GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 20 de juliol del 2018

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, per aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia.



CAMPANYA CONSCIENCIADORA

Amb la campanya «És un ocell? És un avió? No!! És un afectat de la síndrome Chiroptera» volem conscienciar la població del nostre patiment i fer visible la nostra anomalia. Perquè tothom ha de tenir clar que això que ens passa no és una malaltia. Ni som uns malalts ni ens mereixem ser discriminats, només volem formar part de la societat en igualtat de condicions. Tant costa d'acceptar això?

Aquesta síndrome és només una singularitat genètica com tantes d'altres. Així com hi ha gent que neix amb uns gens determinats que els permeten assolir una estatura de més de dos metres i esdevenir uns genials jugadors de bàsquet, els nostres gens ens fan créixer a l'esquena unes enormes ales negres membranoses, similars a les dels ratpenats (d'aquí el nom de la síndrome), que ens permeten volar. Tan rar és això? Tan estrany és veure un noi que desplega unes ales de quatre metres d'envergadura i aixeca el vol? Bé, reconec que estrany sí que ho és, és clar, però així i tot, cal que ens feu sentir com si fóssim uns empestats?

Permeteu-me que us expliqui una experiència personal que il·lustra això que estic dient. El passat 9 de juny vam decidir, amb un amic, anar a passar el dia a la platja. Una vegada allí, se'm va ocórrer aprofitar que bufava una mica de vent per volar una estona. Tant de bo no ho hagués fet mai!! Quan vaig aterrar, tothom em mirava i xiuxiuejava a la meva esquena. Ens van fer sentir tan malament que el meu amic i jo vam haver de marxar de la platja, capcots i avergonyits, incapaços de suportar aquella pressió damunt nostre. I això no és tot. Per acabar de reblar el clau, resulta que mentre marxàvem encara hi havia una senyora que ens feia fotografies. Vés a saber perquè les volia. Espero que només les hagi penjat a les xarxes socials amb algun comentari graciós, no em vull ni imaginar que les hagi fet servir per publicar-les en un blog i aprofitar-les per proposar algun joc d'estiu. No ho crec perquè aquella senyora semblava ben normal i no tenia aspecte de bloguera. Veieu, aquests dels blogs sí que són un exemple de gent estranya però, en canvi, ningú els assenyala pel carrer ni els persegueix fent-los fotos, no?

Doncs és exactament això mateix el que demanem per a nosaltres. Que ens accepteu tal com som. Que quan despleguem les nostres ales i ens posem a volar no ens feu sentir com si estiguéssim fent una cosa mal feta. En definitiva, us fem una petició tan simple com que, quan anem a la platja, ens permeteu estar tranquil·lament al vostre costat... deixant-nos un parell de metres d'espai lliure a banda i banda, això sí.

8 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Si un dia em trobo una persona amb ales chiropteres, prometo no fotografiar-la.

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha... M'has fet riure de veritat, Mc!!!

Ostres, pobre noi! Resulta que faig una foto amb tota la innocència del món i s'ho prenen malament. Noi de la síndrome chiroptera, perdona'm, jo pensava que volaves amb una mena de parapent i no tenia ni idea de tot això que m'expliques.

Així que ni voles en parapent, ni ets un àngel caigut... ostres, és que no rasco bola!!! Hi ha dies que no n'encerto ni una, deuen ser coses de l'edat!!!

Moltes gràcies Mc, sempre admiro la teva imaginació i la teva capacitat de donar-i la volta a tot i de sorprendre'ns.

Assumpta ha dit...

Quin riure!!! :-DDD

És boníssim!!!! Molt, molt, molt bo!

Ai, quina gràcia la "senyora que no tenia pinta de bloguera"... Doncs ho és, és una bloguera... però és de les bones, de les que manté la "catosfera" unida, de les que val la pena conèixer. Si algun dia -noi de les ales negres- la tornes a veure, saluda-la i explica-li tot això, veuràs com t'entén perfectament i, si tens sort, potser et dedica un haikú!! :-DDD

Sergi ha dit...

Sí sí, els blogaires som gent la mar de normal, ja es nota. Bona pensada pel relat Mac, t'ha quedat molt bé. Però això de que sigui pitjor sortir en un blog que a les xarxes socials... no ho crec... En tot cas, espero que no tingui cap repercussió negativa pel pobre noi.

Elfreelang ha dit...

m'ha fet molta gràcia el síndrome aquest ....aia ai mai es pot saber amb qui ens retrata .....ptijor que h pugi al llibredecares

McAbeu ha dit...

M'ho passo molt bé, inventant-me aquestes històries una mica (o força) més enllà de la realitat. Me n'alegro que també us agradin. Gràcies a tots pels vostres comentaris. :-))

XAVIER: Faràs ben fet. Ja has vist que, almenys per que fa al protagonista del relat, els afectats per aquesta síndrome no els agrada gaire ser el centre d'atenció. ;-)

CARME: No, això de l'àngel caigut tampoc no els fa gens de gràcia. Tingues en compte que un dels traumes infantils que sempre expliquen és quan, de petits, algun familiar els definia com "l'angelet de la casa"... no s'ho prenien gens bé. :-DD
Moltes gràcies a tu per no defallir en les ganes de mantenir animada la catosfera fent-nos participar en els teus Relats Conjunts d'estiu. :-)

ASSUMPTA: M'agrada que destaquis aquesta frase de "la senyora normal que no té aspecte de bloguera". Com passa a la vida real, el protagonista del relat demana que no el discriminin al mateix temps que ell discrimina una altra "minoria". És evident que no té raó, ni en aquest cas concret (estic del tot d'acord amb el que li expliques, és clar) ni en general es pot dir que "els bloguers són estranys"... amb les excepcions que calguin, és clar. :-DD

XEXU: Això de la "normalitat" està sobrevalorat. Mentre que s'ha d'anar molt en compte en això de definir com "estranys" als col·lectius, pel que fa a cadascun de nosaltres tots som "estranys" d'alguna manera o d'altra, la qüestió és saber acceptar-nos entre tots i ja està. Per cert, jo tampoc ho crec que sigui pitjor sortir als blogs que a les xarxes socials, però potser el noi del relat ha tingut alguna experiència negativa en sentit contrari, ves a saber. :-))

ELFREELANG: Una mica, el meu relat també anava per aquí. En destacar que, avui en dia, et pots trobar fotografiat i exposat a internet sense que en siguis conscient. És el que hi ha, de totes maneres. :-)

Pons ha dit...

Els blogaires som normals físicament, però psiquicament no, la gràcia es que la psique no es veu.

McAbeu ha dit...

PONS: Això que els bloguers som normals físicament, ho diràs per tu. :-DD

Publica un comentari a l'entrada