Les COMPOSICIONS AMB ECO són aquells poemes que presenten una repetició de les paraules o síl·labes finals dels versos. Aquesta repetició crea un efecte sonor que pot servir per augmentar la intensitat o el significat poètic, utilitzant un sentit literal o figurat per a crear jocs de paraules que fan ressaltar certs temes o idees, reforçant-ne el sentit o subratllant-ne les emocions.
Tot i que, segurament, d’autors que han jugat amb el mimetisme del fenomen acústic de l’eco per reforçar l’efecte poètic de la seva obra en podríem trobar en qualsevol època de la literatura, cal dir que és a partir del segle XVI quan aquest recurs és més freqüentment utilitzat associant-lo, sobretot, a composicions poètiques de caràcter lúdic, experimental, satíric, fins i tot, i de forma particular, a determinats gèneres, com el sonet. Com en el cas d’altres ‘innovacions’ i tècniques d'elaboració literària més o menys atrevides, és durant el Barroc quan les composicions amb eco van passar per moments especialment fructífers.
En destaquen tres variants principals:
1. DUPLICACIÓ DEL FINAL DEL VERS, on l'últim mot de la frase és la repetició del penúltim (sencer o només les seves síl·labes finals).
Un exemple característic d'aquesta tècnica poètica són els "Sonets amb Eco", una sofisticada variant del sonet que, com hem comentat abans, va ser utilitzada sobretot durant el barroc per autors com Francisco de Quevedo (1580 - 1645) o Lope de Vega (1562 - 1635), entre d'altres. En aquest ENLLAÇ podreu llegir sengles sonets amb eco d'aquests dos autors clàssics de les lletres castellanes. En català no n'he trobat cap per fer-lo servir d'exemple i, en conseqüència, he provat de compondre'n un jo mateix:
Tot i que, segurament, d’autors que han jugat amb el mimetisme del fenomen acústic de l’eco per reforçar l’efecte poètic de la seva obra en podríem trobar en qualsevol època de la literatura, cal dir que és a partir del segle XVI quan aquest recurs és més freqüentment utilitzat associant-lo, sobretot, a composicions poètiques de caràcter lúdic, experimental, satíric, fins i tot, i de forma particular, a determinats gèneres, com el sonet. Com en el cas d’altres ‘innovacions’ i tècniques d'elaboració literària més o menys atrevides, és durant el Barroc quan les composicions amb eco van passar per moments especialment fructífers.
En destaquen tres variants principals:
1. DUPLICACIÓ DEL FINAL DEL VERS, on l'últim mot de la frase és la repetició del penúltim (sencer o només les seves síl·labes finals).
Un exemple característic d'aquesta tècnica poètica són els "Sonets amb Eco", una sofisticada variant del sonet que, com hem comentat abans, va ser utilitzada sobretot durant el barroc per autors com Francisco de Quevedo (1580 - 1645) o Lope de Vega (1562 - 1635), entre d'altres. En aquest ENLLAÇ podreu llegir sengles sonets amb eco d'aquests dos autors clàssics de les lletres castellanes. En català no n'he trobat cap per fer-lo servir d'exemple i, en conseqüència, he provat de compondre'n un jo mateix:
SI AL REI ENFADEU, ADEU!
Prou que s’esgargamellava el rei, ei!
però no el sentia el seu lacai, ai!
que dins la cuina rostia un xai, ai!
mentre escoltava un partit d’hoquei, ei!
Fart de suportar tant de xivarri, arri!
s’alçà emprenyat el vell vescomte, compte!
anant a la cuina a fer recompte, compte!
abans que el xai no se'ns socarri, arri!
Deixa la ràdio, criat babau! Au!
i afanya't més amb la cassola, hola!
Com pots estar tan encarcarat? Carat!
Tots tenim gana aquí al palau, au!
el rei fa estona que udola, hola!
i ja saps com n'és de malcarat, carat!
Prou que s’esgargamellava el rei, ei!
però no el sentia el seu lacai, ai!
que dins la cuina rostia un xai, ai!
mentre escoltava un partit d’hoquei, ei!
Fart de suportar tant de xivarri, arri!
s’alçà emprenyat el vell vescomte, compte!
anant a la cuina a fer recompte, compte!
abans que el xai no se'ns socarri, arri!
Deixa la ràdio, criat babau! Au!
i afanya't més amb la cassola, hola!
Com pots estar tan encarcarat? Carat!
Tots tenim gana aquí al palau, au!
el rei fa estona que udola, hola!
i ja saps com n'és de malcarat, carat!
2. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA D’UN VERS AL PRINCIPI DEL SEGÜENT. És l’aplicació del recurs literari anomenat ANADIPLOSI, una figura de dicció que consisteix en la repetició de l’última part d’un enunciat al començament de l’enunciat següent de manera que es crea un efecte fonètic que crida l’atenció del lector trencant el ritme habitual de la recitació i ressaltant la importància dels mots repetits.
En trobem un exemple en el següent fragment del poema "Lo noi ressuscitat" inclòs al poemari «Sant Francesc (1895)» de Jacint Verdaguer (1845-1902):
...mes jo voldria una poma,
una poma per ma set,
per la set que m'agullona...
una poma per ma set,
per la set que m'agullona...
3. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA DEL VERS (O DE LA SEVA RIMA) COM SI FOS UNA RESPOSTA AL POEMA. Aquesta variant emula el fenomen acústic d'un eco natural i sovint s’utilitza per afegir un contrapunt sorprenent o humorístic.
