EL MAGATZEM

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, de març 07, 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 001 (i POST 3000)


Aquest és el 3000è Post de XAREL-10. Tota una efemèride que cal destacar com es mereix i, fins i tot, que caldria celebrar com cal.

Ara bé, a diferència de l’any 2011 quan vaig publicar el Post 1000 o del 2015 quan va sortir el Post 2000, aquesta vegada no organitzaré cap Concurs Blogaire perquè trobo que les circumstàncies actuals no conviden a repetir una moguda com aquelles. Ja veurem com està l’ambient quan li arribi el torn al Post 4000 (a començaments del 2041, al ritme de publicació actual), però aquest 2022 prefereixo fer alguna cosa més tranquil·la per a, malgrat tot, convertir aquest Post 3000 en un post especial.

En conseqüència, he decidit que aquesta podria ser una immillorable ocasió per fer tornar el LLIBRE (i els seus Rètols Vermells) recuperant d’aquesta manera la publicació periòdica d’enigmes al XAREL-10. Quan, l’any 2018 en ocasió del 10è Aniversari, vaig canviar el format del blog i vaig deixar de publicar enigmes diaris, us vaig explicar que una de les idees que tenia per continuar fent bullir l’olla, era aprofitar una sèrie d’històries curtes amb enigma inclòs que havia recopilat. Doncs les he repassat i n’he adaptat algunes en forma d’enigma de detectius que us aniré plantejant a partir d’avui amb periodicitat (més o menys) mensual, esperant que us agradi la idea i us engresqueu a jugar-hi.

I després d’aquest llarg preàmbul (tant que fins i tot he pogut encabir-hi un ou de pasqua), el que toca és desempolsegar el meu carnet d’investigador privat i proposar-vos el primer MISTERI D’EN MAC perquè proveu de treure’n l’entrellat. Aquí el teniu...


001 - EL CAS DEL DOCUMENT AMAGAT


Per resoldre el primer misteri que us presento no em caldrà sortir de casa perquè me l'ha plantejat un oncle meu. Em refereixo al tiet Pere Llada que, després d’uns mesos vivint amb nosaltres, ens va deixar per passar a millor vida. Efectivament, no hi ha dubte que l'home viu molt millor al nou xalet de luxe que s’ha fet construir al Priorat que no al nostre pis. Tot això us ho explico perquè ahir em va enviar el següent correu: «Hola, Mac. Necessito un document que vaig amagar (molt ben amagat) a casa teva. Com que una imatge val més que mil paraules, en comptes d’explicar-te on és t’adjunto un petit esbós. És urgent. Salut».

El meu tiet és molt detallista, per això no em va estranyar que el seu «petit esbós» fos un meticulós dibuix al carbonet que gairebé sembla una fotografia del moble-llibreria del meu menjador. I també és un amant dels enigmes, per aquest motiu tampoc se’m va fer rar que l’única pista fos una simple creu vermella sense cap més aclariment.

Com es veu a la imatge, la meva llibreria ocupa tot un pany de paret i consta de cinc mòduls independents. Un de gros al centre on tinc algunes fotografies i trofeus, dos petits amb llibres a cada costat del central i dos més als extrems, de mida mitjana i amb portes de vidre, també plens de llibres. La marca vermella assenyala un d’aquests últims, el de més a la dreta, i està situada justament sobre la meva col·lecció de novel·les de Manuel de Pedrolo.

