Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Xavier Pujol que mostra l'interior del refugi de muntanya de l'Illa (Estany de l'Illa - Principat d'Andorra).
TRAGÈDIA AL REFUGI
El cel ja estava força ennuvolat quan l’Enric, la Jana i en Xavi van arribar al nou refugi del Gorg d’en Banyeta. Havia estat una jornada dura trescant per la muntanya, però l’esforç havia valgut la pena i havien aconseguit arribar a destí abans que el mal temps no els fes la guitza. El refugi, modern i acollidor, s’alçava com una benedicció entre la boira que començava a baixar i seria el lloc ideal on passar la nit a sopluig de la tempesta que aquells núvols anunciaven.
El guarda els va rebre amb un somriure amable. En aquella època de l’any no hi havia gaire moviment a la muntanya i podrien gaudir, quasi en exclusiva, de les comoditats d’aquell refugi nou de trinca. L’edifici havia estat construït recentment al mateix lloc on abans hi havia l’anterior refugi que un devastador incendi havia destruït força anys enrere i substituïa, per fi, aquell barracó provisional que havien instal·lat uns metres més avall després de la tragèdia. “Sí que fou una tragèdia —els va dir el guarda—. Una parella d’excursionistes van voler fer-se el sopar amb un fogonet de gas que va resultar defectuós i va esclatar. En un instant, una gran bola de foc ho va cremar tot i el refugi va quedar convertit en cendra. Aquells dos dissortats van morir entremig de les flames sense que ningú pogués fer res per salvar-los”.
Malgrat que tot això havia passat quan ells encara eren uns nens i que ja havien sentit la mateixa història més d’una vegada, els nostres amics no van poder evitar el calfred que els provocà saber que passarien la nit al lloc exacte on havia succeït tot. Del calfred van passar al sobresalt quan el cel s’enfosquí ràpidament per donar pas a la tempesta anunciada. Un primer llamp els enlluernà i de seguida quedaren eixordats pel fort tro que esclatà a continuació, mentre l’intens vendaval feia espetegar sobre les finestres la pluja que queia furiosa. I darrere del sobresalt arribà l’ensurt quan, uns segons després, s’obrí la porta de sobte i dues figures mullades i enfangades van entrar, tremolant. Portaven roba passada de moda: pantalons de llana, botes de cuir desgastades i pesades motxilles que semblaven tretes d’un museu. Un d’ells desplegà un mapa de paper xop sobre la taula.
—L’última tecnologia en GPS, no? —va dir l’Enric, burleta. La Jana esclafí una rialla nerviosa.
Els nouvinguts no en feren cas. De fet, es comportaven com si estiguessin sols. Sense obrir boca, van dirigir-se directament a una taula en concret i començaren a dipositar-hi a sobre alguns estris de cuina que treien de les seves velles motxilles. Tot aquell parament tenia aspecte d’antic, d’una altra època. L’Enric, la Jana i en Xavi es miraven aquell desplegament amb una mitja rialla que se’ls hi glaçà en sec quan veieren que també hi deixaven una mena de vell fogonet de gas i es disposaven a encendre’l.
De sobte, ho entengueren tot. La història es repetia. Tenien davant seu els fantasmes dels excursionistes que van morir en l’incendi. El vell refugi havia quedat maleït i el nou no se’n deslliuraria de patir el mateix destí. La Jana feu un crit de terror i l’Enric mirà inútilment al seu voltant intentat trobar una inexistent sortida d’emergència. Només en Xavi va provar d’evitar el desastre:
—Eh! Atureu-vos! Això no es pot fer aquí! —va cridar, aixecant-se esperitat.
El seu advertiment, però, no va arribar a temps. El gran esclat de llum que sorgí d’aquell estri, els encegà i tot es tornà blanc en un instant.
...
—Què passa amb tants crits? —va dir un dels desconeguts—. Podríeu fer una mica menys de xivarri, si us plau. N’hi ha que estem treballant...
Quan els nostres protagonistes van recuperar completament la vista, tot el menjador del refugi estava il·luminat pels potents leds d’aquella llanterna amb forma de vell fogonet de gas i els nouvinguts, que ja havien acabat de preparar el "set de rodatge", es disposaven a començar a emetre el nou directe del seu videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis»
El guarda els va rebre amb un somriure amable. En aquella època de l’any no hi havia gaire moviment a la muntanya i podrien gaudir, quasi en exclusiva, de les comoditats d’aquell refugi nou de trinca. L’edifici havia estat construït recentment al mateix lloc on abans hi havia l’anterior refugi que un devastador incendi havia destruït força anys enrere i substituïa, per fi, aquell barracó provisional que havien instal·lat uns metres més avall després de la tragèdia. “Sí que fou una tragèdia —els va dir el guarda—. Una parella d’excursionistes van voler fer-se el sopar amb un fogonet de gas que va resultar defectuós i va esclatar. En un instant, una gran bola de foc ho va cremar tot i el refugi va quedar convertit en cendra. Aquells dos dissortats van morir entremig de les flames sense que ningú pogués fer res per salvar-los”.
