[...] Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d’haver desertat d’Efraïm per passar-se a Manassès.
Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
— Ets d’Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà.
En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. [...]
[Bíblia Catalana Interconfessional – JUTGES 12, 4-6]
Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
— Ets d’Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà.
En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. [...]
[Bíblia Catalana Interconfessional – JUTGES 12, 4-6]
En aquests versicles del "Llibre dels Jutges" de l’Antic Testament trobem el primer episodi documentat de l’ús d’un EMBARBUSSAMENT (en el sentit d’expressió de pronúncia complicada i obviant-ne l’aspecte més lúdic). Es tracta, com hem llegit, del mot hebreu XIBÒLET [שיבולת (šibbṓleṯ)] que significa "espiga" o "corrent d’un riu" i que presenta una dificultat fonètica a l’hora de pronunciar-lo, de manera que la diferència dialectal del parlant es fa palesa i permet descobrir la procedència de cadascú (en aquest cas, els efraïmites no sabien pronunciar el ‘xi’).
Al llibre "NÚMEROS MERAVELLOSOS" (Selecta - 1982), el folklorista Joan Amades dedica als xibòlets (que ell anomena "zidgoleps") gran part del capítol on ens parla del número setze:
Al llibre "NÚMEROS MERAVELLOSOS" (Selecta - 1982), el folklorista Joan Amades dedica als xibòlets (que ell anomena "zidgoleps") gran part del capítol on ens parla del número setze:
El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu.
[...]
La llegenda dóna al nostre «setze» un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuïc, ocorreguda durant la Guerra dels Segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot «setze» per a saber de quina banda era. Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb altres mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase: «Setze jutges mengen fetge d’un penjat; setze jutges n'han menjat.»
[...]
La llegenda dóna al nostre «setze» un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuïc, ocorreguda durant la Guerra dels Segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot «setze» per a saber de quina banda era. Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb altres mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase: «Setze jutges mengen fetge d’un penjat; setze jutges n'han menjat.»
 |
16 JUTGES – Huapachà Combo («En Cap Cap, ...Cap» - 1989) |
| Heus aquí una cançó, patrimoni nacional, que ningú no pot cantar que no sigui català... | |
Amb el temps, el terme XIBÒLET ha passat a designar totes aquelles paraules o expressions utilitzades com a prova de pronunciació per identificar la procedència d'una persona i ha transcendit el seu origen bíblic per designar no només dificultats fonètiques entre parlants de diferents dialectes, sinó també com a símbol de pertinença a determinats grups socials o comunitats lingüístiques. En alguns contextos, les paraules o expressions que una persona utilitza poden delatar-ne l'origen geogràfic o cultural, fins i tot quan no hi ha una barrera fonètica important. A més, en la societat moderna, els xibòlets s'han convertit en distintius de certes subcultures, on determinades expressions o maneres de parlar poden identificar qui està "dins" o "fora" d'un grup.
Podem trobar diversos exemples de l’ús dels xibòlets en conflictes armats contemporanis. Així, l’octubre de 1937, la paraula espanyola "perejil" es va utilitzar per identificar els immigrants haitians que vivien al llarg de la frontera a la República Dominicana i que el dictador dominicà Rafael Trujillo va ordenar executar en l’acció coneguda com a «Massacre del Julivert». També durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos, la resistència neerlandesa utilitzava la paraula "Scheveningen" (barri costaner de La Haia) per identificar infiltrats alemanys, ja que aquests no podien pronunciar correctament el so "Sch". Durant el conflicte nord-irlandès (The Troubles) el fet d’anomenar la segona ciutat més gran d'Irlanda del Nord com "Derry" o "Londonderry" es prenia com una prova de la posició política del parlant. Una última mostra la trobem a l’actual guerra russo-ucraïnesa on els ucraïnesos han utilitzat la paraula "palianytsia" (un tipus de pa ucraïnès) per distingir els russos.
De totes maneres, els xibòlets no es limiten als moments de tensió o conflicte. A la vida quotidiana, podem trobar-ne exemples tan evidents com les diferències d'accent o de lèxic dins d'un mateix idioma. En català, per exemple, els autòctons de Berga pronuncien el nom de la ciutat amb [e] tancada a diferència dels ‘forasters’ que ho fan amb la [ɛ] oberta. De manera similar, els habitants del Camp de Tarragona que conserven la distinció b/v utilitzaven la frase «beu vi bo de Valls» com a xibòlet. I, més enllà de les diferències de pronúncia, també les expressions o paraules locals poden tenir aquest ús; sovint els visitants no dominen l’argot d’un lloc concret i això els fa fàcilment identificables en aquest sentit. Un últim apunt per parlar dels xibòlets i la tecnologia perquè, igual que els humans, els sistemes de reconeixement de veu també poden trobar-se amb dificultats a l’hora d’interpretar certs accents o diferències fonètiques i això pot causar problemes a persones amb accents regionals o no estàndards quan interactuen amb assistents virtuals que no els entenen.
