CENTONS

Un CENTÓ és una obra literària en vers o en prosa composta totalment o parcialment per fragments d’altres obres alienes que, en conjunt, agafen un nou significat.

Etimològicament, aquesta denominació prové del terme grec ‘κεντονιον’ que va passar al llatí com a ‘cento’ i que designava una capa apedaçada amb diverses teles una sobre l’altra que els soldats romans utilitzaven per a protegir-se dels cops dels seus enemics. Fou per analogia, doncs, que aquest terme va passar a indicar aquests poemes fets a base de ‘pedaços’ unint parts diverses d’altres obres. Pel mateix motiu, en anglès també reben el nom de «Patchwork Poetry».

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens diu que:

«...Els centons són un plagi legal en el qual l'autor del trencaclosques cita la font de procedència de cada hemistiqui que empra. La gràcia d'un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor centonista...»

[Imatge generada amb IA (Bing)]

Aquests ‘trencaclosques literaris’ van tenir força difusió a les darreries de la Grècia clàssica i a finals de l'Imperi Romà, quan s’elaboraven seguint les regles establertes pel poeta llatí Ausoni (310 – 395) que va escriure el llibre ‘Cento Nuptialis’ amb una selecció de versos de Virgili, autor al qual es recorria sovint per a aquesta classe de composicions. A l'Edat Mitjana, molts erudits els tenien com a ocupació favorita i un exemple seria un monjo de l'abadia de Tegernsee a Baviera (Alemanya) anomenat Metelo que al segle XII va compondre un centó d'himnes pietosos i espirituals prenent com a base als poetes clàssics Horaci i Virgili.

En un altre ordre de coses, també es consideren CENTONS els "Refranys Barrejats" o "Refranys Apedaçats". Aquest és un joc lingüístic que segons sembla ja es practicava a la cort de la reina Germana de Foix (1488 – 1536) i que consisteix a mesclar dues parèmies diferents per crear-ne una de nova. Un exemple serien les parelles: «Qui de jove no treballa, perd les amistats» i «Qui diu les veritats, de vell dorm a la palla».

I, amb el pas del temps, també s’han inclòs dins d’aquest terme altres obres, sobretot musicals, que s’elaboren unint parts de temes preexistents. És allò que en anglès en diuen ‘medley’ i en català coneixem per ‘popurri’. N’hi ha moltíssims exemples, a continuació us en deixo un que, justament amb el títol POTPOURRIS, va publicar LA TRINCA en el seu àlbum recopilatori «7 Anys i 1 Dia» (1977) i que uneix diverses cançons populars catalanes en una de sola.

Vull acabar el post amb tres exemples de CENTONS pròpiament dits. Aquesta vegada, però, no els he anat a buscar enlloc perquè són obra meva i ja han sortit publicats en aquest blog com a participació en algun d’aquells Jocs Literaris Catosfèrics que tant abundaven fa uns anys en aquest món bloguer.

El primer és un sonet fet a base de versos trets de catorze poemes escrits per poetes catalans d’entre els segles XIV al XX: [1] ESCOLIUM (Joan Maragall), [2] CALA GENTIL (Miquel Costa i Llobera), [3] EL CAPTIU (Bartomeu Rosselló Porcel), [4] LA COMPLANTA D’EN GUILLEM (Manuel Milà i Fontanals), [5] VACANCES PAGADES (Pere Quart), [6] POEMA INACABAT (Gabriel Ferrater), [7] EL CEMENTIRI DELS MARINERS (Josep M. de Sagarra), [8] ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE (Salvador Espriu), [9] NABÍ (Josep Carner), [10] SOVINT SOSPIR, DONA... (Jordi de Sant Jordi), [11] ANY MIL (Àngel Guimerà), [12] COL·LOQUI (Joan Alcover), [13] CANT D’AMOR (Jacint Verdaguer) i [14] VELES E VENTS... (Ausiàs March).

La poesia tot just ha començat:
Oh!, de mos càntics inefable niu.
Canto l'absència de la llibertat,
la vostra flor més bella no la teniu.

La terra que va ser la nostra herència,
t'he confessat que em convencia.
I sempre un clima d'indiferència
mentre jo, ben lluny, em riuria.

La gran ciutat que talla i ascla i serra,
que així forçat m'has de vós allunyar.
Jeia la pols en los trofeus de guerra.

