GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 19 de juliol del 2021

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:




SURFISTES D’AIGUA DOLÇA


Un bon surfista creix a mesura que creixen les onades que enfronta. Com un drogaddicte que necessita augmentar progressivament la seva dosi, quan el Mediterrani et deixa de convèncer fas el pas al Cantàbric i després, quan qualsevol platja de l’Atlàntic t’avorreix, no et queda cap altra sortida que fer el salt al Pacífic. Nosaltres ja hem arribat a aquest punt, les úniques onades prou grans per deixar-nos satisfets són les de la North Shore de l’illa d’Oahu a Hawaii...

I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.

Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»

No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.

17 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha... efectivament, Mc, m'has fet riure molt. No sé pas d'on treus aquests acudits que sempre em sorprenen. Molt divertit!!!

Aquests surfistes van fer com l'aviador del Petit Príncep quan diu "Quan el misteri és prou gran ningú gosa desobeir" i dibuixa un xai sense qüestionar-se res. Ells van posar la música a tot volum sense entendre què podia passar, però ho van fer i van tenir el seu premi. He, he, he...

Moltes gràcies per participar, un cop més, als meus relats d'estiu. I moltes més gràcies, encara, per fer-me riure.

McAbeu ha dit...

CARME: Sí, ells van obtenir el seu premi... el veí no tant, però. :-DD

Si vols que et digui la veritat, jo tampoc sé ben bé com se m'acudeixen aquestes coses però em diverteix molt intentar trobar aquestes sortides "especials" als meus relats i m'alegra molt quan em dieu que també us fan riure. Així que moltes gràcies a tu, per això i per mantenir vius aquests Relats d'Estiu que segueixen animant aquesta blogosfera cada cop menys animada. :-)

sa lluna ha dit...

Sort que va sortir el veí amb la zòdiac i no la veïna amb la granera. 😉
Com sempre m'has tret un somriure i això que en dilluns...

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Molt bo!! Tens raó i, de fet, espero que quan surtin de l'aigua (cansats de "torejar" al veí) es trobin la veïna amb l'escombra. Així sabran el que és bo. :-))

Moltes gràcies!

artur ha dit...

I es que les bones sorpreses es fan esperar , com en aquest cas ! hehehe
Un relat del tot excepcional !. Felicitats :)

McAbeu ha dit...

ARTUR: Cert, les sorpreses per ser bones han de ser inesperades i no es pot negar que en aquest cas els protagonistes (i encara menys el veí) no s'imaginaven, ni remotament,  que els trets anirien per on acaben anant. :-D

Moltes gràcies. M'alegro que t'hagi agradat!

AlfredRussel ha dit...

Les baralles entre veïns es compten entre les forces de la Natura més colossals del planeta, a l'altura dels huracans de força 5 (o fins i tot més; a mi em poses a Manolo Escobar a l'hora de la migdiada, i riu-te de la tectònica de plaques...)

M'has fet esclatar a riure :) Molt bon relat.

xavier pujol ha dit...

La música forta devia ser dels Beach Boys.

McAbeu ha dit...

ALFREDRUSSEL: Completament d'acord. De fet, és ben sabut que haver de suportar Manolo Escobar a l'hora de la migdiada és acceptat com atenuant de primer grau en qualsevol judici. :-D

D'això es tractava. Moltes gràcies!!

McAbeu ha dit...

XAVIER: Efectivament. Més concretament el seu mític tema "Surfin' USA", molt adient en aquest cas. ;-)

Sergi ha dit...

I això els funcionava cada dia? Perquè suposo que no es conformaven amb fer surf un sol dia. I va funcionar, el veí era una mica curt de gambals, no? Mira que deixar-se entabanar així...

McAbeu ha dit...

XEXU: No em consta si ho van poder repetir. Sembla, pel final del relat, que ells sí que ho esperaven, però també pot ser, com apunta Sa Lluna, que en sortir de l'aigua els esperés la veïna amb l'escombra i se'ls acabessin les ganes de tornar-hi l'endemà. ;-)

Rajani Rehana ha dit...

Beautiful blog

Rajani Rehana ha dit...

Please read my post

McAbeu ha dit...

RAJANI REHANA: Gràcies. Intentaré fer-ho.

Pons ha dit...

No seria més pràctic pel veí trucar a la policia? O la policia ja no es dedica a aquestes funcions?

McAbeu ha dit...

PONS: No, ja fa temps que la policia va deixar de dedicar-se a fer onades per divertir els surfistes... tenen altra feina ells. ^_^

Publica un comentari a l'entrada