BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dissabte, 18 de desembre de 2010

Relats Conjunts (desembre - 2010)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta fotografia de l'escultura "La Cara de Barcelona" (Roy Lichtenstein - 1992).



LA CARA NADALENCA DE BARCELONA
La Núria estava cansada. Havia passat tota la tarda de diumenge darrere d'un taulell, a uns coneguts grans magatzems de la plaça Catalunya de Barcelona, embolicant regals i més regals que ella no tindria mai. Li feia mal l'esquena i es moria de ganes d'anar a casa. Però just un quart abans de plegar, el seu marit havia trucat per dir-li que la passaria a recollir quan acabés el torn per aprofitar el vespre d'aquell últim diumenge abans de Nadal per passejar i gaudir en família, ells dos i el seu fillet, de la decoració de la ciutat. A l'Oriolet li agradaven els llums i decoracions nadalenques que omplien els carrers, però qui de veritat en gaudia era l'Enric. De vegades el seu home era d'allò més egoista; la Núria no l'acabava d'entendre, ella no trobava enlloc aquest “esperit nadalenc” que ell veia per tot arreu. A ella li semblava que l'únic que hi havia era una imposició, a ritme de nadala, que t'obligava a ser feliç encara que estiguessis cansada i et fes mal l'esquena amb la clara intenció de fer-te gastar els diners que no tens. Per tot això, estava de mal humor quan va entrar al cotxe on l'esperaven el seu marit i el seu fill i els va saludar amb un grunyit, mentre es preguntava: Realment, és això el Nadal?.

L'Enric sabia que la seva dona estaria cansada després de passar-se tota la tarda treballant dempeus. Per això havia decidit d'anar-la a buscar amb el cotxe en lloc de deixar que tornés de la feina en autobús com cada dia i li havia semblat una bona idea que passessin el vespre fora de casa tots tres junts, així no caldria que ella fes el sopar i podrien anar al Port a passejar o portar l'Oriol al cine o a l'aquari. Però quan la seva dona va entrar al cotxe, havia acollit la proposta simplement amb un gruny i un “fes el que vulguis”. Si no fos que hauria desil·lusionat al seu fill, hauria tirat cap a casa. De vegades la seva dona era d'allò més egoista, a ell li agradava l'ambient de Nadal i volia que el gaudissin tots tres junts, però ella semblava fer tot el possible per carregar-s'ho. Va conduir per Via Laietana avall, sense dir res per no posar més llenya al foc, però cada vegada de més mal humor mentre el seu cap barrinava una única pregunta: Era això el Nadal, realment?.

L'Oriol, al seient del darrere i amb el nas enganxat al vidre, anava mirant com els llums de Nadal passaven corrent canviant de formes i de colors a la mateixa velocitat que el cotxe. Li agradaven molt i li hauria agradat explicar-ho als seus pares però havia notat que no estaven tan contents com ell i sabia que era millor no dir res. Però quan el cotxe va entrar a aquella plaça i va veure allò, no va poder evitar fer un crit de sorpresa: 

- Papa!, Mama!. Ho heu vist!!! És un arbre de Nadal que riu...

La Núria i l'Enric van mirar “La Cara de Barcelona”, aquella escultura de Roy Lichtenstein que veien gairebé cada dia quan passaven pel Passeig de Colom sense que mai els hagués semblat, ni remotament, un arbre de Nadal. Aleshores es van mirar ells dos i junts es van posar a riure. Ja tenien la resposta a la seva pregunta: La il·lusió del seu fill, la il·lusió d'un nen feliç, era el Nadal.


19 comentaris:

garbi24 ha dit...

Tan de bo molta gent ho veiés així, per sort jo ja fa temps que ho vaig entendre i ho visc cada any amb la alegria de veure la felicitat dels més petits i no en el concepte.
Molt bona aportació

zel ha dit...

Caram, ni de lluny ho hagués imaginat així,jo, però genial, Mac, genial!

i bon Nadal per tu, jo com el Garbí penso en els nens i ja està...

Assumpta ha dit...

Ufff, MAC, m'has fet plorar i tot... mare meva...

És PRECIÓS :-))

I, la veritat, si no ens fem tots una mica nens, ho tenim difícil per poder gaudir del Nadal... I, com diu el Petit Príncep, tots hem estat nens algun dia, però el que passa és que no ho recordem...

Per què no fem un esforç per recordar-ho? :-))

Josep Lluís ha dit...

És ben bé així. El somriure i l'alegria dels nens no tenen preu.És el millor del món. Per ells val la pena intentar fer un món millor. Bonic relat!.I no oblidem que celebrem Nadal, per que va néixer un nen ara fa 2010 anys (o 2013 tant se val). :)

rits ha dit...

Com me n'alegro que a través del seu fill hagin trobat el sentit del Nadal!!! els més petits fan que aquestes festes tinguin molt més sentit

Carme ha dit...

Mc! que jo també sóc de les que ploro... m'has emocionat. Un relat molt nadalenc, del tot nadalenc. Això sí que és el Nadal.

montse ha dit...

Un bon relat, ple de tendresa i emoció. Felicitats.

XeXu ha dit...

Molt bona història! Què millor que la innocència d'un nen, les seves sortides, per endolcir una mica el caràcter agre dels adults? Segur que passaran un bon nadal.

merike ha dit...

Felicitats!

Rita ha dit...

Aquí la 3a bleda doncs... A mi també m'has emocionat! :P

Patia amb els relats dels pares, per la incomunicació que traspuaven, però, per sort, el nen ho ha resolt i ells afortunadament ho han captat.

Magnífic relat, Mac!!!

Elfreelang ha dit...

Quin gir més maco li has dat...una cara nadalenca...ai els nenes sovint són els qui veuen més enllà! molt bo Mac!!!

Josep B. ha dit...

Al final és de debò l'únic que queda, veure les mirades desbordades de la quitxalla.

Molt bon relat.

Vicicle ha dit...

Ens costa posar-nos a la pell dels altres. Sort del nen. Magnífic final tant pel que dius com per com ho dius.

El porquet ha dit...

Res millor per a recuperar l'essència genuïnament nadalenca que la franquesa i la imaginació passada per el sedàs dels ulls i el món d'un nen.

Molt i molt bo McAbeu!

McAbeu ha dit...

Moltes gràcies als que heu llegit i, sobretot, als que heu comentat el meu relat. :-))

Tenia en ment fer, aquest mes, un conte nadalenc ja abans de que aparegués la imatge dels Relats Conjunts però quan vaig veure "La Cara de Barcelona" vaig a estar a punt de deixar-ho còrrer. De totes maneres ho vaig intentar i me n'alegro MOLT que us hagi agradat!!

lolita lagarto ha dit...

molt bon relat Mcabeu! sort en tenim de la ingenuïtat dels nens..!

Nets de Junh ha dit...

Molt maco!!.m'han encantat,i més per aquestes dates, tot es diferent als ulls d'un infant.

kweilan ha dit...

Un relat molt bonic i que es llegeix amb molt interès. Bon relat!

McAbeu ha dit...

LOLITA LAGARTO, NETS DE JUNH i KWEILAN: Moltes gràcies, també!! :-)

Publica un comentari a l'entrada