El primer que vaig pensar és que l’oncle havia amagat el document dins d’un d’aquests llibres, però en cap d’ells hi havia res. A continuació els vaig treure tots per mirar si el document estava amagat al prestatge, però tampoc. Aleshores se’m va ocórrer que si el dibuix era tan minuciós, és perquè la pista es referia a un llibre en concret que em donaria les dades que em faltaven per treure’n l’entrellat, però quan vaig buidar la llibreria ho vaig fer desordenadament i ara no recordo exactament quin exemplar estava situat just on marca la creu vermella. Dubto entre uns quants i vaig ben perdut. Alguns títols semblen indicar que he de buscar al jardí (NOU PAMS DE TERRA [1955] / SI SÓN ROSES, FLORIRAN [1961] / VIURE A LA INTEMPÈRIE [1962]), uns altres em dirigeixen al soterrani de casa (S'ALCEN VEUS DEL SOTERRANI [1967] / M'ENTERRO EN ELS FONAMENTS [1962]), n’hi ha que assenyalen la façana de l’edifici (L'ORDENACIÓ DELS MAONS [1966] / S'HAN DEIXAT LES CLAUS SOTA L'ESTORA [1977]), els següents em fan pensar en l’interior del pis (DOMICILI PROVISIONAL [1953] / L'INTERIOR ÉS AL FINAL [1953] / A CASA AMB PAPERS FALSOS [1976/78]) o potser he de revisar la totalitat de la llibreria (LECTURA A BANDA I BANDA DE PARET [1975] / D'ESQUERRA A DRETA, RESPECTIVAMENT [1976]) Com us he dit, vaig ben perdut. No sé si buscar en algun d’aquests llocs que he citat o en qualsevol altre més enllà perquè el llibre assenyalat era VIOLACIÓ DE LÍMITS [1955]. L’encàrrec és urgent, no tinc temps de mirar a tot arreu i no vull que el meu tiet es pensi que no me’n surto demanant-li cap pista addicional, per això recorro a vosaltres. Teniu alguna idea de per on he de començar a buscar?


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

dilluns, de febrer 28, 2022

La paradoxa de Quine

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els he anat oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui acabo aquesta sèrie amb la Paradoxa de Quine que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1962.

Willard van Orman Quine [1908 – 2000] (Tret d'AQUÍ)


El filòsof i lògic nord-americà Willard van Orman Quine va romandre gairebé durant tota la seva vida adulta a la Universitat Harvard, passant d'estudiant a professor de filosofia. Es va comprometre amb la doctrina analítica que assenyala que la veritat d'una proposició s'ha de determinar mitjançant l'anàlisi del seu significat.
Quine va construir la seva paradoxa a partir de la paradoxa del (mentider) cretenc.

La paradoxa és força senzilla. Es tracta de l'afirmació següent:

«Produeix falsedat quan es refereix a si mateixa»
[Un exemple seria la frase: "Això és fals"]

Si la proposició és correcta, s'està invalidant perquè no és falsa, i per tant és contradictòria; si és incorrecta, s'està verificant a si mateixa, la qual cosa implica falsedat i, per tant, és contradictòria. Hi ha alguna manera de resoldre-ho?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, de febrer 21, 2022

Relats Conjunts (febrer - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sadkó al regne subaquàtic [Садко]» (Ilià Repin – 1876).



UN ‘VIATGE’ SUBMARÍ

A mi m’agrada molt fer espeleologia subaquàtica perquè a cada immersió descobreixes noves meravelles, però el que m’ha passat avui ha superat totes les meves expectatives i, malgrat saber que no em creureu, us ho vull explicar.

Aquest matí m’he submergit amb la intenció d’explorar una zona on no hi havia estat mai i, quan ja marxava després d’una llarga estona sense trobar res rellevant, he descobert l’entrada d’una gruta amagada darrere un escull de corall. Era una mica més avall del que acostumo a anar, però no podia deixar passar aquella oportunitat i m’hi he dirigit de seguida. Només endinsar-m’hi ja m’he quedat amb la boca oberta, aquella no era una cova com les altres sinó que es tractava d’un veritable palau submarí. Un vell (i bell) palau de l’antiga Atlàntida encara habitat on, per acabar-ho d’adobar, s’hi estava oferint un dinar de gala. Compteu la meva absoluta sorpresa en veure l'amfitrió, un imponent personatge abillat com un vell tsar rus, rebent una llarga filera de convidats que, somrients i molt ben mudats, entraven al menjador darrere una sirena que els indicava el camí a les seves taules.

