Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La mort i l'infant [Døden og barnet]» (Edvard Munch – 1899).
,_Kunsthalle_Bremen.jpg?uselang=ca)
LA MARE ESTÀ DORMINT
Tot i que aquests dies a casa hi ha més gent del compte perquè han vingut els avis i la tieta, ell no necessita ningú que l’ajudi a vestir-se. Ja és un nen prou gran per fer-ho sol i després, com cada dia, surt de la seva cambra per anar cap a la de la seva mare. Perquè, des que la mare està malalta al llit i no pot venir a la seva habitació, és ell qui va a donar-li el bon dia cada matí.
Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.
Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...
—Mare? —diu en veu baixa.
No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.
—Mare? —insisteix, més preocupat.
Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.
—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.
Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:
—Què li passa a la mare?
—Està adormida —respon l’avi.
—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.
—És al cel —rebla la tieta.
El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:
—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.
Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.
—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.
—Vols dir que no la veurem més?
El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.
—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.
—Puc fer-li un petó de comiat?
La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:
—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.
Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.
Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...
—Mare? —diu en veu baixa.
No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.
—Mare? —insisteix, més preocupat.
Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.
—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.
Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:
—Què li passa a la mare?
—Està adormida —respon l’avi.
—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.
—És al cel —rebla la tieta.
El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:
—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.
Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.
—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.
—Vols dir que no la veurem més?
El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.
—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.
—Puc fer-li un petó de comiat?
La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:
—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.
14 comentaris:
Per això és important comprar-li un hàmster als nens, perquè entenguin ben aviat el concepte de mort. Amb un peix o un ocell és complicat que un nen estableixi un vincle perquè no es poden tocar, un gat o un gos duren massa anys, en canvi, un hàmster és perfecte.
No hi ha millor manera que explicar-lis als infants la veritat, fins i tot així potser que no ho entenguin, però quan es facin grans sabran que no els han mentit.
Aquest quadre no donava per a moltes més històries i te n'has sortit molt bé.
Aferradetes, Mac!
PONS: Per fer entendre el concepte potser sí que podem aprofitar que s'ha mort el hàmster. Però per ajudar un nen a assumir la mort de la mare, potser val la pena esforçar-s'hi una "mica" més.
SA LLUNA: De vegades, amb tota la bona intenció del món, s'abusa dels eufemismes per intentar endolcir la realitat i, segons com, això encara complica més les coses. Jo també penso que, d'una manera planera i adequada al nivell de cada infant, el millor és dir-los la veritat.
Moltes gràcies! No és gens fàcil aquest quadre, tens tota la raó.
Abraçades!!
Potser és tot un mite, això de que els nens no entenen les coses.... només les has d'explicar de manera que ho puguin entendre el millor possible, altra cosa és "fugir d'estudi" .
Molt ben relatat, McAbeu !.
Bon cap de setmana !.
Si no fos veritat no t'ho diria Mc.
M'he emocionat.
ARTUR: Tot depèn de cada nen i de l'edat que tingui, però jo estic convençut que la canalla és capaç d'entendre moltes més coses de les que ens pensem. El problema és, com molt bé dius, que se'ls han d'explicar adequadament i això no sempre és fàcil. Cal, però, fer l'esforç d'intentar dir-los la veritat, sempre resultarà millor que mentir-los amb un afany de sobreprotecció que, a la llarga, pot ser contraproduent.
Moltes gràcies!
Bon cap de setmana!!
XAVIER: T'agraeixo la sinceritat. A mi em va passar ben bé el mateix quan vaig veure el quadre. Si el tema de la mort d'un familiar proper ja és un trasbals pels grans, doncs encara ho és més pels infants que no s'hi han trobat mai i que, a les seves preguntes cercant alguna explicació, només reben respostes que encara els atabalen més.
Salut!!
Me parece profundamente conmovedor porque muestra la muerte desde la mirada inocente de un niño, sin adornos ni metáforas confusas. El padre, con una verdad dolorosa pero clara, es quien realmente lo cuida. Y emociona ese último gesto de permitirle despedirse, porque transmite respeto, amor y dignidad, y deja la sensación de que incluso en el dolor más grande, la verdad dicha con ternura es la forma más humana de acompañar.
Me gustó mucho.
Un abrazo
NURIA: És així, la sinceritat del pare és allò que realment ajuda el nen a entendre el que està passant i, per tant, el cuida més que no les "mentides pietoses" que només el desconcerten encara més. No és fàcil, ja ho he dit en algun altre comentari, trobar el to i la tendresa necessaris; però si s'aconsegueix, la veritat és el millor camí.
Moltes gràcies!
Abraçades.
M'agrada molt aquesta història, perquè explica molt bé les diferents actituds dels adults en front de la mort i sobretot en front de com explicar-la als nens. Aquest pare sap el que es fa i ho fa molt bé malgrat les dificultats de tota mena. És ben veritat que el quadre emociona i la teva història també.
Abraçades Mc!
CARME: És que pels adults tampoc és gens senzill aquest tema i s'ha de tenir força coratge per explicar-li a un nen una veritat que també et fa mal a tu mateix.
Sobre el quadre, ja has vist que aquesta vegada he estat incapaç de treure-li aquell punt d'humor que acostumo a donar als meus relats. L'escena m'ha semblat massa colpidora per fer-hi broma.
Moltes gràcies. Abraçades!!
La mort és el gran tema tabú de la nostra civilització. Suposo que, per això, explicar-li a un nen és complicat i més que li trobarà després de tantes visions diferents. Magnífic aquest quadre de Munch! Parla per si sol sense paraules, però penso que tu hi has posat les adequades: enmig del desconcert, hi ha massa sorolls que no vol escoltar.
Una abraçada, Mc!
TERESA: És veritat. Malgrat que la mort és un fet habitual i que ens acompanya sempre, provem d'amagar-la intentant que es compleixi allò de "fora de la vista, fora del pensament". És un intent inútil, és clar, perquè més tard o més d'hora tots ens hi haurem d'enfrontar i els eufemismes no ens ajudaran a superar el tràngol de la marxa d'un ésser estimat. I, efectivament, en el cas d'un infant tot es complica encara més.
El quadre és impressionant. És ben cert que no necessita cap paraula, aquesta tràgica escena et colpeix directament.
Abraçades!
Publica un comentari a l'entrada