Joc de Ment - 039

UN TRIO DE TRES EN TRES

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per començar, el mag entrega la baralla a un espectador perquè aquest l’examini i barregi tant com vulgui. Una vegada ho ha fet, recuperem la baralla i l’obrim en ventall amb les cartes cara amunt per deixar ben palès que l’ordre dels naips és completament aleatori. Finalment, tornem a plegar la baralla, la deixem sobre la taula amb les cartes cara avall i iniciem el joc.

Primer, demanem a l’espectador que talli la baralla en dues meitats més o menys iguals. Una vegada estiguin els dos munts formats, li explicarem que només en farem servir un pel joc i que el triarà ell mateix. Per fer-ho li demanarem que tapi cada munt amb una mà i que, quan nosaltres li diguem, aixequi la mà que vulgui. El que ens interessa és que l’espectador es quedi el paquet que conté els naips de la part superior de la baralla, per tant, si és aquest el que l’espectador descobreix l’agafarem i li entregarem, descartant el que encara té tapat. Si pel contrari, aixeca la mà que tapava la part inferior de la baralla agafarem aquell munt i el retirarem, convidant-lo a quedar-se el paquet de l’altra mà.

Amb la meitat que (suposadament) ell ha triat lliurement, l’espectador ha de fer el següent procés amb tres de les cartes. Agafarà la primera carta de dalt de tot i la perdrà a l’interior del munt, després farà el mateix amb l’última carta, la de sota de tot. La tercera carta que ha de moure és la que ara ha quedat dalt de tot, però aquesta no la introduirà al munt sinó que la deixarà sobre la taula, de moment encara sense ensenyar-ne el valor. Aquest procés el repetirà dues vegades més, per obtenir un trio de cartes sobre la taula que semblen escollides totalment a l’atzar, però que el mag coneix perfectament i endevina sense equivocar-se.

Si repassem el mètode utilitzat, veurem que les cartes resultants són les que ocupaven els llocs 2, 4 i 6 de la baralla original. Tres cartes que el mag ha memoritzat quan, abans de començar el joc, ha obert tota la baralla en ventall per mostrar que estava perfectament barrejada.

PARONOMÀSIA

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix la PARONOMÀSIA com una figura retòrica que consisteix en la proximitat de dos o més mots que només es diferencien en algun fonema, o en l’ús del mateix mot en dos sentits diferents.

Per tant, i en contraposició als HOMÒNIMS que són els mots amb significat diferent que coincideixen exactament en la manera de pronunciar-se o escriure’s [‘frau’ (congost) / ‘frau’ (engany)], els PARÒNIMS són aquelles paraules diferents en significat i molt semblants en grafia sense ser exactament iguals [‘simple’ (senzill) / ‘ximple’ (beneit)].

Aquesta característica dels mots parònims els fa molt apropiats per formar part de molts jocs de paraules perquè aquesta similitud entre ells facilita l’ambigüitat i provoca una distorsió del missatge transmès creant l’equívoc o la sorpresa que són la base de diversos jocs lingüístics.

Un exemple d’aquests jocs de paraules seria el que Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) anomena CANVI i que defineix d’aquesta manera:

És una adaptació de la denominació italiana ‘cambio’ del popular joc francès ‘métagramme’, que consisteix en la substitució d’una lletra o síl·laba en una paraula per una o més d’altres, per tal de formar cada vegada un mot diferent.

