Relats Conjunts (desembre - 2010)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta fotografia de l'escultura "La Cara de Barcelona" (Roy Lichtenstein - 1992).

LA CARA NADALENCA DE BARCELONA

La Núria estava cansada. Havia passat tota la tarda de diumenge darrere d'un taulell, a uns coneguts grans magatzems de la plaça Catalunya de Barcelona, embolicant regals i més regals que ella no tindria mai. Li feia mal l'esquena i es moria de ganes d'anar a casa. Però just un quart abans de plegar, el seu marit havia trucat per dir-li que la passaria a recollir quan acabés el torn per aprofitar el vespre d'aquell últim diumenge abans de Nadal per passejar i gaudir en família, ells dos i el seu fillet, de la decoració de la ciutat. A l'Oriolet li agradaven els llums i decoracions nadalenques que omplien els carrers, però qui de veritat en gaudia era l'Enric. De vegades el seu home era d'allò més egoista; la Núria no l'acabava d'entendre, ella no trobava enlloc aquest “esperit nadalenc” que ell veia per tot arreu. A ella li semblava que l'únic que hi havia era una imposició, a ritme de nadala, que t'obligava a ser feliç encara que estiguessis cansada i et fes mal l'esquena amb la clara intenció de fer-te gastar els diners que no tens. Per tot això, estava de mal humor quan va entrar al cotxe on l'esperaven el seu marit i el seu fill i els va saludar amb un grunyit, mentre es preguntava: Realment, és això el Nadal?.

L'Enric sabia que la seva dona estaria cansada després de passar-se tota la tarda treballant dempeus. Per això havia decidit d'anar-la a buscar amb el cotxe en lloc de deixar que tornés de la feina en autobús com cada dia i li havia semblat una bona idea que passessin el vespre fora de casa tots tres junts, així no caldria que ella fes el sopar i podrien anar al Port a passejar o portar l'Oriol al cine o a l'aquari. Però quan la seva dona va entrar al cotxe, havia acollit la proposta simplement amb un gruny i un “fes el que vulguis”. Si no fos que hauria desil·lusionat al seu fill, hauria tirat cap a casa. De vegades la seva dona era d'allò més egoista, a ell li agradava l'ambient de Nadal i volia que el gaudissin tots tres junts, però ella semblava fer tot el possible per carregar-s'ho. Va conduir per Via Laietana avall, sense dir res per no posar més llenya al foc, però cada vegada de més mal humor mentre el seu cap barrinava una única pregunta: Era això el Nadal, realment?.

L'Oriol, al seient del darrere i amb el nas enganxat al vidre, anava mirant com els llums de Nadal passaven corrent canviant de formes i de colors a la mateixa velocitat que el cotxe. Li agradaven molt i li hauria agradat explicar-ho als seus pares però havia notat que no estaven tan contents com ell i sabia que era millor no dir res. Però quan el cotxe va entrar a aquella plaça i va veure allò, no va poder evitar fer un crit de sorpresa: 
- Papa!, Mama!. Ho heu vist!!! És un arbre de Nadal que riu...

La Núria i l'Enric van mirar “La Cara de Barcelona”, aquella escultura de Roy Lichtenstein que veien gairebé cada dia quan passaven pel Passeig de Colom sense que mai els hagués semblat, ni remotament, un arbre de Nadal. Aleshores es van mirar ells dos i junts es van posar a riure. Ja tenien la resposta a la seva pregunta: La il·lusió del seu fill, la il·lusió d'un nen feliç, era el Nadal.