Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Nena tibetana (Hiperrealisme)» (Liu Yun Sheng - 1937).
INSOLIDARIS
— Mou-te una mica, Piluca, que em sembla que es perd la cobertura. No entenc com encara fas servir un mòbil que ja té gairebé dos mesos, llança’l d’una vegada i compra-te’n l’últim model com vaig fer jo. Si no fossis tan rata no et passarien aquestes coses...
— [...]
— Sí, ara ja et sento millor. Et deia que aquest estiu vam provar de fer alguna cosa diferent i en comptes d’embarcar-nos al iot per anar a Montecarlo i a la Costa Blava com sempre, enguany vam voler canviar el mar per la muntanya i vam decidir agafar el jet privat per anar al Tibet a escalar l’Everest.
— [...]
— Evidentment que s’hi ha d’anar ben preparat, dona. Per això tant en Borjamari com jo portàvem un equipament muntanyenc de gamma alta, el més car de la botiga. Què et pensaves? Però tens raó quan dius que pujar a l’Everest requereix molt d’esforç. Hauries d’haver vist els xerpes que ens van portar a collibè fins al cim. Anaven amb la llengua fora, pobres. Sort que ja hi estan acostumats.
— [...]
— Naturalment que també vam aprofitar per fer turisme cultural. No és que allà hi tinguin monuments gaire espectaculars, però la tradició d’aquella zona és mil·lenària i val la pena visitar-la.
— [...]
— De somni, va ser un viatge genial. De fet, l’únic ensurt que vam tenir en tot el trajecte fou en una d’aquestes excursions que et deia. Resulta que mentre visitàvem un d’aquells pobles perduts a la muntanya, en Borjamari va atropellar una nena petita amb el totterreny que havíem llogat.
— [...]
— No, no va ser res. El cop i prou. Una simple topada sense conseqüències. No vam fer ni una rascada a la pintura.
— [...]
— Ah, parles de la nena? No ho sé del cert. El cap li sagnava força, però suposo que no va morir. Bé, de fet, la vam deixar estesa allí a terra, però juraria que encara bellugava.
— [...]
— No, per descomptat que no vam baixar del cotxe a comprovar com estava ni a ajudar-la. Ni se’ns va acudir fer-ho. Entén-me, dins del vehicle el filtre de l’aire condicionat et protegeix, però allí fora ves a saber què pots arribar a agafar si respires aquell aire tan ple de me..., de misèria. I, de totes maneres, quina importància té això? Si de veritat la vam matar; tu creus que a aquella gent els vindrà d’un infant més o menys? Si d’alguna cosa els en sobra, són els nens. No entendré mai què tenen al cap les classes baixes. Com més pobres són, més fills tenen. I, a sobre, els cuiden fatal. La majoria d’infants estan desnodrits de tan malament com mengen. Els seus pares els haurien d’obligar a menjar bons filets o marisc de qualitat, que aporten proteïnes, i no tants aliments ultraprocessats que insisteixen a donar-los perquè prefereixen anar al bar en comptes de passar temps cuinant. En qualsevol cas, que mengin malament tampoc arregla res: haurien de tenir en compte que ja són moltes boques a alimentar i que els recursos de la Terra no són infinits. És clar que, als pobres, això els és igual. Ells sempre van a la seva. No paren de reproduir-se desenfrenadament sense tenir en compte el greu problema de la superpoblació mundial. Són uns insolidaris!
— [...]
— Sí, ara ja et sento millor. Et deia que aquest estiu vam provar de fer alguna cosa diferent i en comptes d’embarcar-nos al iot per anar a Montecarlo i a la Costa Blava com sempre, enguany vam voler canviar el mar per la muntanya i vam decidir agafar el jet privat per anar al Tibet a escalar l’Everest.
— [...]
— Evidentment que s’hi ha d’anar ben preparat, dona. Per això tant en Borjamari com jo portàvem un equipament muntanyenc de gamma alta, el més car de la botiga. Què et pensaves? Però tens raó quan dius que pujar a l’Everest requereix molt d’esforç. Hauries d’haver vist els xerpes que ens van portar a collibè fins al cim. Anaven amb la llengua fora, pobres. Sort que ja hi estan acostumats.
— [...]
— Naturalment que també vam aprofitar per fer turisme cultural. No és que allà hi tinguin monuments gaire espectaculars, però la tradició d’aquella zona és mil·lenària i val la pena visitar-la.
— [...]
— De somni, va ser un viatge genial. De fet, l’únic ensurt que vam tenir en tot el trajecte fou en una d’aquestes excursions que et deia. Resulta que mentre visitàvem un d’aquells pobles perduts a la muntanya, en Borjamari va atropellar una nena petita amb el totterreny que havíem llogat.
— [...]
— No, no va ser res. El cop i prou. Una simple topada sense conseqüències. No vam fer ni una rascada a la pintura.
— [...]
— Ah, parles de la nena? No ho sé del cert. El cap li sagnava força, però suposo que no va morir. Bé, de fet, la vam deixar estesa allí a terra, però juraria que encara bellugava.
— [...]
— No, per descomptat que no vam baixar del cotxe a comprovar com estava ni a ajudar-la. Ni se’ns va acudir fer-ho. Entén-me, dins del vehicle el filtre de l’aire condicionat et protegeix, però allí fora ves a saber què pots arribar a agafar si respires aquell aire tan ple de me..., de misèria. I, de totes maneres, quina importància té això? Si de veritat la vam matar; tu creus que a aquella gent els vindrà d’un infant més o menys? Si d’alguna cosa els en sobra, són els nens. No entendré mai què tenen al cap les classes baixes. Com més pobres són, més fills tenen. I, a sobre, els cuiden fatal. La majoria d’infants estan desnodrits de tan malament com mengen. Els seus pares els haurien d’obligar a menjar bons filets o marisc de qualitat, que aporten proteïnes, i no tants aliments ultraprocessats que insisteixen a donar-los perquè prefereixen anar al bar en comptes de passar temps cuinant. En qualsevol cas, que mengin malament tampoc arregla res: haurien de tenir en compte que ja són moltes boques a alimentar i que els recursos de la Terra no són infinits. És clar que, als pobres, això els és igual. Ells sempre van a la seva. No paren de reproduir-se desenfrenadament sense tenir en compte el greu problema de la superpoblació mundial. Són uns insolidaris!
PS: Amb aquest ja he arribat al 3200è post de XAREL-10; més a poc a poc, però continuem sumant que és el que compta. Moltes gràcies als que, malgrat tot, encara seguiu acompanyant-me en aquest camí. :-)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada