EMPELT (o ENCAST)

En enigmística, un EMPELT és l’artifici lingüístic que consisteix a inserir una paraula dins d’una altra per a obtenir un tercer mot final que n’és la suma. Per exemple, si a un BUDA l’armem amb una FONA, en resultarà una BUFONADA.

N’existeix una variant més senzilla anomenada FALCA que seria la versió contrària al DESCART i que consisteix a empeltar una sola lletra (o síl·laba) dins la paraula contenidor per crear-ne una altra de diferent. Així per exemple, quan encastem una D dins d’una PERA la fruita es transforma en una PEDRA.

[Imatges generades amb intel·ligència artificial per Bing]

Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra ens explica que la FALCA agafa aquesta denominació de l'italià ‘zeppa’ i que es fa servir a les definicions críptiques dels mots encreuats, afegint que és un joc que només té un cert interès quan la falca introduïda té sentit per si mateixa. També ens en dona un parell d’exemples sil·làbics: «Si li agafes POR als COMTES ja veuràs com et COMPORTES» o «Quan la CARINA ve a prendre el TE sembla la CATERINA».

Tornant als EMPELTS pròpiament dits, que també es poden denominar ENCASTS o ENCASTAMENTS, n’hi ha diverses variants depenent de la manera com s’introdueix una paraula dins l’altra (sencera, per síl·labes, per lletres, fragmentada, etc.). Màrius Serra en destaca, però, dues de bàsiques en l’àmbit dels passatemps:

EMPELT: Adaptació catalana del joc enigmístic italià anomenat ‘intarsio’, que consisteix en la introducció alterna de les síl·labes d’un mot a l’interior d’un altre per tal de formar-ne un tercer, com per exemple: «La moció prospera al consistori de Delos» es resol amb «Demolició» (Moció al consistori deli; Mo-ci-ó a De-li; De-mo-li-ci-ó).
La fórmula de presentació de l'empelt acostumava a ser rimada en l’enigmística italiana clàssica, i la millor variant resultava ser la sil·làbica.

ENCASTAMENT: Adaptació catalana del joc enigmístic italià anomenat ‘incastro’, que consisteix en la formació d’una paraula oculta sil·làbicament en l'estructura interna d’altres. En Miquel Sesé, primer a la revista «...Més» i després al «Suplement dominical» del diari Avui, ha adoptat una fórmula fixa a base de noms propis de quatre síl·labes encastats en una bateria de quatre troiques de mots trisíl·labs amb la segona síl·laba oculta. Un exemple d’aquesta modalitat, seria:

Les síl·labes ocultes formen el cognom d’un excel·lent jugador de bàsquet català:
Di—na / Mu—da / Es—par / Ca—tàs
Ca—tat / Rat—dor / Re—bra / Sim—tic
Pa—ment / Co—da / Es—bell / Cla—da

La resposta, com es pot comprovar, és VILLACAMPA, tot i que no hi pot haver l’absoluta certesa que sigui resposta única.

Per a acabar el post, he recuperat mitja dotzena d’aquests passatemps publicats ja fa més de tres dècades al diari AVUI. Us els presento a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-los:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Empelt (o Encast)
• Falca

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

---

ADDENDA:

Com heu vist, per a il·lustrar aquest text he fet servir el creador d'imatges per intel·ligència artificial de Microsoft Bing. He trobat molt interessant comprovar la capacitat d'aquesta eina per a generar imatges a partir d'una descripció d'allò que vols que et dibuixi i cal admetre que se'n surt força bé. En el cas de les dues del post d'avui, us he de dir que la "peDra" ha sortit de seguida només demanant-li que fes una «escultura de pedra amb forma de pera amb una lletra D a dins». En canvi, la "buFONAda" ha costat molt més perquè de la descripció «escultura d’un buda amb barret de bufó disparant una fona» no ha sabut plasmar com és una fona i la substituïa per un arc amb fletxes. He hagut d’anar modificant diverses vegades aquesta descripció, utilitzant sinònims i ampliant-la, fins que ha sortit la que he publicat.

Si us explico tot això és perquè en una de les tongades d’imatges que m’ha presentat, a més del buda assegut, el barret de bufó i la ‘fona’, la IA hi ha afegit un simpàtic animaló. Primer m’ha sorprès, però quan n’he entès la raó m’ha fet molta gràcia. Us en mostro una d'aquestes a continuació, a veure si vosaltres també endevineu perquè quan demanes una imatge amb una "fona" et pot arribar a aparèixer un "peresós"...

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "

Jocs de sobretaula - 015

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (novembre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Vista de l'Acròpolis d'Atenes" (Jean Auguste Dominique Ingres – 1841/49).

APUNTS D’UN VIATGE A GRÈCIA

Situada al sud-est d'Europa, Grècia és un destí turístic fonamental per a la comprensió del món occidental perquè n’és part intrínseca de les seves arrels culturals, polítiques i intel·lectuals. Considerada el bressol de la democràcia, fou en aquest país on, per allà al segle V aC, es posaren les bases d’aquest sistema polític que es fonamenta en donar veu al poble permetent la participació ciutadana en l’elecció directa dels seus representants polítics basant-se en les propostes electorals de cadascun d’ells. Aquestes ‘propostes electorals’ són una sèrie de promeses que fan els polítics i que, generalment, no es molesten a complir. Aquest fet, que a primer cop d’ull ens podria semblar molt greu, en realitat no representa cap problema per a la majoria de votants i els va molt bé als polítics perquè així poden repetir les mateixes promeses en successives eleccions i s’estalvien feina. Tot són avantatges.

Com acabem de dir, Grècia és reconeguda per la seva rica història i d’aquest fet en trobem mostres per tot el país. Un dels exemples de visita obligada és l’Acròpolis d’Atenes on destaca el magnífic Partenó. Cal dir, però, que aquest temple construït com un homenatge a la deessa Atena, no presenta actualment l’esplendor d’anys enrere sinó que m’atreviria a afirmar que el tenen força descuidat i, sense voler ofendre ningú, a mi em va semblar gairebé en ruïnes. Tanmateix, aquest detall sembla importar poc als grecs que no els fa res ensenyar-lo amb orgull als turistes i, fins i tot, fan pagar entrada per visitar-lo. No va ser el meu cas, jo no em deixo enredar tan fàcilment i ja li vaig dir al guia que abans de pagar per entrar-hi esperaré que s’hagin acabat les reformes. Ara bé, em sembla que les obres van per llarg perquè no vaig veure ni grues ni paletes treballant-hi. En fi, ells s’ho perden.

Més enllà de les ruïnes i els monuments, Grècia també destaca per la seva espectacular bellesa natural i pel seu clima mediterrani amb estius càlids, hiverns suaus i una pluviometria relativament escassa. Hi ha un antic proverbi atenenc que resumeix perfectament aquest últim aspecte i que fa així: «Προu quε πλοu, περò πλοu ποc». Si en fem una transcripció fonètica, aquesta parèmia popular grega es pronuncia «Prou que plou, però plou poc» i malgrat que, com totes les frases fetes, no té una traducció directa al català en podem fer una interpretació grosso modo per trobar-ne el significat que vindria a indicar que és ben cert que plou, però que no ho fa en quantitat suficient.

Aprofito aquest darrer apunt lingüístic per parlar de l’idioma grec, una llengua de gran importància històrica i considerada de les més antigues i influents de tot món occidental. És un idioma força incomprensible i que a mi em va semblar molt complicat d’aprendre, però potser estic equivocat i realment no és tan difícil com prova el fet que vaig trobar-me molts nens que, ja de ben petits, el parlaven perfectament. La seva característica principal, com heu vist al paràgraf anterior, és que no fan servir el nostre abecedari (a, be, ce, etc.) sinó que els grecs utilitzen unes lletres diferents, amb noms tan curiosos com alfa o beta, que no tenen res a veure amb l’alfabet.

