Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Gaulois en vue de Rome» [Els bàrbars davant de Roma] (Évariste-Vital Luminais – s. XIX).
ELS BÀRBARS, INVASIÓ SUBTIL
Som en ple apogeu de l’Imperi Romà. Tota Europa és ocupada pels romans... Tota? No! Uns pobles del nord habitats per guerrers indomables rebutgen una i altra vegada ferotgement l'invasor. Són els bàrbars.
La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».
No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.
Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.
La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».
No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.
Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.
12 comentaris:
Ui, com em sona! ;-)
Haurem d'aguditzar tots els sentits per no caure a les mans dels bàrbars.
Mira que el quadre no té per on agafar-lo, però t'ha quedat genial.
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: Segur que et sona d'alguna situació o època més actual. No m'estranya, per alguna cosa diuen que la història es repeteix. :-D
No és fàcil deslliurar-se d'aquests atacs bàrbars, la seva estratègia està ben planificada i ja fa temps que va fent forat... per desgràcia.
Vaig tenir la sort que em va venir de seguida la idea de fer aquesta correlació entre bàrbars i barbarismes, perquè tens raó que costa trobar el què a aquest quadre.
Moltes gràcies. Abraçades!!
Els bàrbars i el barbarismes no poden separar-se... i de vegades no hi pensem. Una gran idea, la teva.
Ens cal estar molt atents per trobar la manera i el moment d'escapar-nos dels nostres bàrbars actuals, però podríem començar per fugir dels barbarismes... això és una feina de cada dia.
I sí que costa trobar-li una història a aquest quadre... tu sempre te'n surts amb excel·lent.
Abraçades, Mc!
CARME: Sense els uns no tindríem els altres, tens raó que són ben inseparables. I tal com va el món, sembla que costarà desfer-nos-en perquè cada vegada se senten (i segurament ho són) més forts. Això pel que fa als bàrbars, pel que fa als barbarismes potser sí que tenim més a l'abast poder fugir-ne... tot i que no és fàcil, tampoc.
Gràcies per l'excel·lent. Encara em diverteix això de fer el relat cada mes i, de moment, me'n vaig sortint amb aquestes "idees de bomber"... i que duri. :-))
Abraçades!!
Com a les companyes lectores, també em sona actual aquesta guerra dels bàrbars ! hehehe..... i també et felicito , per haver sabut donar-li un tomb ben encertat a la escena del quadre !. Enhorabona i bona setmana ; )
ARTUR: La societat evoluciona, però de bàrbars n'hi ha hagut abans, n'hi ha ara i estic segur que n'hi continuarà havent en el futur. Així que sí, el relat passa a l'època romana, però és ben actual. Tens tota la raó. ;-)
Moltes gràcies per les felicitacions. Bona setmana!!
Quina barbaritat! Diuen que en l'amor i en la guerra tot s'hi val, però aquesta tàctica dels bàrbars és molt vil, però s'ha de reconèixer que és molt efectiva, ja que destruir la llengua és el pas més important per destruir una cultura, i quan destrueixes la cultura la nació sencera s'enfonsa, segur que tots tenim al cap algun exemple.
PONS: Podríem afirmar sense por d'equivocar-nos que és una tàctica militar de solvència contrastada. Com dius, no ens costaria trobar algun exemple concret per fer-lo servir com a prova fefaent d'aquesta afirmació.
Bona l'analogia, McAbeu! Amb el conte i amb la que ens ha tocat, ens toca, patir a nosaltres. Fem malament de menystenir-los, com faig jo a vegades, tant amb els líders mundials a qui dic estúpids, com als españols, a qui pretenc que superem. Alguna cosa els situa damunt nostre, si ells se surten amb el seu objectiu i nosaltres no.
Abraçada!
TERESA: Ho he pensat sempre que és un error menystenir "l'enemic" perquè això ens fa anar massa confiats a les batalles i el resultat, ja s'ha vist, és que perdem constantment. Tampoc estic gaire d'acord amb aquesta suposada superioritat moral dels uns sobre els altres, jo trobo que cadascú defensa el que creu que li convé i ho fa amb totes les armes que té a l'abast. El problema, per a mi, és que aquestes "armes" estan mal repartides i, a sobre, al contendent que en té més els hi deixen fer servir sense respectar les regles del joc perquè té els àrbitres a favor seu.
Gràcies. M'alegro que t'hagi agradat el relat. :-)
Abraçades!!
:-)))) Als teus peus /McAbeu. Sempre em sorprens i em treus un somriure. 🌷
CANTIRETA: Moltes gràcies. He dit diverses vegades que jo em diverteixo força escrivint aquests contes (sovint, ben poca-soltes) i em feu molt feliç quan em dieu que us agraden i que us fan somriure, no es pot demanar res més. :-)
Publica un comentari a l'entrada