EL MAGATZEM

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, d’agost 28, 2026

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Fra Miquel que mostra un dels murals del poble de Penelles (La Noguera), situat al número 17 del carrer Gran i obra de Laia Sauret, on s'hi veu una noia a la gatzoneta amb el text: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència».



MÀGIA A LA PLACETA


Un matí, a la paret de darrere del vell banc de la placeta, hi va aparèixer un mural. Els veïns van trobar-hi pintada una noia a la gatzoneta que escrivia: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Ningú sabia qui l’havia dibuixat ni per què, però tant era. L’important és que, a partir d’aquell instant, alguna cosa havia canviat en aquell petit espai al mig del barri.

El lloc era el mateix de sempre. El banc continuava tenint gairebé tots els llistons de fusta bruts i despintats i semblava anar de gairell, per culpa d’una pota més curta que les altres. Però la gent va començar a explicar-ne històries. Molts asseguraven que la seva vida havia canviat després de seure-hi, i aviat tothom es va convèncer que aquell banc era màgic.

En Narcís no hi creia gaire en aquelles martingales, però que li canviés la vida era just el que necessitava en aquell moment. Sortir de l’avorrida rutina de cada dia era el que més desitjava i, si aquell banc podia complir el seu desig, no perdia res per provar-ho.
Així que cada tarda —total, tampoc no tenia altra cosa a fer— anava a la placeta, seia al banc i esperava que la promesa escrita al mural es fes realitat. Ja feia dues setmanes que ho feia, gairebé quinze dies esperant que passés alguna cosa... i allí no passava res de res. De fet, passar, el que es diu passar, només hi passaven els cotxes, algun colom despistat... i la Nora.

Bé, en Narcís encara no sabia que es deia Nora. De moment, només la coneixia com aquella noia que, també cada tarda, s’instal·lava a l’altre extrem del banc amb els auriculars posats. No hi escoltava música; només li servien per espantar els borinots. Ella també esperava, ves a saber què.
Durant catorze dies seguits, doncs, tots dos havien ocupat el seu cantó de banc, separats per menys de dos metres de fusta buida. Més enllà d’algun «bona tarda» de rigor, no s’havien dirigit la paraula. Volien evitar qualsevol distracció que pogués trencar el suposat encanteri còsmic que havia de fer funcionar el mural. No eren allí per fer-la petar, sinó per aconseguir aquella nova vida promesa. I, si tocava esperar que la màgia del banc es fes realitat, doncs esperarien, ben concentrats, tant com calgués.

El quinzè dia, a mitja tarda, el cel es va enfosquir de cop i va començar a ploure. No va ser un gran xàfec, només una típica tempesta urbana, amb gotes grosses i brutes que rebotaven contra l’asfalt. Cap dels dos portava paraigua. Ell es va apujar el coll de la jaqueta. Ella es va tapar el cap amb la bossa de mà. No volien aixecar-se del banc; marxar abans d’hora potser hauria reiniciat el comptador que marcava el termini d’actuació de la màgia. Per sort, l’aiguat no va durar gaire i es van poder mantenir ferms al seu lloc. L’alternativa hauria significat admetre la derrota davant del mural, i ells no es rendirien per quatre gotes de res.
Just en aquell instant, però, un autobús de la línia 22 va passar a tota velocitat per damunt del bassal que s’havia acumulat davant del banc. Una onada d’aigua marronosa va descriure una paràbola perfecta i va anar a caure damunt dels nostres protagonistes, que van quedar encara més xops.

Allò va ser, i mai millor dit, la gota que va fer vessar el got. En Narcís, amb la vista posada a les lletres de la paret, on l’aigua bruta regalimava sobre la paraula «vivència», va decidir que ja n’hi havia prou de fer el préssec en aquell banc.

—Doncs tenien tota la raó —va dir en veu alta, assenyalant el mural—. Aquí i ara, acabo d’aconseguir la meva vivència nova. Ja puc marxar. Fins ara no havia patit mai una pulmonia com la que agafaré amb aquesta mullena...

La Nora se’l va mirar, es va treure els auriculars apagats i, amb una gran rialla, va respondre:

—Fa dues setmanes que fem el ridícul aquí asseguts, oi? Em dic Nora, per cert.

