Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «A l’esmorzar [За завтраком]» (Zinaïda Serebriakova – 1914).
Nota: Fa gairebé dos anys, des dels Relats Conjunts ja ens van presentar un quadre de la mateixa pintora amb els mateixos protagonistes i jo he aprofitat aquesta coincidència per tornar a explotar la meva vena de dramaturg com aleshores.
Si en aquella ocasió vaig fer un drama en tres actes, avui m’he decantat per la comèdia i he escrit un monòleg. Espero que us agradi!
Nota: Fa gairebé dos anys, des dels Relats Conjunts ja ens van presentar un quadre de la mateixa pintora amb els mateixos protagonistes i jo he aprofitat aquesta coincidència per tornar a explotar la meva vena de dramaturg com aleshores.
Si en aquella ocasió vaig fer un drama en tres actes, avui m’he decantat per la comèdia i he escrit un monòleg. Espero que us agradi!
_At_Breakfast.jpg?uselang=ca)
LA SOPA, UNA ALTRA CATÀSTROFE FAMILIAR (MONÒLEG)
[L’escena mostra el menjador d’un pis d’aspecte modest. A la taula hi veiem una sopera mig buida i els plats bruts de l’esmorzar. En primer terme, sol, assegut al sofà, amb una tassa de cafè a la mà i cara de cansament, el pare de la família es dirigeix al públic...]
PARE:
La meva dona i jo hem tingut quatre fills. Bé, la que segur n'ha tingut quatre és ella. Jo… jo tinc els meus dubtes amb el petit. No sé com explicar-vos-ho. És un superdotat en matemàtiques, i jo, sincerament, amb prou feines entenc la regla de tres o ser fer anar una calculadora. A més, hi ha un altre detall que també em fa pujar la mosca al nas: Per què dimonis somriu tant el veí matemàtic del tercer quan ens creuem a l’ascensor?
Però anem al gra: quatre fills! Quatre! Ho sabeu que això significa que fa anys que no puc fer unes vacances tranquil·les i que potser no les faré fins que m'enterrin, oi? I a casa tampoc és que hi hagi massa tranquil·litat, però almenys hi regna una espècie de jerarquia natural que ens ajuda a tirar endavant... més o menys.
Per començar tenim el gran, en MAX, un adolescent de quinze anys. No el veiem gaire. Com que va amb tren a l’institut, al matí ha de sortir de casa quan encara és fosc per intentar no arribar tard. De fet, no sé mai si va a classe o a una manifestació permanent contra la Renfe. Al vespre sí que és a casa, però com que es passa hores tancat a la seva habitació doncs tampoc li veiem gaire el pèl. Crec que ara passa per una etapa revolucionària, l’últim dia que vam parlar em va dir que s’havia fet vegetarià perquè menjar carn era participar d’un «sistema opressor i poc sostenible». Jo li vaig contestar que la carn la comprem al carnisser del barri i seria injust titllar d’opressor aquell pobre botiguer. En canvi, això de poc sostenible potser sí que l’hi escau més. No hi ha manera que "sostingui" els preus...
Després venen els bessons, en TEO i la ZOE. Tenen onze anys i són una joia. Què voleu que us digui? Sempre juguen junts, mengen tot el que els hi poses al plat i gairebé mai discuteixen. A més, com que si algun cop s’enfaden ho fan a duo i en estèreo doncs surt a compte. Dues persones, però només una única enrabiada.
I, finalment, tenim en NEL. Nou anys i tan intel·ligent que no saps mai per on et sortirà. Aquest matí, per exemple, s’ha presentat a esmorzar vestit amb una faldilla, pentinat amb mitja cabellera i amb un llibre de Quino sota el braç. Ha posat la mà dreta sobre el plat per impedir-me servir la sopa i ha dit: «Ja no soc en Nel, ara em dic Mafalda i no em penso empassar aquesta gasòfia immunda i fastigosa per esmorzar! Odio la sopa!!»
Ja sé que penseu: A quin pare se li acudeix servir sopa per esmorzar? M’acullo a la presumpció d'innocència, deixeu-me explicar com ha anat tot abans de condemnar-me. La meva dona marxa a treballar de bon matí (encara més aviat que en Max i tot) i, per tant, a mi em toca fer d’esclau domèstic... vull dir, de pare responsable i preparar l’esmorzar dels petits. I si al rebost s’han acabat la llet i els cereals i només hi trobeu sopa de sobre, què faríeu vosaltres? Així que la resposta a la vostra pregunta surt sola: A qui li passa pel cap fer sopa per esmorzar? Doncs a un pare desesperat completament superat per les circumstàncies que ja no sap què fer amb la seva vida.
