GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 7 de juny de 2021

LAPSUS

Denominem LAPSUS (del llatí, «relliscada») als jocs de paraules involuntaris provocats per errors que es cometen inadvertidament parlant o escrivint. Quan les equivocacions es donen oralment s’anomenen LAPSUS LINGUAE i si apareixen en l’escriptura tenen el nom de LAPSUS CALAMI.

Els LAPSUS són errades a l’hora d’articular o d’organitzar mentalment el missatge lingüístic abans d’emetre’l. De totes maneres, cal remarcar que no són equivocacions a l’atzar perquè mai es genera una seqüència fonològica inacceptable. Els més comuns es produeixen quan es confon una paraula amb una altra de pronunciació similar, quan s’intercanvia la primera lletra (o síl·laba) d’un mot amb un altre que li va al darrere o quan es modifica l’ordre de les paraules d’una frase. Hi ha diverses teories per explicar per què es produeixen, per exemple el creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud (1856 – 1939), opinava que tots els lapsus linguae són males jugades de l’inconscient que apareixen quan estem manifestant alguna cosa de la qual no n’estem segurs ni convençuts i, per tant, el subconscient ens fa dir allò que pensem i no allò que volíem dir. Sense dubtar que aquesta teoria pot ser ben encertada en alguns casos, també és cert que el refranyer ens ofereix una explicació més senzilla quan ens recorda que «qui té boca, s’equivoca».

Del món anglosaxó ens arriben dos termes molt concrets que s’utilitzen també per a designar els lapsus: SPOONERISMES i MALAPROPISMES.
Els SPOONERISMES reben aquest nom en honor de William Archibald Spooner (1844 – 1930) que fou un pastor anglicà, professor de la Universitat d’Oxford, que es va fer molt popular a la seva època perquè s’equivocava assíduament quan parlava, creant de manera involuntària divertits jocs de paraules que, majoritàriament, entrarien a la categoria dels contrapets perquè el seu error més habitual consistia a intercanviar les lletres inicials d’alguns dels mots de la frase que intentava pronunciar. Per aquesta raó, i com ja vam explicar a l’entrada corresponent, els CONTRAPETS que són un joc lingüístic basat en la transposició de les lletres o síl·labes dins una frase, es coneixen com a spoonerismes en anglès. Com a exemples de les seves errades podem esmentar quan es va dirigir a uns pagesos anomenant-los "noble tons of soil" (nobles munts de terra) en comptes de "noble sons of toil" (nobles fills del treball), quan va referir-se a Déu com "a shoving leopard to his flock" (un lleopard que atia el seu ramat) en comptes de "a loving shepherd to his flock" (un pastor amorós del seu ramat), quan va presentar a la reina Victòria I del Regne Unit com "our queer old dean" (el nostre extravagant vell degà) en comptes del preceptiu "our dear old queen" (la nostra estimada vella reina), etc., etc.
Un MALAPROPISME és un ús incorrecte d'una paraula en el lloc d'una altra que sona d'una manera similar. Acostuma a donar-se quan el parlant vol fer servir mots estrangers, paraules cultes o expressions complexes que li sonen però que desconeix i, en conseqüència, ho fa incorrectament i, sovint, amb un resultat que esdevé un sense sentit que fa riure. Aquesta denominació prové de Mrs. Malaprop, un personatge de la comèdia teatral «The Rivals» escrita l’any 1775 pel dramaturg angloirlandès Richard Brinsley Sheridan (1751-1816). El seu nom deriva de l’expressió francesa "mal à propos" (indegudament, inapropiat) i és molt adequat perquè el personatge, la tieta de la protagonista, parla d’una manera altisonant plena de mots fora de lloc, en un intent (contraproduent i hilarant) d’impressionar els seus oients amb el seu suposat domini del vocabulari. Alguns exemples dels malapropismes de la Sra. Malaprop serien, per exemple, quan diu “nice derangement of epitaph” (bonic desgavell d’epitafi) volent dir “her nice arrangement of epithets” (el seu bonic arranjament d’epítets) i quan utilitza paraules com “illiterate” (illetrat, analfabet) per “obliterate” (obliterat, esborrat), “laconically” (lacònicament) per “ironically” (irònicament) o “progeny” (progènie) per “prodigy” (prodigi).
Aquest personatge concret ha donat nom a aquests jocs de paraules, però Richard Brinsley Sheridan no ha estat l’únic autor a utilitzar-los i tampoc va ser el primer a fer-ho. Per citar un exemple de la literatura clàssica podem recórrer a Miguel de Cervantes Saavedra (1547 – 1616) que a «Rinconete y Cortadillo», una de les seves «Novelas Ejemplares» (1613), contraposa el to solemne d’una organització de lladres i delinqüents jerarquitzada i plena de normes amb la incultura dels seus membres utilitzant irònicament la deformació o substitució d’alguns mots. D’aquesta manera, aquests personatges capitanejats per l’ínclit Monipodio incorren inconscientment en divertits equívocs quan pronuncien: ‘solomico’ (sodomita), ‘estupendo’ (estipendio), ‘naufragio’ (sufragio), ‘adversario’ (aniversario), ‘popa y solenidad’ (pompa y solemnidad), ‘nata’ (annata, impost eclesiàstic), ‘sotomia’ (anatomía), ‘destruición’ (instrucción), ‘Tigre de Ocaña’ (Tigre de Hircania), ‘Negrofeo’ (Orfeo) o ‘Judas Macarelo’ (Judas Macabeo), entre d’altres.