De part de Déu: - Minyó, te'n vols anar?...
Com cantaria els núvols de la terra
faent camins dubtosos per la mar?

El següent és un altre sonet, cada vers del qual és una frase (o part d’una frase) extreta de les contraportades dels següents 14 llibres de narrativa: [1] EL COMPLOT DELS ANELLS (Assumpció Maresma), [2] EL MAL FRANCÈS (Lluís Maria Todó), [3] 556, BRIGADA MIXTA (Avel·lí Artís-Gener), [4] MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN (Manuel de Pedrolo), [5] EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA (Jesús M. Tibau), [6] L'HISTORIADOR (Elizabeth Kostova), [7] MOSSEGAR-SE LA CUA (Manuel de Pedrolo), [8] EL PERFUM (Patrick Süskind), [9] SE SABRÀ TOT (Xavier Bosch), [10] LA VIDA I LA MORT D'EN JORDI FRAGINALS (Josep Pous i Pagès), [11] EL LLIBRE DE LES MOSQUES (Emili Teixidor), [12] UN DIABLE AL PARADÍS (Henry Miller), [13] ELOGI DE LA FORMIGA (Joaquim Carbó) i [14] ELS ÀNGELS QUÀNTICS (Lluís Racionero i Grau).

Una història d'amor passional
li va provocar temors i il·lusions.
Plena de càrrega testimonial,
fins i tot serioses discussions.

La realitat i aquesta indecisió,
transcurs d'esdeveniments posteriors,
reclamava una investigació:
Un descens als abismes més torbadors.

La veritat sembla emmanillada
lluita per escapar al destí imposat,
cada cop més involucrada

la veritable personalitat.
Una imaginació desbordada
potser és massa responsabilitat.

I l’últim és en prosa. Un text que podria ser la ressenya de contraportada d’una hipotètica novel·la perquè és una recopilació de frases tretes de les ressenyes de contraportada de 9 novel·les reals guanyadores del premi Sant Jordi: LA SALVATGE (Isabel-Clara Simó), L'OMBRA DE L'ATZAVARA (Pere Calders), EL TEMPS DE LES CIRERES (Montserrat Roig), LA TERANYINA (Jaume Cabré), EL SOL DE LA TARDA (Robert Saladrigas), EVANGELI GRIS (Vicenç Villatoro), AL MEU CAP UNA LLOSA (Olga Xirinacs), ELS COLORS DE L'AIGUA (Isidre Grau) i L'ENQUESTA DEL CANAL 4 (Avel·lí Artís-Gener).

Un sexagenari ric i divorciat amb un profund coneixement de la psicologia humana, en el marc de la Barcelona dels anys setanta i per tal de conquerir el poder, redescobreix la fúria de l'amor en el moment que la seva vida s'endinsa en el descens del sol de la tarda.
La seva vida errant a la recerca d'una mica de pau, al límit entre la realitat i la fabulació, dóna vida als grans arquetips de l'imaginari col·lectiu en que es reconeix, des del punt de vista periodístic, una vasta indagació esmaltada d'episodis adjacents i anecdòtics

---

GLOSSARI:

• Centons

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 011 [L04]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna , Sa lluna i Galionar"

Relats Conjunts (febrer - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Madonna del Magníficat [detall]" (Sandro Botticelli - 1481).

L’ESCOLA DEL FUTUR?

Vinga, nois i noies, apagueu els mòbils que hem de començar la classe d’història a través de l’art. Sense remugar, si us plau. Ja esteu totis? Perfecte, gràcies.

Avui estudiarem un altre detall del quadre al que estem dedicant tot el trimestre en aquesta assignatura i parlarem d’aquest fragment de la pintura que ja esteu veient a la pissarra. No us atabaleu si us sembla massa carregat, en aquest cas no tindrem en compte les diverses mans i braços que hi apareixen (que ja hauríeu de conèixer perquè corresponen als personatges del quadre i d’ells ja n’hem anat parlant en les classes anteriors) sinó que ens centrarem només en els dos objectes que s’hi veuen, és a dir la ploma i el llibre.

