Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia pictorialista de l'edifici «The Flatiron» (Edward Steichen – 1904).
HISTÒRIES VEÏNALS
Una gran ciutat és plena d’històries desconegudes. Cada barri, cada carrer, cada edifici és un caldo de cultiu on la gent interactua, un microcosmos on la vida de cada ciutadà topa amb la d’alguns dels seus veïns sense que la resta ens n’adonem. I, com que ens passen desapercebudes, hem de tenir clar que d’aquestes històries mai en podrem arribar a conèixer més que una mínima part. Totes les altres, només ens les podem imaginar.
Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.
o...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.
o, si no...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!
o, potser...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.
Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.
o...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.
o, si no...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!
o, potser...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.
1 comentaris:
De totes les històries que podrien haver passat, ja et pots imaginar quina és la que m'agradaria que hagués passat, però així com va el món, totes quatre són factibles.
Bona imaginació, per dir-ho d'una manera suau. ;-))))
Aferradetes, Mac!
Publica un comentari a l'entrada