En definitiva, els xibòlets ens recorden el poder que tenen les paraules per definir qui som i d'on venim, i com fins i tot les més petites diferències de pronunciació poden tenir grans conseqüències. Al llarg de la història, aquests mecanismes han estat utilitzats per separar i distingir, però també poden ser vistos com una rica font de diversitat lingüística i cultural, tan necessària en un món cada vegada més globalitzat.
Podem trobar diversos exemples de l’ús dels xibòlets en conflictes armats contemporanis. Així, l’octubre de 1937, la paraula espanyola "perejil" es va utilitzar per identificar els immigrants haitians que vivien al llarg de la frontera a la República Dominicana i que el dictador dominicà Rafael Trujillo va ordenar executar en l’acció coneguda com a «Massacre del Julivert». També durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos, la resistència neerlandesa utilitzava la paraula "Scheveningen" (barri costaner de La Haia) per identificar infiltrats alemanys, ja que aquests no podien pronunciar correctament el so "Sch". Durant el conflicte nord-irlandès (The Troubles) el fet d’anomenar la segona ciutat més gran d'Irlanda del Nord com "Derry" o "Londonderry" es prenia com una prova de la posició política del parlant. Una última mostra la trobem a l’actual guerra russo-ucraïnesa on els ucraïnesos han utilitzat la paraula "palianytsia" (un tipus de pa ucraïnès) per distingir els russos.
De totes maneres, els xibòlets no es limiten als moments de tensió o conflicte. A la vida quotidiana, podem trobar-ne exemples tan evidents com les diferències d'accent o de lèxic dins d'un mateix idioma. En català, per exemple, els autòctons de Berga pronuncien el nom de la ciutat amb [e] tancada a diferència dels ‘forasters’ que ho fan amb la [ɛ] oberta. De manera similar, els habitants del Camp de Tarragona que conserven la distinció b/v utilitzaven la frase «beu vi bo de Valls» com a xibòlet. I, més enllà de les diferències de pronúncia, també les expressions o paraules locals poden tenir aquest ús; sovint els visitants no dominen l’argot d’un lloc concret i això els fa fàcilment identificables en aquest sentit. Un últim apunt per parlar dels xibòlets i la tecnologia perquè, igual que els humans, els sistemes de reconeixement de veu també poden trobar-se amb dificultats a l’hora d’interpretar certs accents o diferències fonètiques i això pot causar problemes a persones amb accents regionals o no estàndards quan interactuen amb assistents virtuals que no els entenen.
En definitiva, els xibòlets ens recorden el poder que tenen les paraules per definir qui som i d'on venim, i com fins i tot les més petites diferències de pronunciació poden tenir grans conseqüències. Al llarg de la història, aquests mecanismes han estat utilitzats per separar i distingir, però també poden ser vistos com una rica font de diversitat lingüística i cultural, tan necessària en un món cada vegada més globalitzat.
.jpg)
SHIBBOLETH (Doris Salcedo- 2007)
[Tate Modern (Londres)]
[Tate Modern (Londres)]
 |  |
12 comentaris:
És a dir, que els embarbussaments es van inventar per tenir una excusa per matar la gent, en especial per matar la gent de fora del país o comunitat lingüística, una noble causa.
Això de Derry ho vaig aprendre en una sèrie que es diu "Derry Girls", molt bona sèrie (CT3675).
Entenc que per distingir els soldats coreans que es troben els ucraïnesos no els hi cal la palianytsia.
Tinc família a Berga, i sempre ho he trobat normal pronunciar-ho amb la e tancada, és lògic pensar que són els del poble els que han de decidir com es diu el seu poble, no?
PONS: Potser sí que en l'època de l'Antic Testament necessitaven crear embarbussaments per a tenir una excusa per matar-se entre ells. Per sort actualment la societat ha avançat molt i ja es poden muntar genocidis sense perdre el temps inventant excuses per fer-ho.
Ja he vist que li vas posar un 9, però no saps la mandra que em fa, ara com ara, veure una sèrie de "cinc estudiants adolescents en una escola de monges". Però potser un dia d'aquests li dono una oportunitat al primer capítol i m'hi enganxo, tot podria ser.
És clar que no. Als coreans no se'ls distingeix per la 'palianytsia', ells són més de menjar 'kimchi'. ;-)
Hi estic d'acord. La pronunciació local tradicional és la que ha de prevaldre, qui millor que els autòctons per saber com s'ha d'anomenar el seu poble. Sempre, això sí, que aquest nom tradicional sigui realment el tradicional. No ho dic per Berga, evidentment, però tots coneixem algun cas en què es defensen noms perquè "així ho hem dit tota la vida" i resulta que són castellanitzacions del genuí nom català. Hi ha persones que es pensen que la història va començar el dia que van néixer ells.