Aquests estris actualment ja obsolets, ens recorden dues activitats humanes que també han quedat en desús com són l’escriptura i la lectura. Perquè ho entengueu, l’escriptura vindria a ser el precursor de teclejar text damunt la pantalla del mòbil i la lectura seria com llegir aquest text, però més llarg i durant més temps. Amb això vull dir que abans la gent era capaç de llegir llibres que tenien centenars de pàgines escrites sense cap il·lustració o sense cap altre contingut audiovisual afegit i no ho feien per obligació sinó que, en alguns casos, ho gaudien i tot. Encara que us sembli estrany, anys enrere la lectura no era considerada un càstig com ara i la gent llegia llibres per entretenir-se i passar una bona estona. No cal que poseu aquesta cara de sorpresa, us asseguro que no estic exagerant gens.

Bé, en podríem parlar més a bastament, però ja han passat els cinc minuts i la classe s’ha d’acabar. Ara podeu tornar a engegar els mòbils i jugar-hi durant mitja hora, després farem cinc minuts de matemàtiques. No protesteu que tampoc n’hi ha per a tant, com sabeu en aquest curs ja toca que us impartim un mínim de contingut docent i que anem deixant enrere els jocs amb gomets de colors. S’ha de notar una mica que ja heu fet els setze anys, no trobeu?

Els misteris d'en Mac – Cas 019

019 - EL CAS DEL PIANISTA ASSASSINAT

M’havien contractat per fer de guardaespatlles d’un famós pianista que havia rebut diverses amenaces de mort. Vaig acceptar la feina perquè anava curt d’ingressos i tinc la mania de menjar cada dia, però us he de confessar que aquest és un tipus d’encàrrec que no m’acaba de fer el pes. Primer perquè no m’ha agradat mai fer de gos guardià de ningú, però sobretot perquè la majoria de les vegades aquestes amenaces no passen de ser bravates d’algun guillat i, encara que soni malament, m’hi avorreixo com una ostra quan no hi ha una mica d’acció a la feina.

Aquesta vegada, però, no vaig tenir temps d’avorrir-me perquè d’acció n’hi va haver ben aviat. El segon dia, mentre jo feia la meva ronda habitual (més per esbargir-me que per una altra cosa) per l’exterior de la mansió del pianista, algú havia entrat a l’estudi on el meu client practicava el concert núm. 1 per a piano de Sergei Prokofiev i l’havia matat. El vaig trobar tombat sobre el piano, assegut encara a la seva banqueta i amb el cap, esberlat per un fort cop, damunt les tecles. Semblava clar que l’assassí s’hi havia acostat sense ser sentit aprofitant la música de Prokofiev, més exactament i tal com marcava la partitura, durant el vigorós tema inicial fortissimo del primer moviment: «Allegro brioso» i també sense ser vist aprofitant que el mestre seia d’esquena a la porta, per colpejar-lo al cap amb un objecte contundent. Aquest objecte, un bust de marbre de Ludwig van Beethoven, era a terra, al costat mateix del cos. Es tractava, sense comptar el cadàver, de l’única cosa fora de lloc. La resta de la cambra no presentava cap senyal de l’atac i tot continuava tan perfectament ordenat com sempre.

La meva obligació era avisar la policia i així ho vaig fer, però també havia d’intentar no quedar com un complet inepte i, en conseqüència, mentre no arribava l’autoritat competent vaig dedicar-me a investigar el cas. Per començar cal dir que malgrat no agafar-me les rondes amb gaire entusiasme, això no vol dir que les fes negligentment i podia assegurar que a la finca no hi havia entrat ningú de fora. Per tant, el culpable havia de ser un dels habitants, a més del mort i de jo mateix, que hi havia aquell dia a la mansió. N’eren tres: l’assistent del mestre, el jardiner i el cuiner. Els vaig interrogar, però tots semblaven tenir coartada. L’assistent va estar preparant la roba que el pianista havia de portar al concert i, com feia sempre, va estar atent a les últimes notes de la peça que s’estava assajant per començar a omplir la banyera perquè el mestre ho trobés tot a punt quan pugés a la cambra. Vaig confirmar que aquesta era la seva ocupació habitual abans d’un concert, com era el cas, i vaig comprovar que de veritat l’havia feta perquè la banyera encara era plena d’aigua tal com m’havia dit. El jardiner em va explicar que s’havia dedicat a segar la gespa i, com que sabia que el mestre estaria assajant, va anar a fer-ho a l’altre extrem de la finca. Des d’allí el mestre no el sentia, però ell tampoc va poder escoltar res com vaig poder comprovar jo mateix quan vaig anar a corroborar-ho i vaig veure que, efectivament, una part no gaire gran d’aquella zona havia estat segada recentment. En el mateix cas es trobava el cuiner que, segons deia, havia passat l’estona de l’assaig endreçant el rebost del soterrani sense assabentar-se de res. Vaig constatar també que el rebost estava com una patena, però no em va semblar gaire diferent de com l’havia vist el dia anterior. Així i tot, coneixent la meticulositat del xef no em va estranyar que passés més estona de la suposadament necessària per deixar els pots de conserva ordenats al seu gust.

