GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 6 de novembre del 2023

TEXTOS ESPORGATS

En ludolingüística, es denominen TEXTOS ESPORGATS aquells que s'obtenen mitjançant la supressió de certs elements d'un text anterior. Aquests elements a eliminar poden ser lletres, paraules o frases senceres que, un cop esporgades del text original, deixen a la vista un nou text generalment amb un sentit ben diferent.

Aquest joc de paraules es basa en els DESCARTS, però en aquest cas en comptes d’aplicar-los sobre una única paraula ho fem sobre un text complet.
Seria el cas de la frase «Si voleu regnar, ataqueu el pont i feu la ronda pels nous quadrants. Ser grans és pensar tot planer» que quan suprimim totes les lletres ‘N’ es converteix en «Si voleu regar, ataqueu el pot i feu la roda pels ous quadrats. Ser gras és pesar tot plaer».
L’exemple més conegut serien aquells textos (o poemes) que oculten un doble sentit que se’ns fa evident quan els tornem a llegir sense tenir en compte, per exemple, totes les línies (o versos) parells.

Preparant aquest escrit, vaig trobar un recent acudit gràfic de l’il·lustrador i dibuixant escocès Tom Gauld que utilitza també aquest artifici lingüístic quan del llarg discurs d’un dels protagonistes de la vinyeta («Tinc una idea: Hem de fer el pacte de no tornar a comprar un altre llibre fins a haver-ne llegit algun més dels molts que ja tenim. Els llibres estan prenent el control!»), l’altre personatge només escolta allò que l’interessa («Tinc una idea: HEM DE fer el pacte de no tornar a COMPRAR un altre llibre fins a haver-ne llegit algun MÉS dels molts que ja tenim. Els LLIBRES estan prenent el control!»)

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens parla dels més clàssics d’aquests jocs de paraules:

Hi ha un exemple clàssic de text esporgat de rang sil·làbic que ha resultat d’una gran transcendència en el món de la música. Els noms de les notes que componen la nostra escala musical —ut, re, mi, fa, sol, la, si— són atribuïts al monjo benedictí italià Guido d’Arezzo (995-1050?). Aquest teòric musical va batejar les notes prenent la primera estrofa de l'himne a sant Joan Baptista ‘Ut queant laxis’ i amputant-ne sil·làbicament (ço és, apocopant) les primeres paraules de cada hemistiqui: UT queant laxis REsonare fibris / MIra gestorum FAmuli tuorum / SOLve pollutd  LAbii reatum / Sancte Ioannes.
Però els textos esporgats més interessants des d’un punt de vista ludolingüístic són els poemes de doble lectura a la manera de l’elogi enverinat als jesuïtes que recull Tabourot. Aquest artifici és força freqüent en la literatura espanyola. Tirso de Molina, per exemple, va incloure dues cartes en vers d’aquesta índole a les escenes VIII, IX i X de l’acte tercer d’una comèdia anomenada ‘Amar por arte mayor’. La primera té dos sentits distints i la segona tres. També Sor Juana Inés de la Cruz va escriure un vers de triple lectura que duu per títol ‘Labyrinto Hendecasyllabo’ que fins i tot porta instruccions d’ús: «Léese tres veces, empezando la lección desde el principio, o desde cualesquiera de las dos ordenes de rayas.» Cada vers conté un hendecasíl·lab, un octosíl·lab i una ‘endecha’ hexasil·làbica.
L’artifici es va popularitzar també en prosa com un divertiment per lloar algú i fotre-se’n alhora. El professor Albert Rossich me’n va fer arribar un exemple satíric que va localitzar al dors de la pàgina 345 del manuscrit 1.141 de la Biblioteca de Montserrat. L’original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol «Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba». Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l’autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada de tots els seus defectes. També Carbonero en reprodueix dos exemples, entre els quals destaca la carta que una filla adreça a sa mare el dia que marxa de casa: de la lectura lineal es desprèn que la noia ingressa en un convent, però llegint-ne només les ratlles senars descobrim que fuig amb el seu amant.


Al mateix volum, Serra també ens ofereix dos exemples més contemporanis en català.

El primer apareix a la novel·la de Jordi Mata titulada ‘La compassió del dimoni’ (Ed. Bromera – 1999) on, a la pàgina 191, trobem el següent text que, quan n’eliminem les línies parells, amaga un missatge dedicat, segons sembla, a l’escriptor i articulista Xavier Bru de Sala que quan Jordi Mata va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1996 amb ‘El misteri de Berlín’ (Columna Ed. - 1997) va publicar un article molt crític sobre l’encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, això a Mata no li va fer gens de gràcia i va decidir ‘venjar-se’ des de la ficció:

Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d’algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l’extraordinari, però també de tots
aquells que no s’acontenten a parlar només d’una fava
i d’una figa i volen saber per quin camí una fama s’em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge.


El segon exemple en català és obra del mateix Màrius Serra que el dia 20/04/1995 a la seva secció ‘Enigmística’ del diari AVUI va publicar una suposada crònica anticipada de la diada de Sant Jordi que, també després d’esporgar-ne les línies parells, resultava ser una diatriba plena d’improperis cap a un crític literari. Us deixo el retall d’aquell diari per si us ve de gust llegir l’article complet:
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)






8 comentaris:

Pons ha dit...

Ja costa a vegades entendre el primer sentit d'un text com per que a sobre un text tingui dues lectures diferents

McAbeu ha dit...

PONS: Tens més raó que un sant. :-))

sa lluna ha dit...

He, he, he!, d'això se'n diu diplomàcia pura i... dura.
M'ha encantat!.

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Per alguna cosa diuen que el millor lloc per amagar una cosa és deixar-la a la vista, però ben camuflada. :-D

Gràcies. Abraçades!!

xavier pujol ha dit...

Quan algun polític (o qualsevol altre tipus de persona famosa) la vessa sempre diu que han tret les seves paraules fora de context. M'ha agradat molt aquella d'esborrar les línies parells. En Bru de Sala es devia quedar amb un pam de nas.

Carme Rosanas ha dit...

He trobat molt interessant aquests exercicis d'esporgar textos.

Em sembla que ha de ser molt difícil confegir-los. I m'ha fer molta gràcia que fins i tot fessin coincidir mitges paraules amb una línia i amb l'altra línia següent...
Moltes gràcies, Mc! M'encanta que ens expliquis aquestes coses.

McAbeu ha dit...

XAVIER: Cert. Aquesta classe de gent (i els polítics, sobretot) són molt de no dir allò que realment pensen i quan algun cop se'ls hi escapa, aleshores sempre s'excusen en el "fora de context". Parlen molt, però volen que els entenguem poc... i justament per això ja els anem entenent massa.

No coneixia aquesta anècdota i vaig trobar genial que Jordi Mata contestés l'article de Bru de Sala amb aquest joc de paraules en la seva següent novel·la. És un exemple perfecte per aquest post dedicat als textos esporgats.

McAbeu ha dit...

CARME: Jo també ho penso que no ha de ser gens fàcil fer-ne un que quedi tan ben lligat com aquests del post. I aquest detall d'aprofitar només parts d'alguna paraula ja és d'alt nivell.

I a mi m'agrada explicar-les. :-)

Gràcies a tu. Abraçades!!

Publica un comentari a l'entrada