La segona entrega d'aquest cicle estiuenc de ressenyes que us presento cada primer dilluns de juliol, agost i setembre ens porta un altre clàssic de la ciència-ficció...
 |
|
|
|
 |
«Ara el món és estable. La gent és feliç; té tot el que vol, i no vol res que no pugui tenir. Viu bé; viu segura, no hi ha malalties; la mort no fa por a ningú; hom ignora, beatíficament, la passió i la vellesa; no hi ha el destorb dels pares i de les mares; no hi ha mullers ni fills ni amants que inspirin sentiments poderosos; la gent està tan condicionada que pràcticament no té més remei que captenir-se tal com s’ha de captenir. I si alguna cosa no rutlla, sempre hi ha el soma.»
Aquest és el MÓN FELIÇ que Aldous Huxley ens mostra a la seva novel·la. Un món on no existeix el concepte d’individualitat o de família perquè «tothom pertany a tothom» i per això els infants són ‘fabricats’ en els «Centres d’Incubació i Condicionament» on cada embrió és manipulat i cada nen és condicionat per predeterminar la casta a la qual pertanyerà la resta de la seva vida. Tothom fa el que està destinat a fer i ningú aspira a més del que li toca. I si apareix algun problema, poden disposar de tant soma com necessiten que és la droga perfecta amb «tots els avantatges del cristianisme i de l’alcohol, i cap dels seus inconvenients». En contraposició i fora dels límits d’aquest món feliç trobem les «reserves dels salvatges» on les persones no han ‘evolucionat’ i continuen vivint com abans de la «Guerra dels Nou Anys» i del col·lapse que va portar la nova era. La trama del llibre ens narra la topada entre aquestes dues maneres de viure (i de pensar) quan un d’aquests «salvatges» arriba al «món feliç» i comprovem que no és possible l’encaix.
Però, més enllà de la història que explica, el que m’ha agradat més d’aquesta distopia és la capacitat visionària de l’autor. Aquest món que Huxley va descriure fa gairebé cent anys, on el consumisme ha substituït la cultura, la promiscuïtat ha fet oblidar l’amor i la privacitat personal ha desaparegut, on tothom és sempre jove perquè «tots els estigmes fisiològics de la vellesa han estat abolits» i on es prima la ‘felicitat’ per sobre de la ‘llibertat’, ha anat deixant de ser una metàfora per convertir-se en la realitat que ens envolta. Una realitat que se’ns presenta amb l’aparença d’una democràcia on tots podem fer el que volem, però que ens obliga (i nosaltres ho anem acceptant) a limitar aquesta llibertat una vegada i una altra a canvi d’una suposada seguretat i tranquil·litat que, de fet, no és tal. La novel·la de Huxley ens avisa d’això, ens fa pensar sobre la paradoxa que resulta quan per aconseguir la utopia d’una humanitat perfecta i feliç hem de renunciar a bona part d’allò que ens fa humans i ens fa reflexionar si realment val la pena. Per a mi, aquest és el punt fort del llibre que l’ha convertit en un clàssic i gairebé en una obra de culte que no puc deixar de recomanar-vos.
Aquest és el MÓN FELIÇ que Aldous Huxley ens mostra a la seva novel·la. Un món on no existeix el concepte d’individualitat o de família perquè «tothom pertany a tothom» i per això els infants són ‘fabricats’ en els «Centres d’Incubació i Condicionament» on cada embrió és manipulat i cada nen és condicionat per predeterminar la casta a la qual pertanyerà la resta de la seva vida. Tothom fa el que està destinat a fer i ningú aspira a més del que li toca. I si apareix algun problema, poden disposar de tant soma com necessiten que és la droga perfecta amb «tots els avantatges del cristianisme i de l’alcohol, i cap dels seus inconvenients». En contraposició i fora dels límits d’aquest món feliç trobem les «reserves dels salvatges» on les persones no han ‘evolucionat’ i continuen vivint com abans de la «Guerra dels Nou Anys» i del col·lapse que va portar la nova era. La trama del llibre ens narra la topada entre aquestes dues maneres de viure (i de pensar) quan un d’aquests «salvatges» arriba al «món feliç» i comprovem que no és possible l’encaix.
