Lectures 2024 - Feliç 2025

Amb l’últim post de l’any, us presento la meva llista de lectures d’aquest 2024. Les xifres d’enguany són gairebé idèntiques a les de l’any passat. El mateix nombre de llibres (79) i només 124 pàgines menys (20.896). Això ens dona una mitjana de 57 pàgines diàries i un «llibre mitjà» de 264 pàgines... i mitja. ;-)

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 27 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 43 Estàndards (de 201 a 400), 7 Llargs (de 401 a 600) i 2 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 14 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 12 Actuals (entre 2 i 10 anys), 35 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 18 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Continuo el repàs de la seva obra literària i enguany ha estat el torn de dos reculls de relats i la tetralogia de «La Terra Prohibida».

4 LLIBRES:
J.R.R. Tolkien. Aquest 2024 s’ha complert el 70è aniversari de la publicació del primer volum de «El Senyor dels Anells» i he pensat que aquesta efemèride era l’excusa perfecta per a rellegir la trilogia completa afegint-hi també «El Hòbbit» (aquest per primera vegada en català). Cada cert temps va bé reforçar la dosi de literatura fantàstica clàssica amb solvència contrastada.

3 LLIBRES:
Maria Barbal, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Emili Teixidor, Ferran Torrent i Vicenç Villatoro. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
Teresa Duch. El seu primer recull de relats i el segon volum de la saga Mimí Vidal que no han estat els primers llibres que llegeixo de la companya bloguera del «Salsa-Ficció» ni seran els últims.
Laia Vilaseca. Els dos últims llibres d’aquesta autora de thrillers clàssics on el misteri i la seva resolució són sempre més importants que el ‘sang i fetge’. (Nota: El primer d’ells el vaig ressenyar per al #JunyNòrdic - 2024)
Jo Nesbø. Tot esperant algun altre títol de la saga Harry Hole, han caigut els dos volums de la sèrie dels sicaris d’Oslo. Aquests sí que en tenen a dojo de ‘sang i fetge’. (Nota: El primer d’ells el vaig ressenyar per al #JunyNòrdic - 2024)
Martha Wells. Un amic va recomanar la saga «The Murderbot Diaries» i, refiant-me del seu criteri, vaig llegir els dos primers volums d’aquesta sèrie de ciència-ficció protagonitzada per un cíborg ‘especial’ que va força a la seva. No estan gens malament, si més no són prou entretinguts.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
CONFETI; l’últim premi Sant Jordi repassa la biografia d’en Xavier Cugat en una història molt ben documentada que, tal com la pròpia vida de l’artista, transcorre entre la realitat i la invenció. Molt bona novel·la.
LA CIUTAT I LES SEVES MURALLES INCERTES; torna Murakami i torna a atrapar-me en un dels seus mons estranys i irreals que ell fa completament versemblants. Sé que hi ha lectors a qui no agrada gens aquest autor; però als que ens agrada, ens agrada molt.
RETORN ALS ORÍGENS; novel·la que recrea l’origen de la inspiració artística d’Antoni Gaudí a la zona del Baix Camp anant del passat (amb el relat de la història real de l’amistat del famós arquitecte amb el diplomàtic i egiptòleg Eduard Toda) al present (amb una emocionant aventura sobre la troballa d’uns suposats quaderns perduts de Gaudí relacionats amb uns jaciments neolítics). M’ha agradat força.
LES CIUTATS INVISIBLES; una amiga va recomanar aquesta obra d’Italo Calvino com un dels cinc llibres que més li havien agradat l’any passat i, un cop més, ha valgut la pena fer-li cas. M’ho vaig passar molt bé en aquest viatge per unes ciutats imaginades que són d’allò més suggeridores.
LA COLÒNIA; una reflexió sobre el colonialisme, la identitat nacional i les llengües minoritàries que, a més, són minoritzades no només pels forans sinó també per la diglòssia dels parlants nadius. És una novel·la (molt ben escrita) que parla d’Irlanda, però que ens toca de ben a prop. Una lectura molt recomanable.
EL CANTAR DEL PROFETA; una història situada en un país amb un govern totalitari que, amb l’excusa de la seguretat nacional, es dedica a limitar els drets de la població i a empresonar dissidents fins que acaba esclatant una guerra civil. Com que passa en una «democràcia consolidada europea» ens la venen com a novel·la distòpica, però de fet el que s’hi explica és totalment creïble i el que pateix la mare de família protagonista és, sens dubte, un reflex del sofriment de moltes famílies reals que actualment ja viuen en una de les «zones de conflicte» que, fins ara, veiem de lluny, però que si tenim en compte l’auge (imparable?) de l’extrema dreta arreu potser aviat tindrem a casa nostra. És un relat colpidor, del qual n’hauríem de prendre nota mentre hi siguem a temps.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
URGELL, LA FEBRE D’AIGUA; tot explicant la proesa que per a l'època va comportar la construcció del canal d'Urgell, Vicenç Villatoro ens mostra la Catalunya rural del segle XIX on es confronten els que volen avançar socialment i tecnològicament amb els que, més tradicionals, estan en contra d'aquests canvis que comporta el progrés. És un llibre llarg que, pel que porto llegit fins ara, a voltes potser també s'allarga massa, però malgrat això la història se m'està fent força interessant i n'estic gaudint la lectura.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2024

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2025!!

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!

Com cada any per aquestes dates, us he preparat l'Enigma Nadalenc del XAREL-10. Tota una tradició en aquest blog.

Enguany es tracta d'un passatemps matemàtic-visual que heu d'anar resolent fent els comptes corresponents amb les dades correctes fins a arribar al final i trobar el preu del Pare Noel, tal com s'indica a la imatge que encapçala aquest post.

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, per a seguir mantenint una altra tradició: la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera, a continuació us ofereixo un cofre ple a vessar de monedes de xocolata. Agafeu-ne les que vulgueu que potser us poden ajudar a l'hora de fer els càlculs. ;-))

[Imatge creada per Bing]

Aprofito per a desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (desembre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918).

VOLANT, VOLANT SEMPRE AMUNT

Tampoc cal posar-se així. He dit que la vostra proposta no és viable ara com ara, però això no vol dir que no em sembli bé. De fet, és una idea genial per solucionar el problema crònic de saturació dels nostres carrers. Si, com proposeu, tothom anés volant a tot arreu, la ciutat es descongestionaria de seguida. En això teniu raó, però a mi em sembla que hi ha alguns problemes logístics que no heu tingut en compte.

Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?

Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.

Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.

No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?

"Bola de Drac" torna a 3Cat, 30 anys després de la primera emissió en català

Els misteris d'en Mac – Cas 026

026 - EL CAS DE LA NOTÍCIA DE SUCCESSOS

Us copio una notícia que he llegit aquest matí al diari:

«El conegut empresari de la nostra ciutat C.L.V. ha estat trobat mort al seu despatx.
L’home presentava un tret al cap i jeia, sense vida, sobre la taula de la seva oficina. A la mà dreta empunyava una pistola i, també damunt la taula, hi havia el seu mòbil i alguns papers. A la paret s’hi veia una petita caixa forta oberta que no contenia diners sinó només diversos documents. De totes maneres, ni la caixa forta ni la resta del despatx semblaven haver estat registrats perquè tot restava en perfecte ordre.
Fonts policials ens informen que, a falta de l'autòpsia pertinent, sembla clar que la mort va ser instantània a causa del tret fet gairebé a boca de canó i que la ferida és compatible amb l’arma trobada. El cadàver no mostra cap altra ferida que l’assenyalada, amb l’excepció d’unes lleugeres rascades sense importància als canells. No s'ha trobat tampoc cap empremta fora de les de l'empresari o la seva secretària. Pel que fa als papers i documents citats encara no han estat estudiats, però, en canvi, del mòbil sí que ha sorgit una pista crucial. S’hi ha trobat una breu nota d’àudio, d’encara no un minut de durada, gravada per la víctima on, visiblement nerviós i amb veu entretallada, confessa que tenia grans deutes de joc i s’acomiada de tothom. A continuació se sent el tret causant de la mort i tot seguit un cop sec que s’atribueix al cap de l’empresari picant sobre la taula ja sense vida. L’arxiu d'àudio acaba en aquest punt, però serveix per a indicar l'hora exacta del decés i és més que suficient per a confirmar la hipòtesi de suïcidi que els investigadors ja havien començat a sospesar.
Aquest periodista ha parlat amb la secretària del mort, que fou qui trobà el cadàver, i ens ha explicat que quan es va incorporar a la feina de bon matí trobà la porta de l’oficina tancada, però no amb clau. Això no la preocupà perquè no era un fet extraordinari que el seu cap arribés a treballar abans que ella. Per tant, va entrar tranquil·la, va deixar algunes coses sobre la seva taula i seguidament es va dirigir al despatx a saludar al seu cap i posar-se a la seva disposició, fou aleshores quan descobrí la tràgica escena. Afirma no haver tocat res i haver avisat immediatament a la policia. Preguntada sobre si havia notat res fora de lloc i sobre la falta de diners dins la caixa forta, ens va informar que no s’havia adonat de res estrany i que era normal que a la caixa no hi hagués efectiu perquè no n’acostumaven a tenir. Va afegir, però, que sí que va passar una cosa inusual el dia anterior perquè el seu cap la va fer plegar abans d’hora. Això no era gens habitual, però ho va atribuir al fet que feia dies que l’home estava força nerviós. Quan vam insistir en aquest punt, només ens va dir que ella no volia malparlar del mort, però que havia de ser cosa de diners perquè últimament havia intentat, sense èxit, demanar un crèdit en diverses entitats bancàries.
Aquestes declaracions descartarien el robatori com a causa del macabre succés i, malgrat que és necessari seguir investigant totes les circumstàncies, no està de més recordar que és vox populi el fet que C.L.V. era un habitual visitant del casino de la nostra ciutat on es jugava fortes quantitats de diners i que les males llengües afirmen que també era un ‘client’ assidu d’algunes timbes de cartes il·legals. En aquests llocs no sempre s’hi guanya i, de fet, no és estrany tenir-hi males ratxes. Potser aquest és el motiu que el va portar a la desesperació i va precipitar el seu final. Descansi en pau.»

Potser és deformació professional, però a mi em sembla que els que s'han precipitat són el periodista i la policia acceptant tan aviat el suïcidi com a causa de la mort. Hauré de trucar a l’inspector Roig perquè hi faci una nova ullada abans de tancar el cas.

I vosaltres, hi ha alguna cosa del relat que no us quadri amb la hipòtesi del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

COMPOSICIONS AMB ECO

Les COMPOSICIONS AMB ECO són aquells poemes que presenten una repetició de les paraules o síl·labes finals dels versos. Aquesta repetició crea un efecte sonor que pot servir per augmentar la intensitat o el significat poètic, utilitzant un sentit literal o figurat per a crear jocs de paraules que fan ressaltar certs temes o idees, reforçant-ne el sentit o subratllant-ne les emocions.

Tot i que, segurament, d’autors que han jugat amb el mimetisme del fenomen acústic de l’eco per reforçar l’efecte poètic de la seva obra en podríem trobar en qualsevol època de la literatura, cal dir que és a partir del segle XVI quan aquest recurs és més freqüentment utilitzat associant-lo, sobretot, a composicions poètiques de caràcter lúdic, experimental, satíric, fins i tot, i de forma particular, a determinats gèneres, com el sonet. Com en el cas d’altres ‘innovacions’ i tècniques d'elaboració literària més o menys atrevides, és durant el Barroc quan les composicions amb eco van passar per moments especialment fructífers.

En destaquen tres variants principals:

1. DUPLICACIÓ DEL FINAL DEL VERS, on l'últim mot de la frase és la repetició del penúltim (sencer o només les seves síl·labes finals).
Un exemple característic d'aquesta tècnica poètica són els "Sonets amb Eco", una sofisticada variant del sonet que, com hem comentat abans, va ser utilitzada sobretot durant el barroc per autors com Francisco de Quevedo (1580 - 1645) o Lope de Vega (1562 - 1635), entre d'altres. En aquest ENLLAÇ podreu llegir sengles sonets amb eco d'aquests dos autors clàssics de les lletres castellanes. En català no n'he trobat cap per fer-lo servir d'exemple i, en conseqüència, he provat de compondre'n un jo mateix:

SI AL REI ENFADEU, ADEU!

Prou que s’esgargamellava el rei, ei!
però no el sentia el seu lacai, ai!
que dins la cuina rostia un xai, ai!
mentre escoltava un partit d’hoquei, ei!

Fart de suportar tant de xivarri, arri!
s’alçà emprenyat el vell vescomte, compte!
anant a la cuina a fer recompte, compte!
abans que el xai no se'ns socarri, arri!

Deixa la ràdio, criat babau! Au!
i afanya't més amb la cassola, hola!
Com pots estar tan encarcarat? Carat!

Tots tenim gana aquí al palau, au!
el rei fa estona que udola, hola!
i ja saps com n'és de malcarat, carat!

2. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA D’UN VERS AL PRINCIPI DEL SEGÜENT. És l’aplicació del recurs literari anomenat ANADIPLOSI, una figura de dicció que consisteix en la repetició de l’última part d’un enunciat al començament de l’enunciat següent de manera que es crea un efecte fonètic que crida l’atenció del lector trencant el ritme habitual de la recitació i ressaltant la importància dels mots repetits.
En trobem un exemple en el següent fragment del poema "Lo noi ressuscitat" inclòs al poemari «Sant Francesc (1895)» de Jacint Verdaguer (1845-1902):

...mes jo voldria una poma,
una poma per ma set,
per la set que m'agullona...

3. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA DEL VERS (O DE LA SEVA RIMA) COM SI FOS UNA RESPOSTA AL POEMA. Aquesta variant emula el fenomen acústic d'un eco natural i sovint s’utilitza per afegir un contrapunt sorprenent o humorístic.
Com a exemple us copio una de les estrofes del poema anònim "Glossa a la Catalana" extret del llibre «Versos Per Vèncer: Poesia de la Guerra dels Segadors» a cura d’Eulàlia Miralles i publicat per l’editorial Barcino l’any 2020. Es tracta d’un cant a la revolta armada, escrit a finals de 1640 i ens l’hem d’imaginar en boca dels soldats o dels parroquians d’alguna taverna amb l’eco pronunciat a cor:

Ja crida tota la terra...
GUERRA!
per a matar amb ses mans...
CASTELLANS!
que ens han fet amb cruels fúries...
INJÚRIES!

Conegueren totes les cúries
si el diable ho ha portat
en gran dany del Principat,
GUERRA, CASTELLANS I INJÚRIES.

[NOTA: Per si us interessa llegir-lo complet, us enllaço l'article "Poesia barroca de la Guerra dels Segadors" que Anna M. Torrent va publicar al número 31 de la revista «Els Marges», on també el podem trobar transcrit respectant la versió del text original del segle XVII.]

[Imatge creada per Bing]

Per acabar el post, he triat una mostra de cançons (més contemporànies i menys exaltades que aquesta «Glossa Catalana») on també s’utilitza aquest recurs de repetició dels mots finals d’alguns versos. N’he escollit tres de caire humorístic que us deixo a continuació.
En la primera, l’efecte de l’eco es presenta només com la reiteració d’algunes rimes que fan uns suposats cors al tema principal, es tracta de la cançó «El canonge de la Seu» (Trincameron – 1975) de LA TRINCA.
En les altres dues, en canvi, aquest recurs és totalment explícit i volgudament buscat per a fer riure. Un humor, però, que és ben diferent en cadascun dels casos. Mentre que al tema «El poeta y el Eco» de LES LUTHIERS, els músics argentins fan servir l’eco per a insinuar les bromes més que dir-les, a la cançó «Eco» de MOJINOS ESCOZÍOS, trobem un clar exemple de l’estil irreverent i sovint escatològic que defineix aquest grup de rock nascut a Mollet del Vallès.

---

GLOSSARI:

• Composicions amb eco

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Jocs de sobretaula - 018

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (novembre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Interior de taller» (Ramon Casas – 1883).

EL MISTERI DEL PARAIGUA VERMELL

Quan tothom ja ha marxat, en comptes d’una festa sembla que per allí hi hagi passat un huracà. Els globus, les garlandes i els grans cors inflables que adornaven el sostre i les parets, ara pengen flàccids com si també estiguessin esgotats després de la gresca. La taula, plena de gots i ampolles mig buides, i el terra cobert de brossa no fan pas més bona fila. Però tot això ja era d’esperar, el que no és tan normal és el gran paraigua vermell obert de bat a bat que penja del sostre. Què hi fa aquest paraigua aquí?

Això és el que sembla preguntar-se la Núria que, en comptes de dedicar-se a recollir, s’ha quedat parada sense poder treure els ulls d’aquell objecte, quotidià, però completament estrany en aquell context. Quan en Narcís arriba per ajudar-la a netejar i la veu allí parada, li retreu que s’estigui sense fer res amb la feinada que tenen. Ella se’l mira i, seriosa, li repeteix la pregunta que li ronda pel cap:

- Què hi fa aquest paraigua aquí?

El noi arronsa les espatlles mentre es dirigeix cap a la taula plena de restes de la festa.

- No ho sé Núria, només és un paraigua. No és tan estrany trobar coses fora de lloc després d'una festa —Aixeca una ampolla mig buida i la sacseja—. És evident que aquí hi ha hagut gent amb ganes de jugar... i amb massa alcohol a les venes.

Però la Núria no pot deixar de mirar aquell paraigua penjant del sostre, com si fos la peça clau d'un trencaclosques que no acaba d'entendre. S'hi acosta lentament, examinant-lo de més a prop.

- Sí, però... com ha arribat aquí dalt? —insisteix.

El Narcís deixa anar un sospir exagerat mentre recull un plat de plàstic que gairebé es desintegra a les seves mans.

- Segur que algú va decidir ser creatiu amb la decoració... o potser és només una altra broma del Nèstor. Ja el coneixes, li encanta fer bestieses.

Però la Núria no sembla convençuda. Es queda sota el paraigua, aixecant la vista. No és una cosa que algú hagi llançat en un moment d’eufòria, segur que té un propòsit. Sense pensar-s’ho gaire, agafa una cadira...

- Què fas ara? —li diu el Narcís amb un to barreja de cansament i incredulitat.

- Vull veure’l de prop. —respon ella, concentrada.

La noia s’enfila a la cadira i comença a trastejar amb el paraigua intentant despenjar-lo. Sembla que estigui molt ben lligat perquè s’hi passa una bona estona sense acabar de sortir-se’n. Mentrestant el noi ha continuat fent feina, ja ha recollit tota la brossa en un parell de bosses de plàstic gegants que demà al matí llençaran al contenidor i, finalment, s’interessa en el que està fent la Núria.

- Què? Encara no has resolt el misteri del paraigua vermell? Jo ja he acabat de netejar-ho tot.

- Ja has acabat? Així ja podem marxar. Sort que he portat el paraigua perquè han dit que aquesta nit potser plourà...