He deixat pel final un exemple típic dels lapsus lingüístics a casa nostra, em refereixo a les PIQUIPONADES o PIQUIPONIANES. Unes divertides facècies atribuïdes al polític barceloní Joan Pich i Pon (1878-1937), que es veu que les deia de l’alçada d’un campanar quan parlava en públic. Hi ha documentades moltes de les seves errades com quan, parlant d’un premi que havia rebut i volent dir que per fi se li havia fet justícia, va dir “per fi m’han ajusticiat!”. També deia “llengües vespertines” per “viperines” o “perspicàcia” quan volia dir “perspectiva”. De totes maneres, no totes les PIQUIPONADES les va dir Pich i Pon. Moltes d’elles, eren inventades tal com ens explica Avel·lí Artís i Gener (1912 – 2000) al seu llibre CIRIS TRENCATS (La Campana – 1997):


VERITABLE HISTÒRIA DE LES PIQUIPONIANES

Durant la República, al nostre país van sortir dos setmanaris que van fer història en el periodisme. Un, ‘Mirador’, era dedicat principalment a la política, a les arts i a les lletres. L’altre, ‘El be negre’, consistia en quatre pàgines atapeïdes de mordacitat i agudesa. Ambdós, ‘Mirador’ i ‘El be negre’, s’havien especialitzat en la publicació d’unes notes breus, titulades «Piquiponianes», que aviat van assolir un èxit remarcable i feien que la gent les repetís a tort i a dret. Les piquiponianes —com el seu nom indica— eren atribuïdes al pintoresc senyor Joan Pich i Pon, un home d’escassa escolaritat (per no dir inexistent), que havia fet de lampista-electricista en els seus humils inicis. Ple, això no obstant, de sagacitat i de flaire per als negocis, havia fet una grossa fortuna. Ja immensament ric, havia fet dos diaris, un ‘El día gráfico’ i ‘La noche’ l’altre. Llançat pel camí de la política, s’havia afiliat al Partido Radical d’Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias i n’havia estat el cap de pont a Catalunya. Solament us diré que, durant uns quants dies del Bienni Negre va ser alhora president de la Generalitat, governador i alcalde de Barcelona.
Home com era sense cap cultura, aquells dos setmanaris que us deia van posar de moda tota mena d’espifiades lingüístiques atribuint-les a en Pich i Pon. Ell en cometia moltes, evidentment, però les millors eren les que hom li encolomava.
Quan algú escoltava una «piquiponiana», dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució. Jo en vaig escriure una pila i els meus proveïdors autèntics (persones que les veieu de bona fe) eren els senyors Asensi i Oromí.
Així, per exemple, sortia com si fos dit pel Pich i Pon, que els bombers no havien pogut apagar l’incendi d’El Siglo per culpa del gran ingredient que havia pres el foc. L’Oromí deia de debò «La venus del Mirlo» i quan feies veure l’error, i que calia dir de Milo, l’home replicava que a Berga sempre s’havia dit «Mirlo»!
«Oi que semblo un radiador romà!», dèiem que havia preguntat en Pich i Pon brandant una espasa.