Total, que serveixo la sopa. En Teo i la Zoe, com sempre, calladets i contents, agafen la cullera i comencen a menjar. Però en Nel… ai, perdó, la Mafalda... s’hi nega en rodó. Primer m’he quedat allí palplantat, amb el cullerot a la mà, sense saber que dir. Després he intentat amenaçar-lo que si no es menjava la sopa, el castigaria una setmana sense postres. Ja hauria de saber que amb en Nel aquestes coses no funcionen. M’ha mirat fixament als ulls i, fent honor a la seva nova personalitat, ha replicat: «Tant me fa, no vull saber res de les postres si són utilitzades com una forma capitalista de control represor».
En aquell precís instant, he tornat a pensar que potser sí que el nen és del veí del tercer, però he intentat calmar-me perquè, a veure, no pots discutir a les vuit del matí amb algú que diu que és la Mafalda. És una regla no escrita que tots els pares coneixem. Els bessons, per la seva banda, han intentat fer-me costat. «La sopa és bona i porta vitamines», ha dit la Zoe. «I el pare l’ha fet amb tot l’amor», ha afegit en Teo. Però quan en Nel dispara, ni els seus germans se’n salven: «L’amor no s’ha de barrejar mai amb els fideus», ha sentenciat.
Després d’això, no m’ha quedat més remei que fer el que qualsevol pare veritablement responsable faria en aquest cas: ignorar-lo i deixar-lo sense esmorzar. A l’hora de dinar, la seva mare ja és a casa i si el nen té més gana del compte, segur que ella ho solucionarà...
PARE:
La meva dona i jo hem tingut quatre fills. Bé, la que segur n'ha tingut quatre és ella. Jo… jo tinc els meus dubtes amb el petit. No sé com explicar-vos-ho. És un superdotat en matemàtiques, i jo, sincerament, amb prou feines entenc la regla de tres o ser fer anar una calculadora. A més, hi ha un altre detall que també em fa pujar la mosca al nas: Per què dimonis somriu tant el veí matemàtic del tercer quan ens creuem a l’ascensor?
Però anem al gra: quatre fills! Quatre! Ho sabeu que això significa que fa anys que no puc fer unes vacances tranquil·les i que potser no les faré fins que m'enterrin, oi? I a casa tampoc és que hi hagi massa tranquil·litat, però almenys hi regna una espècie de jerarquia natural que ens ajuda a tirar endavant... més o menys.
Per començar tenim el gran, en MAX, un adolescent de quinze anys. No el veiem gaire. Com que va amb tren a l’institut, al matí ha de sortir de casa quan encara és fosc per intentar no arribar tard. De fet, no sé mai si va a classe o a una manifestació permanent contra la Renfe. Al vespre sí que és a casa, però com que es passa hores tancat a la seva habitació doncs tampoc li veiem gaire el pèl. Crec que ara passa per una etapa revolucionària, l’últim dia que vam parlar em va dir que s’havia fet vegetarià perquè menjar carn era participar d’un «sistema opressor i poc sostenible». Jo li vaig contestar que la carn la comprem al carnisser del barri i seria injust titllar d’opressor aquell pobre botiguer. En canvi, això de poc sostenible potser sí que l’hi escau més. No hi ha manera que "sostingui" els preus...
Després venen els bessons, en TEO i la ZOE. Tenen onze anys i són una joia. Què voleu que us digui? Sempre juguen junts, mengen tot el que els hi poses al plat i gairebé mai discuteixen. A més, com que si algun cop s’enfaden ho fan a duo i en estèreo doncs surt a compte. Dues persones, però només una única enrabiada.
I, finalment, tenim en NEL. Nou anys i tan intel·ligent que no saps mai per on et sortirà. Aquest matí, per exemple, s’ha presentat a esmorzar vestit amb una faldilla, pentinat amb mitja cabellera i amb un llibre de Quino sota el braç. Ha posat la mà dreta sobre el plat per impedir-me servir la sopa i ha dit: «Ja no soc en Nel, ara em dic Mafalda i no em penso empassar aquesta gasòfia immunda i fastigosa per esmorzar! Odio la sopa!!»
Ja sé que penseu: A quin pare se li acudeix servir sopa per esmorzar? M’acullo a la presumpció d'innocència, deixeu-me explicar com ha anat tot abans de condemnar-me. La meva dona marxa a treballar de bon matí (encara més aviat que en Max i tot) i, per tant, a mi em toca fer d’esclau domèstic... vull dir, de pare responsable i preparar l’esmorzar dels petits. I si al rebost s’han acabat la llet i els cereals i només hi trobeu sopa de sobre, què faríeu vosaltres? Així que la resposta a la vostra pregunta surt sola: A qui li passa pel cap fer sopa per esmorzar? Doncs a un pare desesperat completament superat per les circumstàncies que ja no sap què fer amb la seva vida.