La Núria despenja el paraigua, el seu paraigua vermell, el que ella mateixa havia penjat al sostre per tenir l’excusa perfecta per a no haver de netejar aquesta vegada, baixa de la cadira i es dirigeix cap a la porta del local donant la mà a en Narcís perquè l’acompanyi. El noi la segueix... fent cara de no acabar d’entendre que ha passat.

Els misteris d'en Mac – Cas 025

025 - EL CAS DE LA MORT DEL SOCI EXTRAVAGANT

Mentre em dirigia a la cita que tenia amb un dels directors d’una coneguda empresa de la ciutat, pensava que aquests encàrrecs empresarials solen ser força avorrits. O impliquen llargs seguiments a empleats que volen acomiadar o, encara pitjor, suposen tedioses hores repassant arxius. En aquest cas, però, m’equivocava. El tema anava per tota una altra banda, com va començar a explicar-me el meu client quan vaig arribar al seu despatx:

- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.

- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.

- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...

No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.

Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:

- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.

- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.

- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...

Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.

Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...

I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

TAUTOGRAMA

Un TAUTOGRAMA [del grec, “tauto” (el mateix) i “gramma” (lletra)] és un text compost per paraules que comencen totes per la mateixa lletra.
La dificultat d’aquest joc lingüístic, lògicament, augmenta a mesura que incrementem el nombre de paraules utilitzades; com més llarg és el text, més difícil és trobar els mots adequats que, a més de compartir inicial, també han de mantenir la coherència i el sentit del resultat final. Enfrontar-nos a la limitació de vocabulari (molt significativa en segons quines lletres) i intentar mantenir sempre un mínim de fluïdesa (és complicat fer frases que sonin naturals i no forçades), fomenta la nostra creativitat i posa a prova les nostres habilitats lingüístiques.
Sabent tot això, potser podríem intentar trobar una definició de TAUTOGRAMA en forma de tautograma (amb la T, és clar). Jo m’he empescat aquesta:

TAUTOGRAMA: Text totalment treballat. Trampejant topall temàtic, tossut tries transcripció tendenciosa testimoniant tothora talent teledirigit tècnicament transparent.

[Imatge creada per Bing]

Històricament, els primers exemples de repetició sonora que podríem associar als tautogrames es troben en la literatura clàssica, especialment a través de l'al·literació en textos grecs i llatins. Tanmateix, els tautogrames com a tal comencen a destacar a partir de l'època medieval, sovint en contextos poètics o religiosos. El seu moment de màxima esplendor arriba durant el Barroc, quan els escriptors experimenten amb maneres innovadores de jugar amb el llenguatge per crear efectes estètics i retòrics complexos. En la literatura moderna, els tautogrames han continuat usant-se tant en poesia com en prosa, amb finalitats humorístiques o com a exercici de creativitat. Avui en dia, segueixen sent una forma popular d'expressió literària, especialment en jocs de paraules, concursos i fins i tot en publicitat per captar l'atenció del públic.

En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens parla d’una variant anomenada ISOACRÒNIM que és un tipus d’ACRÒNIM format per la repetició d’una única lletra. Un exemple seria la quàdruple S que les agències de turisme britàniques solien oferir per incitar a viatjar a Mallorca ("Sun, Sex, Sand, Sangria" / Sol, Sexe, Sorra i Sangria) i, en un àmbit més literari, també podem recordar la llista de vuit paraules amb B que James Joyce cita al seu ULYSSES (1922) per referir-se a les «British Beatitudes!…Beer, beef, business, bibles, bulldogs, battleships, buggery and bishops» (Belleses britàniques!... Beure, bou, bíblies, buldogs, barques bèl·liques, bardaixos i bisbes; segons la traducció de Joaquim Mallafré). La diferència principal entre un isoacrònim i un tautograma és que els primers solen ser una limitada enumeració de termes, mentre que els segons volen ser un text complet, coherent i més llarg.

[Imatge creada per Bing]

Podem trobar multitud d’exemples de l’ús dels tautogrames, des dels més literaris als ‘simples’ jocs lingüístics per a infants. Sense anar més lluny, recordo que a la nostra catosfera també hi hem jugat alguna vegada al blog de SA LLUNA. Però per a aquesta ocasió, n’he volgut triar quatre de ben especials que podríem considerar ‘multimèdia’.
El primer, que és per a llegir, és un sonet que he compost jo mateix. Hi ha un tipus de sonet, anomenat anglès o shakespearià, en el qual els catorze versos s’estructuren en tres quartets més un apariat i he provat de fer-ne un. Evidentment, un Sonet Shakespearià ha de ser amb «S»...

SEGURETAT SOBREESTIMADA
(Sonet Shakespearià, solament «S»)

Sorgeix, sense seny, subtil sargantana
somrient senyal sobre sorral somnolent.
Sempre sotjant, solitària sultana,
somniant sorprendre sopar suculent.

Sota sol serè, surt serp sigil·losa
serpentejant sense so, sempre suau.
Seductora, solemne, sumptuosa,
secretejant, serena, sense sarau.

Sense salutació, sobtat serpenteig,
setge sibil·lí, savi sabotatge...
Saure sorprès, sistemàtic sacseig,
sòrdid sotrac, sofriment salvatge.

Sentiment segur, sagrat santuari?
Simple suflé, sarcasme sanguinari.

[Imatge creada per Bing]

El segon exemple és per a veure’l, es tracta d’un fragment de la pel·lícula «V de Vendetta» (2005) en el qual el protagonista es descriu utilitzant (gairebé) únicament paraules començades per «V». Voilà...

El tercer l’hem d’escoltar. És la cançó «ABCdário» (2017) del raper, poeta i cantautor brasiler Fabio Brazza. És en portuguès, però s'entén perfectament...

El quart i últim exemple també el podem escoltar. Un divertit «Poema a Messi amb la M» escrit pel locutor i humorista Andreu Juanola que es va emetre al programa radiofònic LA SOTANA el dia 22/02/2018. Aquí el teniu...

Acabo aquest post proposant-vos un joc basat en els tautogrames. Es tracta que endevineu quins mots s’amaguen darrere unes definicions tautogramàtiques amb el benentès que les solucions són paraules que també comparteixen la mateixa inicial. És a dir, si us demanès per un «monument megalític» la resposta seria «menhir» perquè és un tipus de megàlit que comença amb «M», doncs això mateix heu de fer per a solucionar les vint-i-sis definicions següents (una per cada lletra de l’alfabet català). Som-hi!