En Narcís també va riure.

—Jo, Narcís. Sí, prou temps per constatar que la màgia d’aquest banc és només una enganyifa. Què et sembla si anem a fer un cafè ben calent i ens deixem de bestieses?

El banc va quedar ben buit mentre la parella s’allunyava carrer enllà. A la paret, la noia dibuixada va aixecar el cap i, somrient per fi, els va observar fins que van desaparèixer per la cantonada. Aquest cop havia estat més difícil del compte. Prou que havia costat que reaccionessin aquell parell d’estaquirots. I sort que s’havia posat a ploure; si no, potser encara hi serien...


divendres, d’agost 21, 2026

divendres, d’agost 14, 2026

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [III]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes


Seguint amb el meu mini-cicle estiuenc de ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, avui és el torn de...


EL RETRAT DE DORIAN GRAY
[The Picture of Dorian Gray]
(Oscar Wilde – 1891)


En aquest llibre, l’única novel·la d’Oscar Wilde i una de les seves obres més destacades, hi trobem la història de Dorian Gray, un jove extraordinàriament atractiu que, després de ser retratat pel pintor Basil Hallward, expressa el desig de mantenir-se sempre tal com apareix en aquell magnífic quadre mentre que tots els estralls del pas del temps recauen sobre la seva imatge pintada. I, sense saber com, aquest desig es compleix. La primera reacció de Dorian quan se n’adona és amagar el retrat de la vista de tothom i, a partir d’aquell moment, aprofitar aquest privilegi per lliurar-se a una vida de vici i hedonisme sense patir-ne les conseqüències físiques. Aquestes només es fan visibles a la pintura que, convertida en mirall de la seva perversió moral, es va degradant progressivament.

Aquest punt de partida permet a l’autor desplegar un univers decadent, dominat per la fascinació per la bellesa superficial, la corrupció moral i la recerca incessant del plaer. La trama avança a partir de la dualitat entre l’aparença immaculada de Dorian i el seu horror interior reflectit en el retrat ocult. Malgrat això, i tot i que sovint és citada com un exemple del gènere de les novel·les gòtiques de terror, jo l’he trobada més filosòfica que no pas terrorífica. Abunden les reflexions sobre la joventut, l’art, el plaer i la moralitat que arriben a ocupar capítols sencers i que he d’admetre que a mi se m’han fet un pèl feixugues. He tingut la sensació que aquesta «divagació filosòfica» no acabava d’integrar-se bé dins la narració diluint la força dramàtica de la història principal: la constatació que, a pesar de la seva bellesa intacta, la corrupció de Dorian és real i s’intensifica amb el pas dels anys.

Vull destacar que jo he llegit la versió original que l’any 1890 Wilde va lliurar per a la seva publicació en una revista. En aquell primer moment, l’editor ja en va suprimir alguns passatges per considerar-los massa controvertits per a l’època, especialment aquells que feien més explícita la dimensió homoeròtica de l’admiració que Basil sent per Dorian. Quan, l’any següent, la novel·la es publicà en format llibre, l’autor no només va acceptar aquelles modificacions que suavitzaven el text, sinó que també el va ampliar considerablement (passant de tretze a vint capítols) per poder matisar millor el context social i les conseqüències dels actes del protagonista. No va ser fins a 2011 que una nova edició va permetre recuperar aquell primer original i aquesta és la que vaig triar per fer la ressenya. Un cop acabada la lectura, però, he de dir que no sé si va ser la millor decisió en el meu cas. Com he comentat abans, he gaudit molt més de la dimensió dramàtica i inquietant de la història que no pas dels extensos passatges més especulatius, i sembla que en aquest aspecte la versió més habitual (censurada) és millor que l’original (sense censurar). Per altra banda, tot allò de l’escàndol moral queda, actualment, totalment desdibuixat. Les al·lusions a l’homosexualitat o a la vida immoral del protagonista, que al segle XIX van generar una forta polèmica i fins i tot van ser utilitzades contra Wilde en el seu procés judicial, ara difícilment ens poden resultar mínimament transgressores. Tot i haver llegit la versió «sense filtres», la novel·la no m’ha semblat gens ni mica escandalosa. Avui en dia, aquests temes que fa cent anys provocaven un gran rebombori, ja no ens fan ni fred ni calor.