Cap d’ells semblava mentir, però segur que un d’ells ho feia... i em sembla que jo ja sabia qui era.

I vosaltres, heu descobert al presumpte assassí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

FALSOS DERIVATS

En gramàtica, els FALSOS DERIVATS (o PSEUDODERIVATS) són aquelles paraules que presenten diferències ortogràfiques respecte a les altres de la seva família perquè, generalment, són mots cultes que provenen directament del llatí en comptes de derivar de la paraula d’ús comú en català.

El servei de consultes lingüístiques OPTIMOT (un cercador en línia que ens ajuda a resoldre dubtes sobre la llengua catalana), els hi dedica la fitxa núm. 6147/5 on se citen els més característics:

Cal tenir present la pseudoderivació per recordar la grafia d'alguns mots que presenten dubte amb les parelles o/u o b/v. Per exemple, de la paraula catalana boca fem els derivats catalans boqueta o bocassa; en canvi, el mot bucal, que semblaria un derivat de boca, prové directament del llatí buccalis, i és per això que s'escriu amb una u i no amb una o.

Aquesta llista recull els pseudoderivats més habituals de la parella o/u:
boca: bucal (però bocassa, boqueta) / córrer: concurrència, ocurrència (però concórrer) / doble: duplicar, duplicitat (però doblar) / dolç: dulcificar, edulcorar (però endolcir) / home: humà, humanisme (però homenàs, homenot) / jove: juvenil (però jovent, joventut) / moc: mucosa (substantiu), mucositat (però mocar, mocós) / món: mundial, tercermundista (però rodamon) / nodrir: nutrició, nutrient, nutritiu (però nodriment) / ortiga: urticària (però ortigosa) / ploma: plumífer (però plomall, plomatge) / pols (masculí): pulsació, pulsió (però polsar, polsera) / pols (femení): expulsar, expulsió (però espolsar, polseguera) / sorgir: insurgent (però ressorgir) / títol: titulació, titular (però subtítol, titolet) / volcà: vulcanisme, vulcanòleg (però volcànic)

I aquesta llista recull els pseudoderivats més habituals de la parella b/v:
calb: calvície (però calbejar, calbesa) / cervell: cerebel, cerebral (però cervellera) / corb: curvatura, curvilini (però corba, corbat) / llavi: labial, labialitzar (però llaviejar) / lliure: liberal, liberalisme, liberalitzar (però lliurement) / moure: automòbil, mòbil, mobilitzar (però movible, moviment) / núvol: nebulós, nebulositat (però ennuvolat, nuvolada) / provar: improbable, probabilitat, probable (però aprovar, provable).

En conseqüència, els PSEUDODERIVATS sovint provoquen certa confusió ortogràfica al moment d’escriure’ls i cal prestar-los especial atenció, per això són l’objecte de diversos exercicis lingüístics que ens ajuden en aquest sentit. Per si us ve de gust posar-vos a prova, us enllaço un parell d’aquests exercicis que es poden solucionar en línia: El PRIMER és un test de llengua publicat al diari digital «El Nacional» i el SEGON és una de les proves d'autoavaluació que trobem a «Aules», el lloc web destinat a l’aprenentatge en línia a càrrec de la Generalitat Valenciana.

Un cop explicada la teoria i fets els exercicis, toca deixar la classe de llengua i passar a l’àmbit més lúdic dels jocs de paraules que és del que es tracta aquí. Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra ens defineix que s'entén per FALSOS DERIVATS en ludolingüística:

Joc que consisteix en l'establiment d'una relació xocant entre dos mots que morfològicament podrien estar relacionats però que no ho estan, com per exemple: «napa - napar» (pell d’ovella - camp de naps), «pit - pita» (tòrax - atzavara), «lúdic - ludisme» (del joc - moviment obrer anglès del segle XIX), «crit - inscrit» (veu - apuntat), «ordi - exordi» (cereal - introducció) o «bordar - desbordar» (lladrar - vessar). Els falsos derivats més comuns són les preteses parelles de masculí femení sense cap relació semàntica, com: «sol - sola», «pom - poma», «tren - trena», «tro - trona», «pot - pota» o «món – mona».