També l’exlampista era l’autor de la frase que proclamava que a la Rambla de Catalunya havien obert un restaurant que tenia llum genital. I que, en el mateix establiment, hi havia uns urinaris individuals per una persona.
I, gràcies a aquests recursos, ‘El be’ i ‘Mirador’ publicaven «piquiponianes» que parlaven de «los siete pescados capitales», la «Batalla de Waterpolo», d’una vida «llicenciada» i dissipada, del conflicte nipojaponès, de la guerra anglobritànica, de les trombosis urinàries, de les coses servides en petites diòcesis i de totes les bestieses que us facin peça. No ve pas d’un pam!







13 comentaris:

sa lluna ha dit...

El pobre Pich i Pon (que a mi em sona com els "Pinypon") se'n va portar les seves i les dels altres. Qui no ha tingut un lapsus?, més d'un, jo mateixa. 😉
M'ha agradat molt com has explicat aquestes coses que no sabia.

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Suposo que, salvant les distàncies, aquest Pich i Pon es podria comparar amb altres polítics més actuals (ara em ve al cap Mariano Rajoy o Joan Clos, per exemple) que també han deixat anar més d'una perla en aquest sentit.

I és que, estic ben d'acord amb tu que tots hi estem exposats als lapsus. Tothom s'equivoca un dia o altre... i això és tan així que els que diuen que sempre l'encerten, són els més equivocats de tots. ;-)

Gràcies. M'agrada preparar aquests posts de glossari perquè sempre hi aprenc coses noves i és un goig poder compartir-les amb vosaltres.

Carme Rosanas ha dit...

Per a nosaltres és un goig que les comparteixis, perqupe tambe aprenem moltes coses i molt divertides.

Jo també pensava amb l'alcalde Joan Clos. I amb algunes molt divertides que diuen els nens petits. I segur que tots en diem, ens en adonem o no.

Jo tinc una amiga que té una especial habilitat en "detectar-les", recordar-les i compartir-les. Hem rigut un munt de vegades amb la seva memòria pel que fa a les Piquiponianes.

McAbeu ha dit...

CARME: Moltes gràcies per dir-ho. :-)

I ja que has anomenat els nens, aprofito per explicar un lapsus que vaig cometre jo mateix quan anava a l'escola i que, fent aquest post, he tornat a recordar malgrat que va passar fa més de quaranta anys. Parlo de quan feia l'EGB (no recordo quin curs, però ja no era una criatura) i en una classe de llengua espanyola els alumnes havíem de llegir en veu alta unes frases del llibre de text. La que em va tocar a mi, deia: "No es Ruben sino Rubén"; però jo vaig llegir: "No es Ruben sino Dario". No és cap acudit, és completament verídic que vaig tenir aquest lapsus linguae... tan literari. :-DD

artur ha dit...

Sembla poca cosa, equivocar-se d'una lletra...però té el seu què, quan això passa !.
Interessant la història de les piquiponianes :D
Salut !

McAbeu ha dit...

ARTUR: Completament d'acord. Una sola lletra fora de lloc pot canviar tot el missatge. :-))

A mi també m'ho sembla d'interessant, era un personatge ben curiós aquest Pich i Pon. :-D

Pons ha dit...