Però, més enllà de la història que explica, el que m’ha agradat més d’aquesta distopia és la capacitat visionària de l’autor. Aquest món que Huxley va descriure fa gairebé cent anys, on el consumisme ha substituït la cultura, la promiscuïtat ha fet oblidar l’amor i la privacitat personal ha desaparegut, on tothom és sempre jove perquè «tots els estigmes fisiològics de la vellesa han estat abolits» i on es prima la ‘felicitat’ per sobre de la ‘llibertat’, ha anat deixant de ser una metàfora per convertir-se en la realitat que ens envolta. Una realitat que se’ns presenta amb l’aparença d’una democràcia on tots podem fer el que volem, però que ens obliga (i nosaltres ho anem acceptant) a limitar aquesta llibertat una vegada i una altra a canvi d’una suposada seguretat i tranquil·litat que, de fet, no és tal. La novel·la de Huxley ens avisa d’això, ens fa pensar sobre la paradoxa que resulta quan per aconseguir la utopia d’una humanitat perfecta i feliç hem de renunciar a bona part d’allò que ens fa humans i ens fa reflexionar si realment val la pena. Per a mi, aquest és el punt fort del llibre que l’ha convertit en un clàssic i gairebé en una obra de culte que no puc deixar de recomanar-vos.
8 comentaris:
Segons la nota que li vaig posar en el seu dia, aquest és el llibre de ciència-ficció clàssica que més m'ha agradat. La veritat és que el vaig llegir fa 14 anys i el recordo bastant poc, de fet no recordava res dels salvatges.
PONS: Jo també l'havia llegit fa molts anys (no recordo quants, però segur que érem al segle passat :-D) i només conservava una idea bàsica de la trama perquè havia oblidat qualsevol detall de la història i, fins i tot, si m'havia agradat molt o poc. Ha sigut, per tant, com si el llegís de bell nou i ja veus que ha valgut força la pena. Estic content d'haver-lo recuperat per a aquest minicicle de lectures estiuenques.
Fa una mica de por aquest "món feliç", tot i que cada dia ho sembla més.
M'ha agradat molt la teva reflexió.
Recomanació anotada!.✔
Con sempre, en Jan McPetit no defrauda.😉
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: Fa por perquè, d'una manera o altra, ens hi dirigim sense que ho puguem evitar. Cada cop més, ens fan acceptar que per guanyar 'felicitat' hem de perdre 'llibertat', però jo crec que aquest intercanvi no acaba d'anar tan bé com ens diuen. Perquè mentre que de llibertat sí que en perdem cada cop més, no veig que a canvi guanyem en felicitat sinó tot el contrari.
Gràcies... i també de part d'en McPetit. :-))
Jo, com tu, també el vaig llegir fa molts anys, jo sí qu recordo que em va agradar molt i recordo això del somai també la predestinació de cadascú i la manipulació genètica. Havia oblidat absolutament això dels salvatges. L'hauré de rellegir, el punt de vista d'ara, des del món actual, em sembla que pot fer canviar molt la impressió d'aquesta lectura.
CARME: En el meu cas, ha sigut així mateix. Trobo que llegida ara, aquesta novel·la guanya molt en el sentit que aquest "món feliç" que retrata es va assemblant cada cop més al nostre en més d'un aspecte i quan constates que va ser escrita fa 90 anys com una metàfora d'un possible futur a què ens abocava el totalitarisme i el capitalisme desmesurat, fa una mica de por comprovar que aquesta metàfora va esdevenint una realitat. Almenys jo ho he interpretat així.
Moltes reflexions en aquest llibre. El vaig llegir da força temps i em va semblar una mica desactualitzat, com si no hagués envellit bé, però potser era tema de la traducció. En realitat els conceptes d'aquest 'món feliç' que explica són encara avui innovadors i atractius, la manera de controlar la natalitat, les classes socials perfectament delimitades i amb 'criteris objectius' per ser d'una o d'una altra, aquesta droga de control social. I la contraposició amb els humans salvatges, és clar. Toca molts temes, penso que és un clàssic pel gran ventall de reflexions i perquè ha sigut inspiració de moltes altres obres. Abans d'ella aquestes idees no estaven tan esteses. Em sembla que em cal una relectura, sobretot perquè aquesta obra la mereix. Més d'una, probablement. M'esperaré a veure si alguna d'aquestes editorials màgiques que tenim ara de gènere fantàstic s'anima a fer-ne una nova traducció més adaptada a l'actualitat. Si ho fan, no esperaré ni un minut a adquirir-la.
SERGI: Jo vaig llegir l'edició de PROA amb traducció de Ramon Folch i Camarasa que em va semblar prou correcta. Malgrat això, és possible que tinguis raó i que la novel·la no hagi envellit prou bé en alguns aspectes, però jo crec que aquests detalls queden compensats pel conjunt. Aquests conceptes que tu mateix destaques i que provoquen un retrat d'aquest 'món del futur' que s'acosta sorprenentment a la nostra realitat són, per a mi, el gran valor del llibre i, efectivament, fan reflexionar força.
És una bona notícia l'aparició d'aquestes noves editorials dedicades al gènere fantàstic en català. Un clàssic com aquest no pot faltar en algun dels seus catàlegs, així que quan el llegeixis... en tornarem a parlar. :-)
Publica un comentari a l'entrada