EL MAGATZEM

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, de desembre 18, 2024

Relats Conjunts (desembre - 2024)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918).



VOLANT, VOLANT SEMPRE AMUNT

Tampoc cal posar-se així. He dit que la vostra proposta no és viable ara com ara, però això no vol dir que no em sembli bé. De fet, és una idea genial per solucionar el problema crònic de saturació dels nostres carrers. Si, com proposeu, tothom anés volant a tot arreu, la ciutat es descongestionaria de seguida. En això teniu raó, però a mi em sembla que hi ha alguns problemes logístics que no heu tingut en compte.

Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?

Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.

Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.

No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?





dimecres, de desembre 11, 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 026


026 - EL CAS DE LA NOTÍCIA DE SUCCESSOS


Us copio una notícia que he llegit aquest matí al diari:

«El conegut empresari de la nostra ciutat C.L.V. ha estat trobat mort al seu despatx.
L’home presentava un tret al cap i jeia, sense vida, sobre la taula de la seva oficina. A la mà dreta empunyava una pistola i, també damunt la taula, hi havia el seu mòbil i alguns papers. A la paret s’hi veia una petita caixa forta oberta que no contenia diners sinó només diversos documents. De totes maneres, ni la caixa forta ni la resta del despatx semblaven haver estat registrats perquè tot restava en perfecte ordre.
Fonts policials ens informen que, a falta de l'autòpsia pertinent, sembla clar que la mort va ser instantània a causa del tret fet gairebé a boca de canó i que la ferida és compatible amb l’arma trobada. El cadàver no mostra cap altra ferida que l’assenyalada, amb l’excepció d’unes lleugeres rascades sense importància als canells. No s'ha trobat tampoc cap empremta fora de les de l'empresari o la seva secretària. Pel que fa als papers i documents citats encara no han estat estudiats, però, en canvi, del mòbil sí que ha sorgit una pista crucial. S’hi ha trobat una breu nota d’àudio, d’encara no un minut de durada, gravada per la víctima on, visiblement nerviós i amb veu entretallada, confessa que tenia grans deutes de joc i s’acomiada de tothom. A continuació se sent el tret causant de la mort i tot seguit un cop sec que s’atribueix al cap de l’empresari picant sobre la taula ja sense vida. L’arxiu d'àudio acaba en aquest punt, però serveix per a indicar l'hora exacta del decés i és més que suficient per a confirmar la hipòtesi de suïcidi que els investigadors ja havien començat a sospesar.
Aquest periodista ha parlat amb la secretària del mort, que fou qui trobà el cadàver, i ens ha explicat que quan es va incorporar a la feina de bon matí trobà la porta de l’oficina tancada, però no amb clau. Això no la preocupà perquè no era un fet extraordinari que el seu cap arribés a treballar abans que ella. Per tant, va entrar tranquil·la, va deixar algunes coses sobre la seva taula i seguidament es va dirigir al despatx a saludar al seu cap i posar-se a la seva disposició, fou aleshores quan descobrí la tràgica escena. Afirma no haver tocat res i haver avisat immediatament a la policia. Preguntada sobre si havia notat res fora de lloc i sobre la falta de diners dins la caixa forta, ens va informar que no s’havia adonat de res estrany i que era normal que a la caixa no hi hagués efectiu perquè no n’acostumaven a tenir. Va afegir, però, que sí que va passar una cosa inusual el dia anterior perquè el seu cap la va fer plegar abans d’hora. Això no era gens habitual, però ho va atribuir al fet que feia dies que l’home estava força nerviós. Quan vam insistir en aquest punt, només ens va dir que ella no volia malparlar del mort, però que havia de ser cosa de diners perquè últimament havia intentat, sense èxit, demanar un crèdit en diverses entitats bancàries.
Aquestes declaracions descartarien el robatori com a causa del macabre succés i, malgrat que és necessari seguir investigant totes les circumstàncies, no està de més recordar que és vox populi el fet que C.L.V. era un habitual visitant del casino de la nostra ciutat on es jugava fortes quantitats de diners i que les males llengües afirmen que també era un ‘client’ assidu d’algunes timbes de cartes il·legals. En aquests llocs no sempre s’hi guanya i, de fet, no és estrany tenir-hi males ratxes. Potser aquest és el motiu que el va portar a la desesperació i va precipitar el seu final. Descansi en pau.»