No tinc paraules per descriure com n’estava d’emocionat. Acabava de descobrir una civilització perduda al fons del mar i podia confirmar que les sirenes mitològiques, meitat dona, meitat peix, són ben reals. Calia deixar-ne constància gràfica, així que vaig treure la càmera que sempre porto quan faig submarinisme per gravar-ho tot abans que algú s’adonés de la meva presència. Per desgràcia, no vaig ser-hi a temps perquè, mentre el tsar i els seus convidats seguien fent la seva totalment indiferents, al fons de l’escena hi havia una dona que ja m’havia descobert. Era la cuinera i, pel que semblava, feia estona que em mirava fixament. Astorat, vaig notar que la seva expressió no era de sorpresa per veure un personatge fora de lloc vestit de neoprè o de patiment perquè s’havia presentat un convidat amb qui no comptava. Res d’això, el que aquella dona sentia era alleujament perquè ja havia arribat «l’ingredient» que li faltava per acabar de fer el menjar.

Pensant-hi una mica, és lògic deduir que en un dinar de gala sota el mar no pots servir una mariscada (allí en mengen cada dia) sinó que has de procurar sorprendre els teus convidats amb exquisideses tan exòtiques com, per exemple, un submarinista a les fines herbes algues. Jo ho havia descobert massa tard i ara em calia fugir si no volia acabar a la panxa d’aquella colla d’atlants caníbals. Però una cosa és dir-ho i una altra fer-ho quan dos taurons blancs t’acaben de rodejar en un tancar i obrir d’ulls impedint-te qualsevol intent d’escapatòria. Estava atrapat i completament perdut, quan fas el curs del «bateig subaquàtic» et detallen com funciona el material i t’expliquen perquè els submarinistes sempre entren a l’aigua llençant-se d’esquena des de la barca, però no t’ensenyen a escapar d’una situació com aquella. Tenia les de perdre i era conscient que qualsevol esforç seria inútil; així i tot, vaig plantar cara i vaig lluitar tant com vaig poder... abans de morir.

Fins aquí la meva aventura. Els metges de l’hospital on ara m’estan tractant del mal de fondària m’han diagnosticat una alteració de consciència provocada per la narcosi del nitrogen i m’han dit que això m’havia fet al·lucinar com si anés borratxo. També m’han prohibit tornar a fer submarinisme perquè es veu que m’han quedat seqüeles i no podria suportar un altre episodi similar. Bé, d’acord. Els faré cas perquè ells n’entenen més que jo i segurament tenen raó, tot i que la seva explicació no m’ha convençut gens. Admeto que és un gran punt a favor seu constatar que soc viu en aquest llit d’hospital i no mort sota el mar com recordava. També accepto, com us he dit al començament, que la meva història sigui massa fantàstica per ser creïble (i més ara que no podré tornar-hi per corroborar-la). Però, malgrat tot, continuo sense veure-ho clar i he de fer constar que a mi també em sembla molt fantasiosa la teoria que tot m’ho ha causat una borratxera... sobretot tenint en compte que fa anys que soc un abstemi militant.


dilluns, de febrer 14, 2022

Joc de Ment - 041

REVELACIÓ D'UNA CARTA DESCONEGUDA



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per començar, el mag entrega la baralla a un espectador perquè aquest l’examini i barregi tant com vulgui. Una vegada ho ha fet, el mag es gira d’esquena i demana a l’espectador que tregui de la baralla un nombre parell de naips (el que vulgui, entre 2 i 20) i amb aquestes cartes formi dos munts iguals sobre la taula. És a dir, si per exemple ha tret 16 cartes, han de quedar damunt la taula dos munts de 8 naips cadascun.

El següent pas és que l’espectador es fixi en la carta que, després de treure els naips que ell ha volgut, la casualitat ha fet quedar al capdamunt de la resta de la baralla i la recordi, ja que aquesta serà l’objectiu de l’endevinació final. Una vegada l’ha retingut a la memòria, ha de tornar a deixar-la al seu lloc (cara avall damunt de la baralla), l’ha de cobrir amb un dels dos munts que ha fet abans i ha de deixar la baralla sobre la taula. El segon munt que no ha fet servir, l’ha de recollir i guardar-se’l a la butxaca per evitar que el mag tingui cap pista sobre el nombre de cartes que havia extret abans.

