035 - EL CAS DELS SOSPITOSOS GENS SOSPITOSOS
Passaven pocs minuts de dos quarts d’una quan el director de l’arxiu històric de la ciutat ha entrat al meu despatx. L’home semblava amoïnat i, efectivament, ho estava com ell mateix m’ha confirmat només començar a parlar:
- Estic molt amoïnat, ens acaben de robar un dels nostres incunables més valuosos i el lladre només ha pogut ser un dels dos nous treballadors que hem incorporat recentment. Per força, ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer. M’ha d’ajudar a solucionar-ho avui mateix, si hi involucrem la policia es muntarà un escàndol i m’hi jugo la feina!
Sé per experiència que un testimoni nerviós acostuma a ser poc fiable i això de «ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer» era una bona mostra que el pobre home no estava tan centrat com caldria. El millor en aquests casos és agafar-s’ho amb calma i anar per parts:
- Tranquil·litzis -li vaig dir-, necessito que m’ho expliqui tot ben a poc a poc. Comenci per això de les dues noves incorporacions laborals.
- A l'última reunió, vaig convèncer la junta d’incorporar un parell d’ajudants nous i vam decidir buscar els aspirants dins els col·lectius de la nostra societat que més difícil ho tenen a l’hora d’accedir al món laboral. Després d’entrevistar diversos candidats, vam acabar contractant en Jimmy, un exconvicte i el senyor Santi, paraplègic amb cadira de rodes. No fa ni deu dies que treballen amb nosaltres.
- I per què diu que són els principals sospitosos?
- Perquè el robatori ha succeït aquest matí en el moment que tots els altres treballadors de l’arxiu estàvem reunits al meu despatx. Només ells dos no hi eren.
- D’acord. Aleshores parli’m d’ells. Comenci per en Jimmy...
- En Jimmy té 21 anys. Fa poc que acaba de sortir de la presó, hi ha passat alguns mesos acusat d’atracament, de conducció perillosa sense carnet i de possessió d’estupefaents, però sembla un bon xicot i diu que vol reinserir-se a la societat. Els tatuatges i el seu aspecte de pinxo de barri no li ho posen fàcil, però jo crec que ho pot aconseguir tan bon punt aprengui a ser responsable i procuri no contestar sempre «Tranqui, bro; no m’estressis, tio» cada cop que li manen alguna feina. No li negaré que els primers dies no les vam tenir totes amb ell, però he de reconèixer que el noi s’hi esforça i vull creure que vam fer bé de donar-li aquesta oportunitat. De totes maneres, i tal com ja li he dit, ell no ho va poder fer perquè no en va tenir l’ocasió. Tot just vam tancar-nos al despatx per començar la reunió, ell va aprofitar per escaquejar-se i tota aquella estona se la va passar fumant al carrer. Ja li he comentat que, si no li estàs molt al damunt, encara li costa assumir responsabilitats.
- Bé, doncs això només ens deixa el senyor Santi...
- Té 52 anys i quan encara era un adolescent va sofrir un accident que el va deixar sense poder caminar gens. Ell i Jimmy són la cara i la creu, completament oposats en tots els aspectes. Al Sr. Santi no cal demanar-li dues vegades una feina, només insinuant-li què cal fer s’hi posa de seguida amb una gran eficiència. I, pel que fa a l’aparença, sempre ve a treballar tan impecable com si acabés de sortir del sastre. Diries que algú que vesteix així no li hauria d’interessar una feina temporal com la que nosaltres oferim, però si et fixes en detalls com els colzes descolorits de l’americana o les soles desgastades de les sabates, descobreixes que les aparences enganyen i que el seu vestit no és nou de trinca sinó que ja fa força anys que el reaprofita. És evident que necessita el sou i l’oportunitat de treballar que li hem donat. I encara amb més raó si tenim en compte que tampoc pot ser el lladre. Tot i que ell sí que es va quedar a la sala de l’arxiu mentre nosaltres estàvem reunits, és impossible que s’emportés l’incunable perquè el teníem guardat al prestatge superior de la llibreria i és totalment inviable que algú en cadira de rodes hi arribés per agafar-lo.
- Realment és un bon misteri aquest cas -vaig intervenir jo-. El que podia agafar el llibre, no hi era i el que hi era, no el podia agafar...