En el mateix llibre i a l’entrada dedicada a la PARONOMÀSIA, també podem llegir el següent:

Des d’un punt de vista enigmístic, la paronomàsia vocàlica és el joc més fascinant. La possibilitat de trobar sèries de cinc mots parònims que només es diferenciïn en una vocal és una de les recerques clàssiques dels juganers de mena. Allò del ‘pim-pam-pum’ però en complet. Hi ha força exemples il·lustres de troballes paronomàstiques en totes les llengües.
[...]
En Víctor Alba, en un anecdotari anomenat ‘Homo Sapiens Catalanibus’ (Pòrtic, 1974), esmenta una frase paronomàstica de similar magnitud en català, atribuïda al filòsof Francesc Pujols. Resulta que a l’època hi havia un poeta anomenat Climent [Carles Fages de Climent (1902 – 1968)] que emprava una llengua de tall arcaïtzant. Rebla Alba que tothom li deia el «Faixes» de Climent perquè sempre anava molt tibat. Es conta que quan Climent publicà un llibre anomenat ‘Les bruixes de Llers’, Pujols va deixar anar: «A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs»

Per acabar, us deixo unes quantes frases paronomàstiques a tall d’exemple i us convido, si us ve de gust, a fer créixer la llista als comentaris:

• En una terrassa de Terrassa venen terrissa.
• La gata xata mata la rata.
• Els de la ceba van molt a la seva.
• Amb un sanglot li va passar el singlot.
• Compte!, el comte histèric vol explicar-nos un conte històric.
• La sang blava reial no és real, es tracta del típic tòpic.
• Aquesta nau espacial és molt especial, porta el signe de la constel·lació del Cigne.
• La data d’inici de l’avanç és la dada que has de buscar abans.
• És molt lleig això d’espiar, hauràs d’expiar aquest pecat si no vols caure a l’infern en picat.
• Per consegüent, has de ser conseqüent i no anar tant de bòlit quan albires un bòlid al cel.
• És un delicte flagrant que em trepitgis el terra que estic fregant amb aquest detergent tan fragant.
• Aquest actor fa un posat moix perquè camina coix d’ençà que el teló li va caure sobre el taló.
• Van al·ludir a un suposat cervell per eludir les responsabilitats del servei.
• Per una espècie de previsió, van augmentar la provisió d’espècia.
• Depenent del tràfic, el dependent passa més o menys tràfec.
• Carregant aquest sac de musclos, se’t desenvoluparan els músculs dels muscles.
• La vaig abraçar i em va abrasar, aquest és l’efecte que em provoca l’afecte.
• En Mac no és un mag, el que publica al blog ho treu d’un bloc de notes vell que només a ell li sembla bell.

---

GLOSSARI:

• Paronomàsia

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

La paradoxa de Fermi

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Fermi que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1950.

Enrico Fermi [1901 – 1954] (Tret d'AQUÍ)

L'italià Enrico Fermi va ser un científic destacat, i un dels grans físics del segle XX. Va contribuir de manera decisiva en moltes àrees, entre elles la teoria quàntica i la física nuclear, i sovint es va destacar la seva discreta modèstia. Al contrari de molts altres físics, va ser un mestre tant en la teoria com en l'experimentació, i va guanyar un Premi Nobel pels seus treballs sobre la radioactivitat. Malauradament va morir de càncer amb poc més de cinquanta anys mentre treballava, però va considerar que pagar aquest preu va valer la pena.

Durant una recepció al Laboratori Nacional de Los Álamos, a Nou Mèxic, Fermi i alguns dels seus col·legues —Teller, Konopinskv i York— van iniciar una petita discussió sobre els extraterrestres. Transcorreguts alguns minuts, Fermi va preguntar de sobte: «On són?». Va fer alguns càlculs bàsics relatius a la vida a l'univers, i va arribar a la conclusió que la Terra hauria d'haver estat visitada moltes vegades per alienígenes al llarg de la prehistòria i de la història, i hauria d'haver quedat un rastre visible d’ells, o almenys la prova de les seves civilitzacions.

Hi ha al voltant de 250 mil milions d'estrelles a la nostra galàxia, i centenars de milers de milions de vegades aquesta xifra que no aconseguim veure. Amb tants planetes com existeixen, hi ha d'haver un gran nombre de civilitzacions només a la nostra galàxia. El sol és una estrella relativament jove, de manera que podria haver-hi amb facilitat civilitzacions amb milers de milions d'anys a l'esquena. Per què no han colonitzat la terra? O si més no, per què no trobem les proves del seu pas?

