Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Interior de taller» (Ramon Casas – 1883).
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg?uselang=ca)
EL MISTERI DEL PARAIGUA VERMELL
Quan tothom ja ha marxat, en comptes d’una festa sembla que per allí hi hagi passat un huracà. Els globus, les garlandes i els grans cors inflables que adornaven el sostre i les parets, ara pengen flàccids com si també estiguessin esgotats després de la gresca. La taula, plena de gots i ampolles mig buides, i el terra cobert de brossa no fan pas més bona fila. Però tot això ja era d’esperar, el que no és tan normal és el gran paraigua vermell obert de bat a bat que penja del sostre. Què hi fa aquest paraigua aquí?
Això és el que sembla preguntar-se la Núria que, en comptes de dedicar-se a recollir, s’ha quedat parada sense poder treure els ulls d’aquell objecte, quotidià, però completament estrany en aquell context. Quan en Narcís arriba per ajudar-la a netejar i la veu allí parada, li retreu que s’estigui sense fer res amb la feinada que tenen. Ella se’l mira i, seriosa, li repeteix la pregunta que li ronda pel cap:
- Què hi fa aquest paraigua aquí?
El noi arronsa les espatlles mentre es dirigeix cap a la taula plena de restes de la festa.
- No ho sé Núria, només és un paraigua. No és tan estrany trobar coses fora de lloc després d'una festa —Aixeca una ampolla mig buida i la sacseja—. És evident que aquí hi ha hagut gent amb ganes de jugar... i amb massa alcohol a les venes.
Però la Núria no pot deixar de mirar aquell paraigua penjant del sostre, com si fos la peça clau d'un trencaclosques que no acaba d'entendre. S'hi acosta lentament, examinant-lo de més a prop.
- Sí, però... com ha arribat aquí dalt? —insisteix.
El Narcís deixa anar un sospir exagerat mentre recull un plat de plàstic que gairebé es desintegra a les seves mans.
- Segur que algú va decidir ser creatiu amb la decoració... o potser és només una altra broma del Nèstor. Ja el coneixes, li encanta fer bestieses.
Però la Núria no sembla convençuda. Es queda sota el paraigua, aixecant la vista. No és una cosa que algú hagi llançat en un moment d’eufòria, segur que té un propòsit. Sense pensar-s’ho gaire, agafa una cadira...
- Què fas ara? —li diu el Narcís amb un to barreja de cansament i incredulitat.
- Vull veure’l de prop. —respon ella, concentrada.
La noia s’enfila a la cadira i comença a trastejar amb el paraigua intentant despenjar-lo. Sembla que estigui molt ben lligat perquè s’hi passa una bona estona sense acabar de sortir-se’n. Mentrestant el noi ha continuat fent feina, ja ha recollit tota la brossa en un parell de bosses de plàstic gegants que demà al matí llençaran al contenidor i, finalment, s’interessa en el que està fent la Núria.
- Què? Encara no has resolt el misteri del paraigua vermell? Jo ja he acabat de netejar-ho tot.
- Ja has acabat? Així ja podem marxar. Sort que he portat el paraigua perquè han dit que aquesta nit potser plourà...
La Núria despenja el paraigua, el seu paraigua vermell, el que ella mateixa havia penjat al sostre per tenir l’excusa perfecta per a no haver de netejar aquesta vegada, baixa de la cadira i es dirigeix cap a la porta del local donant la mà a en Narcís perquè l’acompanyi. El noi la segueix... fent cara de no acabar d’entendre que ha passat.
Això és el que sembla preguntar-se la Núria que, en comptes de dedicar-se a recollir, s’ha quedat parada sense poder treure els ulls d’aquell objecte, quotidià, però completament estrany en aquell context. Quan en Narcís arriba per ajudar-la a netejar i la veu allí parada, li retreu que s’estigui sense fer res amb la feinada que tenen. Ella se’l mira i, seriosa, li repeteix la pregunta que li ronda pel cap:
- Què hi fa aquest paraigua aquí?
El noi arronsa les espatlles mentre es dirigeix cap a la taula plena de restes de la festa.
