BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, 17 de juliol de 2019

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un senyal de trànsit "tunejat".



COMERÇ DE PROXIMITAT

I tant, que recordo aquest símbol. Jo era una criatura aleshores però la campanya "Aturem el repartiment" va tenir molt d'èxit i tots, petits i grans, ens hi vam adherir fent nostra aquesta imatge que modificava l'antic senyal de trànsit de «prohibit el pas», mantenint el fons vermell de prohibició i convertint la barra blanca central en un paquet a punt de ser lliurat per un repartidor.

Han passat més de seixanta anys des d'aleshores i vosaltres sou massa joves per haver-ho conegut, però em podeu ben creure si us dic que en aquells temps les nostres ciutats eren un caos amb tots els carrers permanentment col·lapsats per culpa les furgonetes de repartiment. I és que ningú sortia al carrer per anar a comprar, qualsevol cosa que necessitaves te la portaven a casa gairebé immediatament a qualsevol hora del dia. Des d'una bateria de mòbil fins a mitja dotzena d'ous, tothom s'havia acostumat a fer totes les compres quotidianes només amb un parell de clics sobre una pantalla sense adonar-se dels problemes afegits que comportava aquesta suposada comoditat que ens oferien. Ja us he parlat del col·lapse circulatori continu, afegiu-hi també l'augment d'emissions contaminants pel transport a llargues distàncies i la multiplicació de residus per tants envasos i embalatges utilitzats.

Per sort, uns quants van prendre consciència del desastre que ens venia a sobre i van posar en marxa aquesta campanya que us deia. No ho van tenir fàcil però, a poc a poc, la gent es va adonar que baixar al carrer i caminar una mica per anar a comprar no costava tant com s'havien imaginat i que, al contrari, comportava força avantatges per a tothom. Es van crear uns centres de proximitat on fer les compres que, jugant amb la idea que estaven situats sempre a poca distància, es van denominar Punts AntiKIlomètrics de Subministrament. En pocs anys, tothom comprava als PAKIS i la compra en línia va deixar de ser un problema.

Cal fer notar que, en un primer moment, aquests PAKIS obrien les 24 hores cada dia de l'any però, amb el temps, els compradors es van adonar que els dependents que els atenien en aquests establiments, tot i ser majoritàriament estrangers, també es mereixien tenir drets laborals com ells. En conseqüència, la gent va decidir que no els era totalment imprescindible baixar a comprar un diumenge a mitjanit i que, amb una mica de previsió, ho podien fer en un horari que permetés a aquells venedors conciliar la seva vida privada amb la laboral. Això va comportar una evolució d'aquells punts de venda que van convertir-se en els mercats i les botigues de barri on actualment anem a comprar.

I aquesta és la història de com ha evolucionat el comerç de proximitat des de la segona meitat del segle XXI fins avui, just començat el segle XXII. Deixeu-me afegir, ara que parlo d'història, que alguns estudiosos afirmen que aquesta mateixa evolució però en sentit completament contrari és la que va seguir el comerç durant els últims anys del segle XX i els primers del XXI. No sé què dir-vos, a mi em costa de creure que pogués existir una civilització que es deixés perdre així com així les botigues de barri però, per altra banda, tots sabem que els nostres avantpassats de fa cent anys i escaig sovint donaven mostres de no ser-ne gaire, de civilitzats...

17 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Així hauria de ser, la lògica per sobre de la (in)comoditat.

McAbeu ha dit...

XAVIER: Sovint només mirem allò que ens va bé particularment a cadascun de nosaltres i no tenim en compte (ni ens sentim responsables) de com allò mateix afecta als altres. Estic d'acord que seria més lògic prioritzar altres aspectes més enllà de la nostra comoditat però és difícil fer-ho en aquesta societat on ens ha tocat viure.

Carme Rosanas ha dit...

Una versió molt original d'aquest senyal de trànsit que m'ha agradat molt!
Els de Maià de Mont al honhaurien de llegir. Estarien contents.
El teu relat té raó... és una bestiesa deixar-se perdre el comerç de proximitat, però la gent del segle XX i XXI es veu que som bastant tanoques... però bastant tirant a molt!

Carme Rosanas ha dit...

Moltes gràcies, Mc! Com sempre ets un relataire genial!

McAbeu ha dit...