Tant els pensadors escèptics com els religiosos han fet servir la paradoxa de Fermi com a prova que no hi ha vida intel·ligent extraterrestre. Tenen raó en fer-ho?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

La paradoxa de Fermi es recolza en una llarga sèrie de suposicions, algunes de les quals o totes podrien ser falses: (a) Que reconeixerem els alienígenes o les seves activitats tan aviat els veiem; (b) Que l'accés a la Terra i al seu entorn no té restriccions: en efecte, que puguem ser un «zoològic»; (c) Que els alienígenes ja no són aquí d'incògnit, o que els governs ens ho dirien en cas que se'n descobrís alguna prova; (d) Que la Terra té prou interès per merèixer encara que només sigui una mínima atenció alienígena; (e) Que els alienígenes interessats podrien localitzar-nos en la immensitat de l'espai; suposant, en primer lloc, que realment ho volguessin fer; (f) Que portem el temps suficient observant: potser han vingut fa 500 anys, per exemple; (g) Que una civilització alienígena voldrà expandir-se i explorar, per començar. En altres paraules, les incògnites són massa enormes. La paradoxa de Fermi és una base per fer conjectures, però és massa limitada per proporcionar qualsevol prova de la inexistència de vida alienígena.

Relats Conjunts (novembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La loteria [Die Staatslotterie]" (Vincent van Gogh - 1882).

LOTERIA: MATEMÀTIQUES O SUPERSTICIÓ?

- Qui és l’últim?

- Vostè, que acaba d’arribar.

- Molt graciós. Em poso a la cua, doncs. Tot i que no m’esperava trobar tota aquesta multitud. Com és que hi ha tanta gent esperant per comprar loteria?

- No se n’ha assabentat? Aquí va caure la grossa de l’últim sorteig i, des d’aleshores, això s’ha tornat una bogeria. Fins i tot han hagut de contractar un nou ajudant, però som tants clients que igualment no donen l’abast. Tots volem comprar un bitllet d’aquesta administració esperant que ens toqui. Ja se sap que la sort va a ratxes i si ara ronda per aquí val més aprofitar-ho abans que marxi.

- Això que diu és una gran bestiesa. Perdoni, no el vull ofendre. Simplement, em refereixo al fet que el joc de la loteria es basa en una probabilitat matemàtica i, com que cada sorteig comença de nou, el resultat obtingut en una rifa anterior no influeix de cap manera en el següent. Convindrà amb mi que si dins el bombo hi ha totes les boles, qualsevol d’elles té la mateixa probabilitat de sortir. Per tant, que a l’últim sorteig hagi tocat el premi en aquesta administració no vol dir que ara tornarà a tocar-hi ni vol dir tot el contrari. Realment, no és garantia de res. Per això se’n diu joc d’atzar, perquè no es pot preveure el resultat.

- Home, vist així...

- I no parlem de la possibilitat real d’aconseguir un bon premi. Entre desenes de milers de números, només un serà el primer. Una probabilitat ben ínfima si ens parem a pensar-ho.

- Però diuen que hi ha una gran quantitat de bitllets agraciats en cada sorteig, no?

- Un clar exemple de publicitat enganyosa. No hauríem de confondre «agraciat» amb «premiat» perquè no és exactament el mateix. Pensi que entre els «agraciats» també compten els reintegraments que, de fet, no són cap premi perquè només et tornen els diners que ja tenies. Com que perquè et toqui el reintegrament has d’encertar l’última xifra del número premiat, un jugador de loteria té un 10% de probabilitats de mantenir intactes els seus diners. En canvi, per a un no jugador que no compra cap número aquesta possibilitat és del 100%. Els únics que guanyen diners segurs amb les loteries són els que les organitzen, ja hi pot pujar de peus.

