Relats Conjunts (març - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel grafit «Shop Until You Drop [Comprar fins a l’esgotament]» (Banksy – 2005).

LA RELIGIÓ DE LES OFERTES

El centre comercial obre a les nou, però l’Hermínia hi ha arribat una hora abans. Fidel devota d’aquell temple de les ofertes perpètues, és ben conscient que: «Si no ets la primera, algú altre acapararà les millors promocions», mantra que ja té interioritzat amb la solemnitat d’un dogma de fe. Amb el carretó preparat per entrar així que la persiana metàl·lica comenci a pujar, aprofita l’estona d’espera per repassar el fulletó quinzenal. Tot i que no li caldria repassar-lo, perquè ja se l’ha estudiat abans de sortir de casa i ha ideat un pla perfecte, digne del millor estrateg, per a no perdre’s cap de les ofertes.

A les nou en punt, les portes s’obren i una riuada de carretons envaeix els passadissos del supermercat. L’Hermínia posa en marxa el seu pla, vol aprofitar la seva experiència de clienta de fa anys per arribar abans que ningú a la secció dels snacks i aperitius i, tombant cap a la dreta, intenta fer drecera pel passadís de la roba infantil. Però alguna cosa no va bé: on abans hi havia la roba per a nadons, ara hi troba les conserves vegetals i els prestatges on esperava trobar els aperitius estan plens de brics de llet. Els responsables del súper, experts en màrqueting i doctorats en enginyeria del desori, han tornat a canviar la disposició dels productes per obligar els clients a passejar per tot l’establiment a la recerca d’allò que desitgen. És una estratègia comercial habitual, però que ho hagin fet el primer dia de les ofertes no té perdó de Déu.

Quan, finalment, aconsegueix trobar els snacks (al passadís on abans hi havia els bolquers), respira tranquil·la en veure que encara queden moltes bosses de les noves patates fregides amb gust d’escudella i carn d’olla. Fa una setmana que a totes les pauses publicitàries del seu programa de televisió preferit anuncien insistentment el llançament d’aquesta nova línia de sabors, i avui és el primer dia que es poden trobar al mercat. Com que a casa seva aquests gustos estranys no acaben d’agradar perquè la família prefereix, des de sempre, les patates fregides amb sabor de patata fregida, sap que seria millor comprar-ne només una bossa per provar-les. Però l’oferta és de 4x3 i això no es pot deixar perdre. N’agafarà vuit bosses perquè li’n surtin dues de gratis... serà molt que n’hagi de llençar set i mitja.

El temps que perd mentre busca per tot el supermercat on són ara els productes que necessita li destarota tota la seva estratègia compradora. No li estranya, doncs, que quan arriba a la zona de parament de cuina ja s’hagin acabat els jocs de paelles amb un 30% de descompte. Li haurien anat bé perquè les seves paelles necessiten un canvi urgent, però assumeix resignada que el món de les ofertes funciona d’aquesta manera. Per compensar, aprofita per comprar un lot de tisores multifuncionals que, segons diu el rètol: «Serveixen per a tot!». L’Hermínia sap que ella no les farà servir per a res, ja en té prou de tisores a casa, però eren tan barates que no comprar-les hauria estat un pecat.

A poc a poc, el carretó es va omplint amb els productes de la seva llista de la compra i, sobretot, amb molts d’altres que no portava apuntats (però que estaven a un preu irresistible) fins a gairebé sobreeixir. Aquest és el senyal que indica que ja toca passar per caixa i, amb alguna recança això sí, s’hi dirigeix. Quan és l’hora de pagar, l’aparell del TPV li demana dues vegades el PIN de la targeta. Potser s’ha equivocat en introduir el primer número, però també podria ser que la màquina intenti avisar-la que 289,90 € són molts euros. L’Hermínia ja ho sap això i comença a sentir un cert remordiment, que de seguida s’esvaeix quan, al final del tiquet, veu la suma dels descomptes que li han aplicat en aquella compra. Somriu satisfeta quan comprova que sense ells, hauria pagat gairebé 300 €!