Veiem, doncs, que en aquest cas se supera el concepte estrictament lingüístic incloent-hi aquells mots que no estan relacionats entre si, però que són prou similars perquè aparentment sembli que aquesta relació existeix. D’aquesta manera i jugant amb la contraposició de dues paraules morfològicament relacionades però semànticament allunyades s’aconsegueix un efecte que ens crida l’atenció i és aquesta ‘sorpresa’ la que facilita l’ús d’aquests mots en la creació de jocs de paraules com, per exemple, els CALEMBOURS, les FACÈCIES o les FALSES ETIMOLOGIES.
Així i tot, com ja s’ha dit, en llengües com la nostra que distingeixen el gènere de les paraules diferenciant les masculines de les femenines, els FALSOS DERIVATS més abundants els trobem en les parelles de mots que semblen estar relacionats en aquest sentit quan, realment, no tenen res (o ben poc) a veure.

En podríem trobar molts exemples, us deixo com a mostra el llistat de "Mascles i Femelles" que apareix al fullet «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES (Humorada Fonètica)», un recull de diversos jocs de paraules humorístics que fou publicat dins la col·lecció ‘Biblioteca Popular’ per l’Editorial Millà:

MASCLES I FEMELLES
La femella del mascle, en lingüística,
és sovint molt diferent d'aquest.
Tan diferent, que la diferència resulta divertida.
Vegeu uns quants exemples:

La femella del sol és la sola.
La del pom, la poma.
La del broc, la broca.
La del pop, la popa.
La del toc, la toca.
La del tren, la trena.
La del foc, la foca.
La del coll, la colla.
La del be, la bena.
La del boc, la boca.
La del barb, la barba
La del cop, la copa.
La del pèl, la pela.
La del cos, la cosa.
La del mar, la 'mara'.
La del poll, la polla.
La del pot, la pota.
La del món, la mona.
La del dit, la dita.
La del cap, la capa.
La del quadre, la quadra.
La del capell, la capella.
La del solitari, la solitària.
La del morro, la morra.
La del mas, la massa.
La del tro, la trona.

I acabo amb un ús literari d’una d’aquestes ‘parelles lingüístiques’ que, de fet, no estan gens emparellades. Em refereixo al conte curt «Història d’amor» de l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès i Jordà (1963 - 2022) que explica l'enamorament entre un tren i la trena d'una nena. Fou publicat al diari EL PUNT el 28/07/1993 i el podeu llegir a continuació:

(Cliqueu AQUÍ per a veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Falsos Derivats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 010 [E04]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol i Artur "

Relats Conjunts (gener - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La mort i la donzella [Death and the maiden]" (Marianne Stokes - 1908).

L’ÀNGEL DE LA MORT S.L. / FAQS

- Qui som?

L’ÀNGEL DE LA MORT S.L. és l’empresa líder en el sector de l’acompanyament de les ànimes immortals des que abandonen el cos terrenal fins que arriben a les portes de l’eternitat.

- Per què som líders?

La nostra empresa és l’única que treballa amb autèntics àngels de la mort. Mentre la competència contracta simples esquelets amb capa i caputxa armats amb una dalla, nosaltres oferim un eficient tracte professional deixant els nostres usuaris a càrrec d’esvelts àngels negres amb magnífiques ales vellutades.

- Quines són les nostres tarifes?

El preu aplicat al servei dependrà de les circumstàncies de cada cas i l’usuari en serà puntualment informat en el moment del decés. En cas de mort col·lectiva (en un accident d’avió, per exemple) s’oferiran descomptes per a grups.

- S’ha de pagar per avançat?

Som conscients que a la tomba ningú s’emporta res i, per tant, no és necessari que l’usuari es preocupi per aquest aspecte. El nostre departament de comptabilitat els oferirà posteriorment facilitats de pagament a terminis tenint en compte que, una vegada a l’eternitat, de temps per a pagar n’hi ha de sobres.

