Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918).
VOLANT, VOLANT SEMPRE AMUNT
Tampoc cal posar-se així. He dit que la vostra proposta no és viable ara com ara, però això no vol dir que no em sembli bé. De fet, és una idea genial per solucionar el problema crònic de saturació dels nostres carrers. Si, com proposeu, tothom anés volant a tot arreu, la ciutat es descongestionaria de seguida. En això teniu raó, però a mi em sembla que hi ha alguns problemes logístics que no heu tingut en compte.
Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?
Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.
Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.
No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?
Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?
Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.
Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.
No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?
17 comentaris:
Volar està sobrevalorat, però les càpsules Hoi-Poi serien l'invent definitiu, no m'estranya que la família de la Bulma sigui la més rica del món, tot i que viuen com si no ho fossin.
PONS: Al relat ja es veu que això de volar no només està sobrevalorat sinó que presenta alguns 'impediments tècnics' a l'hora de la seva aplicació pràctica. Diria que en el cas de les càpsules Hoi-Poi també ens en trobaríem més d'un d'aquests impediments si les volguessin fer realitat (les lleis de la física acostumen a ser tossudes :-D), però malgrat això estic d'acord amb tu que serien un invent genial si fossin possibles algun dia.
L'home sempre ha volgut volar i quan som nens, ho veiem tot possible. ;-)
Molt ben pensat, molt ben escrit.
Aferradetes, Mac.
Good story with funny ending, Mc.
And re "(les lleis de la física acostumen a ser tossudes :-D)". That's right. But then:
Since 1883, what the German physicist Ernst Abbe showed in 1873 had been considered incontrovertible. Abbe showed: similar structures that are smaller than 200 nanometres in size can no longer be imaged in detail with a light microscope.
Then, against much resistance and often ridiculed, Stefan Heil pursued his goal of revealing the finest structures of the brain in order to unravel its function.
Using the STED microscopy he developed, it was possible to capture sharp live images of the brain of a living mouse. With a previously unrivalled resolution of less than 70 nanometres, they have visualised the tiny structures that nerve cells use to communicate with each other. This application of STED microscopy opens up new ways for neurobiologists and medical new ways of deciphering fundamental processes in the brain. /(Science, 3 February 2012)
In 2014 Stefan Hell received a Nobel Prize.
So why shouldn't humans one day be able to fly ;-)
The peace of the night!
SA LLUNA: El que he volgut reflectir al relat és més o menys això que comentes. La imaginació sense límits pròpia dels infants topa sempre amb la realitat que ens toca viure als adults, però això no vol dir que hàgim de deixar d'imaginar un món millor... ben al contrari.
Moltes gràcies. Abraçades!!
SEAN JEATING: Molt interessant aquesta història. És un exemple més de com els avenços de la ciència ens permeten superar límits que, fins aquell moment, semblaven insuperables. Aquest científic que cites (i tants d'altres) va provar de fer allò que li deien que no es podia fer i així va fer possible l'impossible. Tens raó, doncs, que el que actualment considerem un límit infranquejable podria ser superat en un futur, perquè no?
Per tant, no nego la possibilitat que els humans puguem volar algun dia (amb ajuda, evidentment). El que em sembla més difícil és que les càpsules Hoi-Poi es facin realitat, reduir fins a una mida que es pugui portar a la mà el volum d'una moto, un cotxe o una casa potser és teòricament viable perquè l'interior dels àtoms és espai buit en la seva major part, però aquesta reducció de volum no comportaria una reducció de la massa i, per tant, aquestes càpsules no es podrien portar a la butxaca com fa la Bulma. ;-D
Moltes gràcies. Salutacions!!
Qui sap si algun d'aquests nens, quan vagi a la universitat mantindrà la seva il·lusió de fer que les persones volin.
O potser li donaran una altra interpertació al concepte volar. Com ara la meva protagonista que creu com jo crec que de vegades sí que volem…
Molt bona història Mc!
Abraçades
Soc la Carme….
CARME: Estaria bé que, malgrat els impediments que ja han començat a trobar-se i els que segur es trobaran més endavant, aquests nens no perdessin la il·lusió d'intentar millorar el món que els envolta. Perquè tot i que aconseguir fer volar físicament les persones potser no és possible, sí que ho és ajudar a fer que s'enlairin d'altres maneres més metafòriques, però igualment (o més) satisfactòries.
