Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la pintura «Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872).
INSPIRACIÓ IMPREVISTA
Malgrat haver rebut l’encàrrec amb antelació suficient, el pintor encara no s’hi ha posat. N’està una mica fart de pintar sempre de la mateixa manera i li agradaria trobar un estil diferent, innovador, que el deslliurés de la monòtona rutina de cada dia. Però una cosa és desitjar que arribi la inspiració i una altra de molt diferent és que arribi de veritat. Han anat passant els dies i el llenç continua ben blanc. Li toca acceptar que no se n’ha sortit i, com que demà s'exhaureix el termini i el galerista espera el quadre promès, haurà de fer el cor fort i repetir el de sempre.
No s’hi fa mala sang. Ha esperat fins a l’últim moment que sorgís alguna idea nova, però això no vol dir que les velles no continuïn sent prou vàlides. Sense cap recança, decideix que pintarà la vista del port que es veu des de la finestra de la seva habitació i que ho farà demà, just quan surti el sol. Ja n’ha pintat una dotzena llarga de quadres semblants; no vindrà d’un de més. Col·loca el cavallet amb el llenç davant de la finestra, prepara les pintures i la resta d’estris perquè tot estigui a punt per a l’albada de demà, posa el despertador deu minuts abans de la sortida del sol i se’n va a dormir. S’adorm de seguida perquè, tot i que la decisió presa no és la que volia, el fet d’haver-se decidit per fi l’ha tranquil·litzat i li permet descansar tota la nit amb la placidesa que dona saber que tot està a punt.
Però quan es desperta, just quan sona el despertador i allarga la mà cap a la tauleta de nit per apagar-lo, s’adona que no és cert que tot estigui a punt. Falta una cosa i és tan important que, sense ella, no podrà treballar en condicions. Intenta trobar una solució, però el sol està a punt de sortir i no té temps de fer res. Podria tornar a canviar d’idea i pintar alguna altra cosa més tard, però això comportaria superar el termini i incomplir la paraula donada al galerista. Aquest quadre sembla estar maleït: tot són pegues. Però ell és prou tossut per a no rendir-se i decideix que pintarà la vista del port, tant sí com no.
Ho fa una mica de qualsevol manera; per això, en lloc de les barques, hi dibuixa alguna cosa més que simples taques negres, esbossa el port i les grues del fons com si estiguessin cobertes per una espessa boira blava i amb quatre pinzellades taronges insinua el reflex dels raigs de sol sobre el mar. Sense amoïnar-s’hi més, dona el quadre per finalitzat i el porta a la galeria a correcuita.
- Què coi hi has fet aquí? –diu, estupefacte, el galerista quan veu aquella estranya pintura.
- Abans d’explicar-t’ho jo –respon el pintor–, prefereixo que m’ho diguis tu. Què hi veus?
- No hi veig res. Semblen quatre gargots. Esforçant-m’hi una mica, em fa la impressió que és un port amb barques...
- Justa la fusta!! Una impressió. Això és exactament el que he pintat.
- Mira que sou estranys, els artistes. Te l’accepto perquè ja no hi ha temps perquè en facis un altre, però espero que els clients no me’l tirin pel cap...
La resta de la història és ben coneguda. Aquell quadre que van anomenar «Impressió, sol ixent» va acabar convertint-se, malgrat algunes primeres crítiques negatives, en una de les pintures més famoses de tots els temps i va donar nom a un nou corrent pictòric: l’impressionisme. El pintor finalment havia aconseguit el que volia gràcies al fet que la inspiració no li havia arribat a temps... i que havia perdut les ulleres.
No s’hi fa mala sang. Ha esperat fins a l’últim moment que sorgís alguna idea nova, però això no vol dir que les velles no continuïn sent prou vàlides. Sense cap recança, decideix que pintarà la vista del port que es veu des de la finestra de la seva habitació i que ho farà demà, just quan surti el sol. Ja n’ha pintat una dotzena llarga de quadres semblants; no vindrà d’un de més. Col·loca el cavallet amb el llenç davant de la finestra, prepara les pintures i la resta d’estris perquè tot estigui a punt per a l’albada de demà, posa el despertador deu minuts abans de la sortida del sol i se’n va a dormir. S’adorm de seguida perquè, tot i que la decisió presa no és la que volia, el fet d’haver-se decidit per fi l’ha tranquil·litzat i li permet descansar tota la nit amb la placidesa que dona saber que tot està a punt.
