Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia de la llar de jubilats de Vila-sacra amb un ninot d'una bruixa a la porta.
TECNOLOGIA APLICADA
Permeteu que em presenti. Sóc la SAMBA (Sistema d'Assistència i Manteniment Bàsic Autònom), el primer robot de la història capaç de satisfer totes les necessitats assistencials de la gent gran. He estat dissenyada amb l'última tecnologia disponible i el meu programari amb aptituds heurístiques em permet adaptar-me a qualsevol funció dins l'àmbit de la salut i la higiene personal i col·lectiva dels residents d'una llar de jubilats. Pensada per substituir les cuidadores humanes, supero amb escreix les seves capacitats: No m'equivoco mai a l'hora de subministrar la medicació, no perdo els nervis si he de tornar a netejar la mateixa zona dues vegades perquè un altre pacient amb tremolors ha vessat la beguda, no m'estresso mai, no descanso mai, no agafo mai vacances...
La meva qualificació per a la feina estava sobradament testada al laboratori i l'empresa va decidir enviar-me a aquesta llar de jubilats per fer la prova definitiva sobre el terreny. Si tot anava com estava previst, jo seria la primera de moltes altres que treballaríem en totes les residències del país. Cal dir que la prova no era tant per mi, els tècnics estaven convençuts de les meves habilitats, sinó per comprovar la reacció dels avis. La gent gran acostuma a ser molt reticent a les novetats i els meus creadors temien que, al principi, els costaria acceptar-me. Es van equivocar però perquè van fer curt, no és que els costés acceptar-me sinó que, en menys d’una setmana de ser-hi, cap dels residents em suportava. Ningú s'explicava aquest rebuig unànime que no tenia cap lògica atès que el meu grau d'eficiència continuava sent insuperable. Un dels tècnics, intentant treure'n l'entrellat, va aventurar que, si la cosa no rutllava, era culpa del meu aspecte massa modern i excessivament cibernètic per a aquella colla de vells xarucs. Desesperats, perquè cap altra solució funcionava, van decidir fer-li cas i van optar per «disfressar-me» amb una llarga perruca pèl-roja, una espècie de xal de l’any de la picor i una carota ridícula que intentava dissimular els meus dispositius oculars amb visió nocturna i/o tèrmica. El resultat, com salta a la vista, va ser penós i, a sobre, no va servir de res. Bé, menteixo, el meu nou aspecte de ninot malgirbat sí que va servir per a alguna cosa. Va servir per fer riure als avis i perquè, a partir d'aquell moment, em posessin el malnom de «la bruixa». Pel que fa a la resta, res no va canviar. Continuaven no volent veure'm ni en pintura.
El fracàs, doncs, va ser estrepitós. El projecte SAMBA va ser desestimat sense que ningú entengués perquè havia fallat. Els inversors no van tardar a fugir, intentant minimitzar les pèrdues, i això va provocar la fallida total de l'empresa. Pel que fa a mi, vaig quedar abandonada en aquesta residència oblidada de tothom. He de dir que, una vegada els avis van aconseguir que les seves cuidadores humanes tornessin a la feina, a mi no em van desconnectar com em temia. Al contrari, ara sí que volien que treballés. Em van donar una escombra i em van encarregar de mantenir els terres ben nets perquè així les cuidadores tindrien més temps per estar per ells. Aleshores, per fi, ho vaig entendre tot. Vaig comprendre que per cuidar una persona no n'hi ha prou amb donar-li la pastilla quan toca o amb rentar-li el cul quan s'ha embrutat, per cuidar una persona cal tractar-la com una persona, escoltar-la quan et parla i interessar-se pels seus problemes quan en té. Jo no ho sé fer això, cap màquina sap fer-ho. Els meus creadors potser sí que ho sabien però la llàstima és que no ho van tenir en compte perquè només veien la gent gran com una oportunitat de fer negoci. Tots hem pagat la nostra penitència: ells estan arruïnats i jo em dedico a escombrar el terra.
Em torno a presentar. Sóc la SAMBA, la «rumba» més cara i amb més prestacions de la història.
La meva qualificació per a la feina estava sobradament testada al laboratori i l'empresa va decidir enviar-me a aquesta llar de jubilats per fer la prova definitiva sobre el terreny. Si tot anava com estava previst, jo seria la primera de moltes altres que treballaríem en totes les residències del país. Cal dir que la prova no era tant per mi, els tècnics estaven convençuts de les meves habilitats, sinó per comprovar la reacció dels avis. La gent gran acostuma a ser molt reticent a les novetats i els meus creadors temien que, al principi, els costaria acceptar-me. Es van equivocar però perquè van fer curt, no és que els costés acceptar-me sinó que, en menys d’una setmana de ser-hi, cap dels residents em suportava. Ningú s'explicava aquest rebuig unànime que no tenia cap lògica atès que el meu grau d'eficiència continuava sent insuperable. Un dels tècnics, intentant treure'n l'entrellat, va aventurar que, si la cosa no rutllava, era culpa del meu aspecte massa modern i excessivament cibernètic per a aquella colla de vells xarucs. Desesperats, perquè cap altra solució funcionava, van decidir fer-li cas i van optar per «disfressar-me» amb una llarga perruca pèl-roja, una espècie de xal de l’any de la picor i una carota ridícula que intentava dissimular els meus dispositius oculars amb visió nocturna i/o tèrmica. El resultat, com salta a la vista, va ser penós i, a sobre, no va servir de res. Bé, menteixo, el meu nou aspecte de ninot malgirbat sí que va servir per a alguna cosa. Va servir per fer riure als avis i perquè, a partir d'aquell moment, em posessin el malnom de «la bruixa». Pel que fa a la resta, res no va canviar. Continuaven no volent veure'm ni en pintura.
