Continuo la sèrie de ressenyes de llibres que van inspirar alguna pel·lícula d'Alfred Hitchcock i que us vaig oferint cada segon dilluns de juliol, agost i setembre.
Avui és el torn de...
Avui és el torn de...
 |
|
|
 |
 |
«...Quina idea que he tingut! Podríem assassinar totes dues persones i beneficiar-nos-en. Jo mataré la teva esposa i tu mataràs el meu pare! Ens hem trobat en aquest tren i ningú no sap que ens coneixem! La coartada de cada un de nosaltres és perfecta. Ho comprens?...»
Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.
La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.
Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.
La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.
7 comentaris:
No he llegit cap d'aquests llibres en què es bases les pel·lícules de Hitchcock. A veure si m'hi animo. Té la seva gràcia, comparar libres i pel·lícules.
Soc la Carme!
CARME: Jo acostumo a fer-ho, això de buscar les novel·les que han inspirat algunes pel·lícules. M'agrada fer aquesta comparació que dius, és com jugar al joc de les diferències. ;-)
Hi ha opinions per a tots els gustos, però jo prefereixo llegir la novel·la després de veure la versió cinematogràfica. Com que en un parell d'hores de metratge normalment no s'hi pot encabir tot el que ofereix la lectura, és difícil que si ja has llegit el llibre la pel·lícula t'agradi perquè hi trobes mancances. En canvi, de l'altra manera pots gaudir de les dues coses.
De totes maneres, aquesta impossibilitat (amb honroses excepcions) de poder reflectir a la pantalla tot el que hi ha a la novel·la (i això si no són adaptacions que directament ho canvien tot) fa que gairebé sempre m'agradi més el llibre, així que l'ordre potser no importa tant.
Crec que no he vist la pel·lícula. Dic crec, perquè de vegades fa molt de temps i fins que porto uns minuts veinte-la no me n'adono que sí. El que sí estic segura és de que el llibre no ha passat per les meves mans i això que m'agrada molt el gènere. Que et deixi intrigada fins al final, és el més important d'una novel·la negra.
M'agrada el joc que fas de les comparacions entre les pel·lícules i els llibres i, com sempre, en Jan McPetit genial.😉
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: Tot i ser un d'aquells clàssics en blanc i negre que han emès diverses vegades per la televisió, jo tampoc tenia gens present aquesta pel·lícula. Sabia que l'havia vist, però no la recordava gens i ara que l'he recuperat l'he trobat prou interessant malgrat que, com dic al post, és una adaptació no del tot fidel a la novel·la.
El llibre també crec que t'agradaria. La trama es va enredant a mesura que avança i això et fa mantenir l'interès tota l'estona. Estic d'acord amb tu que això és el més important d'una novel·la negra i aquesta ho aconsegueix.
En aquest cas, jo tampoc havia llegit cap de les novel·les i relats que he escollit per aquest "cicle Hitchcock" i he de dir que he gaudit molt amb aquest joc de les comparacions. No és el primer cop que ho faig (fa un parell d'estius li va tocar el torn a les pel·lícules de Kubrick) i segurament ho tornaré a repetir perquè val força la pena.
Gràcies, de part meva i de la d'en Mc Petit. :-))
Abraçades!!
Del llibre no sabia res, però sí que vaig veure la pel·lícula el novembre del 2012, no recordo els detalls, però li vaig posar un cinc sobre deu, per motius que no recordo. Quin final t'ha agradat més? El del llibre o el de la pel·lícula?
PONS: Fa de mal comparar perquè, com assenyalo al post, la pel·lícula a part d'agafar-ne la idea principal no és gens fidel a la novel·la i s'acaben tornant coses diferents, el llibre aprofundeix en el dilema moral i la psicologia dels personatges mentre que la pel·lícula obvia aquests 'detalls' per centrar-se en la intriga de la trama. Dit això, i contestant la teva pregunta, a mi el final del llibre em va agradar força i em va semblar força adient. Però això no vol dir que el final de la pel·lícula, més precipitat, estigui malament. Com he dit, són coses diferents.
Publica un comentari a l'entrada