Però quan es desperta, just quan sona el despertador i allarga la mà cap a la tauleta de nit per apagar-lo, s’adona que no és cert que tot estigui a punt. Falta una cosa i és tan important que, sense ella, no podrà treballar en condicions. Intenta trobar una solució, però el sol està a punt de sortir i no té temps de fer res. Podria tornar a canviar d’idea i pintar alguna altra cosa més tard, però això comportaria superar el termini i incomplir la paraula donada al galerista. Aquest quadre sembla estar maleït: tot són pegues. Però ell és prou tossut per a no rendir-se i decideix que pintarà la vista del port, tant sí com no.
Ho fa una mica de qualsevol manera; per això, en lloc de les barques, hi dibuixa alguna cosa més que simples taques negres, esbossa el port i les grues del fons com si estiguessin cobertes per una espessa boira blava i amb quatre pinzellades taronges insinua el reflex dels raigs de sol sobre el mar. Sense amoïnar-s’hi més, dona el quadre per finalitzat i el porta a la galeria a correcuita.
- Què coi hi has fet aquí? –diu, estupefacte, el galerista quan veu aquella estranya pintura.
- Abans d’explicar-t’ho jo –respon el pintor–, prefereixo que m’ho diguis tu. Què hi veus?
- No hi veig res. Semblen quatre gargots. Esforçant-m’hi una mica, em fa la impressió que és un port amb barques...
- Justa la fusta!! Una impressió. Això és exactament el que he pintat.
- Mira que sou estranys, els artistes. Te l’accepto perquè ja no hi ha temps perquè en facis un altre, però espero que els clients no me’l tirin pel cap...
La resta de la història és ben coneguda. Aquell quadre que van anomenar «Impressió, sol ixent» va acabar convertint-se, malgrat algunes primeres crítiques negatives, en una de les pintures més famoses de tots els temps i va donar nom a un nou corrent pictòric: l’impressionisme. El pintor finalment havia aconseguit el que volia gràcies al fet que la inspiració no li havia arribat a temps... i que havia perdut les ulleres.
7 comentaris:
M'he estat documentant i en el 1872 Monet no portava ulleres. M'acabes de provocar una crisi de credibilitat. Això em fa replantejar la veracitat dels 149 relats conjunts que has escrit.
PONS: Monet no portava ulleres... en públic. Convençut com estava que l'ús d'ulleres el feia menys atractiu no se les posava mai pel carrer i només les utilitzava quan pintava dins de casa. Com s'explica, sinó, que passés d'un dia per l'altre de la pintura realista a l'impressionisme? Doncs l'única explicació possible és que no s'hi guipava prou i que el dia que va perdre les ulleres ho va veure tot tan borrós que només va ser capaç de copsar una lleugera impressió del que tenia davant dels ulls.
Potser ara em diràs que les teves fonts no recolzen aquesta teoria, que tampoc aquest pas sobtat del realisme a l'impressionisme està documentat en l'obra de Monet i que no hi ha cap dada sobre si el pintor era excessivament presumit a l'hora de mostrar-se en públic. No penso discutir-t'ho, ni entraré en aquest joc. Els que expliquem la veritat tal com va passar i no com ens la volen vendre les fonts oficials, ja estem acostumats que no ens creguin. Jo, com tu mateix has dit, tinc 149 relats verídics que m'avalen, segur que les teves fonts (per molt oficials que siguin) no poden presentar un currículum igual... ni de bon tros.
Davant d'un raonament tan ben raonat, és impossible trobar cap error a la teva lògica i no em queda més remei que acceptar les teves explicacions. Per un moment la meva fe en xarel·10 ha trontollat, però ja està 100% recuperada. Perdona pels meus dubtes anteriors, però en l'època de les fake news, la generació per IA i la desinformació en general un ja comença a dubtar fins i tot de les fonts més fiables, com ara aquest bloc.
Disculpes acceptades... però que no torni a passar. ^_^
Un detall molt important per treballar, sobretot si sense no hi veus ni un pam enfora. ;-)
M'has tret una rialla, no esperava que fossin les ulleres l'element que li faltava per pintar com calia. Molt bo!
Aferradetes, Mac.
Al menys va tenir la sort de que el Sol, sortís !,,,,, fet i fet, quant tot surt malament, només fa falta que a més, plogui ! hehehehe.
No crec que el galerista li fes un bon preu per "l'experiment" i el pobre pintor, deuria seguir esmorzant sardines assegut al port, mentre el quadre seca la pintura... ;)
Ben divertit, McAbeu , felicitats !!.
I enjoyed your story, Mac, and the following comments tremendously added to it.
Just hilarious. ;-) Thank you!
Publica un comentari a l'entrada