Amb un bon munt de bosses reutilitzables (de fet gairebé mai les reutilitza i les ha de comprar de nou cada vegada, però tot sigui per ajudar a salvar el planeta), l’Hermínia carrega la compra al cotxe. De camí cap a casa, la nostra protagonista pensa que potser sí que ha gastat massa, però s’autoconvenç que, d’una manera o altra (i sempre amb l’esperança que les patates amb gust d’escudella siguin, com a mínim, mengívoles), aprofitarà tot el que ha comprat. Malgrat tot, a partir d’ara es fa el ferm determini de no anar al súper tan sovint i controlar-se pel que fa a les compres compulsives. Aquesta força de voluntat li dura exactament fins que tomba la cantonada. Els llampants rètols publicitaris («Descomptes mai vistos!», «Rebaixes fins al 70%!») d’un nou hipermercat que acaben d’inaugurar, la fan frenar en sec i dirigir-s’hi de cap. No es perdonaria mai si deixés escapar una bona oferta i les d’inauguració són sempre les millors...

Els misteris d'en Mac – Cas 029

029 - EL CAS DEL TESTIMONI FALS

Una part crucial de la nostra feina és buscar testimonis dels fets que estem investigant, però això no sempre és senzill. De vegades, les circumstàncies fan que no en trobis perquè, o ningú vol parlar amb tu o els que ho volen fer t’enganyen. El cas que ara tinc entre mans és un d’aquests on «ningú ha vist res».

Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.

Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.

La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»

Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...

I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

PAREMIOLOGIA

La PAREMIOLOGIA és la branca de la lingüística dedicada a la recopilació, classificació i anàlisi de les PARÈMIES, un terme que engloba qualsevol expressió breu de caràcter tradicional que transmet una saviesa popular, un consell, una veritat universal o una observació sobre la vida quotidiana. Aquestes expressions, sovint metafòriques o simbòliques, es transmeten de generació en generació perquè són fàcils de recordar gràcies a la seva simplicitat i concisió i, en conseqüència, el seu estudi permet entendre millor la cultura, el folklore i la idiosincràsia d'una comunitat.

Sobre això, us copio a continuació alguns fragments del pròleg que Joan Amades va escriure per al seu llibre REFRANYER CATALÀ COMENTAT (Editorial Selecta – 1951), on el folklorista català reflexiona sobre l’estudi de l’origen i el significat de les parèmies:

Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d’escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l’esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n’hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d’estar posseïts d'una gràcia singular de gran valor moral i educativa. propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial: modismes, comparances i girs especials que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit.
[...]
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n’adoni.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com: "qui posarà el cascavell al gat?"; "la raó és dóna a un gos, si la té"; "paga, que és gata"; "salta, borni, que hi ha un rec"; "entorna-te'n al llit, que això és la lluna". De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d’aquesta, tal com ocorre en les frases: "el miracle de Mahoma"; "fer l’ase d’en Mora"; "dotzena de frare"; "la setmana dels tres dijous", etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: "Semblar que hem menjat tots dos en un plat"; "el qui roda l'ast és el qui no en tast"; "passar una nit en blanc"; "engegar al botavant"; "passar Bòria avall", i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: "A perdiu per barba" i "peti qui peti"; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, "Caixa o faixa"; a Juli Cèsar, "Val més ser el primer aquí que el segon a Roma", etc.

Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.

El mot PARÈMIA prové del terme grec clàssic "παροιμία" [paroimía] que està format pel prefix "παρά" [para- = al costat, a la manera de] i el mot "οἴμη" [oímē = recitat, relat / oimos = camí]. Etimològicament, doncs, podríem entendre’l com «allò que es diu al llarg del camí» o «allò que integra el que diem, que en forma part». Aquest últim sentit no difereix gaire del significat de refrany a l'Edat Mitjana, quan aquest mot es feia servir per referir-se als versos repetits en un poema o a la tornada en una cançó.