Una vegada fet tot això, el mag es tomba i recull els naips fent notar que és impossible que sàpiga quina és la carta incògnita ni tampoc en quin lloc està situada, però que es complicarà la vida fent que estigui encara més perduda dins la baralla. Per fer-ho, comença a llençar cartes d’una en una cara avall sobre la taula. Després de llençar-ne unes quantes (almenys 10), s’atura i diu: «Bé, serà millor si continuem deixant-ho tot a les teves mans. Quan et sembli que hi ha prou cartes, m’atures». El mag, per tant, segueix descartant  cartes fins que l’espectador decideix que és suficient. En aquest moment, el mag deixa la resta de la baralla sobre la taula i, mentre diu: «Sí, jo també penso que amb aquestes ja quedarà prou perduda la carta que busquem», la completa amb les cartes que ha llençat i que ara recull en un munt que deixa sobre la baralla. Per acabar de completar-la, seguidament demana a l’espectador que també posi sobre la baralla el petit munt que encara té a la butxaca.

La baralla té ara totes les cartes que tenia al principi i és el moment de trobar la que busquem. Per fer-ho, tornarem a necessitar l’ajuda de l’espectador. El mag explica: «Ara llençaré les cartes d’una en una, mostrant-ne les figures, quan vegis la teva no digui res ni facis cap moviment, simplement pensa molt fort en aquell naip. Amb això en tindré prou per encertar quin és». I efectivament, el mag deixa de llençar naips just quan apareix la carta incògnita que endevina sense cap problema gràcies als seus poders telepàtics.





dilluns, de febrer 07, 2022

OXÍMORON

Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra defineix la figura retòrica de l’OXÍMORON amb aquestes paraules:

Tipus d’antítesi que confronta mots de significat oposat i teòricament excloent, com ara «fosca claror». És una de les figures retòriques més presents en la nostra societat contemporània. Si, per exemple, ens fixem en el sector automobilístic, tots els models presenten un model base i diverses opcions de millora. Però quan un possible comprador s’informa una mica, descobreix astorat que algunes d’aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir una «opció obligatòria»? Es tracta d’un dels oxímorons (oxys «agut», moros «estúpid») clàssics del llenguatge publicitari.

L’OXÍMORON es basa, doncs, en la juxtaposició de dos conceptes contradictoris per crear-ne un de nou que resulta inesperat i paradoxal. Tot i que també es pot designar emprant l’expressió llatina «Contradictio in Terminis» («contradicció en els termes»), aquesta denominació serveix sobretot per indicar les contradiccions en el llenguatge que sorgeixen espontàniament, sense adonar-nos-en. En canvi, l’oxímoron és sempre intencionat, utilitzat deliberadament per l'orador i destinat a ser entès com a tal per l'oient. És, per tant, una figura literària lògica que busca cridar l’atenció de l’interlocutor provocant un moment de reflexió que el porti a comprendre el sentit metafòric implícit en aquests jocs de paraules.

Hi ha també un tipus determinat d’oxímorons que es formen unint dos termes que, en un primer moment, no semblarien exactament contradictoris, però que s’hi converteixen quan passen pel sedàs de l’humor. Es coneixen com a "Oxímorons còmics" (o també "oxímorons d'opinió") perquè assoleixen el sentit paradoxal o xocant gràcies a l’ús de la ironia que, justament, és el tipus d’humor que consisteix a dir una cosa donant a entendre tot el contrari. És d’aquesta manera que s’entenen com oxímorons expressions com: «democràcia plena», «justícia independent», «televisió educativa», «liberal intel·ligent», «intel·ligència militar», «ètica empresarial», «polític honest», «casat feliç» o, fins i tot, «Microsoft Works».

La forma més freqüent d’aquest joc de paraules és la combinació d'un substantiu i d'un adjectiu («nit clara»), però també podem trobar oxímorons en altres entitats sintàctiques que utilitzin mots amb sentit oposat (com per exemple, l’expressió «civilitzar la guerra» o el lema de la Falange Española «viva la muerte»). Cal assenyalar que el mot «oxímoron» és en si mateix un oxímoron, ja que està format per dos termes grecs antitètics que s’oposen entre ells. Per una banda, tenim «oxus» (ὀξύς) que significa ‘agut’, ‘punxegut’, ‘savi’... i per l’altra «môros» (μωρός) que es pot traduir com ‘avorrit’, ‘estúpid’, ‘ximple’, ‘neci’... L’etimologia, doncs, ja ens assenyala que el sentit literal del mot seria «oposat» o «absurd» ajustant-se perfectament a la seva definició.