- Es pot refusar el nostre servei?

L'usuari sempre pot apel·lar a la llei del lliure albir per a negar-se a ser acompanyat i intentar fer el trànsit en solitari. De totes maneres, nosaltres no ho aconsellem perquè trobar la llum al final del túnel no és tan fàcil com podria semblar. Per això, volem fer constar explícitament que si algú no arriba al seu destí i es queda vagant eternament als llimbs com una ànima en pena perquè l'usuari ha insistit a anar a la seva bola, nosaltres no n’acceptarem cap responsabilitat.

- Es pot triar on o quan se'ns apareixerà l’àngel de la mort?

Tot i que hi ha mètodes per a preveure la nostra visita (com optar pel suïcidi o contreure una malaltia terminal, per exemple), des de l’empresa desaconsellem fer-los servir perquè es carreguen tota la sorpresa que ha de ser part fonamental de la nostra feina.

- Què he de fer si quan em moro no apareix el meu àngel de la mort?

Si cap dels nostres empleats acut per acompanyar-lo és perquè, malgrat les aparences, l'usuari continua viu i, per tant, no li ha arribat la seva hora. El més aconsellable en aquests casos és denunciar per negligència mèdica a qui hagi firmat el certificat de defunció. Si no és possible efectuar aquest tràmit perquè, per exemple, l’usuari ja ha estat dipositat dins d’un nínxol, aleshores no cal patir perquè apareixerem en un termini que, depenent sempre de la resistència de cadascú, no acostuma a ser massa llarg.

- Finalment m'he mort i l'àngel ha vingut, com he d’actuar quan arriba aquest moment?

El nostre consell és deixar-se portar, nosaltres ens encarreguem de tot. Ara bé, ja que és habitual que la nostra aparició produeixi, com ja s’ha dit, certa sorpresa i astorament en l'usuari, no està de més que aquest provi de trencar el gel amb expressions del tipus: «Carai, m’has donat un ensurt de mort» que, per la seva obvietat, sempre fan gràcia i suavitzen la tensió del moment. Malgrat tot, i com que sabem que en aquestes circumstàncies no s’acostuma a estar per a massa festes, entenem perfectament que no se’ns dirigeixi la paraula i, fins i tot, que es produeixi una primera reacció no del tot positiva.

- L’ÀNGEL DE LA MORT S.L. em garanteix la salvació eterna?

La nostra feina es limita a l’acompanyament en el trànsit final i no som responsables de com es reparteixen les ànimes un cop hagin ingressat a l’eternitat. Per tant, recordem que no serveix de res penedir-se davant dels nostres empleats. Recomanem que, en cas de ser necessari, aquest penediment es produeixi en vida i que, si és possible, s’intenti remeiar abans de morir qualsevol mala acció que s’hagi comès.

- Què passa si jo no crec en l’existència d’una ànima immortal ni en el més enllà?

No conèixer la llei, no eximeix de complir-la. Els ateus, agnòstics i descreguts en general seran tractats com tota la resta. Ara bé, tenint en compte les circumstàncies concretes d’aquests usuaris que fan que la sorpresa de la qual parlàvem en els punts anteriors sigui molt més gran en el seu cas i que tot el que els hi està passant els hi vingui molt més de nou perquè no s’ho esperaven, l’empresa els ofereix la possibilitat, abonant un petit suplement, de fer el seu trànsit acompanyats per àngels especialment entrenats que els ajudaran a passar millor el mal tràngol que comporta descobrir que tota la vida havien estat equivocats.

- Hi ha habilitat un servei d’atenció a l’usuari per, si s’escau, tramitar possibles queixes?

No, perquè seria un malbaratament inútil de recursos. Com s’ha apuntat anteriorment, tots els nostres empleats pertanyen al gremi dels éssers celestials i això fa que qualsevol de les nostres actuacions quedi emparada per la llei dels dogmes de fe que decreta la nostra infal·libilitat. Nosaltres no ens equivoquem mai i aquest fet incontestable invalida, per si mateix, qualsevol reclamació que se’ns adreci.

PS: Resulta que aquest és el 3100è post de XAREL-10, està bé haver-hi arribat sense perdre l'humor (negre, en aquest cas). Moltes gràcies per ser-hi... als que encara hi sou. :-)