Una parèmia és una unitat fraseològica constituïda per un enunciat breu i sentenciós, que s'ha fixat en la parla i que forma part del conjunt sociocultural d'una comunitat. Aquesta denominació és un hiperònim, un mot de significat genèric que designa les diferents unitats lingüístiques que componen l'extens univers de la paremiologia que engloba termes com: REFRANY, PROVERBI, MÀXIMA, SENTÈNCIA, ADAGI, DITA, AFORISME o FRASE FETA, entre d'altres.
Aquesta multitud de conceptes que sovint es confonen entre ells, dificulta la classificació de les parèmies que se sol fer aplicant criteris diversos com la seva naturalesa, la morfologia o la semàntica, per exemple. En aquest sentit, els paremiòlegs Julia Sevilla i Carlos Alberto Crida aposten per una primera gran divisió que vindria determinada pel seu origen (conegut o anònim) i el seu ús (culte o popular). Aquesta proposta ens donaria dos grans grups primordials:

A) PARÈMIES D'ORIGEN CONEGUT I ÚS PREFERENTMENT CULTE que vindrien a ser, en part, citacions en el sentit que es tracta d’enunciats trets de textos escrits o de fragments parlats posats en boca d'algú i poden tenir una procedència molt variada: la Bíblia, el món grecollatí, la literatura, la història, la propaganda política o comercial, etc. Aquí entrarien els PROVERBIS i els AFORISMES (amb els seus sinònims: MÀXIMES, APOTEGMES i SENTÈNCIES)

B) PARÈMIES D’ORIGEN ANÒNIM I US PREFERENTMENT POPULAR que són els enunciats sentenciosos d’origen desconegut, transmesos generalment per la tradició oral. Els més destacats són els REFRANYS i les FRASES FETES. També s’inclourien en aquest grup altres variants com les FRASES i LOCUCIONS PROVERBIALS (que es diferencien dels refranys per la seva estructura oracional) o els DIALOGISMES (quan s’expressen en forma de diàleg).

Basant-nos en això, podem fer un repàs a les principals categories de parèmies:

A-1. PROVERBI
Enunciat sentenciós d’origen conegut caracteritzat per la procedència culta, l'antiguitat i, sovint, el to greu. Segons el seu origen tenim els:
- Bíblics, que són considerats els proverbis per antonomàsia [«No judiqueu, i no sereu judicats» (NT Mateu: 7,1)]
- Grecollatins, que poden ser citats en la seva llengua original (proverbi) o traduïts (frase proverbial) [Constantia fundamentum est omnium virtutum / La constància és el fonament de totes les virtuts]
- D'altres procedències, que usem pel prestigi i antiguitat de la cultura d'on provenen la qual se sol fer constar amb afegitons de l'estil: "Tal com diu el proverbi xinès / àrab / ...". [«El clau que sobresurt és el que rep el cop de martell» – Proverbi japonès]

A.2 – AFORISME
Comparteix les característiques principals del proverbi, amb la distinció que els aforismes s’atribueixen gairebé sempre a personatges famosos (reals o ficticis) com filòsofs, polítics, literats o generals reconeguts. Són sinònims d’aforisme, les MÀXIMES (frase que conté un precepte moral o una reflexió filosòfica), els APOTEGMES (dita instructiva atribuïda a una persona il·lustre o que recorda un fet famós) i les SENTÈNCIES (que destaquen pel seu caràcter moralitzador). Segons el seu contingut, es poden dividir en:
- Ètics, quan presenten una doctrina moral, proposen o condemnen algun comportament o ensenyen algun principi de caràcter general. [«Només sé que no sé res» (Sòcrates, segons Plató)]
- Polítics, els que resumeixen una ideologia o presenten una moralitat política o religiosa. Sovint es diferencien dels ètics només pel context en què són utilitzats. [«La religió és l’opi del poble» (Karl Marx)]
- Científics o professionals, quan provenen de l’àmbit de la ciència o la tècnica. [«L’ordre dels factors no altera el producte» (axioma matemàtic)]

Cal remarcar que molts AFORISMES han adquirit un caràcter popular i són utilitzats freqüentment com FRASES PROVERBIALS ignorant-ne l’origen culte. En aquest sentit, no és estrany trobar dins dels refranyers, citacions com «Errar és humà, perdonar és diví» (Alexander Pope - An Essay on Criticism) o «L’home és un llop per a l’home» (Plaute - Asinaria 2,4).

B.1 – REFRANYS
D’origen desconegut i ús popular, són parèmies que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressen un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees. Els refranys són expressions breus, sovint rimades, que transmeten una lliçó moral, un consell pràctic o una veritat universal i es caracteritzen per tenir una estructura fixa que no admet variacions, això els fa més fàcils de recordar i en facilita l’ús.
Són una part integral del folklore i de la cultura popular, estant estretament relacionats amb l’experiència col·lectiva i les situacions quotidianes (el temps, la feina, les malalties, l’economia, la geografia, el comportament humà...). Els refranys constitueixen el grup més nombrós de les parèmies i abasten gairebé qualsevol aspecte de la vida humana tant de caràcter general com d’àmbit més local o específic.
[«A la vora del riu, no t’hi facis el niu». «A Salou van els de Reus, quan volen rentar-se els peus»]

B.2 – FRASES FETES
Expressions idiomàtiques d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que tenen una forma estereotipada i un significat figurat diferent del literal, fet que provoca que no puguin ser gairebé mai traduïdes d’un idioma a un altre. Es diferencien dels refranys i els proverbis tant en la forma (són expressions fixes i estereotipades formades per un verb seguit d’un complement i amb un significat que no es pot deduir a partir dels mots que les componen) com pel fons (no acostumen a tenir una funció didàctica o moral, sinó que es fan servir per expressar idees o emocions de manera col·loquial, sovint amb un toc d'humor o ironia). Les Frases Fetes són un component vital de la llengua parlada i contribueixen a la riquesa expressiva d'un idioma perquè aquests significats figurats sovint reflecteixen aspectes emocionals o culturals de la societat on s’han creat.
[«Enfilar-se per les parets», «Estar a la lluna de València»]

	COSES DE L'IDIOMA – La Trinca («Trincar i Riure» - 1971)

En definitiva, les parèmies en totes les seves formes són molt més que simples expressions lingüístiques; són un reflex de la cultura i la saviesa popular d'un poble. A través d’elles, es transmeten valors, creences i normes de conducta de generació en generació, contribuint a la cohesió social i a la preservació de la identitat cultural. A més, aquestes expressions enriqueixen el llenguatge quotidià, fent-lo més expressiu i viu, i oferint-nos una eina poderosa per comunicar-nos de forma més rica i matisada.

En català, com en qualsevol altre idioma amb la riquesa del nostre, tenim a l’abast multitud de reculls de parèmies que, tant de manera general com limitant-se a un tema específic, ens n’ofereixen una recopilació i classificació. En aquest sentit, però, només citaré la ingent feina del company Víctor Pàmies que s’encarrega de mantenir en línia la web «Paremiologia Catalana Comparada Digital» (https://pccd.dites.cat/), una eina que dona accés a la cerca i consulta d’un gran ventall de fonts fraseològiques escrites, orals i digitals sobre parèmies en general i que, en la seva actualització de febrer de 2025, contenia ja 805.780 fitxes, corresponents a 89.807 paremiotipus, recollides de 760 fonts i 7.446 informants.

Pel que fa a l’àmbit ludolingüístic, és evident que els refranys i les parèmies en general sempre han donat molt de joc. La seva estructura fixa i la seva popularitat les fan especialment adequades per a la creació de jocs de paraules i altres entreteniments lingüístics perquè poden ser fàcilment modificades o reinterpretades amb finalitats humorístiques o creatives. D’aquesta manera, podem utilitzar els refranys per fer jocs de paraules mitjançant la Modificació Lèxica (canviant una o més paraules del refrany original per altres de semblants fonèticament o morfològicament, creant així un nou significat), Inversió o Canvi d'ordre (alterant l'ordre de les paraules per generar un efecte humorístic o sorprenent), Barreja de parèmies (mesclant parts de dues o més parèmies diferents per crear una frase nova amb significat inesperat), etc.
Altres exemples d’entreteniments amb les parèmies podrien ser els jocs que ens repten a descobrir-les amb finalitats educatives, lúdiques o fins i tot competitives. Serien del tipus: Completa el refrany (ens en donen una part i n’hem de recordar la resta), Frase Feta Desfeta (se’ns mostra una parèmia desordenada i l’hem de reconstruir correctament), Refranys Encreuats (mots encreuats les definicions dels quals són fragments de refranys o frases fetes), Refranys Representats (s’explica una història o es representa una situació que s’escau a un refrany concret que cal endevinar), Refranys Il·lustrats (imatges que representen un refrany de manera simbòlica o literal que els participants han de descobrir), entre molts d’altres.