Aquesta figura retòrica s’ha fet servir freqüentment en la literatura. A la Grècia clàssica descobrim oxímorons, per exemple, a l’obra del filòsof Heràclit i també és un recurs habitual de la poesia mística o amorosa. En general, molts autors de gèneres diversos els han fet servir en les seves obres i això permet trobar multitud d’exemples literaris de l’ús dels oxímorons. En citaré només un parell:
El primer és un clàssic de la llengua anglesa. A l’escena I del primer acte de ROMEO I JULIETA, la coneguda tragèdia que el dramaturg anglès William Shakespeare va publicar l'any 1597, apareix una conversa entre Benvolio i el seu cosí Romeo on aquest últim deixa anar tot un reguitzell d’oxímorons que podeu llegir a continuació amb la traducció al català de Salvador Oliva:

Amor batallador! Odi amorós!
Oh tota cosa del no-res creada!
Lleugeresa pesant! Vanitat seriosa!
Caos deforme, fet de formes belles!
Ploma de plom, fum clar, foc fred, salut malalta!
Son desvetllat, que ets allò que no ets!
Jo sento aquest amor sense sentir-m’hi bé.

Un altre exemple d’oxímoron literari famós seria el títol d’una obra breu que el poeta i escriptor portuguès Fernando Pessoa va escriure l’any 1922. S’anomena EL BANQUER ANARQUISTA i és un relat d’una vuitantena de pàgines, una «faula dialèctica» en paraules del mateix autor, on el protagonista argumenta i intenta demostrar amb deduccions lògiques que l’única manera real de mantenir la seva militància anarquista és continuar amb la seva activitat bancària. Partint d’aquesta antítesi, Pessoa construeix un text contra la societat burgesa i la divinització dels diners, ple d’enginy i ironia. Amb traducció de Manuel Guerrero, aquest llibre fou editat en català per Quaderns Crema:


Acabo el post amb un recull d’una vintena d’exemples d’OXÍMORON i us convido, si us ve de gust, a augmentar la llista als comentaris.
  • Instant etern
  • Presència absent
  • Pau armada
  • Caos organitzat
  • Creixement negatiu
  • Realitat virtual
  • Silenci eixordador
  • Obscuritat lluminosa
  • Docta ignorància
  • Ciències ocultes
  • Realisme màgic
  • Societats unipersonals
  • Morts vivents
  • Còpia original
  • Ordre aleatori
  • Calma tensa
  • Gel abrasador
  • Dolça amargor
  • Dolor dolç
  • Culpa feliç








dilluns, de gener 31, 2022

Paradoxa dels dos sobres

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa dels dos sobres que ens arriba des de Bèlgica, als voltants de 1953.



El problema de «Els dos sobres» és original del matemàtic belga Maurice Kraitchik, el 1953. Ell ho va plantejar d'una manera relativament diferent, però la paradoxa es va formalitzar a partir de la interpretació que en va fer Nalebuff, el 1989, emprant un parell de sobres.

Imaginem que se'ns presenten dos sobres idèntics. Cadascun conté una determinada quantitat de diners, i un, el doble que l'altre. Seleccionem un sobre i tot seguit se'ns dona la possibilitat d'intercanviar-los.

El problema rau en la selecció. Un cop triat un sobre, l'altre també pot contenir la meitat dels diners que nosaltres tenim o el doble. La probabilitat és de 50-50. Des del punt de vista de la gestió del risc, la pèrdua potencial (50% del total a la mà, una vegada de dues) és del 25%. El guany potencial (100% del total a la mà, una vegada de dues) és del 50%. De manera que és una ximpleria no canviar. Però un cop s'ha canviat, s'aplica exactament la mateixa lògica, i hem de canviar de nou, i així de manera indefinida, i mai no seleccionarem cap dels dos sobres. On és l'error?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, de gener 24, 2022

Relats Conjunts (gener - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Rodejarà el cap? [Vil han klare pynten?]" (Michael Archer - 1879).