En algun llibre sobre humor havia llegit alguna cosa sobre aquest curiós personatge, no em preguntis quin, era un llibre sobre humor en teoria, però crec que no em va fer massa gràcia, si no potser el recordaria.

xavier pujol ha dit...

A TV3 he escoltat algunes males pronunciacions que serien "actes fallits"
Parlant de tennis: Nadal li ha trencat el cervell. En lloc de dir servei.
Fa temps que feien un anunci de pastilles contra el mal de coll. Per sort ho van corregir, però uns quants dies el locutor pronunciava: "Contra el mal de cony pren pastilles tal.

McAbeu ha dit...

PONS: En el cas que en un futur tornessis a sentir parlar d'en Pich i Pon, espero que el meu post si t'hagi fet prou gràcia per recordar el XAREL-10. ;-)


XAVIER: Hauríem de saber si aquestes errades són involuntàries i per tant entrarien en la categoria dels lapsus, o simplement són a causa de la incapacitat d'alguns "comunicadors" per a comunicar correctament. ;-)

Pons ha dit...

Mira era aquest llibre: La divertida incultura

McAbeu ha dit...

PONS: He llegit més d'un llibre d'aquesta col·lecció "Humor i Sàtira" de La Campana, però aquest no el coneixia. Tot i que suposo que és difícil que em caigui a les mans ara com ara, no em faria res donar-li una ullada si algun dia en tinc l'oportunitat. Gràcies per dir-ho.

Assumpta ha dit...

Ai, quin riure, MAC, amb aquest post! :-DD

Quin gust poder-lo llegir de l'ordinador (on ara sóc)... Si ho llegeixo amb el mòbil ho faig en diagonal, es veu tan petit que no en gaudeixo ni la meitat. Aquí sí, es pot llegir tot i bé.

Són molt divertits aquests lapsus!! :-DD

Fernando Lázaro Carreter, al seu llibre "El dardo en la palabra" (llibre amb el qual jo em retorçava de riure, no sé si l'hauràs llegit però crec que t'agradaria) explica errades de diversos tipus, algunes són més tècniques, altres són gracioses... Una que em va quedar gravada i que lliga aquí amb la gent aquesta que explicaves que vol dir cultismes i fica la pota, seria aquesta:

"Un polític inaugurava unes instal·lacions esportives i volent remarcar la importància de fer exercici per la salut en general va deixar anar un "MENS SANA IN CORPORE INSEPULTO".

A la meva família també hi ha casos de creadors en aquest bonic gènere. Ara me'n venen dos casos nadalencs.
- El meu germà, de petitó, en lloc de dir "A Betlem, me'n vuuuuull anar" cantava "A València, vull anar"
(Imagino que no havia sentit a parlar mai de Betlem i sí de València...)

- I la meva germana, també de petita, acabava un poema de Nadal dient: "Amb un sarró d'amor ple de botons"
A la meva mare això li sonava estrany i li va preguntar a la "senyoreta" i la senyoreta li ve dir que era "ple de petons" :-DD
(Segur que a la petita Mercè li semblava més fàcil omplir un sarró -o el que fos- de botons, que no pas de petons, que surten volant!!)

D'exemple meu no n'hi ha cap perquè jo sempre he estat molt precisa en la parla (no en les matemàtiques, com és públic i notori hehe)



McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Molt bo aquest "corpore insepulto"... quant de mal fan els llatinismes usats quan no toca. :-DD

També m'han agradat les anècdotes dels teus germans. Són equivocacions, efectivament, però no sé si es podrien considerar involuntàries. Els dos infants devien pensar que l'errada era a la frase original: "Betlem? Això no existeix, segur que volien dir València" o "Els petons no poden omplir res, els botons sí". :-))

No he llegit aquest llibre que comentes. Me l'apunto, segur que serà força divertit.

Publica un comentari a l'entrada