CARME: He vist que els altres relats participants fins ara han interpretat la imatge d'una altra manera potser més adient al moment polític actual però jo, què vols que et digui, el primer que hi vaig veure va ser algú portant un paquet. :-))

És cert, de vegades sembla que ens esforcem col·lectivament a fer les coses el pitjor possible.

Moltes gràcies a tu. M'encanta poder participar en els teus Relats Estiuencs de la Carme. :-)

Pons ha dit...

Mentre aquests "petits comerços de barri" estiguin creats tots per la mateixa mega-corporació internacional i tots tinguin exactament els mateixos productes sense varietat alguna, no hi veig problema.

McAbeu ha dit...

PONS: Doncs precisament l'èxit d'aquest petit comerç es basa en que són establiments ben variats i cadascun d'ells ofereix els productes diversos que s'adapten a la seva també diversa clientela... productes, això sí, que obtenen de l'immens (i únic) catàleg de la mega-corporació subministradora. ;-)

Helena Bonals ha dit...

Molt ben trobat! Perquè s'escau a la foto i perquè és molt original!

McAbeu ha dit...

HELENA: Moltes gràcies. M'alegro que t'hagi agradat.

XeXu ha dit...

Que gran aquest relat! Això és història ficció de nivell, una bona evolució cap el que molts pensem que ha de ser, però que les presses i la comoditat ens fan deixar de banda. No sabem mai com girarà la truita, ara es parla molt de reduir l'excés d'envasos i les solucions que es proposen són comprar a granel, fer servir recipients reutilitzables, comprar amb una bossa de ràfia o cistell per no gastar bosses de plàstic... vaja, el que es feia abans de globalitzar les compres. Bé, si els humans som a temps d'adonar-nos que ens vam equivocar fent-ho tot tan fàcil i ràpid, potser encara hi som a temps! Molt bon relat, i això dels PAKIS, sublim, hahaha!

McAbeu ha dit...

XEXU: Exacte, moltes de les mesures que ara ens recomanen per intentar assolir un comerç més sostenible són, fil per randa, el que tothom feia no fa tants anys quan anava a comprar i que per "comoditat" (i perquè a les grans superfícies els hi convenia més) vam deixar de fer. M'agradaria pensar que encara hi som a temps de renunciar a una mica de comoditat personal, a canvi d'augmentar la comoditat col·lectiva. Esperem-ho.
Gràcies, estic content que t'agradi el relat... i el detall dels PAKIS. ;-D

Gemma Sara ha dit...

A mi tamné m'ha fet gràcia el concepte PAKIS :) m'has fet pensar en això dels seus horaris, és veritat que va bé que siguin tan extensos i també que ho podrien ser menys, com el colmaldo que teníem al costat de casa quan jo era petita...

Gemma Sara ha dit...

Colmado

McAbeu ha dit...

GEMMA SARA: És el que dèiem de la comoditat. És molt còmode saber que podem anar a comprar el que volem a gairebé qualsevol hora i per això no hi pensem gaire, quan ho necessitem ho anem a buscar. Jo defenso que si que hi hauríem de pensar. Hauríem de pensar que aquella persona que fa "més hores que un rellotge" potser no caldria que les fes si fóssim capaços de mirar una mica més enllà de la nostra "comoditat". Però bé, reconec que aquesta idea, com el relat, és només ciència-ficció; a la vida real, els drets laborals i els autònoms són un oxímoron.

Assumpta ha dit...

Quin riure quan he arribat als PAKIS!! :-DD
Els teus relats són boníssims, saps jugar amb la realitat per explicar-la de tal manera que, el que estem vivint, ens faci riure! "En conseqüència, la gent va decidir que no els era totalment imprescindible baixar a comprar un diumenge a mitjanit"

Comentant els comentaris... certament, qualsevol dret laboral és quelcom aliè als éssers més desprotegits del món: Els autònoms. Això sí, el cel guanyat el tenim segur (les conjugues dels autònoms també compten) :-DD

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: M'agrada donar aquest toc d'humor irònic als meus relats malgrat que, com en aquest cas, el tema no faci gaire gràcia.

Estem d'acord amb el tema dels autònoms i els seus, inexistents, drets laborals. De totes maneres, tot i que està bé que tinguem el cel guanyat tampoc estaria malament sentir-nos una mica més protegits en vida. ;-)

ASSUMPTA ha dit...

Som els parias de la societat 😵

Aniré a veure si trobo feina a un Paki 😂😂😂😂

Publica un comentari a l'entrada