- No ho sé Núria, només és un paraigua. No és tan estrany trobar coses fora de lloc després d'una festa —Aixeca una ampolla mig buida i la sacseja—. És evident que aquí hi ha hagut gent amb ganes de jugar... i amb massa alcohol a les venes.
Però la Núria no pot deixar de mirar aquell paraigua penjant del sostre, com si fos la peça clau d'un trencaclosques que no acaba d'entendre. S'hi acosta lentament, examinant-lo de més a prop.
- Sí, però... com ha arribat aquí dalt? —insisteix.
El Narcís deixa anar un sospir exagerat mentre recull un plat de plàstic que gairebé es desintegra a les seves mans.
- Segur que algú va decidir ser creatiu amb la decoració... o potser és només una altra broma del Nèstor. Ja el coneixes, li encanta fer bestieses.
Però la Núria no sembla convençuda. Es queda sota el paraigua, aixecant la vista. No és una cosa que algú hagi llançat en un moment d’eufòria, segur que té un propòsit. Sense pensar-s’ho gaire, agafa una cadira...
- Què fas ara? —li diu el Narcís amb un to barreja de cansament i incredulitat.
- Vull veure’l de prop. —respon ella, concentrada.
La noia s’enfila a la cadira i comença a trastejar amb el paraigua intentant despenjar-lo. Sembla que estigui molt ben lligat perquè s’hi passa una bona estona sense acabar de sortir-se’n. Mentrestant el noi ha continuat fent feina, ja ha recollit tota la brossa en un parell de bosses de plàstic gegants que demà al matí llençaran al contenidor i, finalment, s’interessa en el que està fent la Núria.
- Què? Encara no has resolt el misteri del paraigua vermell? Jo ja he acabat de netejar-ho tot.
- Ja has acabat? Així ja podem marxar. Sort que he portat el paraigua perquè han dit que aquesta nit potser plourà...
La Núria despenja el paraigua, el seu paraigua vermell, el que ella mateixa havia penjat al sostre per tenir l’excusa perfecta per a no haver de netejar aquesta vegada, baixa de la cadira i es dirigeix cap a la porta del local donant la mà a en Narcís perquè l’acompanyi. El noi la segueix... fent cara de no acabar d’entendre que ha passat.
14 comentaris:
Quina barra que tenen alguns, hi ha gent que té un paraigüa que no se l'aguanta
Això sí què és ser més gandula que el jeure, però no se li pot dir que no tingui enginy. ;-)
M'has tret un somriure, molt bo!
Aferradetes, Mac.
Amb el seu paraigua, aquesta noia ha estat la Mary Poppins de la festa.
D'això se'n diu una noia "espavilada"!! :DD Ha deixat al seu company amb un pam de nas i a més, li ha fet tota la feina.... !
M'has tret un bon somriure, amb aquest final "sorpresa" , segurament tant gran , com el de la Núria !!.
Apa, bona nit i felicitats !!.
The number with the umbrella I have to remember ... for my next life ;-)
Still smiling here.
🤣😂🤣😂 Quina barra!
Abraçades somrients, Mc!
PONS: Hi ha gent que se les empesca totes per aconseguir no fotre ni brot. Amb un bon parell... de paraigües. ;-)
SA LLUNA: Davant la possibilitat d'evitar treballar, a alguns se'ls hi desperten les neurones. La nostra Núria és una dropa espavilada, que una cosa no treu l'altra. ;-)
Moltes gràcies!
XAVIER: No sé si la nostra protagonista també té poders màgics com aquesta famosa mainadera anglesa, però està clar que el seu "joc de mans" li ha sortit a la perfecció. :-D
ARTUR: No es pot negar que la Núria s'ha sortit amb la seva, espero que en Narcís (quan s'adoni de l'enredada que li han fet) no s'ho prengui gaire malament. :-))
Gràcies... i Bon dia!
SEAN JEATING: Em sembla que aquest número és com un d'aquells trucs de màgia que només es pot fer una vegada, així que val més reservar-lo per a una ocasió especial. ;-)
Gràcies!
CARME: I tant!! :-))
Abraçades agraïdes!
Bona maniobra de distracció! Maca, a més :)
GEMMA SARA: Digues-li al Narcís, que encara continua ben distret, pobre. :-DD
Publica un comentari a l'entrada