Poso avui el punt final al "cicle Hitchcock" que aquest estiu (cada segon dilluns de juliol, agost i setembre) he dedicat als llibres en què es van basar algunes de les pel·lícules del genial director anglès, amb tot un clàssic del terror i el suspens.
 |
|
|
|
 |
En una nit de tempesta, una dona que fuig de la seva vida anterior amb uns diners que no són seus arriba a un motel solitari. N’és l'única clienta perquè l’establiment ha caigut en declivi des de la construcció d’una nova variant de la carretera, però les habitacions estan netes i l’encarregat fins i tot la convida a sopar. En la conversa l’home explica que viu amb la seva mare malalta que l’imposa la seva voluntat en tot moment i la noia li proposa que potser seria millor internar-la. Ha comés un greu error, la mare no pot suportar que algú interfereixi entre ella i el seu fill i més tard, quan la clienta ja ha tornat a la seva habitació i es disposa a dutxar-se, li farà una tràgica visita armada amb un ganivet...
No cal haver llegit el llibre ni, fins i tot, haver vist la pel·lícula, per recordar la icònica escena de l’apunyalament a la dutxa. Tothom la coneix i, per tant, tothom sap de què va la trama d’aquesta novel·la. Aquest és l’únic ‘problema’ que he tingut amb aquesta lectura, el fet de saber per endavant quina és la sorpresa que amaga el text provoca, evidentment, que no et sorprengui quan l’autor te la descobreix. Però, si obviem això, cal dir que aquesta novel·la m’ha semblat tota una joia. La malaltia mental del protagonista està molt ben explicada i la història del promès, la germana i el detectiu que busquen a la dona desapareguda manté permanentment l’interès del lector. No és ben bé un llibre de terror, en el sentit de buscar contínuament l’ensurt, però sí que fa por perquè t’introdueix dins la ment d’un malalt per trastorn dissociatiu de la personalitat i t’adones que el que s’hi explica podria ser ben real. En aquest sentit, jo l’he gaudit molt i la considero una lectura molt recomanable.
La pel·lícula d’Alfred Hitchcock [PSYCHO (1960)] segueix força fidelment la novel·la amb la que presenta només algunes diferències de no massa importància. Potser la més destacada seria l’elecció del protagonista principal, perquè Robert Bloch defineix Norman Bates com un home de quaranta anys, gras i amb ulleres i l’actor Anthony Perkins, que encara no havia complert els trenta en el moment del rodatge, no s’hi assembla gens. Però aquest detall no va en detriment del film perquè l’actuació de Perkins és magistral en una pel·lícula que comença com un thriller i fa un brusc gir cap al terror presentant-nos un dels primers psicòpates de la història del cinema. Ja l’havia vist, però m’ha tornat a enganxar totalment.
No cal haver llegit el llibre ni, fins i tot, haver vist la pel·lícula, per recordar la icònica escena de l’apunyalament a la dutxa. Tothom la coneix i, per tant, tothom sap de què va la trama d’aquesta novel·la. Aquest és l’únic ‘problema’ que he tingut amb aquesta lectura, el fet de saber per endavant quina és la sorpresa que amaga el text provoca, evidentment, que no et sorprengui quan l’autor te la descobreix. Però, si obviem això, cal dir que aquesta novel·la m’ha semblat tota una joia. La malaltia mental del protagonista està molt ben explicada i la història del promès, la germana i el detectiu que busquen a la dona desapareguda manté permanentment l’interès del lector. No és ben bé un llibre de terror, en el sentit de buscar contínuament l’ensurt, però sí que fa por perquè t’introdueix dins la ment d’un malalt per trastorn dissociatiu de la personalitat i t’adones que el que s’hi explica podria ser ben real. En aquest sentit, jo l’he gaudit molt i la considero una lectura molt recomanable.
La pel·lícula d’Alfred Hitchcock [PSYCHO (1960)] segueix força fidelment la novel·la amb la que presenta només algunes diferències de no massa importància. Potser la més destacada seria l’elecció del protagonista principal, perquè Robert Bloch defineix Norman Bates com un home de quaranta anys, gras i amb ulleres i l’actor Anthony Perkins, que encara no havia complert els trenta en el moment del rodatge, no s’hi assembla gens. Però aquest detall no va en detriment del film perquè l’actuació de Perkins és magistral en una pel·lícula que comença com un thriller i fa un brusc gir cap al terror presentant-nos un dels primers psicòpates de la història del cinema. Ja l’havia vist, però m’ha tornat a enganxar totalment.
Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
9 comentaris:
Ui quina por em fa en Jan McPetit!.
No he llegit el llibre, potser perquè amb la pel·lícula em vaig sentir satisfeta.🤷♀️
Aferradetes, Mac.
Ai, he clicat abans d'hora!
Bona Diada, Mac.
SA LLUNA: He d'admetre que m'ha quedat especialment truculenta aquesta foto d'en McPetit. :-DD
Jo tampoc havia llegit el llibre abans i, com veus, ara que ho he fet m'ha sorprès molt gratament. L'he trobat molt bo.
Gràcies pels bons desitjos per a la Diada. Abraçades!!
No he llegit la novel·la, però la peli em va agradar per ser d'aquesta època (en general em costen una mica les pel·lícules antigues). També és veritat que abans a Hollywood sempre feien servir actors protagonistes atractius, per això es van saltar la descripció de Bates.
Qui sap si algun dia descobrireu que realment l'ahse és la meva doble personalitat psicòtica.
Aquesta vegada, els Simpsons no li han dedicat un capítol sencer a Psicosi, però sí que han recreat escenes en molts capítols.
Ara mateix no crec que llegeixi la novel·la ni tampoc torni a veure la pel·lícula, no pas perquè no m'agradés, que sí, sinó perquè considero que ja la tinc prou vista, de fa força temps, ho reconec, però jo diria que tres vegades l'he vist.
Volia donar les gràcies al Pons pel seu enllaç, perquè m'ha fet molta gràcia veure aquestes comparatives. Evidentment que jo no soc cap experta amb els Simpsons, però fins i tot que hagués mirat i remirat quests capítols, aquestes coses i detalls a mi sempre em passen desapercebuts. I així tan ben endreçats i posats, es veu perfecte.
Abraçades a tots dos.
PONS: No et creguis que jo sigui gaire afeccionat a les pel·lícules en blanc i negre tampoc, però aquesta és de les bones. Se li ha de reconèixer que barreja força bé el misteri i el terror i que t'enganxa.
Segur que van escollir Perkins perquè un protagonista jove i guapo ven més als cartells, però en el seu cas es veu que també va ser perquè encara no era gaire conegut i, per tant, cobrava menys que una gran estrella. Sigui com sigui, va ser un encert.
Si algú, algun dia, descobreix els misteris amagats del teu blog... segur que no viu prou per explicar-los. :-D
Als Simpsons hi és tot... què faríem sense ells? ;-)
CARME: Jo no recordo quantes vegades havia vist la pel·lícula abans (més d'un parell, segur), però sí que feia molts anys que no ho feia i m'ha agradat recuperar-la després de llegir la novel·la. Així i tot, la sorpresa (positiva) me l'ha donat el llibre, l'he trobat molt més bo del que m'esperava.
Coincideixo amb tu. Hi ha detalls d'aquests que són prou evidents, però molts d'altres no els hauria vist de cap manera. La gent que es dedica a fer aquestes recopilacions en saben molt... i es veu que no tenen altra feina. ;-))
Abraçades!!
La novel·la no la he llegida, però si he vist (més d'un cop) la pel·lícula. Tot i que la escena més coneguda i reconeguda , es la de la dutxa (Un 10 de 10!) , tampoc es queden curtes las escenes en que es descobreix que la mare no és viva , precisament :) i la del final, a la comissaria, en el que es desvela la doble personalitat del personatge, per mi son de les millors.
Segur que la novel·la és tant bona, també !.
Bona Diada (amb retard .... en Norman, em tenia tancat al Hotel ! , però per sort, m'he escapat !) :)
Salut !!.
ARTUR: Les escenes que destaques són, efectivament, els tres punts claus del film. La de la dutxa és la més icònica i gairebé mítica, però la que ens mostra quan la germana de la protagonista descobreix el cadàver dissecat de la mare al soterrani no és menys impactant. L'última escena on veiem Norman detingut i sol mentre la seva mare li parla dins el cap és el colofó perfecte que confirma la malaltia del protagonista, sobretot amb aquell inquietant somriure final. És una gran pel·lícula.
Com dic al post, la novel·la també em va agradar molt. Tot i conèixer per endavant (per la pel·lícula) el secret que amaga la trama, la lectura se'm va fer molt interessant. No és un llibre gaire llarg (unes 200 pàgines) i suposo que això ajuda a fer-lo més directe i que t'enganxi des del primer moment, no hi sobra res.
Escapar-se d'en Norman i del seu Motel Bates no és fàcil (ho sabem tots els que hem vist la pel·lícula) així que el retard s'entén perfectament. No pateixis. :-DD
Salut!!
Publica un comentari a l'entrada