- Sap que gairebé m’ha convençut i que començo a pensar que realment és una bestiesa perdre el temps en aquesta cua. Així i tot, tinc encara un dubte. Em permet una pregunta?

- És clar. Digui...

- Què fa vostè aquí? Si confia tant en les matemàtiques, en la teoria de la probabilitat i en la llei de l’atzar, com és que ha vingut precisament a comprar loteria d’aquesta administració com tots nosaltres?

- No és el mateix, ja li he explicat que els meus motius no tenen res a veure amb els seus.

- Però alguna raó hi haurà, no?

- Sí, és clar. Justament vostè l’ha citat al principi de la nostra conversa. He vingut a aquesta administració i no a qualsevol altra perquè aquí han contractat un treballador nou.

- El coneix? És un familiar seu, potser, i vol ajudar-lo a mantenir el lloc de feina augmentant la clientela del negoci?

- No, no, res d’això. El que passa és que m’han dit que el nou dependent és una mica geperut i penso demanar-li que em deixi fregar-li el dècim per la gepa després de comprar-lo. Segur que així em toca el premi gros!!!

Joc de Ment - 038

LA BUFADA MÀGICA

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Abans de començar, podem deixar que l’espectador examini i barregi la baralla tant com vulgui. Una vegada s’ha convençut que l’ordre dels naips és completament aleatori, recuperem la baralla i iniciem el joc.

El mag obre les cartes en ventall i demana a l’espectador que en triï una, l’agafi i la miri sense ensenyar-la. Quan l’ha memoritzat, l’ha de tornar a la baralla que el mag ha plegat i ha separat en dues parts a les seves mans. L’espectador deixarà la seva carta sobre el munt inferior que, tot seguit, el mag taparà amb la resta de naips per perdre-la dins la baralla. Per si això no fos suficient, a continuació el mag també remenarà diverses vegades la baralla perquè quedi clar que la carta incògnita ha quedat completament perduda.

El següent pas és comprovar les capacitats màgiques de l’espectador. El mag li demana que digui un número a l’atzar (imaginem, per exemple, que tria el 9) i que bufi sobre la baralla sense deixar de pensar en aquesta xifra. Quan ho fa, el mag fa una ganyota, diu: «Em sembla que no tens prou bufera màgica. En fi, malgrat tot ho comprovarem...» i comença a llençar les cartes, una a una i cara avall, sobre la taula fins a arribar a la novena (el nombre triat per l’espectador) que li mostra per comprovar que és l’escollida per ell. Però resulta, com el mag ja sospitava, que no ha sortit la carta correcta.

El mag, aleshores, llença també la novena carta sobre el munt que hi ha a la taula, les recull totes i les posa sobre la resta de la baralla que té a les mans mentre diu: «Si ja ho he vist que no aniria bé amb aquesta manera de bufar que tens. Fixa’t i aprèn com es fa una verdadera bufada màgica. Has dit el 9, no?». A continuació, el mag bufa sobre la baralla i repeteix el procés anterior d’anar descartant les cartes una a una, amb la diferència que aquesta vegada quan arribi a la novena sí que sortirà el naip que l’espectador havia triat al principi.

L’única dificultat d’aquest truc ve de la correcta manipulació dels naips. Quan l’espectador torna la carta a la baralla després de veure-la, el mag ha de controlar aquell punt de tall per tenir situada la carta incògnita en tot moment. El més habitual és posar-hi dissimuladament el dit petit a sobre abans de completar la baralla, així quan procedim a barrejar posteriorment ens serà fàcil (amb una mica d’entrenament) fer que la carta incògnita quedi a dalt de tot de la baralla. Una vegada hem aconseguit això, la resta del joc surt automàticament.