DICCIONARI TAUTOGRAMÀTIC

• A = Afecte autèntic, amistat accentuada, afinitat acompanyada
• B = Ballarina baliga-balaga, bibelot boterut
• C = Cilindre cancerigen, consumint cicuta cremada
• D = Discussió diplomàtica, deliberació desenvolupada, destresa declamatòria
• E = Engranatge encefàlic, enteniment esmolat, esperit espavilat
• F = Fantasma fugitiu, façana fictícia, faramalla fútil
• G = Giradiscs grandiloqüent, gatzara giratòria
• H = Home herculi, halo hieràtic, història honorable
• I = Idea inusual, invenció irrealitzable, impuls inabastable
• J = Juguesca jurídica, jutge justicier, jurisprudència judicial
• K = Kyrieleison kafkià
• L = Lleure literari, litúrgia lletraferida
• M = Mecanisme mental, moviola multimèdia, moments meritoris
• N = Negror notable, natura nocturna, neguit noctàmbul, non-non
• O = Onades obstinades, observació oberta, odissea omnipresent
• P = Pas per parets, pany protector, prohibit passar
• Q = Querella quotidiana, qualificació qüestionable, quixot quimèric
• R = Romanç rústic, relat recíproc, rotllana recreativa
• S = Senderi sensacional, seny sistemàtic, solució solvent
• T = Text transformat, transferint termes, transcrivint tradicions, transmetent tons
• U = Ubiqüitat unànime, unió ubèrrima, ufologia ufanosa, usdefruit utòpic
• V = Vagabundeig valorat, visitant viles velles, veient valls verges, vivint vivències vibrants
• W = Winchester, whisky, Wyoming, Wayne [John]
• X = Xim-xim xocant, xoll xipollejant, xaragall xop
• Y (dígraf NY) = Nyèbit (de) nyigui-nyogui
• Z = Zona zebra, zona zebú... Zeladors zoòfils

---

GLOSSARI:

• Tautograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons , Sa Lluna i Carme Rosanas "

Joc de Ment - 048

I AL FINAL VA QUEDAR SOLA

Quatre objectes (tres d'iguals i un de diferent)

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per a realitzar aquest joc necessitem quatre objectes, dels quals tres han de ser semblants i el quart força diferent de la resta; per exemple, tres cartes de pòquer negres i una vermella, tres monedes d’1 euro i una altra de 2 euros, tres llumins i un escuradents, etc., etc.

Suposem que el fem amb les cartes. Per començar, el mag les entrega a un espectador i li demana que les col·loqui les quatre sobre la taula en l’ordre que prefereixi. Una vegada fet això, el mag es girarà i demanarà a la seva ‘víctima’ que canviï la carta vermella de lloc les vegades que vulgui, però sempre intercanviant-ne la posició amb una de les negres que tingui a tocar. Això pot fer-ho tantes vegades com vulgui, només cal que digui en veu alta «canvi» cada vegada que procedeixi a moure les dues cartes triades.

Com que l’espectador té la llibertat d’intercanviar la carta vermella amb la negra de la seva dreta o de la seva esquerra (sempre que la carta vermella no sigui una dels extrems, evidentment) i a més ho pot fer les vegades que vulgui, sembla impossible que el mag, girat d’esquena, pugui controlar on para finalment la carta vermella. Però no hem de menystenir la seva capacitat telepàtica perquè malgrat tot el mag ha anat seguint la carta vermella, sap on ha quedat situada i ho demostrarà sense necessitat de fer cap pregunta ni de mirar cap a la taula. Només li cal anar indicant, d’una en una, les cartes que l’espectador ha d’anar traient per a deixar, finalment, ben sola la carta vermella.

El ‘truc’ del joc és recordar en quina posició exacta estava al començament la carta vermella (de l’1 al 4, vist des de l'espectador) i després fixar-se en el nombre d’intercanvis que hem d'anar comptant per saber si, en total, són un nombre parell o senar. Per altra banda i per una simple combinació matemàtica, es verifica que si la carta vermella ocupava una posició parell (2 o 4) després d’un nombre parell de canvis tornarà a estar en un lloc parell (2 o 4) i si els intercanvis han estat senars, haurà passat a una posició senar (1 o 3). De la mateixa manera, si comencem en una posició senar continuarem igual després d’un nombre parell de canvis i serà diferent si els canvis són senars. Sabent això, no és difícil anar descartant cartes per a deixar sola la vermella. Ho farem amb un exemple: Imaginem que la vermella era en un lloc parell i l’espectador ha fet un nombre parell de canvis, això ens indica que al final serà a la posició 2 o 4. Per tant, farem que l’espectador retiri la carta 1 i li demanarem que faci un altre canvi que deixarà la vermella al mig de les dues negres, cosa que ens permet descartar-les per a acabar el joc. Si es donés el cas diferent que la carta ha quedat en un lloc senar, aleshores la primera a descartar serà la 4 (en comptes de l'1) i la resta de passos seran els mateixos que s'han explicat.

Relats Conjunts (octubre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872).

INSPIRACIÓ IMPREVISTA

Malgrat haver rebut l’encàrrec amb antelació suficient, el pintor encara no s’hi ha posat. N’està una mica fart de pintar sempre de la mateixa manera i li agradaria trobar un estil diferent, innovador, que el deslliurés de la monòtona rutina de cada dia. Però una cosa és desitjar que arribi la inspiració i una altra de molt diferent és que arribi de veritat. Han anat passant els dies i el llenç continua ben blanc. Li toca acceptar que no se n’ha sortit i, com que demà s'exhaureix el termini i el galerista espera el quadre promès, haurà de fer el cor fort i repetir el de sempre.

No s’hi fa mala sang. Ha esperat fins a l’últim moment que sorgís alguna idea nova, però això no vol dir que les velles no continuïn sent prou vàlides. Sense cap recança, decideix que pintarà la vista del port que es veu des de la finestra de la seva habitació i que ho farà demà, just quan surti el sol. Ja n’ha pintat una dotzena llarga de quadres semblants; no vindrà d’un de més. Col·loca el cavallet amb el llenç davant de la finestra, prepara les pintures i la resta d’estris perquè tot estigui a punt per a l’albada de demà, posa el despertador deu minuts abans de la sortida del sol i se’n va a dormir. S’adorm de seguida perquè, tot i que la decisió presa no és la que volia, el fet d’haver-se decidit per fi l’ha tranquil·litzat i li permet descansar tota la nit amb la placidesa que dona saber que tot està a punt.

