018 - EL CAS DE LA MARQUESA ENVERINADA
- La nova assistenta que m’han encolomat els meus fills em vol matar.
Aquestes van ser les primeres paraules que em va dirigir la senyora Noreta Oronell i Morquerol, marquesa de Cuablanca després de fer-me passar a la gran sala de rebre de la seva vella mansió. Aquell casalot i tot el que hi havia dins devia tenir almenys un parell de segles i es notava, ja no quedava res de l'esplendor d’antany. L’aspecte de la marquesa, que no tenia dos-cents anys... però gairebé, s’adeia també a la decrepitud d’aquella casa on vivia sola, amb l’excepció d’una assistenta a mitja jornada i un gat, l’Oriol, que ara jeia indolent damunt d’una de les butaques.
- Aquesta afirmació -vaig dir-li jo- és molt greu. En té alguna prova?
- És clar que en tinc proves. Aquesta donota és insuportable i no em deixa tranquil·la ni un moment. Sempre la tinc a sobre dient-me que haig de fer i quan ho haig de fer. Vol matar-me a disgustos i a més...
La marquesa va callar de sobte perquè l’assistenta havia entrat a la sala portant una safata amb un got de llet i tres o quatre pastilles. La va deixar sobre la taula, tot dient:
- És l’hora de la medicació, senyora. Prenguis les pastilles abans que es refredi la llet.
La marquesa no li va dirigir la paraula i l’assistenta va sortir de la sala amb un sospir de resignació.
- Ho veu? -em va dir aleshores la vella, assenyalant la safata-
- No són les pastilles que li toquen? -vaig interessar-me jo, pensant haver trobat les proves que demanava-.
- Deixi estar les pastilles! -va dir ella-. No veu el got de llet? Un altre cop me l’ha portat ple fins a dalt. Té la mania que em convé beure força llet perquè necessito vitamines i me’n porta un per esmorzar, aquest per berenar i encara me’n deixa un altre quan marxa al vespre. Sort que jo soc més llesta...
Mentre em deia això, la marquesa s’havia pres les pastilles, s’havia begut mig got de llet i l’altra meitat l’havia abocat a la menjadora del gat que, d’un salt, havia baixat de la butaca i havia començat a gaudir del seu berenar.
- Sempre faig el mateix -va continuar la marquesa amb un somriure-. Així aquella donota es pensa que m’he begut tota la llet i em deixa en pau.
Jo també la vaig deixar. No hi havia res a investigar i així li vaig dir. No s’ho va prendre gens bé, però tot apuntava que la pobra dona havia començat a perdre el cap i s’imaginava coses. De totes maneres i per a la meva tranquil·litat, vaig comprovar les referències de l’assistenta que eren immillorables, vaig contactar amb els seus fills per explicar-los com havia anat tot... i me’n vaig oblidar.
Potser vaig precipitar-me. Pocs dies després, em tornaven a avisar d’aquella casa perquè la marquesa de Cuablanca havia aparegut enverinada. Quan vaig arribar, la policia em va tirar la cavalleria per sobre exigint-me explicacions per una nota on la morta m’acusava de saber que l’assistenta la volia matar i haver-me negat a fer res. Poc podia dir en la meva defensa, les proves que no havia sabut veure ara les tenia davant. Era clar que l’enverinament havia estat la causa del decés i els forenses havien trobat restes d’arsènic al got buit de llet que l’assistenta havia deixat la nit anterior. Jo no sabia que dir, les evidències assenyalaven sense cap mena de dubte aquella dona que, amb el gat inquiet als braços, ara somicava en un racó negant que ella hagués enverinat ningú i jo ho hauria d’haver vist a temps.
Però no, allò no era un homicidi. Ni l’assistenta havia enverinat ningú, ni jo havia actuat negligentment. La senyora Noreta Oronell i Morquerol, marquesa de Cuablanca s’havia suïcidat.
I vosaltres, podeu explicar com vaig saber que aquell cas es tractava d’un suïcidi?
Aquestes van ser les primeres paraules que em va dirigir la senyora Noreta Oronell i Morquerol, marquesa de Cuablanca després de fer-me passar a la gran sala de rebre de la seva vella mansió. Aquell casalot i tot el que hi havia dins devia tenir almenys un parell de segles i es notava, ja no quedava res de l'esplendor d’antany. L’aspecte de la marquesa, que no tenia dos-cents anys... però gairebé, s’adeia també a la decrepitud d’aquella casa on vivia sola, amb l’excepció d’una assistenta a mitja jornada i un gat, l’Oriol, que ara jeia indolent damunt d’una de les butaques.
- Aquesta afirmació -vaig dir-li jo- és molt greu. En té alguna prova?
- És clar que en tinc proves. Aquesta donota és insuportable i no em deixa tranquil·la ni un moment. Sempre la tinc a sobre dient-me que haig de fer i quan ho haig de fer. Vol matar-me a disgustos i a més...
La marquesa va callar de sobte perquè l’assistenta havia entrat a la sala portant una safata amb un got de llet i tres o quatre pastilles. La va deixar sobre la taula, tot dient:
- És l’hora de la medicació, senyora. Prenguis les pastilles abans que es refredi la llet.