No podem afirmar que coneixem un indret si no esmentem, ni que sigui breument, la seva gastronomia. El menjar grec destaca per l’ús dels ingredients frescos regats amb oli d'oliva i assaonats amb herbes aromàtiques. Una cuina típicament mediterrània que ens ofereix plats molt apetitosos amb una pinta estupenda, però que no us puc dir quin gust tenen perquè no en vaig tastar cap que a mi no m’agraden els menjars estranys. No patiu que no vaig passar gana, per sort a Atenes també hi han arribat els McDonald’s.

Per acabar i posant el punt final a aquest text dedicat al meu últim viatge, us parlaré dels habitants d’aquest pintoresc país. Els grecs són apassionats, acollidors i amb un fort sentit de la comunitat. Saben gaudir de la vida i es mostren orgullosos de les seves tradicions, alhora que demostren una gran hospitalitat cap als forasters. No obstant això, jo vaig trobar que els manca una mica de sentit de l’humor. Com que a mi em costa una mica trencar el gel quan conec gent nova, vaig preparar-me especialment per a aquest viatge un acudit molt bo que fa així: «Així que això és Grècia? Doncs quina gràcia!». És boníssim i no dubto que, tal com jo, tots vosaltres us esteu petant de riure ara mateix amb aquest genial joc de paraules. Doncs voleu creure que cap ni un dels molts grecs a qui els hi vaig explicar ho va trobar graciós? Ho trobo incomprensible i estic segur que vosaltres tampoc ho enteneu. Però ho hem de respectar, deu ser la seva cultura...

Els misteris d'en Mac – Cas 016

016 - EL CAS DELS INFORMES PERICIALS

Com ja sabeu per altres casos que us he portat aquí, molta de la feina d’un investigador privat s’ha de fer al carrer seguint sospitosos o interrogant testimonis, però no sempre va així i en més d’una ocasió ens toca quedar-nos al despatx repassant documents i informes pericials d’on traiem les pistes que ens calen per avançar.

Per exemple, ara estic estudiant l’informe de la revisió mèdica d’un tal David L. V. que us puc resumir així:
Home, edat 38 anys.
Antecedents Tòxics i Fisiològics: Consumidor habitual d'alcohol i tabac.
Antecedents Patològics: Valvulopatia cardíaca infantil.
Analítica: Hiperuricèmia. Hipercolesterolèmia. Transaminases i Transferases elevades. Trastorns en el metabolisme de lípids. Hipertensió arterial.
Control Ocular: Miopia alta, ús obligatori de lents correctores.
Control Audiomètric: Acúfens esporàdics. Pèrdua auditiva unilateral esquerra en etapa inicial.
Control Espiromètric: Trastorn ventilatori lleu. Capacitat pulmonar disminuïda.

Potser pensareu que no és un informe gaire optimista i que en David s’hauria de cuidar més, però per fer-vos canviar d’opinió en tinc prou amb ensenyar-vos un altre informe al seu nom. Aquest no el firma cap metge sinó que l’ha redactat el Servei Català de Trànsit:

Atestat d’accident de trànsit mortal per estimbada.
El vehicle, per raons que s’estan investigant, ha sortit de la via precipitant-se per un vessant pronunciat fet que, igualment a l’espera d’acabar les investigacions pertinents, sembla ser la causa de la mort del conductor i únic ocupant.
Després de forçar portes i finestres que havien quedat tancades, s’ha pogut recuperar el cos i s’ha procedit a la seva identificació gràcies al document d’identitat trobat dins la seva cartera on també hi havia el carnet de conduir, dues targetes de crèdit i diners en efectiu per valor de 35 euros. Aquesta cartera, un telèfon mòbil i un joc de claus eren els únics objectes que portava damunt, a més de la roba. Un cop identificat com en David L. V. de 38 anys d’edat s’han fet els tràmits oportuns per efectuar el seu trasllat al centre forense on es procedirà a l'examen físic i toxicològic del cadàver.
L’escorcoll de les restes de l’automòbil no han aportat cap dada rellevant. Els objectes trobats a l’interior han estat els següents: La documentació i la clau del vehicle, aquesta última encara al pany; un paquet de tabac amb mitja dotzena de cigarretes i un encenedor de plàstic a dins; un joc d’eines bàsiques del cotxe amb els triangles d’emergència i armilla obligatòria; un paquet de sis llaunes de cervesa; un tiquet d’aparcament caducat i alguns altres papers diversos que, a primer cop d’ull, no tenen gens d’interès per a la investigació.