És molt curiós, mai hagués pensat que -per la manera de dir- podrien ser "amics" o "enemics". Per aquí (això que el territori és petit) hi ha moltes proves d'això i només estan a 3Km de distància, com és el cas de Lloseta, o a 7Km com és Binissalem. A Inca xerrem amb la e neutra i tant a Lloseta com a Binissalem amb la è oberta; tot i així no sé si pel to o perquè, puc distingir molt bé si és de Lloseta o de Binissalem. ;-)
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: En això de diferenciar entre "amics" (els nostres) i "enemics" (tots els altres), els humans hi tenim la mà trencada. Qualsevol cosa ens serveix per fer-ho, si no és el color de la pell, serà la religió que professem i si no, doncs, la manera com parlem. Qualsevol excusa és bona per barallar-nos, per desgràcia.
Tan bonic que seria aprofitar aquestes diferències, com els exemples que tu cites, per enriquir-nos tots plegats. Aquests localismes no van de detriment del nostre idioma, ben al contrari l'enriqueixen i s'haurien de veure com un tresor a preservar abans que la globalització ens faci parlar tots de la mateixa manera.
Abraçades!
I si algú no sap dir setze perquè és zopez? El degollen igualment?
XAVIER: Quan tens intenció de degollar a algú, qualsevol excusa és bona.
No coneixia aquesta paraula "xibòlet". Me l'he mirat i remirat i he pensat que a mi em pescarien de seguida, perquè la meva tendencia a pronunciar-la com a paraula aguda és intensa, tot i estar mirant-li fixament l'accent.
Sap greu que aquestes particularitats lingüístiques serveixin tant a la violència i a la guerra. Seria molt millor utilitzar-les per saber i interessar-se d'on són les persones. I, si més no, poder-nos comunicar una mica millor.
Pel que fa als zopez que anomena en Xavier, vist el que hem vist per aquí, jo els recomanaria ferventment que vagin al logopeda amb urgència, ni que sigui per salvar la vida.
Abraçades, Mc!
CARME: És una paraula aquesta de "xibòlet" que, també en el meu cas, abans no hem fet servir mai i que, segurament, tampoc ens caldrà utilitzar d'aquí en endavant. Així que jo no m'hi amoïnaria gens... sempre que no tinguis previst passar pels guals del Jordà un dia d'aquests, és clar. :-))
Tens raó. Tots hi guanyaríem si sabéssim aprofitar el que ens diferencia (lingüísticament, però també en general) per aprendre a entendre'ns millor en comptes de fer-ho servir com una altra excusa per barallar-nos.
Un consell molt assenyat que segur que els papissots t'agrairan. :-D
Abraçades!!
Que interessant, McAbeu! Objectiu del dia: recordar-me de la paraula xibòlet, que ja és prou dificil per se. El significat s'entèn perfectament. I és una llàstima que no es conegui més perquè mostra la riquesa de la llengua i que la majoria d'usos del xibòlet siguin de guerra per descobrir l'enemic. Però bé, pel que sembla som una cultura guerrera, els humans, perquè per poc que podem ja hi som.
M'ha xocat això de la b/v del parlar del Camp de Tarragona. Jo diria que no distingeixo la meva pronúncia de la b i la v. Tu sí? M'hi fixaré, a veure.
TERESA: Gràcies!
Un objectiu lloable aquest teu. No és una paraula que sigui fàcil de recordar i no només perquè sigui complicada, que també, sinó sobretot perquè no es fa servir gaire (o gens). ;-)
Tens raó, la cultura guerrera sembla que ens és innata. Potser per això sempre passa per davant (i per damunt) de la cultura a seques que demana més esforç per adquirir-la.
No, jo tampoc distingeixo entre la b i la v a l'hora de pronunciar-les. Suposo que era un tret diferenciador d'anys enrere que s'ha acabat perdent del tot, perquè tampoc tinc present haver-li escoltat a ningú altre.
Una lectura ben interessant la del teu relat. La gent, ara i abans , se les pensen totes per complicar-se la vida, principalment als demès ! heheh tot i això, penso que escoltant l'accent de qui parla, ja es pot esbrinar una mica, que no és d'un mateix lloc , encara que no intenti dir les paraules "secretes", però mira, no està malament tampoc .... menys el de "carregar-se" a qui no sap dir-les , es clar !! :)
Salut i bon cap de setmana , xibòlet ! (per si de cas!) ; )
ARTUR: Gràcies!
És ben cert que els humans en sabem molt de complicar-nos la vida els uns als altres. Per exemple i parlant d'aquests accents diversos que comentes, per desgràcia és habitual que sovint s'opti per escarnir-los i menysprear-los, en comptes de considerar-los com un bé preuat que cal conservar i potenciar. Això sí, quan ja només queden alguns parlants que encara mantenen aquestes variants, aleshores ens posem les mans al cap i "corre-m'hi tots".
Bon diumenge!!
Publica un comentari a l'entrada