GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 9 d’agost de 2021

HOMOFONIA

Com vam apuntar quan parlàvem del DOBLE SENTIT, una de les causes que provoquen que un enunciat pugui tenir més d’una interpretació és l’ambigüitat lèxica que apareix amb l’ús dels mots homònims que són les paraules que comparteixen la mateixa escriptura o pronunciació malgrat tenir significats diferents.

Quan aquests mots HOMÒNIMS tenen idèntica escriptura i pronunciació s’anomenen Homògrafs («deu» aflorament d'aigua / «deu» una desena / «deu» verb deure). En canvi, quan es pronuncien igual, però tenen l'escriptura i els significats diferents són Homòfons («cup» recipient on el most es transforma en vi / «cub» hexaedre en què les sis cares són quadrats).

L’HOMOFONIA és, per tant, la qualitat dels mots diferents en significat, però que es pronuncien de la mateixa manera. Aquesta propietat no es limita només a les parelles de mots individuals com hem vist a l’exemple anterior, sinó que també es pot donar quan agrupem o dissociem algunes paraules i així creem expressions homòfones com ara «suposa / s’oposa / s’ho posa» o bé «l’amenaça / la manassa». Aquesta característica ha servit com a base per crear jocs de paraules de tota mena, tot i que s’ha de tenir en compte que molts d’ells es veuen condicionats per les diverses variants dialectals de l’idioma que provoquen diferències de pronunciació segons l’àmbit geogràfic.

Com a exemple d’un d’aquests jocs de paraules, podem citar el CONUNDRUM (o CÒNUNDRUM) que és un tipus d’endevinalla anglesa que basa la clau que resol l’enigma en l’homofonia de la seva resposta. Aquesta és la definició que ens dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on, entre d’altres, també trobem el següent exemple: «What is black and white and red all over?» (És negre i blanc i vermell pertot; què és?). La resposta –un diari– es basa en l’homofonia entre «red» (vermell) i «read» (participi de llegir) amb la qual cosa la pregunta es transforma (És negre i blanc i el llegeixen pertot; què és?).

En català, també podem trobar moltes endevinalles d’aquesta mena. Com a exemple, us en copio una dotzena d’entre les diverses que s’han publicat al XAREL-10:

E309.- Que estic pres i sec em diuen, / més no ho cregueu pas això, / puix en el camp estic lliure / i sóc gras de bo de bo.
E433.- Què és allò que quan és car és bo?
E490.- És fàcil d'endevinar. / Diu, menja! / i està fet per descansar.
E655.- Ho sabràs endevinar? / És pa per no menjar.
E665.- Verda per fora, / blanca per dins; / si vols que t'ho digui / espera, que vinc.
E667.- Per diumenge et convido. / Ja t'he dit què menjaràs. / D'endevinar-ho ets capaç?
E719.- Estic sa i bo i res no menjo; / cap metge m'ha visitat, / la netedat és la meva vida / i em mata la netedat.
E746.- Te la dic, / te la diré / i te la repetiré. / Què seré?
E769.- Per un camí va caminant / un animal que ja t'he dit.
E847.- Quan construeixen una casa, què fan els paletes per Nadal?
E897.- Què és lo que cau quan plou?
E937.- Jo ho dic, / jo ho torno a dir / i no saps el que vull dir.


Un altre tipus d’enigma popular que, en algunes ocasions, aprofita el joc que permet l’homofonia són les SEMBLANCES.

- En què s'assembla un ballador de tangos a un carreter?
En que el carreter toca l'esquena del cavall i el ballador de tangos toca l'esquena de la que balla.

Alguns altres exemples d’HOMOFONIA apareixen en els següents enunciats:
  • La colla ve / La colla bé
  • No té sentit / No t'he sentit
  • El cavall no menja civada / El cavall no menja si bada
  • Fas cara de be petit / Fas cara d'haver patit
  • No se'n sent / No s'encén
  • La Marta viu a Montgat / La Marta viu amb un gat
  • Tomaca! Cassola! Cabàs! / Tu, maca! Que sola que vas!

I també trobem un bon reguitzell d’exemples en un text genial on l’escriptor i enigmista català Avel·lí Artís-Gener “Tísner” va demostrar, una vegada més, el seu gran domini del nostre idioma, aquest cop jugant amb els mots homòfons. L’article va sortir publicat l’any 1991 a la revista PRESÈNCIA i portava l’adient títol de «I com ho fonies, això de les homofonies?». Us el transcric a continuació:


I COM HO FONIES, AIXÒ DE LES HOMOFONIES?