Què em dieu ara? Segur que convindreu amb mi que per molt dolent que sigui l’informe d’una revisió mèdica mai serà tan greu com un atestat d’accident mortal. En fi, torno a la feina que si estava repassant aquests informes pericials, és per encàrrec de la companyia asseguradora que ha de pagar l’accident. Ara els truco per dir-los que no s’afanyin a fer-ho, hi ha un detall que em fa dubtar que hagi estat tan ‘accidental’ com sembla...

I vosaltres, sabeu quin detall és el que no quadra en aquest cas?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

TEXTOS ESPORGATS

En ludolingüística, es denominen TEXTOS ESPORGATS aquells que s'obtenen mitjançant la supressió de certs elements d'un text anterior. Aquests elements a eliminar poden ser lletres, paraules o frases senceres que, un cop esporgades del text original, deixen a la vista un nou text generalment amb un sentit ben diferent.

Aquest joc de paraules es basa en els DESCARTS, però en aquest cas en comptes d’aplicar-los sobre una única paraula ho fem sobre un text complet.
Seria el cas de la frase «Si voleu regnar, ataqueu el pont i feu la ronda pels nous quadrants. Ser grans és pensar tot planer» que quan suprimim totes les lletres ‘N’ es converteix en «Si voleu regar, ataqueu el pot i feu la roda pels ous quadrats. Ser gras és pesar tot plaer».
L’exemple més conegut serien aquells textos (o poemes) que oculten un doble sentit que se’ns fa evident quan els tornem a llegir sense tenir en compte, per exemple, totes les línies (o versos) parells.

Preparant aquest escrit, vaig trobar un recent acudit gràfic de l’il·lustrador i dibuixant escocès Tom Gauld que utilitza també aquest artifici lingüístic quan del llarg discurs d’un dels protagonistes de la vinyeta («Tinc una idea: Hem de fer el pacte de no tornar a comprar un altre llibre fins a haver-ne llegit algun més dels molts que ja tenim. Els llibres estan prenent el control!»), l’altre personatge només escolta allò que l’interessa («Tinc una idea: HEM DE fer el pacte de no tornar a COMPRAR un altre llibre fins a haver-ne llegit algun MÉS dels molts que ja tenim. Els LLIBRES estan prenent el control!»)

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens parla dels més clàssics d’aquests jocs de paraules:

Hi ha un exemple clàssic de text esporgat de rang sil·làbic que ha resultat d’una gran transcendència en el món de la música. Els noms de les notes que componen la nostra escala musical —ut, re, mi, fa, sol, la, si— són atribuïts al monjo benedictí italià Guido d’Arezzo (995-1050?). Aquest teòric musical va batejar les notes prenent la primera estrofa de l'himne a sant Joan Baptista ‘Ut queant laxis’ i amputant-ne sil·làbicament (ço és, apocopant) les primeres paraules de cada hemistiqui: UT queant laxis REsonare fibris / MIra gestorum FAmuli tuorum / SOLve pollutd  LAbii reatum / Sancte Ioannes.
Però els textos esporgats més interessants des d’un punt de vista ludolingüístic són els poemes de doble lectura a la manera de l’elogi enverinat als jesuïtes que recull Tabourot. Aquest artifici és força freqüent en la literatura espanyola. Tirso de Molina, per exemple, va incloure dues cartes en vers d’aquesta índole a les escenes VIII, IX i X de l’acte tercer d’una comèdia anomenada ‘Amar por arte mayor’. La primera té dos sentits distints i la segona tres. També Sor Juana Inés de la Cruz va escriure un vers de triple lectura que duu per títol ‘Labyrinto Hendecasyllabo’ que fins i tot porta instruccions d’ús: «Léese tres veces, empezando la lección desde el principio, o desde cualesquiera de las dos ordenes de rayas.» Cada vers conté un hendecasíl·lab, un octosíl·lab i una ‘endecha’ hexasil·làbica.
L’artifici es va popularitzar també en prosa com un divertiment per lloar algú i fotre-se’n alhora. El professor Albert Rossich me’n va fer arribar un exemple satíric que va localitzar al dors de la pàgina 345 del manuscrit 1.141 de la Biblioteca de Montserrat. L’original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol «Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba». Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l’autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada de tots els seus defectes. També Carbonero en reprodueix dos exemples, entre els quals destaca la carta que una filla adreça a sa mare el dia que marxa de casa: de la lectura lineal es desprèn que la noia ingressa en un convent, però llegint-ne només les ratlles senars descobrim que fuig amb el seu amant.

Al mateix volum, Serra també ens ofereix dos exemples més contemporanis en català.

El primer apareix a la novel·la de Jordi Mata titulada ‘La compassió del dimoni’ (Ed. Bromera – 1999) on, a la pàgina 191, trobem el següent text que, quan n’eliminem les línies parells, amaga un missatge dedicat, segons sembla, a l’escriptor i articulista Xavier Bru de Sala que quan Jordi Mata va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1996 amb ‘El misteri de Berlín’ (Columna Ed. - 1997) va publicar un article molt crític sobre l’encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, això a Mata no li va fer gens de gràcia i va decidir ‘venjar-se’ des de la ficció:

Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d’algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l’extraordinari, però també de tots
aquells que no s’acontenten a parlar només d’una fava
i d’una figa i volen saber per quin camí una fama s’em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge.

El segon exemple en català és obra del mateix Màrius Serra que el dia 20/04/1995 a la seva secció ‘Enigmística’ del diari AVUI va publicar una suposada crònica anticipada de la diada de Sant Jordi que, també després d’esporgar-ne les línies parells, resultava ser una diatriba plena d’improperis cap a un crític literari. Us deixo el retall d’aquell diari per si us ve de gust llegir l’article complet:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Textos esporgats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 009 [M03]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (octubre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Sirenes [Wasserschlangen II]" (Gustav Klimt – 1907).

L’EXTINCIÓ DE LES SIRENES

Actualment, les sirenes no existeixen. Aquests éssers mitològics, meitat dona meitat peix, avui només apareixen a les rondalles, a les llegendes o a les pel·lícules de Disney, però anys enrere el Mediterrani n’estava ple i a la literatura clàssica podem trobar diverses proves de la seva presència al nostre mar, abans que s’extingissin per a sempre. No em refereixo a l’Odissea d’Homer que, segur, és l’exemple que primer us ha vingut al cap perquè en aquesta obra tot el capítol dedicat a les sirenes és una pura ficció novel·lesca sinó que citaré fonts historiogràfiques més fiables com serien les Quatre Grans Cròniques catalanes.
Aquestes cròniques recullen els fets més importants de la nostra història medieval i la primera d’elles és el ‘Llibre dels Feyts’ que explica els esdeveniments més destacats del regnat de Jaume I el Conqueridor. Recentment se n’ha descobert un nou apèndix on se’ns relata com va començar la conquesta de Mallorca l’any 1229: «... Partírem del port de Salou i, poc després de salpar, rebérem la visita d’un grup de sirenes que nadaren al costat dels nostres vaixells fent-nos companyia. Les belles dames amb cua de peix ens oferiren llurs cants melodiosos que delectaren la tripulació i ens feren créixer l’ànim per afrontar amb més valor la guerra contra els sarraïns. Quina sort tinguérem amb la seva presència que primer ens sadollà l’ànima i després, quan les pescarem i cuinarem, també ens omplí l’estómac. Foren un gran regal de Nostre Senyor!...»