Potser és deformació professional, però a mi em sembla que els que s'han precipitat són el periodista i la policia acceptant tan aviat el suïcidi com a causa de la mort. Hauré de trucar a l’inspector Roig perquè hi faci una nova ullada abans de tancar el cas.

I vosaltres, hi ha alguna cosa del relat que no us quadri amb la hipòtesi del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

dimecres, de desembre 04, 2024

COMPOSICIONS AMB ECO

Les COMPOSICIONS AMB ECO són aquells poemes que presenten una repetició de les paraules o síl·labes finals dels versos. Aquesta repetició crea un efecte sonor que pot servir per augmentar la intensitat o el significat poètic, utilitzant un sentit literal o figurat per a crear jocs de paraules que fan ressaltar certs temes o idees, reforçant-ne el sentit o subratllant-ne les emocions.

Tot i que, segurament, d’autors que han jugat amb el mimetisme del fenomen acústic de l’eco per reforçar l’efecte poètic de la seva obra en podríem trobar en qualsevol època de la literatura, cal dir que és a partir del segle XVI quan aquest recurs és més freqüentment utilitzat associant-lo, sobretot, a composicions poètiques de caràcter lúdic, experimental, satíric, fins i tot, i de forma particular, a determinats gèneres, com el sonet. Com en el cas d’altres ‘innovacions’ i tècniques d'elaboració literària més o menys atrevides, és durant el Barroc quan les composicions amb eco van passar per moments especialment fructífers.

En destaquen tres variants principals:

1. DUPLICACIÓ DEL FINAL DEL VERS, on l'últim mot de la frase és la repetició del penúltim (sencer o només les seves síl·labes finals).
Un exemple característic d'aquesta tècnica poètica són els "Sonets amb Eco", una sofisticada variant del sonet que, com hem comentat abans, va ser utilitzada sobretot durant el barroc per autors com Francisco de Quevedo (1580 - 1645) o Lope de Vega (1562 - 1635), entre d'altres. En aquest ENLLAÇ podreu llegir sengles sonets amb eco d'aquests dos autors clàssics de les lletres castellanes. En català no n'he trobat cap per fer-lo servir d'exemple i, en conseqüència, he provat de compondre'n un jo mateix:

SI AL REI ENFADEU, ADEU!

Prou que s’esgargamellava el rei, ei!
però no el sentia el seu lacai, ai!
que dins la cuina rostia un xai, ai!
mentre escoltava un partit d’hoquei, ei!

Fart de suportar tant de xivarri, arri!
s’alçà emprenyat el vell vescomte, compte!
anant a la cuina a fer recompte, compte!
abans que el xai no se'ns socarri, arri!

Deixa la ràdio, criat babau! Au!
i afanya't més amb la cassola, hola!
Com pots estar tan encarcarat? Carat!

Tots tenim gana aquí al palau, au!
el rei fa estona que udola, hola!
i ja saps com n'és de malcarat, carat!


2. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA D’UN VERS AL PRINCIPI DEL SEGÜENT. És l’aplicació del recurs literari anomenat ANADIPLOSI, una figura de dicció que consisteix en la repetició de l’última part d’un enunciat al començament de l’enunciat següent de manera que es crea un efecte fonètic que crida l’atenció del lector trencant el ritme habitual de la recitació i ressaltant la importància dels mots repetits.
En trobem un exemple en el següent fragment del poema "Lo noi ressuscitat" inclòs al poemari «Sant Francesc (1895)» de Jacint Verdaguer (1845-1902):

...mes jo voldria una poma,
una poma per ma set,
per la set que m'agullona...


3. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA DEL VERS (O DE LA SEVA RIMA) COM SI FOS UNA RESPOSTA AL POEMA. Aquesta variant emula el fenomen acústic d'un eco natural i sovint s’utilitza per afegir un contrapunt sorprenent o humorístic.
Com a exemple us copio una de les estrofes del poema anònim "Glossa a la Catalana" extret del llibre «Versos Per Vèncer: Poesia de la Guerra dels Segadors» a cura d’Eulàlia Miralles i publicat per l’editorial Barcino l’any 2020. Es tracta d’un cant a la revolta armada, escrit a finals de 1640 i ens l’hem d’imaginar en boca dels soldats o dels parroquians d’alguna taverna amb l’eco pronunciat a cor:

Ja crida tota la terra...
GUERRA!
per a matar amb ses mans...
CASTELLANS!
que ens han fet amb cruels fúries...
INJÚRIES!

Conegueren totes les cúries
si el diable ho ha portat
en gran dany del Principat,
GUERRA, CASTELLANS I INJÚRIES.