Però quan es desperta, just quan sona el despertador i allarga la mà cap a la tauleta de nit per apagar-lo, s’adona que no és cert que tot estigui a punt. Falta una cosa i és tan important que, sense ella, no podrà treballar en condicions. Intenta trobar una solució, però el sol està a punt de sortir i no té temps de fer res. Podria tornar a canviar d’idea i pintar alguna altra cosa més tard, però això comportaria superar el termini i incomplir la paraula donada al galerista. Aquest quadre sembla estar maleït: tot són pegues. Però ell és prou tossut per a no rendir-se i decideix que pintarà la vista del port, tant sí com no.

Ho fa una mica de qualsevol manera; per això, en lloc de les barques, hi dibuixa alguna cosa més que simples taques negres, esbossa el port i les grues del fons com si estiguessin cobertes per una espessa boira blava i amb quatre pinzellades taronges insinua el reflex dels raigs de sol sobre el mar. Sense amoïnar-s’hi més, dona el quadre per finalitzat i el porta a la galeria a correcuita.

- Què coi hi has fet aquí? –diu, estupefacte, el galerista quan veu aquella estranya pintura.

- Abans d’explicar-t’ho jo –respon el pintor–, prefereixo que m’ho diguis tu. Què hi veus?

- No hi veig res. Semblen quatre gargots. Esforçant-m’hi una mica, em fa la impressió que és un port amb barques...

- Justa la fusta!! Una impressió. Això és exactament el que he pintat.

- Mira que sou estranys, els artistes. Te l’accepto perquè ja no hi ha temps perquè en facis un altre, però espero que els clients no me’l tirin pel cap...

La resta de la història és ben coneguda. Aquell quadre que van anomenar «Impressió, sol ixent» va acabar convertint-se, malgrat algunes primeres crítiques negatives, en una de les pintures més famoses de tots els temps i va donar nom a un nou corrent pictòric: l’impressionisme. El pintor finalment havia aconseguit allò que volia gràcies al fet que la inspiració no li havia arribat a temps... i que havia perdut les ulleres.

Els misteris d'en Mac – Cas 024

024 - EL CAS DE L’ARQUITECTA DESAPAREGUDA

M’han contractat per investigar un cas de desaparició. La víctima és una famosa arquitecta coneguda per defensar que l’ecologia no ha de ser incompatible amb el luxe i haver creat el concepte ‘eco-luxury-building’ que promou les construccions sostenibles, autosuficients i ecològiques d’alt estànding perquè, cito textualment, l’ús de les energies renovables i dels materials reciclables no ha d’estar forçosament renyit amb el bon gust.

Actualment, estava treballant en la remodelació d’una vella masia on podia donar via lliure a les seves idees. El mas, aïllat i desconnectat de qualsevol xarxa de subministrament, li permetia combinar en una mateixa obra les plaques solars i el reaprofitament de l’aigua amb, per exemple, una cuina amb les últimes novetats en electrodomèstics i uns banys amb banyera d’hidromassatge. La propietat li havia donat carta blanca i això havia fet que ella la considerés l’obra culminant de la seva carrera on plasmar tot el seu ofici. Era, salvant les distàncies, la seva Sagrada Família i, per tant, hi estava molt a sobre. Fins i tot, tal com havia fet Antoni Gaudí al seu temple, sovint s’hi quedava a dormir per vigilar de ben a prop com anaven les obres.

I, com sempre que hi intervenen paletes i manobres, les obres no anaven al ritme previst. Algunes estances avançaven correctament, per exemple la cuina ja estava llesta, però d’altres com el bany principal havien quedat a mig fer perquè el fabricant de rajoles s’havia quedat sense estoc de marbre ecològic. En el mateix cas s’havien trobat els instal·ladors elèctrics que estaven aturats esperant l’entrega de les plaques fotovoltaiques encomanades. Com podeu suposar, tots aquests maldecaps afectaven la nostra protagonista que, darrerament, no abandonava l’obra ni de dia ni de nit com si la seva presència pogués, per si sola, arreglar tots els problemes.

Per això, tothom se’n va estranyar de no trobar-la un matí. Aquell dia, a mesura que els operaris anaven arribant per incorporar-se als seus llocs de treball, una pregunta s’anava repetint insistentment: «On és la ‘jefa’?» La seva absència no era normal, però en principi només van pensar que s’havia entretingut més del compte en un de les seves habituals passejades pel bosc que rodejava la masia. Però quan a l’hora d’esmorzar van constatar que la dona encara no havia tornat, aleshores sí que es van començar a preocupar. Tots tenien ben present que el dia anterior no havia estat gens plàcid: l’arquitecta havia tingut una discussió amb els encarregats sobre la interpretació dels plànols i havia amenaçat d’acomiadar-los, havia fet fora el camió de ciment perquè la mescla que portava no era la correcta, havia posat el crit al cel perquè s'havien quedat sense gasoil per al grup electrogen i, fins i tot, s’havia barallat amb els fusters per l’origen de la caoba que instal·laven. Va ser un dia de molts nervis, però finalment va semblar que les aigües es calmaven i la jornada laboral havia acabat sense més problemes. Així que quan els operaris van marxar no van notar res fora del normal i, fins i tot, el noi que fa les perforacions en formigó per a la instal·lació posterior dels baixants que havia estat l’últim a sortir de la casa va veure com la dona s’estava preparant alguna cosa al microones amb total tranquil·litat i aquesta li havia explicat que després aprofitaria les últimes hores de sol fent un llarg passeig per recarregar les piles.

Evidentment, no van voler esperar més. Això ho canviava tot. Si havia sortit al bosc al vespre i encara no havia tornat, és que li havia passat alguna cosa greu. Van sortir immediatament a buscar-la i van avisar a la policia que de seguida van escorcollar tota l’obra buscant proves i van organitzar un parell de batudes pel bosc. Però, fins ara, no han obtingut cap resultat de les seves investigacions. La meva feina, doncs, és intentar trobar una pista on ningú l’ha trobat. I em sembla que ja sé per on començar...

I vosaltres, heu descobert algun detall en aquesta història que permeti continuar la investigació?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

MOTS TRIGÈMINS

En enigmística, s’anomenen MOTS TRIGÈMINS aquelles paraules que tenen una de les seves síl·labes repetida tres vegades. Els exemples més típics en català són el ball de saló d’origen cubà anomenat «txa-txa-txa» o, prenent-nos alguna llicència, l’onomatopeia «quiquiriquic» que evoca el cant del gall.

