Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Daniel's Answer to the King" (Briton Rivière - 1890).
HI HAVIA UNA VEGADA...
Una vegada hi havia un rei que va fer instal·lar una trapa dissimulada al trespol de la sala d'audiències del seu castell. Un enginyós dispositiu connectat al braç esquerre del seu tron li permetia obrir-la només prement un botó i així podia deslliurar-se immediatament dels pobres desgraciats que no li feien el pes. Amb un senzill gest, la víctima desapareixia de la seva vista i apareixia, després de relliscar uns segons per una rampa, al bell mig del fossat dels lleons del soterrani. Una feina neta, ràpida i sense cap molèstia per a ningú (exceptuant l'interfecte, és clar).
El monarca n'està molt satisfet d'aquesta joguina i s'ha de reconèixer que al principi va abusar-ne una mica. Els primers dies de tenir-la instal·lada potser va enviar més gent de la que tocava a ser devorada per les feres però això només va ser perquè li feia molta gràcia veure com desapareixien forat avall. Actualment, una vegada passada la novetat, ja només ho fa de tant en tant perquè, com tothom sap, el rei, a les bones, és una bona persona.
Aquest matí però, el rei no està gaire de filis. Un ambaixador estranger li ha demanat audiència abans d'esmorzar i és difícil ser massa benèvol amb la panxa buida. Així i tot, ha fet l'esforç de rebre'l i està disposat a escoltar-lo. Ho fa durant un parell de minuts abans de decidir que ja en té prou. De seguida s'adona que aquell home és un pesat, que xerra massa i que les seves reclamacions de més llibertat per al seu poble no tenen sentit. Si l'hem de creure, el fet que des de la cuina li comenci a arribar la flaire del tiberi que s'hi està preparant, no té (gairebé) res a veure en la seva decisió d'activar el mecanisme que obre la trapa.
D'imprevist doncs, l'ambaixador és llançat al fossat dels lleons. L'home no en sabia res d'aquella trampa amagada i trobar-se, de sobte, al mig d'una manada de feres afamades l'agafa per sorpresa.
Els lleons també se sorprenen. Normalment, el menjar no els arriba mai tan d'hora i, per uns instants, no saben reaccionar com esperaríem d'unes bèsties salvatges.
L'ambaixador, expert negociador, intenta aprofitar aquests primers moments d'incertesa. Es dirigeix, amb to amable, als lleons i els explica que aquella situació no és justa. Que, mentre ell és un de sol, ells són set. Han de donar-li algun avantatge abans de provar de devorar-lo. Què els sembla si li deixen un marge d'un quart d'hora per intentar trobar una sortida? Els lleons s'hi neguen, quinze minuts és massa temps, com a molt li'n donen cinc. Al final, i com en tota bona negociació, arriben a un acord de consens i l'ambaixador obté deu minuts per intentar escapar, ni un més. Tot està parlat, així que els lleons jeuen a terra, expectants, i l'home comença a revisar el fossat, cercant desesperadament alguna possible sortida.
Si això fos un conte, ara hauríem de deixar passar aquests deu minuts. El dramatisme de la història ens obligaria a estar amb l'ai al cor fins que faltessin pocs segons per exhaurir el termini i aleshores descobriríem si l'ambaixador aconsegueix escapar-se o no. Però això no és un conte i ja sabem que a la vida real, el drama no es fa esperar. Encara no s'ha esgotat el primer minut quan l'home nota que les coses no van bé, sent que a la seva esquena els lleons s'aixequen i comencen a envoltar-lo. S'atura en sec i, palplantat davant la rampa que l'ha dut fins allí, s'adona que no té cap esperança de sortir-se'n. L'acord amb aquelles feres és una il·lusió i ell ha estat un ximple d'haver-hi confiat. On s'és vist que uns lleons afamats negociïn amb la seva presa? A unes bèsties salvatges no els cal atendre a raons, no necessiten arribar a acords i, si alguna vegada s'hi avenen, no els importa respectar-los. Quan tens la força, per què t'has de rebaixar a parlar amb qui no la té? Si el rei (que, a les bones, és una bona persona) l'ha condemnat només perquè estava de mal humor per no haver esmorzat, què es pot esperar d'uns lleons als quals, per la seva condició d'animals, se'ls permet actuar sempre que vulguin amb total impunitat?