UNA GRAN HISTÒRIA

Hi ha moltes històries famoses que ens parlen de la lluita de l’home contra les grans bèsties que poblen les immensitats marines. Però n’hi ha moltes més que no han passat a la posteritat i que corren el risc d’oblidar-se. La que avui us vull explicar és una d’aquestes.

Corria l’any 1879. Els pescadors d’un recòndit poble mariner escandinau frisaven per començar la temporada del bacallà, l’època de l’any de més feina i, per tant, de més guanys. Aquell any, tanmateix, les coses no anirien com s’esperaven perquè un gran entrebanc els impediria sortir a la mar. I quan dic gran no estic exagerant: havia arribat el Kraken. Malgrat que molts podeu creure que aquest monstre marí (un cefalòpode de centenars de metres de llargada i milers de quilos de pes, capaç d’empassar-se vaixells sencers) és només una invenció de la mitologia nòrdica, els pescadors de la zona saben que és ben real i, com podeu imaginar, que faci acte de presència davant de les teves costes impedint-te sortir a pescar, no és cap bona notícia.

S’havia de fer alguna cosa. Renunciar a la captura del bacallà no era una opció perquè representava la misèria per a tot el poble, però tenien clar que no podien sortir totes les barques alhora perquè això els faria ser una presa fàcil. Així que van acordar que en sortirien només unes quantes i que ho farien de manera escalonada per intentar passar tan desapercebuts com fos possible. Evidentment, la decisió de sortir o no, era ben personal i, per això, tots els pescadors baixaven cada matí a la platja per determinar si aquell dia traurien la seva barca al mar i en quin ordre. No era un judici fàcil de fer. Un demanava consell a algun pescador més expert. El de darrere, en canvi, preferia no escoltar-se ningú. Tot el contrari del següent que provava d’esbrinar quines decisions prenien els altres per copiar-les. El de més enllà, més pragmàtic, treia la seva ullera de llarga vista per albirar alguna pista d’on era exactament el Kraken aquell dia... D’una manera o altra, la majoria intentava endevinar l’estratègia que els havia de permetre esquivar el perill i tornar a port amb la seva pesca. També n’hi havia que, derrotats d’entrada, ho deixaven córrer i seien pensarosos en un racó, conscients que cap estratègia els garantia l’èxit i que fàcilment podien acabar amb la barca destrossada i devorats per la bèstia...

Un pintor danès va retratar amb precisió aquesta escena que diàriament es repetia a la platja i és gràcies al seu quadre que coneixem aquesta part de la història. Malauradament, no en sabem gaire més. No en coneixem el final, no tenim constància de quantes barques es van enfonsar, ni de quants pescadors van perdre la vida, ni dels motius que van provocar que el Kraken s’instal·lés allí durant aquella temporada o quan va decidir marxar. I no ho sabem perquè ningú ens ho ha explicat. Per desgràcia aquesta extraordinària aventura no va tenir la sort de ser recollida en un llibre que, sens dubte, hauria estat a l'altura d’obres mestres de temàtica similar com «Moby Dick» o «El vell i la mar», peces cabdals de la literatura dels segles XIX i XX.

És una llàstima i ara ja no s’hi pot fer res per arreglar-ho. Primer perquè ja no queda amb vida cap dels protagonistes i és molt difícil trobar informació d’aquella època. Però, ni que no fos així, hem fet tard perquè en ple segle XXI ja no estan de moda els llibres d’aventures. Si ara es recuperés aquesta gran història, seria només per fer-ne una sèrie de televisió que buscaria aconseguir la màxima audiència centrant-se en els ferotges atacs del Kraken i obviant el dilema existencial dels pescadors. Una sèrie de sang i fetge que, per cridar encara més l’atenció, portaria un títol ridícul. No sé, m’imagino que si el protagonista és un cefalòpode gegant que es diverteix atacant vaixells, potser la titularien «El joc del gran calamar»... i el més gros és que segurament tindria molt d’èxit.