[NOTA: Per si us interessa llegir-lo complet, us enllaço l'article "Poesia barroca de la Guerra dels Segadors" que Anna M. Torrent va publicar al número 31 de la revista «Els Marges», on també el podem trobar transcrit respectant la versió del text original del segle XVII.]
[Imatge generada amb IA (Bing)]


Per acabar el post, he triat una mostra de cançons (més contemporànies i menys exaltades que aquesta «Glossa Catalana») on també s’utilitza aquest recurs de repetició dels mots finals d’alguns versos. N’he escollit tres de caire humorístic que us deixo a continuació.
En la primera, l’efecte de l’eco es presenta només com la reiteració d’algunes rimes que fan uns suposats cors al tema principal, es tracta de la cançó «El canonge de la Seu» (Trincameron – 1975) de LA TRINCA.
En les altres dues, en canvi, aquest recurs és totalment explícit i volgudament buscat per a fer riure. Un humor, però, que és ben diferent en cadascun dels casos. Mentre que al tema «El poeta y el Eco» de LES LUTHIERS, els músics argentins fan servir l’eco per a insinuar les bromes més que dir-les, a la cançó «Eco» de MOJINOS ESCOZÍOS, trobem un clar exemple de l’estil irreverent i sovint escatològic que defineix aquest grup de rock nascut a Mollet del Vallès.






GLOSSARI:
  • Composicions amb eco

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:



dimecres, de novembre 27, 2024

Jocs de sobretaula - 018




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dimecres, de novembre 20, 2024

Relats Conjunts (novembre - 2024)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Interior de taller» (Ramon Casas – 1883).



EL MISTERI DEL PARAIGUA VERMELL

Quan tothom ja ha marxat, en comptes d’una festa sembla que per allí hi hagi passat un huracà. Els globus, les garlandes i els grans cors inflables que adornaven el sostre i les parets, ara pengen flàccids com si també estiguessin esgotats després de la gresca. La taula, plena de gots i ampolles mig buides, i el terra cobert de brossa no fan pas més bona fila. Però tot això ja era d’esperar, el que no és tan normal és el gran paraigua vermell obert de bat a bat que penja del sostre. Què hi fa aquest paraigua aquí?

Això és el que sembla preguntar-se la Núria que, en comptes de dedicar-se a recollir, s’ha quedat parada sense poder treure els ulls d’aquell objecte, quotidià, però completament estrany en aquell context. Quan en Narcís arriba per ajudar-la a netejar i la veu allí parada, li retreu que s’estigui sense fer res amb la feinada que tenen. Ella se’l mira i, seriosa, li repeteix la pregunta que li ronda pel cap:

- Què hi fa aquest paraigua aquí?

El noi arronsa les espatlles mentre es dirigeix cap a la taula plena de restes de la festa.

- No ho sé Núria, només és un paraigua. No és tan estrany trobar coses fora de lloc després d'una festa —Aixeca una ampolla mig buida i la sacseja—. És evident que aquí hi ha hagut gent amb ganes de jugar... i amb massa alcohol a les venes.

Però la Núria no pot deixar de mirar aquell paraigua penjant del sostre, com si fos la peça clau d'un trencaclosques que no acaba d'entendre. S'hi acosta lentament, examinant-lo de més a prop.

- Sí, però... com ha arribat aquí dalt? —insisteix.

El Narcís deixa anar un sospir exagerat mentre recull un plat de plàstic que gairebé es desintegra a les seves mans.

- Segur que algú va decidir ser creatiu amb la decoració... o potser és només una altra broma del Nèstor. Ja el coneixes, li encanta fer bestieses.

Però la Núria no sembla convençuda. Es queda sota el paraigua, aixecant la vista. No és una cosa que algú hagi llançat en un moment d’eufòria, segur que té un propòsit. Sense pensar-s’ho gaire, agafa una cadira...

- Què fas ara? —li diu el Narcís amb un to barreja de cansament i incredulitat.

- Vull veure’l de prop. —respon ella, concentrada.

La noia s’enfila a la cadira i comença a trastejar amb el paraigua intentant despenjar-lo. Sembla que estigui molt ben lligat perquè s’hi passa una bona estona sense acabar de sortir-se’n. Mentrestant el noi ha continuat fent feina, ja ha recollit tota la brossa en un parell de bosses de plàstic gegants que demà al matí llençaran al contenidor i, finalment, s’interessa en el que està fent la Núria.