(A M-A Rius S’erra)
Jo sóc d’aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor. Encara que faci vent, la mampara m’empara. Me la va fer un bon fuster, un d’aquells experts que us fa un armari, us serra un tauló, i tot ho enllesteix amb una facilitat calcada.
Aquell poeta, excitat per la ciutat, se’n va anar al camp. Calia posar atenció a la tensió. Va viure uns dies en una masia i se’n va tornar a Barcelona desolat. A les cinc del matí l’havien despertat els crits de: «La vaca ha vedellat! La vaca ha vedellat!», i va pensar que si per un badall feien tot aquell mullader de crits i renou, què no hauria passat si el bòvid hagués esternudat o hagués sofert un excessiu accés de tos.
Aquest estiu passat he romàs gairebé íntegrament a Barcelona. Solament vaig anar a Girona a un recital d’en Celdoni Fonoll. El meu amic va dir versos diversos. El van aplaudir amb entusiasme, però l’ovació va ser cosa de no res quan va aparèixer una bella —que no pas vella— danesa turista naturista. Va pujar a l’escenari nua i al públic li va caure la bava.
La susdita danesa cantava en anglès i va demanar a en Joan Garrobé si no la podia acompanyar en el sentiment. En Joan va rascar harmònicament les tres cordes les tres descordes, mentre la noia cantava Begin the beguine i I scream ice cream, fent una lleugera imitació de la llunyana Annie Cordy. En acabat l’espectacle la noia nua es va passejar entre el públic, el qual la va acollir amb cants d’anar a collir acants. I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven.
Vaig veure televisió al vestíbul de l’hotel on m’allotjava. Feien una pel·lícula en la qual hi havia una escapada de cérvols aterrits. La meva companya va observar un singular detall i me’l va recalcar:
—La bèstia que comanda l’escapada és capada.
Era, en efecte, un cèrvid que havia pertangut a una col·lecció zoològica i l’havien castrat per culpa de la seva impetuositat sexual. «Per tal que sigui fidel al ramat el castro», va dir el director del zoo. I aleshores es va adonar que, sense voler, feia política internacional: s’estava ficant amb el comandant Fidel Castro, a qui no cal carregar de vans epítets. Al Comandant no el tragueu de la seva capsa d’havans d’abans.
La cambra de bany de l’hotel era minúscula i la meva còrpora amb prou feines si hi cabia. Si volia obrar obrant de bona fe, m’havia d’encongir llastimosament i fer la deposició en la forçada posició.
—Si ens quedéssim a viure a Girona —va dir la meva companya—, caldria que trobéssim un apartament que em fes dir, mal que fos a part, amén.







6 comentaris:

sa lluna ha dit...

Molt interessant això de l'homofonia.
De passada he tornat a recordar les endevinalles que ens has posat.

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Gràcies. M'agrada compartir amb tots vosaltres les coses que aprenc fent aquests posts de Glossari. 

Carme Rosanas ha dit...

Quan d’enginy hi ha rere aquestes homofonies. Ho trobo molt interessant. A vegades, les homofonies, les trobes de casualitat i fa gràcia, però buscar-les deliberadament em sembla una feina que necessita molta dedicació i molta traça. Gràcies, Mc!

McAbeu ha dit...

CARME: Hi estic ben d'acord. Són jocs de paraules enginyosos, però fer el que, per exemple, fa en Tísner a l'article que he copiat al post demana molta traça i demostra un domini de l'idioma molt gran. A mi em meravellen aquestes coses.
Moltes gràcies a tu per comentar.

XeXu ha dit...

M'ha agradat això de 'la Marta viu amb un gat'. A va meva la resposta habitual quan algú deia 'ara ve' era (o potser és encara) 'ara ve, que vol dir moro'. Suposo que també valdria com a homofonia.

McAbeu ha dit...

XEXU: Aquesta expressió, "Ara ve, que vol dir moro", també la faig servir jo de tant en tant. És, efectivament, un joc de paraules basat en l'homofonia que és el que en aquesta frase permet l'ambigüitat entre l'escrit i la pronúncia.

Publica un comentari a l'entrada