Total, que serveixo la sopa. En Teo i la Zoe, com sempre, calladets i contents, agafen la cullera i comencen a menjar. Però en Nel… ai, perdó, la Mafalda... s’hi nega en rodó. Primer m’he quedat allí palplantat, amb el cullerot a la mà, sense saber que dir. Després he intentat amenaçar-lo que si no es menjava la sopa, el castigaria una setmana sense postres. Ja hauria de saber que amb en Nel aquestes coses no funcionen. M’ha mirat fixament als ulls i, fent honor a la seva nova personalitat, ha replicat: «Tant me fa, no vull saber res de les postres si són utilitzades com una forma capitalista de control represor».
En aquell precís instant, he tornat a pensar que potser sí que el nen és del veí del tercer, però he intentat calmar-me perquè, a veure, no pots discutir a les vuit del matí amb algú que diu que és la Mafalda. És una regla no escrita que tots els pares coneixem. Els bessons, per la seva banda, han intentat fer-me costat. «La sopa és bona i porta vitamines», ha dit la Zoe. «I el pare l’ha fet amb tot l’amor», ha afegit en Teo. Però quan en Nel dispara, ni els seus germans se’n salven: «L’amor no s’ha de barrejar mai amb els fideus», ha sentenciat.
Després d’això, no m’ha quedat més remei que fer el que qualsevol pare veritablement responsable faria en aquest cas: ignorar-lo i deixar-lo sense esmorzar. A l’hora de dinar, la seva mare ja és a casa i si el nen té més gana del compte, segur que ella ho solucionarà...
TELÓ
9 comentaris:
Jo no veig cap problema en menjar sopa per esmorzar. El lobby del dolç amb les seves melmelades, cereals, brioixeria, llets i més coses dolces han fet una excel·lent campanya de màrqueting. Per no parlar del pa amb coses. Quina diferència hi ha entre un dinar i un sopar? Cap, quina diferència hi ha entre esmorzar i dinar? Tampoc n'hi hauria d'haver cap. Hi ha gent que cada dia esmorza el mateix, un entrepà d'embotit i no es planteja variar, però coneixes algú que cada dia dini el mateix? La societat viu acomplexada amb què és normatiu menjar per esmorzar, quan els altres àpats no tenen cap restricció.
PONS: Que cadascú mengi el que vulgui, quan vulgui (o quan pugui) i tant que sí, només faltaria. Però la sopa, millor per sopar... que el mateix nom ho diu. ;-)
Aquests pares perden el nord per no res.🤭
Molt bo!!
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: Vull creure que cada cop menys, però és ben cert que encara hi ha pares que quan els toca exercir-ne tot se'ls hi fa una muntanya. :-D
Moltes gràcies. Abraçades!!
La frase "L’amor no s’ha de barrejar mai amb els fideus" és lapidària.
D'aver-la sabuda l'hauria ultilitzada quan era petit. Si de cas l'hauria substituïda per la sopa de peix.
D'h
XAVIER: A mi també em sembla una frase ben apropiada per fer front al xantatge emocional que representa que, amb l'excusa de l'amor, t'obliguin a menjar allò que no suportes (en el teu cas, la sopa de peix; en el meu era el peix en general). ;-)
A mi també m'ha encantat la frase que diu en Xavier. He, he, he... I el teu relat,tot sencer, també!
M'has fet pensar que el meu relat, té una errada molt gran, l'amic de la meva protagonista, el que l'havia convidat a casa seva, no es deia Ivan, sinó que es deia Nel. A vegades confonc els noms dels amics dels meus protagonistes. 😉
M'ha agradat molt recordar l'altra història dels mateixos protagonistes. Que bé que hi hagis pensat.
Abraçades, Mc!
CARME: Moltes gràcies!!
Potser no és tanta errada com et penses. Ja has vist al meu relat que en Nel hi ha matins que es desperta dient que és la Mafalda, no seria gens estrany que altres dies li agradi que li diguin Ivan. La canalla ja se sap... :-DD
Quan vaig veure aquest quadre, de seguida em va venir al cap l'anterior i vaig voler continuar la història d'aquesta família... substituint les cartes per la sopa. ;-)
Abraçades!!
Publica un comentari a l'entrada