La marquesa no li va dirigir la paraula i l’assistenta va sortir de la sala amb un sospir de resignació.
- Ho veu? -em va dir aleshores la vella, assenyalant la safata-
- No són les pastilles que li toquen? -vaig interessar-me jo, pensant haver trobat les proves que demanava-.
- Deixi estar les pastilles! -va dir ella-. No veu el got de llet? Un altre cop me l’ha portat ple fins a dalt. Té la mania que em convé beure força llet perquè necessito vitamines i me’n porta un per esmorzar, aquest per berenar i encara me’n deixa un altre quan marxa al vespre. Sort que jo soc més llesta...
Mentre em deia això, la marquesa s’havia pres les pastilles, s’havia begut mig got de llet i l’altra meitat l’havia abocat a la menjadora del gat que, d’un salt, havia baixat de la butaca i havia començat a gaudir del seu berenar.
- Sempre faig el mateix -va continuar la marquesa amb un somriure-. Així aquella donota es pensa que m’he begut tota la llet i em deixa en pau.
Jo també la vaig deixar. No hi havia res a investigar i així li vaig dir. No s’ho va prendre gens bé, però tot apuntava que la pobra dona havia començat a perdre el cap i s’imaginava coses. De totes maneres i per a la meva tranquil·litat, vaig comprovar les referències de l’assistenta que eren immillorables, vaig contactar amb els seus fills per explicar-los com havia anat tot... i me’n vaig oblidar.
Potser vaig precipitar-me. Pocs dies després, em tornaven a avisar d’aquella casa perquè la marquesa de Cuablanca havia aparegut enverinada. Quan vaig arribar, la policia em va tirar la cavalleria per sobre exigint-me explicacions per una nota on la morta m’acusava de saber que l’assistenta la volia matar i haver-me negat a fer res. Poc podia dir en la meva defensa, les proves que no havia sabut veure ara les tenia davant. Era clar que l’enverinament havia estat la causa del decés i els forenses havien trobat restes d’arsènic al got buit de llet que l’assistenta havia deixat la nit anterior. Jo no sabia que dir, les evidències assenyalaven sense cap mena de dubte aquella dona que, amb el gat inquiet als braços, ara somicava en un racó negant que ella hagués enverinat ningú i jo ho hauria d’haver vist a temps.
Però no, allò no era un homicidi. Ni l’assistenta havia enverinat ningú, ni jo havia actuat negligentment. La senyora Noreta Oronell i Morquerol, marquesa de Cuablanca s’havia suïcidat.
I vosaltres, podeu explicar com vaig saber que aquell cas es tractava d’un suïcidi?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
10 comentaris:
Jo puc explicar-ho, i segur que el gat també pot explicar-ho.
Això mateix volia dir jo, si l'hagués enverinat amb els tassons de llet, el gat no seguiría viu.
M'ha agradat molt aquest cas, tens molta imaginació.
Aferradetes, Mac.
Pot ser un excés de pastilles, que només va prendre ella , abans de beure la llet i donar-li la meitat al gat, que encara miola !.
Està molt ben pensat, em sembla que ja està resolt i penso que en Mac, és l'únic que pot saber que no ha estat enverinada, ja que crec que és l'únic que sap que li donava la meitat de la llet al gat.
Bravo per aquest cas tan interessant!
PONS: Efectivament, per resoldre aquest cas el gat ens ho pot explicar tot i no cal que parli per fer-ho. La seva presència "inquieta" al final de l'enunciat n'és la prova que buscàvem. Felicitats, t'emportes el rètol vermell. :-)
SA LLUNA: És així mateix, si l'assistenta hagués enverinat la llet el gat també seria mort i com que no és així, sabem que el verí va ser afegit a posteriori per la vella marquesa.
Moltes gràcies, però és de justícia aclarir que aquests enigmes no són totalment fruit de la meva imaginació. Com he dit des del primer dia, per fer-los em baso en alguns relats de misteri que he anat recopilant que resumeixo i adapto al format més curt dels posts.
Abraçades!!
ARTUR: Sigui per l'excés de pastilles que dius tu o perquè la llet portava arsènic com diu l'enunciat, el fet és que el verí fatal només se'l va prendre la nostra malaurada protagonista després de donar la llet al gat i no abans, fet que exculpa l'assistenta de totes totes.
CARME: Tens raó. El fet de saber (perquè li diu ella mateixa) que la marquesa sempre donava part de la seva llet al gat és el que permet al detectiu (i a nosaltres si hem llegit prou atentament l'enunciat :-D) descobrir que es tracta d'un suïcidi.
Gràcies!!
Arribo a misses dites. Ja ho heu esclarit tot. Abans de llegir els comentaris dels companys, també he pensat que si el gat era viu, la llet no podia estar emmetzinada.
XAVIER: Correcte, aquest era el detall que ens permetia treure l'entrellat de l'enigma. Gràcies per dir-hi la teva!
Publica un comentari a l'entrada