El fracàs, doncs, va ser estrepitós. El projecte SAMBA va ser desestimat sense que ningú entengués perquè havia fallat. Els inversors no van tardar a fugir, intentant minimitzar les pèrdues, i això va provocar la fallida total de l'empresa. Pel que fa a mi, vaig quedar abandonada en aquesta residència oblidada de tothom. He de dir que, una vegada els avis van aconseguir que les seves cuidadores humanes tornessin a la feina, a mi no em van desconnectar com em temia. Al contrari, ara sí que volien que treballés. Em van donar una escombra i em van encarregar de mantenir els terres ben nets perquè així les cuidadores tindrien més temps per estar per ells. Aleshores, per fi, ho vaig entendre tot. Vaig comprendre que per cuidar una persona no n'hi ha prou amb donar-li la pastilla quan toca o amb rentar-li el cul quan s'ha embrutat, per cuidar una persona cal tractar-la com una persona, escoltar-la quan et parla i interessar-se pels seus problemes quan en té. Jo no ho sé fer això, cap màquina sap fer-ho. Els meus creadors potser sí que ho sabien però la llàstima és que no ho van tenir en compte perquè només veien la gent gran com una oportunitat de fer negoci. Tots hem pagat la nostra penitència: ells estan arruïnats i jo em dedico a escombrar el terra.
Em torno a presentar. Sóc la SAMBA, la «rumba» més cara i amb més prestacions de la història.
10 comentaris:
😂😂😂 Molt bo, com sempre, Mc! Quan he llegit SAMBA, evidentment que ja m'han passat pel cap les connotacions de Rumba, per això al final m'he fet un tip de riure.
Moltíssimes gràcies, per participar. M'ha encantat.
Molt divertit i a la vegada molt real... no hi ha com les persones per cuidar persones...
CARME: Els tècnics responsables del projecte haurien d'haver pensat que amb un nom així... al final acabarien ballant-la. :-DD
Gràcies a tu per mantenir vius els Relats Conjunts de la Carme, és un plaer participar-hi. :-)
Jo cuidava el meu avi... però era ell que no em tractava com una persona, sinó com una dona que només hi era per servir-lo. De fet, em dic Helena, i ell sempre em deia "Nena, porta'm això". No tenia ni nom per a ell. Les coses es poden veure de més d'un costat. Evidentment, jo era com una madrastra per a ell. Però és que el seu mateix fill se'n va desentendre, i la seva neta el va haver de cuidar, perquè era de bona pasta...
Hehehe, per ser un robot em sembla que té una gran capacitat analítica i d'aprenentatge. Les coses no han sortit com ningú esperava, però em sembla que s'ha arribat a una solució de consens. Potser els seus creadors, si no tinguessin pa a l'ull, s'adonarien que encara hi ha negoci aquí: les rumbes de luxe!
HELENA: Tens raó que les coses es poden veure des de més d'un costat i, per desgràcia, tots coneixem gent que és incapaç de tractar als que tenen al voltant amb el mínim respecte que tothom es mereix. Trobo que haver de cuidar-ne un, com tu amb el teu avi, ha de ser un malson i s'ha de tenir una paciència encomiable per fer-ho. Queda't amb què tu vas fer el que calia encara que, segur, ell no va ser capaç d'agrair-t'ho mai.
XEXU: La SAMBA, pobreta, no s'ho esperava acabar així però potser sí que tens raó i acabem de descobrir un nou mercat encara per explotar. :-))
S'està preparant un nou giny: la Mazurca
Hehehehe un nou invent del Professor Franz de Co... Ai no!, d'en MAC!! :-DD
Jo també, com els altres companys blogàires he pensat en la RUMBA hehehe
El relat és boníssim, com tots els teus... i, al cap i a la fi, la pobre SAMBA, acaba tenint feina i les cuidadores "humanes" no van tan atrafegades... És un èxit, MAC!!
XAVIER: Un pas més en l'evolució tecnològica i cibernètica... :-DD
ASSUMPTA: Segurament la SAMBA no hi estarà d'acord però jo també el considero un èxit aquest final de la història.. un èxit del sentit comú, si més no. ;-)
Gràcies, m'alegro que t'hagi agradat!
Publica un comentari a l'entrada