Com a exemple us copio una de les estrofes del poema anònim "Glossa a la Catalana" extret del llibre «Versos Per Vèncer: Poesia de la Guerra dels Segadors» a cura d’Eulàlia Miralles i publicat per l’editorial Barcino l’any 2020. Es tracta d’un cant a la revolta armada, escrit a finals de 1640 i ens l’hem d’imaginar en boca dels soldats o dels parroquians d’alguna taverna amb l’eco pronunciat a cor:
Ja crida tota la terra...
GUERRA!
per a matar amb ses mans...
CASTELLANS!
que ens han fet amb cruels fúries...
INJÚRIES!
Conegueren totes les cúries
si el diable ho ha portat
en gran dany del Principat,
GUERRA, CASTELLANS I INJÚRIES.
GUERRA!
per a matar amb ses mans...
CASTELLANS!
que ens han fet amb cruels fúries...
INJÚRIES!
Conegueren totes les cúries
si el diable ho ha portat
en gran dany del Principat,
GUERRA, CASTELLANS I INJÚRIES.
[NOTA: Per si us interessa llegir-lo complet, us enllaço l'article "Poesia barroca de la Guerra dels Segadors" que Anna M. Torrent va publicar al número 31 de la revista «Els Marges», on també el podem trobar transcrit respectant la versió del text original del segle XVII.]
[Imatge creada per Bing]
Per acabar el post, he triat una mostra de cançons (més contemporànies i menys exaltades que aquesta «Glossa Catalana») on també s’utilitza aquest recurs de repetició dels mots finals d’alguns versos. N’he escollit tres de caire humorístic que us deixo a continuació.
En la primera, l’efecte de l’eco es presenta només com la reiteració d’algunes rimes que fan uns suposats cors al tema principal, es tracta de la cançó «El canonge de la Seu» (Trincameron – 1975) de LA TRINCA.
En les altres dues, en canvi, aquest recurs és totalment explícit i volgudament buscat per a fer riure. Un humor, però, que és ben diferent en cadascun dels casos. Mentre que al tema «El poeta y el Eco» de LES LUTHIERS, els músics argentins fan servir l’eco per a insinuar les bromes més que dir-les, a la cançó «Eco» de MOJINOS ESCOZÍOS, trobem un clar exemple de l’estil irreverent i sovint escatològic que defineix aquest grup de rock nascut a Mollet del Vallès.
En la primera, l’efecte de l’eco es presenta només com la reiteració d’algunes rimes que fan uns suposats cors al tema principal, es tracta de la cançó «El canonge de la Seu» (Trincameron – 1975) de LA TRINCA.
En les altres dues, en canvi, aquest recurs és totalment explícit i volgudament buscat per a fer riure. Un humor, però, que és ben diferent en cadascun dels casos. Mentre que al tema «El poeta y el Eco» de LES LUTHIERS, els músics argentins fan servir l’eco per a insinuar les bromes més que dir-les, a la cançó «Eco» de MOJINOS ESCOZÍOS, trobem un clar exemple de l’estil irreverent i sovint escatològic que defineix aquest grup de rock nascut a Mollet del Vallès.
 |
|
 |
4 comentaris:
Un rei malcarat? quines coses que tens, si tots son molt simpatics i campexans i preparats i ajuden al poble en les desgràcies. Estic marxant del tema.
Glossa a la Catalana, ideal per fer amics dins de les fronteres castellanes, avellanes!
El canonge de la Seu el tenia en un caset a casa dels meus pares, fi de l'anècdota.
Mollet del Vallès, la vergonya del Vallès després de Terrassa.
PONS: Es tracta només d'una llicència poètica per poder fer una bona rima amb la interjecció "carat", en el món real ja sé tot això que dius dels reis perquè és exactament el que el meu advocat em recomana que digui si algun dia m'acusen de 'desacato a la corona'... que podria ser, tal com van les coses.
Vista aquesta glossa podem afirmar que, al segle XVII, els catalans i els castellans no eren gaire amics, certament. Per sort, ara la cosa és ben diferent i tots ho veiem d'una altra manera. No només és lleig demanar que es matin tots els castellans, sinó que també és exagerat... no cal que siguin tots.
Hi ha poques cases a Catalunya que no tinguessin algun casset de La Trinca... jo encara els tinc tots. ;-)
Només perquè va ser l'origen dels Mojinos? O t'han fet alguna cosa pitjor els de Mollet?
Mollet és lleig, té un urbanisme poc planificat, arquitectura funcionalista típic dels 60 / 70, escassetat d'espais verds, cap atractiu icònic, i moltes zones industrials i infraestructures al voltant.
Molt interessant, com sempre.
No en sabia el nom d'aquest estil i has mostrat uns exemples entenedors.
Ja que has citat la Trinca me n'ha vingut una altra al cap, si bé no tots els versos fan "eco".
Un fragment de "FLASH REAGAN":
Engego la maquineta, punyeta !
surt un cel tot estrellat
i m'ataquen els marcianos marranos !
no sabeu amb qui heu topat!
És la guerra de l'espai, carai !
això està ple d'invasors,
Cada cop que un es derrumba, patxumba !
n'apareixen vint-i-dos.
N'esquivo un que em dispara ui ara !
amb el canó de neutrons
però fulmino i espatxurro. per burro !
Publica un comentari a l'entrada