De fet, són molt escassos els MOTS TRIGÈMINS genuïns que consten al diccionari i, per això, el joc lingüístic que sorgeix de la recerca d’aquestes paraules es basa generalment a proposar una activitat similar a la creació dels MOTS MALETA o dels FALSOS DERIVATS que ens repta a inventar una nova paraula, més o menys versemblant, que compleixi la premissa de triplicar alguna de les seves síl·labes. En Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens en dona tres exemples d’aquests neologismes trigèmins: «psiquequequeig» (reiteració obsessiva d'una mateixa idea), «fofòfob» (qui odia les coses fofes) i «tapapapades» (bufandes especials per dissimular les papades prominents).

Una altra opció relativament més senzilla seria la proposta de trobar FRASES TRIGÈMINES que, en permetre’ns jugar amb més d’una paraula, ens facilita la possibilitat d’encabir les tres síl·labes repetides dins una oració amb prou sentit com, per exemple: «Si vols fer una truita tàtara, barreja ja Jana els dos ous amb una patata tallada i escaldada. Davant de tot, però, treu-te la capa, paparra! I renta't la mà, mamarratxa!!».

La secció ‘Enigmística’ del diari AVUI, dedicada als jocs de paraules i que anava a càrrec del mateix Màrius Serra, en la seva edició del 20/06/1993 es titulava: «Que quequeges?» i proposava als lectors el joc de cercar expressions que, com aquest títol, continguessin un mínim de tres síl·labes iguals seguides. Al mateix article s’avisava que el repte no era gaire senzill...

El camí no és fàcil. El primer que cal fer és trobar un dels molts mots normals que presenten una síl·laba repetida: papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata, dídim, viu-viu, zum-zum... Qualsevol bessonada és bona per tenir alguna cosa al taller.
Però, ja se sap, dos sempre són pocs. De manera que cal buscar el tercer membre amb fruïció i intentar que tres no siguin massa. Hi ha molts trucs. Per exemple, fer frases: "ma mamà mama" —que diu el fill desolat quan truca a Alcohòlics Anònims i encara li responen que "el vi vivifica" —, o bé "na nana navega" —en boca d'un propietari de circ—. O encara qui "mirarà rara una dada Dadà". Són solucions barates, com també ho seria "donar-li liliàcies" per molt que ens recordi Marlene Dietrich.
En principi no regalarem "ni ninhidrina" per cap frase rebuda, perquè els mots trigèmins han de ser mots unitaris. Per això tampoc no valdrà la locució "anar a nannar", ni "la lal·lació" —un altre defecte de dicció— ni tampoc fer-se la sogra complaguda i escriure'ns que "la meva jove ve bé"....

Tot i aquesta anunciada dificultat, els lectors del diari van ser capaços d’enviar diversos exemples de PARAULES i FRASES TRIGÈMINES que van sortir publicades en l’edició del dia 22/08/1993. Les podeu llegir en la còpia de l’article complet d’aquell dia que us deixo a continuació:

Per acabar, i com que aquest post m’ha quedat un pèl massa curt, fugiré una mica d’estudi... però posant música, que sempre va bé. I és que tant parlar de l'ús de síl·labes repetides a mi m’ha vingut al cap el terme «taral·larejar» (que no és un mot trigemin, però gairebé). Taral·laregem una cançó quan no en cantem la lletra sinó que la substituïm per una sèrie d’onomatopeies fetes de síl·labes repetides sense sentit. Això fa que no es puguin considerar paraules o frases trigèmines, però com he dit a mi me les ha recordat.

De vegades, són els mateixos autors musicals els que aprofiten aquest recurs quan escriuen les seves cançons. En trobaríem multitud d’exemples, però només en citaré tres: El primer és el paradigmàtic «LA, LA, LA» que podreu escoltar en la versió catalana de Joan Manuel Serrat que NO va poder guanyar el Festival d’Eurovisió de 1968. El segon és un tema de Les Luthiers titulat «ARIA AGRARIA» que els músics argentins converteixen en un divertit joc de paraules quan aconsegueixen que el seu ‘taral·leig’ no sigui una sèrie de síl·labes sense sentit sinó mots amb tot el seu significat. Cosa que en part també trobem en el darrer exemple, una col·laboració entre el grup vallenc Figa Flawas i el cantant Lluís Gavaldà titulada «XALALÀ» que juga amb la similitud d’aquesta onomatopeia i el verb xalar. Aquí els teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Trigèmins

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

16è aniversari

Avui XAREL-10 fa setze anys!!

El número 16 està estretament vinculat amb el llibre «Ulisses» de James Joyce publicat l’any 1922. La trama d’aquesta complexa novel·la avantguardista que explora diferents temes i estils literaris transcorre a la ciutat de Dublín durant un sol dia, concretament el 16 de juny de 1904. Sembla que l’autor va triar aquesta data perquè fou el dia que va conèixer Nora Barnacle, qui més tard es convertiria en la seva dona i la mare dels seus dos fills. La coincidència, però, regeix l'univers de Joyce d'innombrables maneres i així, per exemple, resulta que a «The Ulysses Guide: Tours through Dublin, 2a ed. (New Island, 2015)», Robert Nicholson assenyala una dada interessant quan ens parla de l’indret on s’inicia la novel·la, la Martello Tower situada a Sandycove, al comtat de Dublín: "Casualment, l'ordre per a la construcció d'aquesta torre, i d'altres de la zona, tenia data del 16 de juny de 1804". I encara una altra coincidència, el germà de Joyce, Stanislaus, moriria a Dublín també un 16 de juny, en aquest cas de l’any 1955.

No és estrany, doncs, que aquest dia fos l’escollit per a commemorar anualment la vida i l’obra de l’autor irlandès, en una festa de gran rellevància cultural que se celebra a diversos països cada 16 de juny i que s’anomena Bloomsday en honor al protagonista de la novel·la. Una d’aquestes celebracions és l’organitzada a Barcelona per l’Escola Bloom, una escola literària impulsada pels escriptors Borja Bagunyà i Lana Bastašić que fou creada, quina casualitat, l’any 2016.