- Què? Encara no has resolt el misteri del paraigua vermell? Jo ja he acabat de netejar-ho tot.

- Ja has acabat? Així ja podem marxar. Sort que he portat el paraigua perquè han dit que aquesta nit potser plourà...

La Núria despenja el paraigua, el seu paraigua vermell, el que ella mateixa havia penjat al sostre per tenir l’excusa perfecta per a no haver de netejar aquesta vegada, baixa de la cadira i es dirigeix cap a la porta del local donant la mà a en Narcís perquè l’acompanyi. El noi la segueix... fent cara de no acabar d’entendre que ha passat.


dimecres, de novembre 13, 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 025


025 - EL CAS DE LA MORT DEL SOCI EXTRAVAGANT


Mentre em dirigia a la cita que tenia amb un dels directors d’una coneguda empresa de la ciutat, pensava que aquests encàrrecs empresarials solen ser força avorrits. O impliquen llargs seguiments a empleats que volen acomiadar o, encara pitjor, suposen tedioses hores repassant arxius. En aquest cas, però, m’equivocava. El tema anava per tota una altra banda, com va començar a explicar-me el meu client quan vaig arribar al seu despatx:

- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.

- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.

- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...

No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.

Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:

- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.

- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.

- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...

Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.

Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...

I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

dimecres, de novembre 06, 2024

TAUTOGRAMA

Un TAUTOGRAMA [del grec, “tauto” (el mateix) i “gramma” (lletra)] és un text compost per paraules que comencen totes per la mateixa lletra.
La dificultat d’aquest joc lingüístic, lògicament, augmenta a mesura que incrementem el nombre de paraules utilitzades; com més llarg és el text, més difícil és trobar els mots adequats que, a més de compartir inicial, també han de mantenir la coherència i el sentit del resultat final. Enfrontar-nos a la limitació de vocabulari (molt significativa en segons quines lletres) i intentar mantenir sempre un mínim de fluïdesa (és complicat fer frases que sonin naturals i no forçades), fomenta la nostra creativitat i posa a prova les nostres habilitats lingüístiques.
Sabent tot això, potser podríem intentar trobar una definició de TAUTOGRAMA en forma de tautograma (amb la T, és clar). Jo m’he empescat aquesta:

TAUTOGRAMA: Text totalment treballat. Trampejant topall temàtic, tossut tries transcripció tendenciosa testimoniant tothora talent teledirigit tècnicament transparent.
[Imatge generada amb IA (Bing)]

Històricament, els primers exemples de repetició sonora que podríem associar als tautogrames es troben en la literatura clàssica, especialment a través de l'al·literació en textos grecs i llatins. Tanmateix, els tautogrames com a tal comencen a destacar a partir de l'època medieval, sovint en contextos poètics o religiosos. El seu moment de màxima esplendor arriba durant el Barroc, quan els escriptors experimenten amb maneres innovadores de jugar amb el llenguatge per crear efectes estètics i retòrics complexos. En la literatura moderna, els tautogrames han continuat usant-se tant en poesia com en prosa, amb finalitats humorístiques o com a exercici de creativitat. Avui en dia, segueixen sent una forma popular d'expressió literària, especialment en jocs de paraules, concursos i fins i tot en publicitat per captar l'atenció del públic.

En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens parla d’una variant anomenada ISOACRÒNIM que és un tipus d’ACRÒNIM format per la repetició d’una única lletra. Un exemple seria la quàdruple S que les agències de turisme britàniques solien oferir per incitar a viatjar a Mallorca ("Sun, Sex, Sand, Sangria" / Sol, Sexe, Sorra i Sangria) i, en un àmbit més literari, també podem recordar la llista de vuit paraules amb B que James Joyce cita al seu ULYSSES (1922) per referir-se a les «British Beatitudes!…Beer, beef, business, bibles, bulldogs, battleships, buggery and bishops» (Belleses britàniques!... Beure, bou, bíblies, buldogs, barques bèl·liques, bardaixos i bisbes; segons la traducció de Joaquim Mallafré). La diferència principal entre un isoacrònim i un tautograma és que els primers solen ser una limitada enumeració de termes, mentre que els segons volen ser un text complet, coherent i més llarg.