En conclusió, malgrat que els (a parer meu) excessius passatges «filosòfics» poden arribar a fer-se pesats, la història central és prou potent per mantenir l’interès del lector. La transformació progressiva d’un Dorian cada cop més corrupte i el seu afany per escapar de qualsevol responsabilitat moral (arribant fins i tot a ser capaç de cometre un assassinat a sang freda), ens dirigeix cap a un tràgic final ple d’intensitat i simbolisme. Aquesta gran capacitat d’Oscar Wilde per explorar les profunditats de l'ànima humana és el que, sens dubte, ha convertit aquesta obra en tot un clàssic de la literatura que ens convida a reflexionar sobre els perills de la recerca del plaer a qualsevol preu i ens reafirma en la certesa d’aquella dita popular que ens recorda que «les aparences enganyen».



divendres, d’agost 07, 2026

Test d'intel·ligència - 034 [E12]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Paula i Carme Rosanas "

divendres, de juliol 31, 2026

Trencaclosques de Sam Loyd - 003




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Teresa Duch "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

divendres, de juliol 24, 2026

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich que mostra una flor de dent de lleó escampant les llavors al vent.



L’ESPÈCIE INVASORA


Els primers exemplars van passar desapercebuts. Ningú no els va considerar una amenaça. Semblaven massa insignificants, condemnats a desaparèixer tan bon punt bufés una mica de vent. Però resultava que aquell era, precisament, el seu mecanisme de supervivència.

La seva biologia està dissenyada per a una colonització implacable. Cada exemplar madur és capaç de generar centenars de llavors, que s’escampen per tot arreu recorrent grans distàncies a una velocitat extraordinària. Per arrelar no necessiten un terreny especialment fèrtil; n'hi ha prou amb una petita esquerda, una mica de deixadesa o un espai sense vigilància perquè hi trobin les condicions adequades. Un cop han arrelat, es converteixen en nous focus de dispersió. La plaga s’escampa exponencialment, sense que ningú pugui aturar-la.

S’ha intentat, és clar. Els especialistes aviat van comprendre que el veritable problema no eren els exemplars visibles, sinó totes les llavors que emprenen el vol abans que algú comenci a detectar-les. Durant anys s’han anat proposant diverses estratègies de contenció. Alguns defensen que cal eliminar-les tan bon punt apareguin, però aquest mètode només proporciona una momentània sensació de control, una victòria il·lusòria. D’altres són partidaris d’ignorar-les i esperar que acabin desapareixent per manca de recursos. És un greu error de diagnòstic. Per reproduir-se, aquesta espècie no en necessita gaires de recursos; en té prou amb poder circular, cada nou moviment dispara les seves possibilitats de colonitzar un altre indret. Les teories més recents proposen que la millor resposta és educar la població perquè aprengui a identificar-les abans que no arribin a la fase de dispersió. Però si en alguna cosa coincideixen tots els experts és que una vegada les llavors s'han disseminat, recuperar el terreny perdut exigeix un esforç immens.

Malgrat les advertències i les crides a la prevenció, la societat s'hi ha acabat acostumant. Molta gent troba un cert encant en aquest espectacle efímer i ajuda a propagar-lo, amb el convenciment que un gest tan insignificant no pot tenir cap conseqüència. Avui el fenomen ha assolit una dimensió global. Les llavors ja no coneixen fronteres, viatgen tan de pressa que arriben a indrets on ningú no les hauria imaginat. N'hi ha prou amb un sol exemplar perquè, en qüestió de minuts, se'n dispersin milers i tot s’ompli de titulars cridaners, captures de pantalla, vídeos fora de context, àudios reenviats i rumors disfressats de certeses. Les ‘fake news’ proliferen impulsades pels algorismes, les notificacions i l'hàbit de compartir-les de manera irreflexiva. Arrelen en les esquerdes del dubte, prosperen en el terreny adobat pels prejudicis i, un cop hi han trobat lloc, s’escampen amb la mateixa facilitat que es desfà una flor de dent de lleó quan la bufem.


divendres, de juliol 17, 2026

Jocs de sobretaula - 023




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