GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 19 de gener del 2018

Relats Conjunts (gener - 2018)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Núvia i nuvi (Amedeo Modigliani - 1915)".



VISCA ELS NUVIS!!

El dia que la teva mare i jo ens havíem de casar, a mi encara no m'havia arribat l'esmòquing fet a mida que havia encarregat un mes abans i vaig haver de posar-me'n un de lloguer que m'anava dues talles petit. Així i tot, feia prou patxoca quan vaig pujar a l'autocar que vam llogar per portar els convidats fins aquella pintoresca ermita perduda al mig de la muntanya on a la sogra, la teva àvia, li feia il·lusió que ens casséssim. La teva mare no va venir amb nosaltres, primer havia de passar per la perruqueria on li farien un pentinat espectacular per lluir en aquell dia tan especial i després pujaria directament en taxi. Sobre el paper tot quadrava però no vam comptar amb les inclemències meteorològiques i, mentre la teva mare anava de la perruqueria a la parada de taxis, va aixecar-se tal tempesta que li va desfer tot el pentinat i la va deixar ben xopa. No tenia temps de tornar a la perruqueria, així que amb un parell de tovalloles que li va deixar el taxista va eixugar-se i es va arreglar el cabell com bonament va poder mentre anava venint cap a l'església patint per no arribar molt més tard del compte. És clar, ella no sabia que l'autocar on anàvem els convidats i jo mateix, havia tingut pana i que estàvem aturats a mig camí esperant no sé quina peça de recanvi. Total que quan nosaltres vam fer cap a l'ermita, la teva mare (que havia d'arribar l'última) ja feia una hora que ens esperava, una espera que amb la mullena que portava a sobre i el fred que feia en aquella església, va aprofitar-la per covar una calipàndria que li va sortir l'endemà i que ens va fotre enlaire el viatge de noces que havíem previst. Però això ja és una altra història, tornant al dia del casament quan vaig entrar a l'ermita em vaig adonar de seguida que la teva mare estava gelada de fred i li vaig dir al mossèn que per l'amor de Déu engegués la calefacció. L'home tot remugant que els de ciutat som uns fredolics amb sang d'orxata, ho va fer però la va posar tan forta que a mitja cerimònia al besoncle Xenaro, que viu a Galícia i que no coneixes perquè va venir aquell dia pel convit i no ens hem tornat a veure més, va patir una sufocació que li va provocar una lipotímia. Ens pensàvem que s'hi quedava, fins i tot el mossèn es va esverar. Malgrat tot aquest panorama, i encara ara no sé com ens en vam sortir, al final vam aconseguir casar-nos.
Però el dia encara no s'havia acabat. Després de la cerimònia, tots vam tornar a pujar a l'autocar que ens va portar (aquesta vegada sense cap avaria) cap al restaurant. Una vegada allí, vam comprovar que en comptes de l'aperitiu amb bombons de foie, pernil d'aglà i mousse de salmó que havíem encarregat ens havien posat patates xips i olives farcides de llauna. Vam anar a protestar i ens van dir que, per un error imperdonable, havien apuntat el banquet per a la setmana següent i que no tenien res preparat. Van afegir que mirarien de compensar-nos una mica el preu però que, si ens volíem queixar, que no ho féssim per l'aperitiu, que quan ens servissin el que havien cuinat per substituir els canelons de confit d'ànec i els lloms de bacallà marinat previstos, ho podríem fer amb més raó. T'estalvio l'explicació del que vam menjar, més que res perquè jo mateix prefereixo no recordar-ho, només et diré que de postres, en comptes del típic pastís de noces els convidats van poder triar entre un Tigreton, un Pantera Rosa o, els que van tenir més sort, un Bony. I és clar, després va arribar l'hora del ball. Un final de festa memorable que, a falta del grup musical que havia de contractar el restaurant i que evidentment no hi era, va anar a càrrec del besoncle Xenaro que, ja recuperat de la lipotímia gràcies a mitja dotzena (llarga) de xupitos d'orujo, va decidir oferir-nos tot un recital de «muiñeiras» cantades a cappella.