- A vostè també li sembla impossible, oi? Doncs res, si un professional de la seva vàlua tampoc se’n surt, ja veig que estic ben perdut. Avisaré la policia i presentaré la meva dimissió abans que em facin fora de la feina...
- No es precipiti, home. Li he dit que era un bon misteri, però això no implica que jo no el pugui solucionar. De fet, tinc una pista que em pot portar a descobrir el lladre de l’incunable. Si em deixa interrogar als dos sospitosos, crec que de seguida en podrem treure l’entrellat. Som-hi?
I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que ha de permetre resoldre el cas al nostre detectiu?
- Estic molt amoïnat, ens acaben de robar un dels nostres incunables més valuosos i el lladre només ha pogut ser un dels dos nous treballadors que hem incorporat recentment. Per força, ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer. M’ha d’ajudar a solucionar-ho avui mateix, si hi involucrem la policia es muntarà un escàndol i m’hi jugo la feina!
Sé per experiència que un testimoni nerviós acostuma a ser poc fiable i això de «ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer» era una bona mostra que el pobre home no estava tan centrat com caldria. El millor en aquests casos és agafar-s’ho amb calma i anar per parts:
- Tranquil·litzis -li vaig dir-, necessito que m’ho expliqui tot ben a poc a poc. Comenci per això de les dues noves incorporacions laborals.
- A l'última reunió, vaig convèncer la junta d’incorporar un parell d’ajudants nous i vam decidir buscar els aspirants dins els col·lectius de la nostra societat que més difícil ho tenen a l’hora d’accedir al món laboral. Després d’entrevistar diversos candidats, vam acabar contractant en Jimmy, un exconvicte i el senyor Santi, paraplègic amb cadira de rodes. No fa ni deu dies que treballen amb nosaltres.
- I per què diu que són els principals sospitosos?
- Perquè el robatori ha succeït aquest matí en el moment que tots els altres treballadors de l’arxiu estàvem reunits al meu despatx. Només ells dos no hi eren.
- D’acord. Aleshores parli’m d’ells. Comenci per en Jimmy...
- En Jimmy té 21 anys. Fa poc que acaba de sortir de la presó, hi ha passat alguns mesos acusat d’atracament, de conducció perillosa sense carnet i de possessió d’estupefaents, però sembla un bon xicot i diu que vol reinserir-se a la societat. Els tatuatges i el seu aspecte de pinxo de barri no li ho posen fàcil, però jo crec que ho pot aconseguir tan bon punt aprengui a ser responsable i procuri no contestar sempre «Tranqui, bro; no m’estressis, tio» cada cop que li manen alguna feina. No li negaré que els primers dies no les vam tenir totes amb ell, però he de reconèixer que el noi s’hi esforça i vull creure que vam fer bé de donar-li aquesta oportunitat. De totes maneres, i tal com ja li he dit, ell no ho va poder fer perquè no en va tenir l’ocasió. Tot just vam tancar-nos al despatx per començar la reunió, ell va aprofitar per escaquejar-se i tota aquella estona se la va passar fumant al carrer. Ja li he comentat que, si no li estàs molt al damunt, encara li costa assumir responsabilitats.
- Bé, doncs això només ens deixa el senyor Santi...
- Té 52 anys i quan encara era un adolescent va sofrir un accident que el va deixar sense poder caminar gens. Ell i Jimmy són la cara i la creu, completament oposats en tots els aspectes. Al Sr. Santi no cal demanar-li dues vegades una feina, només insinuant-li què cal fer s’hi posa de seguida amb una gran eficiència. I, pel que fa a l’aparença, sempre ve a treballar tan impecable com si acabés de sortir del sastre. Diries que algú que vesteix així no li hauria d’interessar una feina temporal com la que nosaltres oferim, però si et fixes en detalls com els colzes descolorits de l’americana o les soles desgastades de les sabates, descobreixes que les aparences enganyen i que el seu vestit no és nou de trinca sinó que ja fa força anys que el reaprofita. És evident que necessita el sou i l’oportunitat de treballar que li hem donat. I encara amb més raó si tenim en compte que tampoc pot ser el lladre. Tot i que ell sí que es va quedar a la sala de l’arxiu mentre nosaltres estàvem reunits, és impossible que s’emportés l’incunable perquè el teníem guardat al prestatge superior de la llibreria i és totalment inviable que algú en cadira de rodes hi arribés per agafar-lo.