En aquest blog, fa temps, vam jugar als Refranys Il·lustrats amb una proposta que vaig anomenar REFRANYER JEROGLÍFIC. Durant uns quants anys, aproximadament un cop al mes, us vaig anar presentant unes imatges (fins a un total de 108) que amagaven una parèmia que havíeu de desxifrar. Per acabar aquest post, m’ha semblat bona idea recuperar aquell joc i presentar-vos-en mitja dotzena més per si us ve de gust jugar-hi. En aquesta ocasió, però, les imatges no les he fet jo mateix utilitzant un programa d’edició fotogràfica com aleshores sinó que he demanat a la IA de Microsoft Bing que em faci tota la feina. Segur que no us costarà res trobar la parèmia que representen, aquí les teniu:

1

2

3

4

5

6

---

GLOSSARI:

• Paremiologia
• Refranys

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Sa Lluna "

Test d'intel·ligència - 020 [L07]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna i Carme Rosanas"

Relats Conjunts (febrer - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «A l’esmorzar [За завтраком]» (Zinaïda Serebriakova – 1914).

Nota: Fa gairebé dos anys, des dels Relats Conjunts ja ens van presentar un quadre de la mateixa pintora amb els mateixos protagonistes i jo he aprofitat aquesta coincidència per tornar a explotar la meva vena de dramaturg com aleshores.
Si en aquella ocasió vaig fer un drama en tres actes, avui m’he decantat per la comèdia i he escrit un monòleg. Espero que us agradi!

LA SOPA, UNA ALTRA CATÀSTROFE FAMILIAR (MONÒLEG)

[L’escena mostra el menjador d’un pis d’aspecte modest. A la taula hi veiem una sopera mig buida i els plats bruts de l’esmorzar. En primer terme, sol, assegut al sofà, amb una tassa de cafè a la mà i cara de cansament, el pare de la família es dirigeix al públic...]

PARE:
La meva dona i jo hem tingut quatre fills. Bé, la que segur n'ha tingut quatre és ella. Jo… jo tinc els meus dubtes amb el petit. No sé com explicar-vos-ho. És un superdotat en matemàtiques, i jo, sincerament, amb prou feines entenc la regla de tres o ser fer anar una calculadora. A més, hi ha un altre detall que també em fa pujar la mosca al nas: Per què dimonis somriu tant el veí matemàtic del tercer quan ens creuem a l’ascensor?

Però anem al gra: quatre fills! Quatre! Ho sabeu que això significa que fa anys que no puc fer unes vacances tranquil·les i que potser no les faré fins que m'enterrin, oi? I a casa tampoc és que hi hagi massa tranquil·litat, però almenys hi regna una espècie de jerarquia natural que ens ajuda a tirar endavant... més o menys.

Per començar tenim el gran, en MAX, un adolescent de quinze anys. No el veiem gaire. Com que va amb tren a l’institut, al matí ha de sortir de casa quan encara és fosc per intentar no arribar tard. De fet, no sé mai si va a classe o a una manifestació permanent contra la Renfe. Al vespre sí que és a casa, però com que es passa hores tancat a la seva habitació doncs tampoc li veiem gaire el pèl. Crec que ara passa per una etapa revolucionària, l’últim dia que vam parlar em va dir que s’havia fet vegetarià perquè menjar carn era participar d’un «sistema opressor i poc sostenible». Jo li vaig contestar que la carn la comprem al carnisser del barri i seria injust titllar d’opressor aquell pobre botiguer. En canvi, això de poc sostenible potser sí que l’hi escau més. No hi ha manera que "sostingui" els preus...

