Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Rodejarà el cap? [Vil han klare pynten?]" (Michael Archer - 1879).
UNA GRAN HISTÒRIA
Hi ha moltes històries famoses que ens parlen de la lluita de l’home contra les grans bèsties que poblen les immensitats marines. Però n’hi ha moltes més que no han passat a la posteritat i que corren el risc d’oblidar-se. La que avui us vull explicar és una d’aquestes.
Corria l’any 1879. Els pescadors d’un recòndit poble mariner escandinau frisaven per començar la temporada del bacallà, l’època de l’any de més feina i, per tant, de més guanys. Aquell any, tanmateix, les coses no anirien com s’esperaven perquè un gran entrebanc els impediria sortir a la mar. I quan dic gran no estic exagerant: havia arribat el Kraken. Malgrat que molts podeu creure que aquest monstre marí (un cefalòpode de centenars de metres de llargada i milers de quilos de pes, capaç d’empassar-se vaixells sencers) és només una invenció de la mitologia nòrdica, els pescadors de la zona saben que és ben real i, com podeu imaginar, que faci acte de presència davant de les teves costes impedint-te sortir a pescar, no és cap bona notícia.
S’havia de fer alguna cosa. Renunciar a la captura del bacallà no era una opció perquè representava la misèria per a tot el poble, però tenien clar que no podien sortir totes les barques alhora perquè això els faria ser una presa fàcil. Així que van acordar que en sortirien només unes quantes i que ho farien de manera escalonada per intentar passar tan desapercebuts com fos possible. Evidentment, la decisió de sortir o no, era ben personal i, per això, tots els pescadors baixaven cada matí a la platja per determinar si aquell dia traurien la seva barca al mar i en quin ordre. No era un judici fàcil de fer. Un demanava consell a algun pescador més expert. El de darrere, en canvi, preferia no escoltar-se ningú. Tot el contrari del següent que provava d’esbrinar quines decisions prenien els altres per copiar-les. El de més enllà, més pragmàtic, treia la seva ullera de llarga vista per albirar alguna pista d’on era exactament el Kraken aquell dia... D’una manera o altra, la majoria intentava endevinar l’estratègia que els havia de permetre esquivar el perill i tornar a port amb la seva pesca. També n’hi havia que, derrotats d’entrada, ho deixaven córrer i seien pensarosos en un racó, conscients que cap estratègia els garantia l’èxit i que fàcilment podien acabar amb la barca destrossada i devorats per la bèstia...
Un pintor danès va retratar amb precisió aquesta escena que diàriament es repetia a la platja i és gràcies al seu quadre que coneixem aquesta part de la història. Malauradament, no en sabem gaire més. No en coneixem el final, no tenim constància de quantes barques es van enfonsar, ni de quants pescadors van perdre la vida, ni dels motius que van provocar que el Kraken s’instal·lés allí durant aquella temporada o quan va decidir marxar. I no ho sabem perquè ningú ens ho ha explicat. Per desgràcia aquesta extraordinària aventura no va tenir la sort de ser recollida en un llibre que, sens dubte, hauria estat a l'altura d’obres mestres de temàtica similar com «Moby Dick» o «El vell i la mar», peces cabdals de la literatura dels segles XIX i XX.
És una llàstima i ara ja no s’hi pot fer res per arreglar-ho. Primer perquè ja no queda amb vida cap dels protagonistes i és molt difícil trobar informació d’aquella època. Però, ni que no fos així, hem fet tard perquè en ple segle XXI ja no estan de moda els llibres d’aventures. Si ara es recuperés aquesta gran història, seria només per fer-ne una sèrie de televisió que buscaria aconseguir la màxima audiència centrant-se en els ferotges atacs del Kraken i obviant el dilema existencial dels pescadors. Una sèrie de sang i fetge que, per cridar encara més l’atenció, portaria un títol ridícul. No sé, m’imagino que si el protagonista és un cefalòpode gegant que es diverteix atacant vaixells, potser la titularien «El joc del gran calamar»... i el més gros és que segurament tindria molt d’èxit.
Corria l’any 1879. Els pescadors d’un recòndit poble mariner escandinau frisaven per començar la temporada del bacallà, l’època de l’any de més feina i, per tant, de més guanys. Aquell any, tanmateix, les coses no anirien com s’esperaven perquè un gran entrebanc els impediria sortir a la mar. I quan dic gran no estic exagerant: havia arribat el Kraken. Malgrat que molts podeu creure que aquest monstre marí (un cefalòpode de centenars de metres de llargada i milers de quilos de pes, capaç d’empassar-se vaixells sencers) és només una invenció de la mitologia nòrdica, els pescadors de la zona saben que és ben real i, com podeu imaginar, que faci acte de presència davant de les teves costes impedint-te sortir a pescar, no és cap bona notícia.
S’havia de fer alguna cosa. Renunciar a la captura del bacallà no era una opció perquè representava la misèria per a tot el poble, però tenien clar que no podien sortir totes les barques alhora perquè això els faria ser una presa fàcil. Així que van acordar que en sortirien només unes quantes i que ho farien de manera escalonada per intentar passar tan desapercebuts com fos possible. Evidentment, la decisió de sortir o no, era ben personal i, per això, tots els pescadors baixaven cada matí a la platja per determinar si aquell dia traurien la seva barca al mar i en quin ordre. No era un judici fàcil de fer. Un demanava consell a algun pescador més expert. El de darrere, en canvi, preferia no escoltar-se ningú. Tot el contrari del següent que provava d’esbrinar quines decisions prenien els altres per copiar-les. El de més enllà, més pragmàtic, treia la seva ullera de llarga vista per albirar alguna pista d’on era exactament el Kraken aquell dia... D’una manera o altra, la majoria intentava endevinar l’estratègia que els havia de permetre esquivar el perill i tornar a port amb la seva pesca. També n’hi havia que, derrotats d’entrada, ho deixaven córrer i seien pensarosos en un racó, conscients que cap estratègia els garantia l’èxit i que fàcilment podien acabar amb la barca destrossada i devorats per la bèstia...
Un pintor danès va retratar amb precisió aquesta escena que diàriament es repetia a la platja i és gràcies al seu quadre que coneixem aquesta part de la història. Malauradament, no en sabem gaire més. No en coneixem el final, no tenim constància de quantes barques es van enfonsar, ni de quants pescadors van perdre la vida, ni dels motius que van provocar que el Kraken s’instal·lés allí durant aquella temporada o quan va decidir marxar. I no ho sabem perquè ningú ens ho ha explicat. Per desgràcia aquesta extraordinària aventura no va tenir la sort de ser recollida en un llibre que, sens dubte, hauria estat a l'altura d’obres mestres de temàtica similar com «Moby Dick» o «El vell i la mar», peces cabdals de la literatura dels segles XIX i XX.
És una llàstima i ara ja no s’hi pot fer res per arreglar-ho. Primer perquè ja no queda amb vida cap dels protagonistes i és molt difícil trobar informació d’aquella època. Però, ni que no fos així, hem fet tard perquè en ple segle XXI ja no estan de moda els llibres d’aventures. Si ara es recuperés aquesta gran història, seria només per fer-ne una sèrie de televisió que buscaria aconseguir la màxima audiència centrant-se en els ferotges atacs del Kraken i obviant el dilema existencial dels pescadors. Una sèrie de sang i fetge que, per cridar encara més l’atenció, portaria un títol ridícul. No sé, m’imagino que si el protagonista és un cefalòpode gegant que es diverteix atacant vaixells, potser la titularien «El joc del gran calamar»... i el més gros és que segurament tindria molt d’èxit.