[Imatge generada amb IA (Bing)]

Podem trobar multitud d’exemples de l’ús dels tautogrames, des dels més literaris als ‘simples’ jocs lingüístics per a infants. Sense anar més lluny, recordo que a la nostra catosfera també hi hem jugat alguna vegada al blog de SA LLUNA. Però per a aquesta ocasió, n’he volgut triar quatre de ben especials que podríem considerar ‘multimèdia’.
El primer, que és per a llegir, és un sonet que he compost jo mateix. Hi ha un tipus de sonet, anomenat anglès o shakespearià, en el qual els catorze versos s’estructuren en tres quartets més un apariat i he provat de fer-ne un. Evidentment, un Sonet Shakespearià ha de ser amb «S»...

SEGURETAT SOBREESTIMADA
(Sonet Shakespearià, solament «S»)

Sorgeix, sense seny, subtil sargantana
somrient senyal sobre sorral somnolent.
Sempre sotjant, solitària sultana,
somniant sorprendre sopar suculent.

Sota sol serè, surt serp sigil·losa
serpentejant sense so, sempre suau.
Seductora, solemne, sumptuosa,
secretejant, serena, sense sarau.

Sense salutació, sobtat serpenteig,
setge sibil·lí, savi sabotatge...
Saure sorprès, sistemàtic sacseig,
sòrdid sotrac, sofriment salvatge.

Sentiment segur, sagrat santuari?
Simple suflé, sarcasme sanguinari.
[Imatge generada amb IA (Bing)]

El segon exemple és per a veure’l, es tracta d’un fragment de la pel·lícula «V de Vendetta» (2005) en el qual el protagonista es descriu utilitzant (gairebé) únicament paraules començades per «V». Voilà...


El tercer l’hem d’escoltar. És la cançó «ABCdário» (2017) del raper, poeta i cantautor brasiler Fabio Brazza. És en portuguès, però s'entén perfectament...


El quart i últim exemple també el podem escoltar. Un divertit «Poema a Messi amb la M» escrit pel locutor i humorista Andreu Juanola que es va emetre al programa radiofònic LA SOTANA el dia 22/02/2018. Aquí el teniu...



Acabo aquest post proposant-vos un joc basat en els tautogrames. Es tracta que endevineu quins mots s’amaguen darrere unes definicions tautogramàtiques amb el benentès que les solucions són paraules que també comparteixen la mateixa inicial. És a dir, si us demanès per un «monument megalític» la resposta seria «menhir» perquè és un tipus de megàlit que comença amb «M», doncs això mateix heu de fer per a solucionar les vint-i-sis definicions següents (una per cada lletra de l’alfabet català). Som-hi!

DICCIONARI TAUTOGRAMÀTIC
  • A = Afecte autèntic, amistat accentuada, afinitat acompanyada
  • B = Ballarina baliga-balaga, bibelot boterut
  • C = Cilindre cancerigen, consumint cicuta cremada
  • D = Discussió diplomàtica, deliberació desenvolupada, destresa declamatòria
  • E = Engranatge encefàlic, enteniment esmolat, esperit espavilat
  • F = Fantasma fugitiu, façana fictícia, faramalla fútil
  • G = Giradiscs grandiloqüent, gatzara giratòria
  • H = Home herculi, halo hieràtic, història honorable
  • I = Idea inusual, invenció irrealitzable, impuls inabastable
  • J = Juguesca jurídica, jutge justicier, jurisprudència judicial
  • K = Kyrieleison kafkià
  • L = Lleure literari, litúrgia lletraferida
  • M = Mecanisme mental, moviola multimèdia, moments meritoris
  • N = Negror notable, natura nocturna, neguit noctàmbul, non-non
  • O = Onades obstinades, observació oberta, odissea omnipresent
  • P = Pas per parets, pany protector, prohibit passar
  • Q = Querella quotidiana, qualificació qüestionable, quixot quimèric
  • R = Romanç rústic, relat recíproc, rotllana recreativa
  • S = Senderi sensacional, seny sistemàtic, solució solvent
  • T = Text transformat, transferint termes, transcrivint tradicions, transmetent tons
  • U = Ubiqüitat unànime, unió ubèrrima, ufologia ufanosa, usdefruit utòpic
  • V = Vagabundeig valorat, visitant viles velles, veient valls verges, vivint vivències vibrants
  • W = Winchester, whisky, Wyoming, Wayne [John]
  • X = Xim-xim xocant, xoll xipollejant, xaragall xop
  • Y (dígraf NY) = Nyèbit (de) nyigui-nyogui
  • Z = Zona zebra, zona zebú... Zeladors zoòfils







TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons , Sa Lluna i Carme Rosanas "