Després venen els bessons, en TEO i la ZOE. Tenen onze anys i són una joia. Què voleu que us digui? Sempre juguen junts, mengen tot el que els hi poses al plat i gairebé mai discuteixen. A més, com que si algun cop s’enfaden ho fan a duo i en estèreo doncs surt a compte. Dues persones, però només una única enrabiada.

I, finalment, tenim en NEL. Nou anys i tan intel·ligent que no saps mai per on et sortirà. Aquest matí, per exemple, s’ha presentat a esmorzar vestit amb una faldilla, pentinat amb mitja cabellera i amb un llibre de Quino sota el braç. Ha posat la mà dreta sobre el plat per impedir-me servir la sopa i ha dit: «Ja no soc en Nel, ara em dic Mafalda i no em penso empassar aquesta gasòfia immunda i fastigosa per esmorzar! Odio la sopa!!»

Ja sé que penseu: A quin pare se li acudeix servir sopa per esmorzar? M’acullo a la presumpció d'innocència, deixeu-me explicar com ha anat tot abans de condemnar-me. La meva dona marxa a treballar de bon matí (encara més aviat que en Max i tot) i, per tant, a mi em toca fer d’esclau domèstic... vull dir, de pare responsable i preparar l’esmorzar dels petits. I si al rebost s’han acabat la llet i els cereals i només hi trobeu sopa de sobre, què faríeu vosaltres? Així que la resposta a la vostra pregunta surt sola: A qui li passa pel cap fer sopa per esmorzar? Doncs a un pare desesperat completament superat per les circumstàncies que ja no sap què fer amb la seva vida.

Total, que serveixo la sopa. En Teo i la Zoe, com sempre, calladets i contents, agafen la cullera i comencen a menjar. Però en Nel… ai, perdó, la Mafalda... s’hi nega en rodó. Primer m’he quedat allí palplantat, amb el cullerot a la mà, sense saber que dir. Després he intentat amenaçar-lo que si no es menjava la sopa, el castigaria una setmana sense postres. Ja hauria de saber que amb en Nel aquestes coses no funcionen. M’ha mirat fixament als ulls i, fent honor a la seva nova personalitat, ha replicat: «Tant me fa, no vull saber res de les postres si són utilitzades com una forma capitalista de control represor».

En aquell precís instant, he tornat a pensar que potser sí que el nen és del veí del tercer, però he intentat calmar-me perquè, a veure, no pots discutir a les vuit del matí amb algú que diu que és la Mafalda. És una regla no escrita que tots els pares coneixem. Els bessons, per la seva banda, han intentat fer-me costat. «La sopa és bona i porta vitamines», ha dit la Zoe. «I el pare l’ha fet amb tot l’amor», ha afegit en Teo. Però quan en Nel dispara, ni els seus germans se’n salven: «L’amor no s’ha de barrejar mai amb els fideus», ha sentenciat.

Després d’això, no m’ha quedat més remei que fer el que qualsevol pare veritablement responsable faria en aquest cas: ignorar-lo i deixar-lo sense esmorzar. A l’hora de dinar, la seva mare ja és a casa i si el nen té més gana del compte, segur que ella ho solucionarà...

TELÓ

Els misteris d'en Mac – Cas 028

028 - EL CAS DEL FALSIFICADOR DE QUADRES

Fa uns dies, vaig haver de declarar en un judici respecte a les meves investigacions en un cas de falsificació d’art. Un client m’havia demanat que localitzés el pintor d’un quadre fals que li havien venut i gràcies a la meva feina, es va destapar una trama de venda de quadres falsificats i la policia va poder detenir-ne el presumpte autor. Per tant, i com acabo de dir, quan va ser l’hora de jutjar-lo em va tocar anar a declarar i explicar davant el jutge com havia anat la meva investigació i quines proves m’havien permès solucionar el cas. Així ho vaig fer i, ja que hi era, després de prestar testimoni em vaig quedar a presenciar la resta del judici. Sempre és interessant veure l’aparell judicial en acció i en aquest cas concret, per les seves peculiars característiques, encara m’ho semblava més. No patiu que no us relataré tot el judici, només em centraré en les conclusions finals de l’acusació i de la defensa.

