Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:
SURFISTES D’AIGUA DOLÇA
Un bon surfista creix a mesura que creixen les onades que enfronta. Com un drogaddicte que necessita augmentar progressivament la seva dosi, quan el Mediterrani et deixa de convèncer fas el pas al Cantàbric i després, quan qualsevol platja de l’Atlàntic t’avorreix, no et queda cap altra sortida que fer el salt al Pacífic. Nosaltres ja hem arribat a aquest punt, les úniques onades prou grans per deixar-nos satisfets són les de la North Shore de l’illa d’Oahu a Hawaii...
I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.
Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»
No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.
I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.
Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»
No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.