COMPOSICIONS BILINGÜES

Ens referim a una COMPOSICIÓ BILINGÜE quan parlem d’un text que es pot llegir en més d’una llengua sense alterar-ne cap dels seus elements substancials. En Màrius Serra, al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) comenta que seria preferible anomenar-los «poemes de doble (o triple o...) lectura» per evitar confondre’ls amb una varietat menys interessant, des del punt de vista ludolingüístic, que consisteix a confegir textos "apedaçats" combinant paraules o frases en diversos idiomes de manera més o menys aleatòria. Tampoc s’han de confondre amb els escrits pròxims a l’argot que es basen en una fusió espontània de dues llengües com el franglais, l’espanglish o el catanyol.

En quant a la història d’aquest artifici lingüístic, ens explica que els més habituals serien els que es poden llegir alhora en llatí i en una llengua romànica, tot i que no falten exemples trilingües i multilingües. Pel que fa al nostre idioma, sembla que el primer poema de doble lectura castellà-català va ser publicat l’any 1561 al cançoner «Sarao de Amor», obra de Joan Timoneda (1518/20-1583). Aquí el teniu:

Soneto a la muerte de nuestro emperador Carlos Quinto,
en dos lenguajes

L’amarga, fatigosa i dura pena
que causa del gran Carlos invencible
la presta despedida, és imposible
contarla, si dolor no es desordena.

De vates gloriosos la gran vena
és impedida del dolor terrible,
i en pena tan aguda i tan sensible
és insensible penya al que no pena.

Si el gran Rei Celestial a Carlos dava
la general, terrena monarquia,
¿universal será aquesta tristura?

I en relatar fatiga que és tan brava,
los versos faltaran, i l’amargura
no faltará, que augmenta cada dia.

Aquesta tradició multilingüe arriba fins ben entrat el segle XIX en la majoria de les llengües romàniques i a la Catalunya de la Renaixença agafa una nova empenta amb l’aparició d’un joc lingüístic que es va fer molt popular consistent en crear frases catalanes que, en ser pronunciades, simulessin estar escrites en altres idiomes. Aquestes facècies "internacionalistes" van tenir molt d’èxit i se’n van publicar diverses agrupades en uns reculls que, ironitzant sobre el debat existent en aquella època sobre quin hauria estat l’idioma primigeni anterior al càstig diví de la Torre de Babel, portaven per títol «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES». En trobareu una versió completa al post que vaig dedicar a les IMITACIONS, així que aquí em limitaré a reproduir les tres frases que apareixen a l’apartat de la llengua castellana, exemples perfectes del tema que estem tractant:

- A través de la dilatada carretera castellana canta, alegre, un escultor.
- La rosa és una flor olorosa.
- Una gavina blanca destaca sobre el mar.

També cal comentar que aquest joc lingüístic, més enllà de les facècies i els acudits, va ser utilitzat durant l’època franquista per alguns empresaris catalans que van batejar les seves empreses amb noms que admetien la doble lectura, un exemple seria «Gallina Blanca», i així poder fer servir el nostre idioma que durant la dictadura estava prohibit en l’àmbit públic. També el poeta i pastisser J. V. Foix (1893 - 1987), ja durant la dictadura de Primo de Rivera, va saber mantenir els rètols de la seva confiteria en català creant uns eslògans comercials "bilingües" com «Bomboneria selecta», «Postres del país», o «Pasta seca superior» que van permetre que no hagués de canviar-los durant el franquisme, a diferència de la resta de comerços de Catalunya.

Com hem vist, les COMPOSICIONS BILINGÜES són possibles gràcies a l’existència d’algunes paraules que s’escriuen de la mateixa manera (o de manera molt similar) en dos idiomes diferents.
Habitualment, aquests mots homògrafs tenen idèntic significat en ambdues llengües perquè l’origen etimològic és el mateix i així trobem paraules que, per exemple, s’escriuen igual i volen dir el mateix en català que en espanyol (el responsable gestor del local virtual explica un programa digital innovador en una aula formativa superior, adaptada al sistema social actual del primer sector...), en anglès (ample, calm, editor, vague...), en alemany (blau, Parlament...), etc., etc.
Però, també ens podem trobar que aquestes paraules que s’escriuen igual (o gairebé igual) en dues llengües, no tinguin el mateix significat. Aleshores reben el nom de FALSOS AMICS i, sovint, són causa de confusions i maldecaps per als estudiants d’idiomes. N’hi ha llargues llistes a l’abast, n’he escollit una petita mostra multilingüe com a exemple:

- AMO (català: «dirigent» / italià: «ham de pescar»)
- ARGUMENT (català: «tesi, tema» / anglès: «discussió»)
- BANCAL (català: «tros de terra conreada» / francès: «vacil·lant»)
- BURRO (català: «ase» / italià: «mantega»)
- CALDO (català: «brou» / italià: «calent»)
- CAMA (català: «extremitat inferior» / espanyol: «llit»)
- COSÍ (català: «fill d’un oncle» / italià: «així»)
- COLGAR (català: «enterrar» / espanyol: «penjar»)
- CONTENT (català: «feliç» / anglès: «contingut»)
- CURSES (català: «carreres» / anglès: «maleficis»)
- EVENTUAL (català: «possible» / anglès: «definitiu»)
- ESCOLTAR (català: «oir» / espanyol: «escortar»)
- ÈXIT (català: «triomf, victòria» / anglès (sense accent): «sortida»)
- FART (català: «ple» / anglès: «pet»)
- FULL (català: «paper» / anglès: «ple, complet»)
- FRACÀS (català: «fallada» / francès (sense accent): «soroll violent»)
- HOME (català: «persona» / anglès: «casa»)
- LUPA (català: «vidre d’augment» / italià: «lloba»)
- NAP (català: «verdura» / anglès: «migdiada»)
- NATA (català: «crema de llet» / italià: «nascuda»)
- NOI (català: «marrec» / italià: «nosaltres»)
- PET (català: «ventositat» / anglès: «mascota»)
- PRIMA (català: «escanyolida» / espanyol: «cosina» / italià: «primer»)
- RATA (català: «rosegador» / italià: «termini, quota»)
- RENTABLE (català: «que es pot rentar» / espanyol: «rendible»)
- RES (català: «cap cosa» / espanyol: «bèstia quadrúpeda»)
- SOT (català: «clot» / francès: «ximple»)
- TASCA (català: «feina» / espanyol: «taverna»)
- TUB (català: «canonada» / anglès: «banyera»)
- VOLER (català: «voluntat» / francès: «robar»)

Per acabar aquest post, us mostraré un parell de COMPOSICIONS BILINGÜES separades per gairebé cent anys.
La primera és un vers que recull el folklorista Joan Amades al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars":

Contesta, nena galana,
la pregunta del poeta;
contesta si la quarteta
és catalana o castellana.

L’altra és un «discurs polític» tret del programa POLÒNIA de Televisió de Catalunya emès el 26/01/2012. En el vídeo següent, veiem com els diputats d’ERC Joan Tardà (Cesc Casanovas) i Alfred Bosch (Toni Albà) decideixen fer un discurs en català a Madrid... però de manera dissimulada perquè no se n’adoni el president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada (Fermí Fernández) del PP.

---

GLOSSARI:

• Comp. Bilingües

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

"Cartas de ilusión" [K♥] [K♣] [K♠] [K♦]

L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Amb aquest post, posarem el punt final a la sèrie on us he anat ensenyant tots els naips d'aquesta baralla agrupats segons la seva numeració.
Avui us presento les quatre [K]:

[CORS ♥]
[TRÈVOLS ♣]
[PIQUES ♠]
[DIAMANTS ♦]

A quin estat representa aquesta bandera?

EXPLICACIÓ

COLORS INVERSOS: Mira fixament cada carta durant 30 segons. Després mira una superfície blanca i en ella veuràs reflectides les següents banderes: ♥ Estats Units, ♣ Gran Bretanya, ♠ Alemanya i ♦ Japó