Relats Conjunts (gener - 2018)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Núvia i nuvi (Amedeo Modigliani - 1915)".

VISCA ELS NUVIS!!

El dia que la teva mare i jo ens havíem de casar, a mi encara no m'havia arribat l'esmòquing fet a mida que havia encarregat un mes abans i vaig haver de posar-me'n un de lloguer que m'anava dues talles petit. Així i tot, feia prou patxoca quan vaig pujar a l'autocar que vam llogar per portar els convidats fins aquella pintoresca ermita perduda al mig de la muntanya on a la sogra, la teva àvia, li feia il·lusió que ens casséssim. La teva mare no va venir amb nosaltres, primer havia de passar per la perruqueria on li farien un pentinat espectacular per lluir en aquell dia tan especial i després pujaria directament en taxi. Sobre el paper tot quadrava però no vam comptar amb les inclemències meteorològiques i, mentre la teva mare anava de la perruqueria a la parada de taxis, va aixecar-se tal tempesta que li va desfer tot el pentinat i la va deixar ben xopa. No tenia temps de tornar a la perruqueria, així que amb un parell de tovalloles que li va deixar el taxista va eixugar-se i es va arreglar el cabell com bonament va poder mentre anava venint cap a l'església patint per no arribar molt més tard del compte. És clar, ella no sabia que l'autocar on anàvem els convidats i jo mateix, havia tingut pana i que estàvem aturats a mig camí esperant no sé quina peça de recanvi. Total que quan nosaltres vam fer cap a l'ermita, la teva mare (que havia d'arribar l'última) ja feia una hora que ens esperava, una espera que amb la mullena que portava a sobre i el fred que feia en aquella església, va aprofitar-la per covar una calipàndria que li va sortir l'endemà i que ens va fotre enlaire el viatge de noces que havíem previst. Però això ja és una altra història, tornant al dia del casament quan vaig entrar a l'ermita em vaig adonar de seguida que la teva mare estava gelada de fred i li vaig dir al mossèn que per l'amor de Déu engegués la calefacció. L'home tot remugant que els de ciutat som uns fredolics amb sang d'orxata, ho va fer però la va posar tan forta que a mitja cerimònia al besoncle Xenaro, que viu a Galícia i que no coneixes perquè va venir aquell dia pel convit i no ens hem tornat a veure més, va patir una sufocació que li va provocar una lipotímia. Ens pensàvem que s'hi quedava, fins i tot el mossèn es va esverar. Malgrat tot aquest panorama, i encara ara no sé com ens en vam sortir, al final vam aconseguir casar-nos.
Però el dia encara no s'havia acabat. Després de la cerimònia, tots vam tornar a pujar a l'autocar que ens va portar (aquesta vegada sense cap avaria) cap al restaurant. Una vegada allí, vam comprovar que en comptes de l'aperitiu amb bombons de foie, pernil d'aglà i mousse de salmó que havíem encarregat ens havien posat patates xips i olives farcides de llauna. Vam anar a protestar i ens van dir que, per un error imperdonable, havien apuntat el banquet per a la setmana següent i que no tenien res preparat. Van afegir que mirarien de compensar-nos una mica el preu però que, si ens volíem queixar, que no ho féssim per l'aperitiu, que quan ens servissin el que havien cuinat per substituir els canelons de confit d'ànec i els lloms de bacallà marinat previstos, ho podríem fer amb més raó. T'estalvio l'explicació del que vam menjar, més que res perquè jo mateix prefereixo no recordar-ho, només et diré que de postres, en comptes del típic pastís de noces els convidats van poder triar entre un Tigreton, un Pantera Rosa o, els que van tenir més sort, un Bony. I és clar, després va arribar l'hora del ball. Un final de festa memorable que, a falta del grup musical que havia de contractar el restaurant i que evidentment no hi era, va anar a càrrec del besoncle Xenaro que, ja recuperat de la lipotímia gràcies a mitja dotzena (llarga) de xupitos d'orujo, va decidir oferir-nos tot un recital de «muiñeiras» cantades a cappella.

M'has preguntat, fill meu, per què vam decidir que el nostre retrat de bodes ens el fes un pintor cubista en comptes d'encarregar-lo a un fotògraf professional com fa tothom?. Doncs la resposta és clara. Perquè en una fotografia hauríem sortit fent encara més mala cara.