Potser això us ha sorprès, però, efectivament, les sirenes eren comestibles i d’aquest fet també en quedà constància al ‘Llibre de Sent Soví’ (1324), el més antic receptari conegut de cuina catalana. En una primera edició completa, inèdita fins ara, hi podem trobar diverses receptes de sirena i alguns consells a tenir en compte per a la seva correcta elaboració: «La dama del mar ha de ser pescada amb cura i conservada viva fins que arribi a la cuina. Allí, el cuiner ha de saber mantenir-se completament sord als seus precs de clemència i, agafant-la dels cabells, ha de procedir a submergir-la tres cops en una olla d’aigua bullent. Aquesta tècnica, que estova la carn i fa més fàcil treure’n l’escata, no és tan cruel com podria semblar perquè hi ha estudis que demostren que les sirenes no pateixen en cap moment, malgrat que els esfereïdors crits de dolor que acostumen a proferir podrien fer-nos pensar equivocadament tot el contrari. La peça, un cop morta i escaldada, cal trossejar-la separant correctament la part superior (carn) de l’inferior (peix) que s’han d’assaonar de manera diferent abans de posar-les juntes a la cassola per preparar un suculent guisat ‘mar i muntanya’.»

Com s’ha vist, no era un plat fàcil de preparar i si a això li afegim el detall que a les mestresses de casa no els feia gaire gràcia cuinar un peix que, de meitat cap amunt, se’ls assemblava, doncs s’entén que la sirena no fos un plat habitual a les cuines del nostre país. De fet, només les utilitzaven alguns cuiners professionals i com que se’n pescaven molt poques, això en mantenia la població relativament estable. Aquest equilibri ecològic podria haver durat fins als nostres dies, però a mitjans del segle XVIII a Barcelona va tenir lloc un fet determinant per a aquesta història. A fi d'allotjar els ciutadans que havien vist enderrocades les seves cases amb motiu de la construcció de la ciutadella imposada per Felip V, es va crear la Barceloneta i, en pocs anys, aquest barri s’omplí de restaurants que competien per oferir el millor guisat de sirena possible. L'èxit d’aquesta iniciativa fou tan gran que ben aviat s’hi apuntaren restaurants de tota Catalunya (cal destacar aquí, la deliciosa variant de sirena amb romesco que feien al Serrallo de Tarragona) i de la resta d’Europa. Això va provocar una sobreexplotació dels caladors de sirenes i propicià la seva extinció definitiva.

Pel que sabem, l’última sirena de totes fou pescada el 13 de juliol de 1789 per un pescador del port de Benicàssim al País Valencià que la va vendre per una xifra astronòmica a l'ambaixador francès que estiuejava a la zona. Aquest la va enviar immediatament a la cort de França i aquella mateixa nit fou servida en un sopar de gala que Lluís XVI i Maria Antonieta van oferir als seus convidats dilapidant, un cop més, els impostos dels contribuents que patien gana. L’endemà al matí, quan el poble se n’assabentà, es va iniciar una revolta popular que els va portar amb tota la camarilla a prendre la Bastilla mentre cridaven: «Si no ens doneu sirena, us donarem tall rodó» (fent referència a la guillotina). Acabava de començar la Revolució Francesa, el primer entrebanc de la qual va ser haver de canviar a correcuita d’eslògan perquè les sirenes ja s’havien extingit i no es poden demanar impossibles. Ho van resoldre amb un lema igual d’impactant, però que (il·lusos) creien molt més assequible: «Llibertat, Igualtat i Fraternitat».