El monarca n'està molt satisfet d'aquesta joguina i s'ha de reconèixer que al principi va abusar-ne una mica. Els primers dies de tenir-la instal·lada potser va enviar més gent de la que tocava a ser devorada per les feres però això només va ser perquè li feia molta gràcia veure com desapareixien forat avall. Actualment, una vegada passada la novetat, ja només ho fa de tant en tant perquè, com tothom sap, el rei, a les bones, és una bona persona.
Aquest matí però, el rei no està gaire de filis. Un ambaixador estranger li ha demanat audiència abans d'esmorzar i és difícil ser massa benèvol amb la panxa buida. Així i tot, ha fet l'esforç de rebre'l i està disposat a escoltar-lo. Ho fa durant un parell de minuts abans de decidir que ja en té prou. De seguida s'adona que aquell home és un pesat, que xerra massa i que les seves reclamacions de més llibertat per al seu poble no tenen sentit. Si l'hem de creure, el fet que des de la cuina li comenci a arribar la flaire del tiberi que s'hi està preparant, no té (gairebé) res a veure en la seva decisió d'activar el mecanisme que obre la trapa.
D'imprevist doncs, l'ambaixador és llançat al fossat dels lleons. L'home no en sabia res d'aquella trampa amagada i trobar-se, de sobte, al mig d'una manada de feres afamades l'agafa per sorpresa.
Els lleons també se sorprenen. Normalment, el menjar no els arriba mai tan d'hora i, per uns instants, no saben reaccionar com esperaríem d'unes bèsties salvatges.
L'ambaixador, expert negociador, intenta aprofitar aquests primers moments d'incertesa. Es dirigeix, amb to amable, als lleons i els explica que aquella situació no és justa. Que, mentre ell és un de sol, ells són set. Han de donar-li algun avantatge abans de provar de devorar-lo. Què els sembla si li deixen un marge d'un quart d'hora per intentar trobar una sortida? Els lleons s'hi neguen, quinze minuts és massa temps, com a molt li'n donen cinc. Al final, i com en tota bona negociació, arriben a un acord de consens i l'ambaixador obté deu minuts per intentar escapar, ni un més. Tot està parlat, així que els lleons jeuen a terra, expectants, i l'home comença a revisar el fossat, cercant desesperadament alguna possible sortida.
Si això fos un conte, ara hauríem de deixar passar aquests deu minuts. El dramatisme de la història ens obligaria a estar amb l'ai al cor fins que faltessin pocs segons per exhaurir el termini i aleshores descobriríem si l'ambaixador aconsegueix escapar-se o no. Però això no és un conte i ja sabem que a la vida real, el drama no es fa esperar. Encara no s'ha esgotat el primer minut quan l'home nota que les coses no van bé, sent que a la seva esquena els lleons s'aixequen i comencen a envoltar-lo. S'atura en sec i, palplantat davant la rampa que l'ha dut fins allí, s'adona que no té cap esperança de sortir-se'n. L'acord amb aquelles feres és una il·lusió i ell ha estat un ximple d'haver-hi confiat. On s'és vist que uns lleons afamats negociïn amb la seva presa? A unes bèsties salvatges no els cal atendre a raons, no necessiten arribar a acords i, si alguna vegada s'hi avenen, no els importa respectar-los. Quan tens la força, per què t'has de rebaixar a parlar amb qui no la té? Si el rei (que, a les bones, és una bona persona) l'ha condemnat només perquè estava de mal humor per no haver esmorzat, què es pot esperar d'uns lleons als quals, per la seva condició d'animals, se'ls permet actuar sempre que vulguin amb total impunitat?