M'has preguntat, fill meu, per què vam decidir que el nostre retrat de bodes ens el fes un pintor cubista en comptes d'encarregar-lo a un fotògraf professional com fa tothom?. Doncs la resposta és clara. Perquè en una fotografia hauríem sortit fent encara més mala cara.

13 comentaris:

novesflors ha dit...

Quin seguit de contratemps!!! Esperem que, si més no, encara continuen casats i estimant-se bona cosa. Llavors, tot haurà valgut la pena.

Galionar ha dit...

És boníssima aquesta història, Mc; enhorabona!

Sergi ha dit...

Si ja ho dic jo que això de les bodes és un desastre, mira quines coses poden passar! És un esport de risc. Te n'has sortit molt bé amb aquest quadre que de moment a mi no em diu massa, déu n'hi do la història!

Garbí24 ha dit...

quan sembla que no poden passar més coses....encara en queden un bon reguitzell

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha... no els hi ha passat més coses perquè el dia no tenia més hores, pobra gent! Sort que el quadre és bonic, al menys un bon record d'aquest dia!

Elfreelang ha dit...

quin casori més entretingut! genial i amb humor!

cantireta ha dit...

:_))) (ploro i ric alhora)

S'assembla una mica a una vida anterior meua...

Assumpta ha dit...

Oooooooh!!! Pobrets!! T'asseguro que has aconseguit que sentís veritable llàstima per aquesta pobre parella... Res no els va sortir bé, res!!

Ara bé... jo no sé si ho saben, però crec que els pot quedar encara un bon record del dia... que es venguin el quadre, t'asseguro que en quedaran molt satisfets!! :-DD

Com sempre, m'ha agradat molt, MAC!! ;-))

McAbeu ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris

NOVESFLORS: Pensa que, després d'aquest casament, la resta de la seva vida en comú no podia fer res més que anar a millor. Així que sí, continuen feliçment casats. :-)
Per cert, qualificant com un simple "contratemps" el recital de muiñeiras del besoncle Xenaro demostres que no l'has sentit cantar mai. :-DD

GALIONAR: Confesso que em vaig anar "animant" i segurament em vaig passar una mica, sort que només és ficció. ;-)

XEXU: Home, que no totes les bodes van així... n'hi ha que són de veritat. :-DD

JOAN: Quan tens un mal dia, tens un mal dia. :-))

CARME: Ja tens raó, ja. De fet, no els passen més coses perquè no volia fer el relat massa llarg que si no... :-)))

ELFREELANG: Potser és humor negre però, efectivament, és humor. ;-)

CANTIRETA: Espero que aquesta vida anterior que dius, quedi ja ben enrere perquè no desitjo a ningú que visqui unes circumstàncies com les que explico al relat i, sobretot, que hagi d'aguantar a l'oncle Xenaro cantant. ;-D

ASSUMPTA: Certament no va ser el millor dia de la seva vida però, com li he dit a NOVESFLORS, a partir d'allò tot va anar a millor (no hi pot haver res pitjor que un recital del besoncle Xenaro :-DD). Així que no sé si voldran vendre's el quadre... vols dir que els hi donaran molts quartos?? :-)))

NOTA: Després de llegir els meus comentaris, potser heu arribat a la conclusió que tinc mania al besoncle Xenaro. Res més lluny de la realitat, me l'estimo molt... sempre que no canti. :-DDD

Gemma Sara ha dit...

Molt bo el detall dels bonys i tigretons :) Molt divertit!

Assumpta ha dit...

MAC, tu creu-me... si volen viure com uns reis, que se'l venguin! ;-)))

montse ha dit...

Quants ensurts, Sort que encara els hi queda Paris.

Rafel ha dit...

Casaments com aquests els recordem tota la vida, els altres, passen ràpid a l'oblit.

Publica un comentari a l'entrada