Suposo que per aquí va aquesta teva interpretació que dius. Ja tinc ganes de llegir-la, quan publiquis el teu relat. :-))
Moltes gràcies. Abraçades!!
Definitivament continuaré anat a peu, que no cal tenir carnet de vianant, per ara !.... i com ja em conec els perills de circular per la vorera i ja me'ls tinc per la mà, aniré fent !.... davant els ànims que ens has donat, serà millor ! hehehehe.
Apa, tots a terra i a celebrar el Nadal en pau !! :)
Bones festes !.
ARTUR: Fer volar la imaginació està molt bé, però estic d'acord amb tu que tocar de peus a terra també és força recomanable... sobretot quan allà a dalt ens hi han instal·lat estacions d'inspecció i semàfors (flotants, en aquest cas). :-DD
Bones festes!!
Qui no pugui volar físicament que ho faci amb la imaginació!
XAVIER: No és mal consell, aquest. I a més, volant amb la imaginació segur que no ens trobarem cap ni un dels impediments que ens enumeren al relat. ;-)
Sí, sí, la canalla cada dia està més avançada. Segon de Primària és el que fa la meva neta i la veig ben capaç de proposar una cosa així. El que no sé si estaran preparats per rebre la teva exhaustiva i tan tècnica resposta. Per demanar que no es perdin, però algú els ha de fer baixar a terra, abans no es fotin la gran patacada. A veure si quan entren a la universitat s'ho han estudiat una mica millor.
A veure... set anys... de set a divuit en van onze... Mira, jo ja m'atansaré als vuitanta. Espero que no em facin volar perquè amb l'avió ja les passo molt magres.
Abraçada, McAbeu, i bones festes!
TERESA: Potser ells ho veuran com que només els intentem posar bastons a les rodes, però jo penso que és necessari, gairebé obligatori, mostrar als joves els entrebancs que per la nostra experiència sabem que es poden trobar en el seu camí. Hem de fer-ho, però, no pas amb la intenció d'evitar que avancin sinó, ben al contrari, per ajudar-los a tirar endavant donant-los les eines que necessiten per a superar els problemes i aconseguir, com dius, minimitzar les possibles patacades.
Pel que fa als protagonistes del meu relat, suposo que (com ens ha passat a tots) a mesura que creixin aniran tocant cada cop més de peus a terra, però no estaria malament que conservessin part d'aquest afany d'intentar millorar el nostre món que també fa falta. I en aquest sentit, si se'n surten i aconsegueixen que tots puguem volar... també espero que no ho facin obligatori. ;-)
Bones Festes!! Abraçades!
Potser si que està bé que, els adults, fem baixar dels núvols (kínton o no) a la canalla.
Però penso que tampoc hauria de ser massa.
Qui ens diu que, algun de seus somnis, no l'aconsegueixin fer realitat en qualsevol moment del seu futur?
Tal vegada hauríem de tenir l'habilitat de reconduir els seus "somnis imaginatius" cap a una curiositat per conèixer i descobrir.
Però deixant tanta seriositat de banda, has escrit un relat magnific!
Bones Festes Mc!
BARBOLLAIRE: Estic força d'acord amb el que dius. En cap cas s'hauria de limitar aquesta curiositat per conèixer i descobrir dels joves. No s'ha de fer que baixin del núvol (del coneixement i del descobriment) sinó aconseguir que encara s'enlairin més aprofitant la nostra experiència anterior. Com he dit abans, mostrar-los els possibles entrebancs i problemes que poden trobar hauria de servir per a donar-los més eines per avançar no pas per aturar-los. Reconec, de totes maneres, que aquest desig és un pèl utòpic. Cada generació creu que ho farà millor que l'anterior i prefereix fer foc nou cada vegada... i potser ja està bé que sigui així.
Sí, deixem tanta seriositat que, de fet, el relat volia tenir un punt humorístic. Al nostre adult protagonista també se'l veu força fantasiós, no trobes? :-))
Moltes gràcies, m'alegro que t'hagi agradat. Bones Festes!!
Publica un comentari a l'entrada