Malgrat que tot això havia passat quan ells encara eren uns nens i que ja havien sentit la mateixa història més d’una vegada, els nostres amics no van poder evitar el calfred que els provocà saber que passarien la nit al lloc exacte on havia succeït tot. Del calfred van passar al sobresalt quan el cel s’enfosquí ràpidament per donar pas a la tempesta anunciada. Un primer llamp els enlluernà i de seguida quedaren eixordats pel fort tro que esclatà a continuació, mentre l’intens vendaval feia espetegar sobre les finestres la pluja que queia furiosa. I darrere del sobresalt arribà l’ensurt quan, uns segons després, s’obrí la porta de sobte i dues figures mullades i enfangades van entrar, tremolant. Portaven roba passada de moda: pantalons de llana, botes de cuir desgastades i pesades motxilles que semblaven tretes d’un museu. Un d’ells desplegà un mapa de paper xop sobre la taula.
—L’última tecnologia en GPS, no? —va dir l’Enric, burleta. La Jana esclafí una rialla nerviosa.
Els nouvinguts no en feren cas. De fet, es comportaven com si estiguessin sols. Sense obrir boca, van dirigir-se directament a una taula en concret i començaren a dipositar-hi a sobre alguns estris de cuina que treien de les seves velles motxilles. Tot aquell parament tenia aspecte d’antic, d’una altra època. L’Enric, la Jana i en Xavi es miraven aquell desplegament amb una mitja rialla que se’ls hi glaçà en sec quan veieren que també hi deixaven una mena de vell fogonet de gas i es disposaven a encendre’l.
De sobte, ho entengueren tot. La història es repetia. Tenien davant seu els fantasmes dels excursionistes que van morir en l’incendi. El vell refugi havia quedat maleït i el nou no se’n deslliuraria de patir el mateix destí. La Jana feu un crit de terror i l’Enric mirà inútilment al seu voltant intentat trobar una inexistent sortida d’emergència. Només en Xavi va provar d’evitar el desastre:
—Eh! Atureu-vos! Això no es pot fer aquí! —va cridar, aixecant-se esperitat.
El seu advertiment, però, no va arribar a temps. El gran esclat de llum que sorgí d’aquell estri, els encegà i tot es tornà blanc en un instant.
...
—Què passa amb tants crits? —va dir un dels desconeguts—. Podríeu fer una mica menys de xivarri, si us plau. N’hi ha que estem treballant...
Quan els nostres protagonistes van recuperar completament la vista, tot el menjador del refugi estava il·luminat pels potents leds d’aquella llanterna amb forma de vell fogonet de gas i els nouvinguts, que ja havien acabat de preparar el "set de rodatge", es disposaven a començar a emetre el nou directe del seu videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis»
8 comentaris:
Quin bon ensurt que van tenir !!..... i els videobloguers a la seva !, podien haver començat per presentar-se i saludar, al arribar al refugi.... volen rememorar els avis excursionistes, però s'han oblidat de a bona 'educació, que segur ells en tenien ! ;)
Intrigant relat , McAbeu !!, bona setmana ; )
ARTUR: Tens tota la raó que només que haguessin saludat i s'haguessin presentat, els nostres protagonistes s'haurien evitat l'espant que van tenir. Però, ja se sap que els youtubers i similars per poc famosets que siguin acostumen a creure's molt especials i l'únic que els importa són els "m'agrada", no les persones.
L'educació, en general, va de baixa. En això també et dono la raó.
Moltes gràcies. Bona setmana!
El gir final de la teva història és apoteòsic, ja els veia a tots fent fum, literalment.
M'agrada molt i trobo que l'Artur té tota la raó, menys presumir de canal i més educació, si us plau! ;-)
Aferradetes, Mac!
SA LLUNA: La intenció era trobar un final de relat que us sorprengués, m'alegro d'haver-ho aconseguit. :-)
Exacte, menys fer el fantasma i més educació. I tant que sí!
Moltes gràcies. Abraçades!!
Un bon ensurt, pels protagonistes i també pels lectors.
Ja veia jo túnels del temps i que tot tornava a petar de nou. Molt bo el gir final, tal com ens tens acostumats.
Moltes gràcies per participar, Mc! Un boníssim relat!
Ja ets al post!
Una abraçada.
CARME: Una història de fantasmes que fa por, fins que t'adones que de fantasmes potser sí que en surten, però d'una altra mena. :-DD
Moltes gràcies a tu per seguir mantenint vius els teus Relats d'Estiu i, amb ells, l'animació a la Catosfera.
Abraçades!!
Pràcticament, hi ha més vídeos que gent que els veu, no es diu sense exagerar que a cada segon es penja a YouTube mil trilions d'hores de vídeo?
PS: La primera vegada que sento sopluig, a casa meva sempre hem dit aixopluc i no hem necessitat cap altre sinònim.
PONS: Home, una mica exagerat potser sí que ho és això dels "mil trilions d'hores de vídeo per segon" (i més considerant que la Wikipedia en anglès diu que el maig de 2019 es penjaven vídeos a YouTube a un ritme de més de 500 hores de contingut per minut), però sigui quina sigui la xifra real jo la trobo igual de desorbitada i coincideixo a pensar que hi ha més contingut disponible que persones amb possibilitats de veure'l.
PS: De moment no l'has necessitat... però els sinònims són allí, sempre a punt per fer-los servir algun dia o altre. ;-)
Publica un comentari a l'entrada