El primer que va parlar, com sempre, fou el fiscal i ho va fer amb aquests termes: «L’acusat és un geni. Sí, senyores i senyors, un geni capaç d’imitar a la perfecció el traç característic de qualsevol dels grans mestres de la pintura, capaç de copiar fins a l’últim detall qualsevol obra d’art pictòrica, capaç de fer pintures que reflecteixen fidelment l’esperit del quadre original. És tan bon pintor que podria haver excel·lit fent la seva pròpia obra, però ha preferit dedicar-se a falsificar la dels altres. I com que ho ha fet, repeteixo, amb unes còpies tan idèntiques als originals com si les veiéssim reflectides en un mirall, això demostra la seva voluntat d’enganyar als possibles compradors. Els demano, membres del jurat, que el considerin culpable del càrrec d’estafa amb premeditació i traïdoria. Gràcies.»

Quan va acabar i per corroborar el seu discurs, el fiscal ens va mostrar a tots els presents a la sala un dels quadres originals junt amb la còpia que n’havia fet l’acusat. Veure de tan a prop les dues obres, una al costat de l’altra, va permetre als membres del jurat i a tots nosaltres comprovar que l’acusació no havia exagerat gens. L’exactitud de tot el seu al·legat la teníem davant dels ulls i ningú ho podia discutir. Així que, mentre l’advocat defensor s’apropava a l’estrada per a utilitzar el seu torn de paraula, tota la sala ens preguntàvem quins arguments faria servir per refutar l’evidència. Hauria de ser molt eloqüent i fer un discurs prou convincent per poder girar la truita a favor del seu client. Per tant, els presents esperàvem un gran desplegament retòric per part seva i una llarga i persuasiva intervenció.

Doncs ni molt menys, tots ens vam quedar amb un pam de nas quan ho va enllestir només amb dues o tres frases: «Després d’aquest fonamentat parlament del senyor fiscal poc em queda per dir. Signo, paraula per paraula, tot el seu raonament i només discrepo de les seves conclusions. Per a aquesta defensa, això que hem sentit i hem vist fa uns minuts, demostra que l’acusat no tenia en cap moment la voluntat d’enganyar als possibles compradors i, en conseqüència, els demano, membres del jurat, que el considerin innocent. Gràcies.»

I sense dir res més, l’advocat defensor va tornar cap al seu seient amb un somriure als llavis. Havia aconseguit deixar-nos de pedra i, si no fos que em jugava una imputació per desacatament al tribunal, jo m’hauria aixecat a aplaudir-lo allí mateix. Tots vam coincidir a trobar magistral la seva defensa i vam tenir clar que el seu client se’n sortiria gairebé impune.

I vosaltres, podeu entendre l’estratègia de l’advocat defensor?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

XIBÒLET

[...] Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d’haver desertat d’Efraïm per passar-se a Manassès.
Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
— Ets d’Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà.
En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. [...]
[Bíblia Catalana Interconfessional – JUTGES 12, 4-6]

En aquests versicles del "Llibre dels Jutges" de l’Antic Testament trobem el primer episodi documentat de l’ús d’un EMBARBUSSAMENT (en el sentit d’expressió de pronúncia complicada i obviant-ne l’aspecte més lúdic). Es tracta, com hem llegit, del mot hebreu XIBÒLET [שיבולת (šibbṓleṯ)] que significa "espiga" o "corrent d’un riu" i que presenta una dificultat fonètica a l’hora de pronunciar-lo, de manera que la diferència dialectal del parlant es fa palesa i permet descobrir la procedència de cadascú (en aquest cas, els efraïmites no sabien pronunciar el ‘xi’).

Al llibre "NÚMEROS MERAVELLOSOS" (Selecta - 1982), el folklorista Joan Amades dedica als xibòlets (que ell anomena "zidgoleps") gran part del capítol on ens parla del número setze:

El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu.
[...]
La llegenda dóna al nostre «setze» un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuïc, ocorreguda durant la Guerra dels Segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot «setze» per a saber de quina banda era. Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb altres mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase: «Setze jutges mengen fetge d’un penjat; setze jutges n'han menjat.»

	16 JUTGES – Huapachà Combo («En Cap Cap, ...Cap» - 1989)
	Heus aquí una cançó, patrimoni nacional, que ningú no pot cantar que no sigui català...

Amb el temps, el terme XIBÒLET ha passat a designar totes aquelles paraules o expressions utilitzades com a prova de pronunciació per identificar la procedència d'una persona i ha transcendit el seu origen bíblic per designar no només dificultats fonètiques entre parlants de diferents dialectes, sinó també com a símbol de pertinença a determinats grups socials o comunitats lingüístiques. En alguns contextos, les paraules o expressions que una persona utilitza poden delatar-ne l'origen geogràfic o cultural, fins i tot quan no hi ha una barrera fonètica important. A més, en la societat moderna, els xibòlets s'han convertit en distintius de certes subcultures, on determinades expressions o maneres de parlar poden identificar qui està "dins" o "fora" d'un grup.

Podem trobar diversos exemples de l’ús dels xibòlets en conflictes armats contemporanis. Així, l’octubre de 1937, la paraula espanyola "perejil" es va utilitzar per identificar els immigrants haitians que vivien al llarg de la frontera a la República Dominicana i que el dictador dominicà Rafael Trujillo va ordenar executar en l’acció coneguda com a «Massacre del Julivert». També durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos, la resistència neerlandesa utilitzava la paraula "Scheveningen" (barri costaner de La Haia) per identificar infiltrats alemanys, ja que aquests no podien pronunciar correctament el so "Sch". Durant el conflicte nord-irlandès (The Troubles) el fet d’anomenar la segona ciutat més gran d'Irlanda del Nord com "Derry" o "Londonderry" es prenia com una prova de la posició política del parlant. Una última mostra la trobem a l’actual guerra russo-ucraïnesa on els ucraïnesos han utilitzat la paraula "palianytsia" (un tipus de pa ucraïnès) per distingir els russos.

De totes maneres, els xibòlets no es limiten als moments de tensió o conflicte. A la vida quotidiana, podem trobar-ne exemples tan evidents com les diferències d'accent o de lèxic dins d'un mateix idioma. En català, per exemple, els autòctons de Berga pronuncien el nom de la ciutat amb [e] tancada a diferència dels ‘forasters’ que ho fan amb la [ɛ] oberta. De manera similar, els habitants del Camp de Tarragona que conserven la distinció b/v utilitzaven la frase «beu vi bo de Valls» com a xibòlet. I, més enllà de les diferències de pronúncia, també les expressions o paraules locals poden tenir aquest ús; sovint els visitants no dominen l’argot d’un lloc concret i això els fa fàcilment identificables en aquest sentit. Un últim apunt per parlar dels xibòlets i la tecnologia perquè, igual que els humans, els sistemes de reconeixement de veu també poden trobar-se amb dificultats a l’hora d’interpretar certs accents o diferències fonètiques i això pot causar problemes a persones amb accents regionals o no estàndards quan interactuen amb assistents virtuals que no els entenen.

En definitiva, els xibòlets ens recorden el poder que tenen les paraules per definir qui som i d'on venim, i com fins i tot les més petites diferències de pronunciació poden tenir grans conseqüències. Al llarg de la història, aquests mecanismes han estat utilitzats per separar i distingir, però també poden ser vistos com una rica font de diversitat lingüística i cultural, tan necessària en un món cada vegada més globalitzat.

SHIBBOLETH (Doris Salcedo- 2007)
[Tate Modern (Londres)]

---

GLOSSARI:

• Xibòlet

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: