hi ha mots dits d'un cop on cap tot un món:
El sol de foc i el camp més verd hi són,
el mar tot blau i el cel més net i rar.

Si amb un so curt n'hi ha prou, no en cal cap més,
un mot molt breu pot dir tot el que vols.
Ho reps com l'or, com un bes molt més dolç,
si sents prop teu el que et fa molt el pes.

Tot et va bé si saps on és la sort,
tot ho veus clar si saps on és la llum,
tot és molt bo si t’ho prens com un joc.

De res tens por si saps que ve la mort
i res no se'n va tal com se'n va el fum.
Quan no surt del cor, el molt és ben poc.

---

GLOSSARI:

• Comp. Monosil·làbiques

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

18è aniversari

Avui XAREL-10 fa divuit anys!!

Actualment, l’article 211-4 del Codi Civil de Catalunya i l’article 12 de la Constitució espanyola estableixen al nostre país la majoria d’edat a 18 anys, però això no ha estat sempre així. Al llarg dels anys, aquest concepte ha evolucionat segons el context social, jurídic i polític de cada període històric.

Època preromana: En molts pobles preromans, l’accés a la condició adulta es vinculava principalment al desenvolupament físic i social i, en determinats casos, a l’aptitud per a l’activitat militar, especialment a la capacitat d’empunyar armes.

Dret romà: La pubertat, que tradicionalment s’establia als 14 anys per als nois i als 12 per a les noies, determinava l’accés a una major capacitat d’obrar. Tanmateix, els menors de 25 anys gaudien d’una protecció especial, establerta a partir de la Lex Laetoria de circumscriptione adolescentium (segle II aC). Posteriorment, en època imperial, es va introduir la venia aetatis, que permetia avançar l’accés a una capacitat d’obrar més plena als 20 anys per als homes i als 18 per a les dones, en determinades circumstàncies.

Dret visigòtic: Inicialment, la tradició germànica vinculava la pubertat a l’accés a la condició adulta. Progressivament, amb la influència del Dret romà, els diferents codis legislatius van anar establint diversos llindars d’edat en funció de cada acte jurídic. A Catalunya, durant aquesta època s’aplicà principalment el dret recollit al Liber Iudiciorum, que, en determinats contextos, establia la plena capacitat en complir els 20 anys.

Edat mitjana (segles V a XV): Durant l’edat mitjana, els criteris sobre la capacitat jurídica variaven segons el territori. En els primers segles d’aquest període, als comtats catalans es va mantenir la vigència de l'antic codi visigòtic, però progressivament es van recuperar els criteris del Dret romà. Amb la consolidació del Dret comú a Europa, es va reforçar la referència dels 25 anys per assolir la plena capacitat d’obrar. No obstant això, textos com els Usatges de Barcelona o els Costums locals regulaven supòsits de tutela, emancipació i habilitació d’edat que permetien als joves actuar de forma autònoma en l'àmbit mercantil o familiar força abans d'aquell llindar.

Edat moderna (segles XVI a XVIII): Durant aquest període es van mantenir els 25 anys com a edat de referència per a la plena capacitat d’obrar a Catalunya. Amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta de 1716, dictats per Felip V, es van abolir les institucions polítiques i legislatives pròpies, però es va mantenir en bona part el dret civil català tradicional. Tanmateix, Catalunya va perdre la capacitat legislativa pròpia per modificar-lo i actualitzar-lo.

Segle XIX i primer terç del s. XX: Durant el segle XIX es produeix, a gran part d’Europa, el procés de codificació jurídica. A Espanya es proposaren diversos projectes que apostaven per diferents edats: 20 anys (1851), 21 anys (1882), fins que, finalment, el Codi civil de 1889 va fixar la majoria d’edat en 23 anys, mentre a gran part de l’entorn europeu predominaven els 21 anys. A Catalunya es mantenien els 25 anys en l’àmbit del dret civil propi, que no es podia actualitzar per manca d'un òrgan legislatiu autònom.

Segona República i Guerra Civil (1931 – 1939): L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932) i posteriorment de l’Estatut de Règim Interior (1933) van permetre recuperar la capacitat legislativa pròpia. En el tema que ens ocupa, l’any 1934 es promulgà la Llei de majoria i habilitació d’edat, que l’establia a 21 anys (i a 18 anys en cas de matrimoni). Posteriorment, en el context de la Guerra Civil, la Generalitat esdevingué pionera a Europa en rebaixar de manera general la majoria d’edat legal a 18 anys, mitjançant un Decret del 13 de novembre de 1936, que també preveia l’habilitació d’edat a partir dels 16 anys.

Dictadura franquista (1939 – 1975): Amb la victòria franquista l'any 1939, tota la legislació republicana catalana fou abolida i es va restablir la situació jurídica anterior a la República: els 25 anys de majoria d’edat establerts pel dret civil català, mentre que en el dret civil comú espanyol es mantenien els 23 anys. No va ser fins a la Llei de 13 de desembre de 1943 que es va unificar la majoria d’edat civil en 21 anys per a tot Espanya, edat que es mantindria fins al 1978. Cal assenyalar que durant el franquisme, les dones van patir una situació de subordinació legal que, a la pràctica, les assimilava als menors d’edat limitant la seva capacitat d’actuar jurídicament. Una dona no podia abandonar la llar familiar sense permís patern abans dels 25 anys si no era per matrimoni o per entrar en un convent. I un cop casada, quedava sotmesa a la potestat del marit, sense el permís del qual no podia obrir un compte bancari, signar un contracte de treball, obtenir el passaport per a viatjar fora del país, vendre o comprar propietats immobiliàries, etc. Algunes d’aquestes discriminacions per raó de gènere es van anar suprimint o modificant durant els anys seixanta i setanta, especialment amb les reformes de 1972 i 1975, tot i que altres limitacions van perdurar fins a la transició democràtica.

Transició i Democràcia (1975 – actualitat): Després de la mort del dictador Francisco Franco (que mitjançant la llei 62/1969, de 22 de juliol ja havia designat successor al "príncipe Don Juan Carlos de Borbón y Borbón, quien, tras haber recibido la adecuada formación para su alta misión y formar parte de los tres Ejércitos, ha dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino") es va iniciar la reforma de diverses lleis. Entre elles hi havia l'avantprojecte de la «Ley de sucesión en la Corona» que volia fixar la majoria d'edat del rei (només la del rei) en divuit anys, perquè "hom considera que les característiques excepcionals de l'educació de les persones destinades a succeir ofereixen una raonable seguretat de la plenitud del judici en aconseguir aquesta edat" (Diari AVUI – 04/05/1976, pàg. 13). Finalment, però, es mantingué a 21 anys.
L’any 1977, s’inicià una campanya per part de la Coordinadora de Forces Polítiques i Juvenils de Catalunya, la qual va publicar un manifest demanant la majoria d'edat a divuit anys i, junt amb la Taula d’Entitats i Moviments Juvenils, van constituir la «Comissió 18 Anys». Aquesta comissió fou l’encarregada d’organitzar diversos actes (recollida de signatures, mítings, manifestacions...) per demanar el pronunciament del govern sobre la qüestió de la majoria d'edat i que aquesta fos rebaixada de 21 a 18 anys per permetre participar els joves en les eleccions i referèndums previstos amb l’arribada de la democràcia.
Aquesta campanya catalana va contribuir al debat sobre la majoria d’edat a tot l’estat espanyol en el context de la Transició i aconseguí l’adhesió de la pràctica totalitat dels partits polítics. Finalment, en el ple del Congrés de Diputats del dia 06/07/1978 es va aprovar (per 309 vots a favor i una abstenció) l'esmena que inclouria la majoria d’edat a 18 anys en l'article 12 de la futura Constitució espanyola. Tanmateix, abans de l'entrada en vigor del nou text constitucional ja fou promulgat el Reial decret llei 33/1978, de 16 de novembre, que reduïa la majoria d'edat de 21 a 18 anys per a tots els efectes legals.
Aquest canvi legislatiu fou d’aplicació immediata a Catalunya, i posteriorment la majoria d’edat als 18 anys quedà també recollida expressament en l’article 211-4 del Llibre segon del Codi civil de Catalunya, aprovat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, i en vigor des de l’1 de gener de 2011.

Fer els divuit anys és, doncs, una fita en la vida de qualsevol persona i potser encara ho és més en el cas d'un blog. Jo estic molt satisfet d'haver-hi arribat amb el XAREL-10 i trobo que cal celebrar-ho. Primer que res, agraint-vos la vostra presència als que encara continueu passant per aquí:

 

MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!

i també proposant-vos un nou Enigma Especial d'Aniversari. Aquí el teniu:

EL REGAL DE LA CARLA

La Carla està a punt de fer els 18 anys i l’Abel i en Benet volen regalar-li alguna cosa que li agradi. Com que hi ha confiança, prefereixen anar sobre segur i li pregunten directament a ella quin regal li faria més gràcia:

— Escolta Carla —li diuen—, saps què t’agradaria que et regaléssim pel teu aniversari?

— I tant que ho sé. Resulta que a la vila de la Moda de l’Illa de l’Escaquer han obert una nova botiga de roba i complements i segur que hi tenen un munt de peces que em farien goig. Però, com que conec el vostre pressupost, em conformaré amb un sol producte. De fet, em fa falta una samarreta groga...

— D’acord, gràcies!!

— No, espereu —continua la Carla—, que encara no he acabat. Us deia que necessito una samarreta groga o una motxilla vermella o uns texans negres o unes esportives blaves o un barret vermell o una jaqueta blava o unes esportives grogues o uns texans vermells o una samarreta negra o una motxilla groga. A veure si ho endevineu!

— No suporto aquesta classe de gent que fa un enigma de qualsevol cosa —remuga en Benet—. No seria més fàcil que responguessis a la pregunta i prou? Com vols que endevinem un regal concret entre deu possibilitats si no ens dones cap pista?

La noia somriu i assenteix lleugerament amb el cap per acceptar que en Benet té raó. Seguidament, s’acosta al noi i xiuxiuejant-li a l’orella li diu l’objecte (però no el color) que vol pel seu aniversari. L’Abel, és clar, no serà menys i a ell li revela, també sense que el seu company se n’assabenti, de quin color és (però no quin és) el producte que desitja.

L’Abel, com que li agraden més aquests jocs que a en Benet, de seguida afirma amb una riallada:

— No sé quin regal vols, però el que sí que sé és que en Benet no el sap.

En Benet, mig ofès, respon:

— No corris tant, espavilat. D’acord que primer no sabia el regal exacte, però ara sí que el sé.

L’Abel canvia immediatament d’opinió:

— Doncs així també el sé jo!

I vosaltres, sabeu quin regal (objecte i color) és el que vol Carla?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (setembre - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dia d'estiu» (Berthe Morisot – 1879).

DIA D’ESTIU, DIA D'HIVERN

— Però si és estiu, per què van tan tapades?

Des que ens van pintar, i aviat farà un segle i mig d’això, aquesta és la pregunta que més vegades s’ha repetit davant el quadre. És comprensible. L’escena representa un passeig en barca pel parisenc Bois de Boulogne a l’estiu, però les models anem vestides com si haguéssim de fer la travessa de l’estret de Bering en ple hivern: guants, barrets, vestits de màniga llarga...

La resposta «oficial» és sempre la mateixa:

— És a causa de la moda i els rígids costums d’aquella època.

No és una mentida, però no és el que va passar. La veritable raó fou que la Nicole i jo ens vam plantar. Mai ens havíem negat a fer la nostra feina i tampoc ens hi vam negar aleshores, però ja n’hi havia prou d’haver de patir mentre la fèiem. Els treballadors també tenim els nostres drets i cal exigir-los quan convé. Ens vam afartar d’aguantar sense dir res.

Des de sempre, les models ens havíem de vestir segons el que exigia l'obra. Tenia tota la lògica que si el quadre representava un paisatge nevat no hi sortíssim en banyador, per exemple. El problema, però, són els terminis asfixiants que imposa la indústria artística. Un quadre no es pot fer d’avui per a demà. Les exposicions tenen un calendari fixat amb molta antelació. Els galeristes volen novetats cada temporada. Els clients demanen quadres estiuencs a l'estiu i hivernals a l’hivern, i els han de trobar fets...

Ho entenem. Si això obligava a pintar «Dia d’estiu» a finals de novembre, doncs perfecte. Que ho facin quan vulguin... però que no ens obliguin a congelar-nos mentre posem. Així que quan la pintora ens va convocar davant el llac per a una sessió de feina a l'aire lliure en aquell gèlid matí i ens va demanar que ens traguéssim la roba més gruixuda abans de seure a la barca, ens hi vam negar en rodó.

Aquella rotunda negativa va ser l’inici d’un estira-i-arronsa que ha passat als annals de les negociacions sindicals com una fita històrica en els drets laborals de les models:

— Com que no? És un quadre d’estiu.

— Ho sabem, però fa un fred que pela.

— L’art exigeix sacrificis.

— La nostra salut és més important.

— Els crítics se’n riuran quan vegin la pintura.

— Tant se val. Com va dir el poeta: «Anant jo calent, que rigui la gent».

— Però si ja he posat els ànecs dins el llac...

La Nicole i jo ens vam mirar durant uns segons aquells tres tristos ànecs de fusta que suraven damunt l’aigua gelada i que, al quadre, substituirien els reals que ja havien marxat buscant regions més càlides, i ens vam refermar encara més en la nostra decisió.

— Hem dit que no i és que no. Si vols fer el quadre, ja saps el que hi ha.

La pintora va esbufegar, va posar els ulls en blanc mentre remugava un «on anirem a parar» i va acabar cedint. Finalment, nosaltres vam seure a la barca amb tota la roba posada. I ella va pintar el quadre tal com el coneixeu.

Sempre ens ha quedat el dubte, però, de si va cedir convençuda pels nostres arguments o perquè també s’estava quedant gelada. Encara avui ens preguntem si aquestes pinzellades tan lliures i vibrants que fan del quadre una gran obra d’art impressionista són el resultat d’una revolucionària recerca pictòrica sobre la llum i el color o, simplement, el testimoni d’una artista que tremolava tant que no encertava el llenç amb prou precisió. Sigui com sigui, esperem que ningú ens negui el mèrit que ens correspon i se’ns reconegui que vam formar part del naixement de dos grans assoliments de la humanitat: L’impressionisme i la prevenció de riscos laborals.

Els misteris d'en Mac – Cas 041

041 - EL CAS DE L’ARTICLE PERIODÍSTIC HISTÒRIC

Aquest matí s’ha presentat al despatx un possible client que volia contractar els meus serveis com a vigilant de seguretat. Ja us he explicat alguna vegada que aquest vessant de la meva feina és el que menys m’entusiasma i que si l’accepto de tant en tant és només perquè tinc la mania de menjar cada dia i necessito ingressos. El problema aquest cop era que semblava que el client anava més curt d’armilla que jo i em proposava un tracte «especial».

—Abans de dir que no, escolti’m si us plau —va advertir-me. El necessito per vigilar una subhasta que vull organitzar per posar a la venda un document històric que pot valer una fortuna. Si accepta el tracte de cobrar un percentatge dels guanys a posteriori, li asseguro que els seus honoraris multiplicaran per molt el que sol cobrar habitualment per un dia de feina.