- Realment és un bon misteri aquest cas -vaig intervenir jo-. El que podia agafar el llibre, no hi era i el que hi era, no el podia agafar...
- A vostè també li sembla impossible, oi? Doncs res, si un professional de la seva vàlua tampoc se’n surt, ja veig que estic ben perdut. Avisaré la policia i presentaré la meva dimissió abans que em facin fora de la feina...
- No es precipiti, home. Li he dit que era un bon misteri, però això no implica que jo no el pugui solucionar. De fet, tinc una pista que em pot portar a descobrir el lladre de l’incunable. Si em deixa interrogar als dos sospitosos, crec que de seguida en podrem treure l’entrellat. Som-hi?
I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que ha de permetre resoldre el cas al nostre detectiu?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
11 comentaris:
És molt de pel·lícula això que l'interrogat dona pistes directes a l'investigador mentre la persona no s'adona que les està donant.
Si depengués de mi faria fora a un per maleducat, irresponsable i mandrós i l'altre per lladre, ves que la cadira de rodes no sigui robada també.
Jo li faria la prova de veure si té pessigolles als peus al de la cadira de rodes... !....amb unes sabates de sola gastada, diria que segur que en té !.
Salut i bona feina ; )
Si fos invàlid, no tindria les soles de les sabates desgastades.
El Sr. Santi amaga alguna cosa. Podria ser aquesta la pista.
Abraçades, Mc!
Per una vegada que (crec) ho encerto, se m'han avançat l'Artur i la Carme. Tal com diuen, unes soles desgastades, el fa sospitós.
Però també podria ser que aprofiti les sabates d'un caminaire i el sr. Santi sigui innocent?
Per molt que el vulgui excusar dient que aprofita la roba i les sabates, no crec que tingués les mateixes sabates d'abans de l'accident (que si no he llegit malament, va ser d'adolescent), suposo que li ha canviat el nombre de sabates des de llavors, tret que siguin deixades d'un altre, com diu en Xavier. ;-)
Aferradetes, Mac.
PONS: Em prenc això que dius de les pel·lícules com un elogi. Sempre he pensat que aquests "Misteris d'en Mac" donarien per fer-ne una sèrie i estic convençut que si Netflix encara no m'ho ha proposat és, únicament, perquè ara estan massa atabalats amb la compra de la Warner Bros i no tenen el cap per a altres coses. ^_^
Ja veig que, si depengués de tu, el nostre detectiu no tindria gens de feina. Ho deixes tot enllestit en un pim-pam. ;-)
ARTUR: Molt bé, aquest detall de les soles de sabata gastades és el que ens ha de fer dubtar del senyor Santi i, com que ets el primer a dir-ho, t'emportes el rètol vermell d'avui. Felicitats!! :-)
Deixa'm afegir que no hi ha dubte que la prova de les pessigolles seria definitiva per descobrir si realment el sospitós és culpable o no. Espero que el detectiu hagi llegit el teu comentari, perquè d'aquesta manera es podria estalviar l'interrogatori. :-DD
Salut i moltes gràcies!
CARME: Efectivament, aquesta que cites és la pista que ens ha de fer sospitar. I tu la trobes perfectament!
Abraçades!
XAVIER: La nostra feina és trobar la pista que ha de permetre començar la investigació i això ho encertes de ple. Si les sabates són seves o aprofitades d'algú altre, ja li explicarà el Sr. Santi al detectiu quan aquest l'interrogui.
Salut!
SA LLUNA: Exacte, el detall que el Sr. Santi afirmi ser paraplègic per un accident a l'adolescència descarta la possibilitat que sigui ell mateix qui ha desgastat les sabates que porta ara, amb 52 anys. I, com li he dit a en Xavier, si li han deixat el calçat ja ho explicarà ell a l'interrogatori. La nostra feina era només trobar la pista que el converteix en sospitós.
Abraçades!!
Moltes gràcies, a la vegada que vull compartir el premi amb la companyia lectora que també han encertat ! : )
Salut !!.
Publica un comentari a l'entrada