Per altra banda, setze són també els anys que separen els dos protagonistes de la novel·la, Leopold Bloom i Stephen Dedalus. Al penúltim capítol, aquest fet provoca la reflexió d’en Bloom en el sentit que setze anys abans, quan ell tenia l’edat de Stephen, aquest tenia 6 anys i setze anys després, quan Stephen tindrà l’edat que ell té ara, ell en tindrà 54. Us deixo a continuació aquest fragment concret del capítol "Quins cursos" de l’«Ulisses» de Joyce amb traducció de Joaquim Mallafré:

[...] Quina relació existia entre les edats llurs?
16 anys enrere, el 1888, quan Bloom tenia l’edat actual de Stephen, Stephen tenia 6 anys. 16 anys després, el 1920, quan Stephen tindria l’edat actual de Bloom, Bloom en tindria 54. El 1936, quan Bloom ja en tindria 70 i Stephen 54, les seves edats inicialment en relació de 16 a 0 serien de 17 1/2 a 13 1/2, amb un increment de la proporció i disminució de la disparitat segons s’afegissin anys futurs arbitraris, ja que si la proporció existent el 1883 hagués romàs immutable, concebent que això fos possible, fins aleshores, 1904, que Stephen en tenia 22, Bloom en tindria 374, i el 1920 Stephen en tindria 38 els mateixos de Bloom en aquell moment, Bloom en tindria 646, mentre que el 1952, quan Stephen hauria atès la màxima edat postdiluviana de 70 anys, Bloom, amb 1190 anys de vida i havent nascut l’any 714, sobrepassaria en 221 anys la màxima edat antediluviana, la de Matusalem, 969 anys, mentre que si Stephen continuava vivint fins a arribar en aquella edat l’any 3072 dC, Bloom hauria hagut de viure 83.300 anys, vol dir que hauria hagut de néixer l’any 81396 aC.
Quins esdeveniments podien anul·lar aquests càlculs?
La cessació de l’existència de tots dos o d’un d’ells, la inauguració d’una nova era o calendari, l’anihilació del món i consegüent anihilació de l’espècie humana, inevitable però impronosticable. [...]

Sembla ben enrevessada la lectura de l’«Ulisses», per sort al XAREL-10 no ens compliquem tant la vida i ens limitem només als enigmes i endevinalles que, si bé també ens poden escalfar el cap, potser no ho fan fins a aquest extrem. ;-)
I és així, publicant simples entreteniments, com hem arribat a complir setze anys mantenint el blog en marxa. Tota una fita pels temps que corren i que cal celebrar com cal. Començant, és clar, agraint-vos la vostra presència als que encara seguiu passant per aquí: MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!
I continuant, per no perdre el costum, amb la proposta d’un nou Enigma Especial d'Aniversari que espero que trobeu menys indesxifrable que el text d'en James Joyce. Aquí el teniu:

L'EDAT DE LA MEVA GERMANA

Fa setze anys, jo tenia la meitat dels anys que tenia la meva germana. En canvi, dos anys abans que jo fes els 16 anys la meva germana tenia la meitat de l’edat que aleshores tenia el nostre pare. Circumstància que actualment ens passa al meu pare i a mi. Quants anys té ara la meva germana?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas " i " Pons "

Relats Conjunts (setembre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El matí després del diluvi» (J. M. W. Turner – 1843).

OPERACIÓ DILUVI

Avanç informatiu. Interrompem la nostra emissió per connectar amb el missatge institucional del president...

Compatriotes, permeteu-me que pertorbi la placidesa de les vostres llars per a donar-vos una bona notícia. Fa pocs minuts, el comandant en cap del nostre exèrcit m'ha comunicat que l'Operació Diluvi ha finalitzat amb èxit. Em congratulo d’anunciar-vos que aquesta nit els nostres valerosos soldats han bombardejat l'objectiu previst, des dels seus avions de combat i sense haver sofert cap baixa, en un perfecte atac sorpresa que ha permès eliminar tots els presumptes terroristes mentre dormien confiats a casa seva.

Les primeres imatges, que esteu veient ara mateix a les vostres pantalles, ens mostren com el sol ixent, encara emboirat pel fum de les detonacions, il·lumina l’inici d’aquesta nova era de pau i tranquil·litat. Evidentment, tots som conscients que quan s’esvaeixi aquesta mena de boira, la visió no serà tan plàcida. No ens hem d’enganyar, era d’esperar que, com qualsevol xàfec diví, la nostra Operació Diluvi hagi provocat destrucció i mort, però això no ens ha de fer dubtar de la seva necessitat ni dels poderosos motius que ens han obligat a dur-la a terme.

És important deixar clar que no han estat motius racistes. Per molt que insisteixin a acusar-nos-hi, nosaltres no som racistes ni xenòfobs. No ens importa el color de pell de ningú ni ens fa res la religió que professin. El que no podem admetre, però, és que pretenguin professar-la aquí. La nostra religió és universal i oberta, la seva no ho serà mai. Els nostres costums són tradicionals, els seus incivilitzats. I si no poden adaptar-se a la nostra tradició, doncs que se’n tornin per on han vingut que no els volem. Si aquí és casa nostra, no pot ser casa seva. Això no és ser racista, només és ser ordenat i voler que cada ‘cosa’ estigui al lloc que li correspon.

Tampoc es tracta de populisme. Nosaltres no som populistes, simplement expliquem la realitat sense embuts i sense endolcir-la com fan d’altres. És evident que si per cada deu euros que surten del nostre teixit productiu, nou se’ls queda l’oligarquia financera i l'últim l’hem de donar als immigrants subsidiats, no en pot quedar cap per ajudar els nostres avis. Això és pura matemàtica i deixa meridianament clar que si una pobra àvia impedida no pot tenir la paga que es mereix, és exclusivament per culpa dels estrangers pollosos que han vingut aquí a "chupar del bote".

Vam prometre que actuaríem en contra de la immigració i ho hem fet. Tots els presumptes terroristes que aquesta nit hem neutralitzat ja no podran venir a casa nostra a soscavar els nostres valors i enfonsar la nostra civilització. Però per desgràcia encara no hem fet net perquè n’hi ha molts més, esperant la seva oportunitat. En conseqüència, hem de continuar amatents. És molt important que, malgrat aquesta alegria momentània, la població no deixi de patir contínuament pel greu futur que se'ns presenta. El govern que presideixo, i jo mateix, ens comprometem a no ocultar mai els molts problemes d’aquesta índole que s'acosten i, fins i tot, a magnificar-los quan ens convingui. De fet, és el que hem fet des del primer dia, i gràcies a això vam poder guanyar les eleccions.

I ara, posem-nos drets per escoltar l’himne nacional amb el respecte merescut. Després, espero que tots els bons patriotes pengeu la nostra bandera al balcó de casa. Si veieu que algun veí no ho fa, no dubteu a avisar la policia perquè li facin una visita. Amb això acabo, benvolguts compatriotes us desitjo que passeu un bon dia i que el gaudiu amb la llibertat que només ens pot donar la nostra democràcia consolidada.