—He d’admetre que ha aconseguit interessar-me —vaig replicar. Expliqui’m quin document és i perquè és tan valuós.

—Es tracta de l’article que es va publicar en un prestigiós setmanari europeu pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. No estic parlant d’un simple retall del periòdic en qüestió sinó del full original en què el periodista va redactar l'article. A més de la seva signatura, que ja té prou valor perquè fou un dels millors reporters de l’època, també inclou la firma dels representants polítics i militars que van rubricar l’armistici perquè el periodista els va demanar l'autògraf a tots ells com a record. Això atorga al document, com ja li he dit, un valor incalculable.

—Realment, és impressionant. Abans d’acceptar, però, m’agradaria veure el document en qüestió si no li sap greu.

—En absolut. No el porto damunt, evidentment, però quan vulgui podem quedar per examinar-lo i, fins i tot, per fer-ne estudiar les firmes per un expert si així ho desitja. El que sí que puc ensenyar-li ara és una traducció exacta del text perquè pugui comprovar que tot és correcte. És aquest:

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL HA ACABAT
Del nostre corresponsal a Compiègne (França), 20 de novembre de 1918

Fa poc més d'una setmana, en una clariana a prop de l'estació de Rethondes, al bosc de Compiègne a la Picardia francesa, els representants dels Governs aliats i de la delegació alemanya signaren l'armistici que ha posat fi a les hostilitats al front occidental.
La reunió tingué lloc dins d'un vagó de ferrocarril, on el mariscal Ferdinand Foch, comandant en cap dels exèrcits aliats, rebé els delegats alemanys, encapçalats pel secretari d'Estat Matthias Erzberger. Per part britànica hi assistí igualment l'almirall Sir Rosslyn Wemyss.

Les condicions de l'armistici havien estat comunicades a la delegació alemanya després de les converses mantingudes durant els dies precedents. El document fou signat a les cinc del matí de l'11 de novembre. Entre les seves disposicions principals hi figuren l'evacuació i retirada de les tropes alemanyes dels territoris ocupats, així com de la riba esquerra del Rin, el lliurament d'una important quantitat d'armes i material de guerra, l'alliberament immediat dels presoners de guerra aliats i la rendició de la flota alemanya d'alta mar.
El cessament de les hostilitats quedà fixat per a les onze del matí. A aquella hora, després de més de quatre anys de lluites, els canons del front occidental emmudiren. Arreu del territori francès, la notícia fou rebuda amb manifestacions d'alegria i amb el repic de les campanes. A les ciutats i als pobles, la població sortí als carrers per celebrar el final dels combats.

La signatura de l'armistici no constitueix encara un tractat de pau. Queden per resoldre nombroses qüestions entre les potències vencedores i Alemanya, i caldrà esperar les negociacions que hauran de fixar els termes de l'acord definitiu.
La guerra, el detonant de la qual fou l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo, el 28 de juny de 1914, havia començat formalment un mes més tard, quan Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia. En els anys transcorreguts des d'aleshores, el conflicte s'estengué per Europa i altres parts del món i provocà una pèrdua de vides i una destrucció sense precedents.
Finalment, però, les armes han callat al front occidental. Després de quatre anys de sacrificis, Europa pot esperar que l'armistici sigui el primer pas cap a una pau duradora.

—Què li sembla? -em va preguntar el client quan vaig acabar de llegir l’article.

—Doncs em sembla que no necessito fer examinar les signatures per saber que aquest article és una falsificació i que, per tant, no val res. I si no he de cobrar, doncs no hi ha tracte...

I vosaltres, sabeu què ha provocat la sorprenent decisió final del detectiu?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [IV]

[Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes]

Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.

Aquí la teniu...

EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)

El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.

És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.

Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA